La memòria més secreta dels homes (#448)

El llibre essencial s'escriu amb la llengua dels morts; El llibre essencial s'inscriu en el temps de l'oblit; El llibre essencial subscriu la impresència (ni presència ni absència). En aquest moment el buit es va segar el coll, i en el crit mut que el tall va obrir en la seva carn, tu cregueres sentir esmotxar-se, caiguda del cap palpitant, una última hipòtesi, terrible i terriblement tranquil·la: El llibre essencial no s'escriu. 

Aquesta novel·la de l'autor senegalès Mohamed Mbougar Sarr es va publicar el 2021 i va ser la guanyadora del premi Goncourt d'aquell mateix any. És una novel·la fascinant i tremendament colpidora sobre la relació dels autors africans en llengua francesa amb el públic i la crítica francesos, així com una exploració, a la vegada dolorosa i guaridora, del llegat dels seus avantpassats i les múltiples violències patides per aquests a través de la diàspora africana. Al llarg de la novel·la es va desplegant un joc de miralls corprenedor entre art i vida, i entre les diverses motivacions que poden tenir els artistes per decidir escriure o decidir no fer-ho, a la vegada que ens condueix a través d'una misteriosa trama d'esdeveniments que no acaba de desplegar-se en tota la seva amplitud ben bé fins a l'última pàgina de la novel·la. Mbougar demostra un domini de la narració totalment impecable, amb una prosa absorbent i fluïda, i una aposta per la hibridació de gèneres i la polifonia narrativa que fa de la gosadia el punt més fort de la novel·la. 

L'any 2018, el jove autor senegalès Diégane Latyr Faye descobreix un rar exemplar d'una novel·la publicada el 1938 i desapareguda després d'un escàndol que esclata entre la crítica literària: El laberint de l'inhumà, debut literari del misteriós autor T. C. Elimane, compatriota seu. Elimane, que havia estat inicialment acollit per la crítica com "el Rimbaud negre", va desaparèixer misteriosament poc després que la seva novel·la fos acusada de plagi i l'editorial obligada a destruir-ne tots els exemplars. El rastre se li perd a París durant la segona guerra mundial, i reapareix breument a Argentina durant els anys 50, acollit pel cercle literari al voltant dels autors Sabato i Gombrowicz. Més enllà d'aquestes dades esparses, la seva biografia s'enfonsa en un misteri absolut. Faye es decideix a trobar les peces que falten fins a poder reconstruir la biografia completa i, encara més, aconseguir esbrinar la causa del silenci posterior d'Elimane, tant vital com literari, així com descobrir si va continuar escrivint després d'aquesta primera experiència fallida. 

A través d'un accidentat procés de reconstrucció del llegat d'Elimane, Faye s'endinsa en un món de testimonis i relats creuats, que el portaran de París a Amsterdam i Dakar rere les petjades de l'elusiu escriptor, mentre que també reavaluarà el seu propi paper dins del món de les lletres franceses com a autor postcolonial emergent, fet que el farà afrontar les seves pròpies inseguretats i pors més íntimes, i fins i tot la seva vanitat com a autor. La recepció que la crítica li dedica a Elimane el 1938 també contrasta irònicament amb l'experiència de Faye dins del panorama literari actual: Elimane va haver de patir tot un espectre de valoracions que anaven des del racisme obert, en el pitjor dels casos, a un paternalisme benevolent però cognitivament incapaç de reconèixer el subjecte colonial com a igual, i que, per tant, busca en la seva producció literària la satisfacció d'un desig d'exotisme o d'una imatge preconcebuda d'Àfrica que es veu decebut quan l'expectativa no s'acompleix. L'any 2018, Faye ha d'afrontar la condescendència amb què els autors africans són rebuts dins la indústria editorial occidental suposadament per acomplir amb una quota de representativitat que s'insinua, implícitament, que no han guanyat per mèrits propis. El mateix debat creua les pàgines del llibre en una mena de pirueta metatextual quan s'observen algunes de les valoracions que va suscitar la concessió del premi Goncourt a La memòria més secreta dels homes. 

