"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

21 de desembre de 2022

Vivir para contarla (#456)

Todavía a los setenta años he vislumbrado en sueños el ardor de los jazmines en el corredor y el fantasma de los dormitorios sombríos, y siempre con el sentimiento que me estropeó la niñez: el pavor de la noche. Muchas veces he presentido, en mis insomnios del mundo entero, que yo también arrastro la condena de aquella casa mítica en un mundo feliz donde moríamos cada noche. 

Aquest és el volum de memòries de l'autor colombià Gabriel García Márquez (1927-2014), que es va publicar per primer cop l'any 2002. Era part d'un projecte autobiogràfic més ampli que havia de constar de tres volums, però el primer va ser l'únic que Márquez va arribar a escriure i veure publicat. A Vivir para contarla l'autor ens relata en primera persona la seva infància, adolescència i joventut, fins al primer viatge a Europa a finals dels anys cinquanta, quan ja havia començat a consolidar la seva carrera com a periodista. És un document molt valuós per entendre millor certs aspectes de la ficció de Márquez, així com per apropar-nos als orígens d'una personalitat complexa que es forma a través de l'intercanvi constant d'experiències amb familiars i amics, i l'arrelament a diversos paisatges colombians que l'aniran marcant de formes tot sovint inesperades. La infància fins als dotze anys que l'autor va passar a Aracataca amb els seus avis el marcaria emocionalment per a la resta de la seva vida, i deixaria en la seva obra l'empremta inoblidable del món de Macondo. 

De fet, el llibre és força il·lustrador del procés creatiu de l'autor i de l'arrelament de la seva ficció en la realitat més immediata. Fins i tot els episodis més descabellats i inversemblants que podem arribar a llegir a les seves ficcions tenen origen en fets reals, experimentats directament per l'autor o relatats per coneguts, amics i familiars, i que tot sovint superen en absurditat els productes de la