El viatge que Faye emprèn a la recerca d'Elimane es desenvolupa en termes literaris però també simbòlics, en tant que les seves trobades amb diferents personatges ens aniran apuntant possibles lectures i interpretacions per a tots dos viatges, el d'Elimane en el passat i el de Faye en el present. El punt de partida de la investigació és una altra autora senegalesa, Siga D., que es presenta al jove escriptor com a figura materna, i que li teixeix el fil inicial de la història; el seu amic Stanislas, traductor polonès, el posarà sobre la pista argentina; i el seu amic Musimbwa, jove escriptor congolès, acabarà tancant el cercle tot reconnectant Faye amb la consciència política i la necessitat de mantenir vives les veus del passat. Aquesta és una de les tensions més importants que suporta l'estructura narrativa del relat: una tensió entre oblidar els avantpassats i deixar-los enrere, amb afany de supervivència o per salvaguardar la pròpia llibertat individual, i la necessitat de no trair les pròpies arrels i donar-los el seu propi espai per créixer. 

Aquest és un conflicte que s'inicia en l'època colonial entre aquells personatges que decideixen adoptar el mode de vida i l'educació occidentals i els que es mantenen fidels a la saviesa i els costums ancestrals. El problema arriba quan aquests personatges que han abraçat la cultura occidental rere la promesa feta per la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà s'han de veure traïts en aquest somni de progrés: el que la societat francesa els ofereix no és el ple reconeixement dels seus sacrificis sinó, en el millor dels casos, el dret a la mera subsistència com a ciutadans de segona o tercera. Els que han quedat enrere possiblement han llegit la situació amb més lucidesa, tot i que des d'una impotència essencial: les seves vides han quedat marcades per l'absència de cossos que la terra paterna pugui honorar, i en aquest sentit el desenllaç de la novel·la és insuperable a l'hora de tancar aquests cercles que per definició no poden ser tancats, com ferides sempre presents en la subjectivitat humana. 

La novel·la no només atrau per la seva història ben travada i per la multiplicitat d'interpretacions i nivells de lectura que proposa el seu contingut. Un dels seus punts forts també és la seva aposta estilística, que fa transitar la trama amb naturalitat i fluïdesa per diversos gèneres literaris que es van encavalcant els uns amb els altres en una mena de collage de textos i veus diferents. Així és com la reconstrucció de la biografia de la veu misteriosa i elusiva de T. C. Elimane transita des d'uns orígens mítics que es remunten a la tradició de la narrativa oral africana, a través del thriller de misteri, fins a endinsar-se plenament en el terreny del realisme màgic. En aquest sentit, és una experiència de lectura fenomenal, que no puc descriure amb més detalls aquí per no aixafar les sorpreses de la trama. Si bé em va costar entrar una mica en la primera part de la novel·la, la segona i la tercera part mantenen un rumb molt definit fins a un desenllaç que dóna sentit a tots els dubtes i qüestions plantejats anteriorment. 

Sinopsi: La primera part de la novel·la ens presenta el jove autor senegalès Diégane Faye, que queda fascinat per la bellesa d'una novel·la perduda de 1938 i el misteri que envolta la desaparició del seu autor, T. C. Elimane. La segona part de la novel·la ens introdueix a la narració dels orígens familiars d'Elimane a Senegal a principis del segle vint, i els misteris al voltant de la seva desaparició durant la segona guerra mundial i posteriors reaparicions anys després. A la tercera part de la novel·la, Faye retorna al seu Senegal natal, que es troba en plena revolució popular, per tal de buscar el poble natal d'Elimane, on acabarà tancant cercles tant de la narrativa vital d'Elimane com de la seva pròpia. 

M'agrada: És una novel·la impressionant per tot el que té de crítica al passat colonial europeu i a les seves seqüeles en les barbàries comeses a través del segle vint, i també per la seva crítica oberta a un neocolonialisme cultural que encara permea la societat europea avui dia molt més del que ens agradaria reconèixer.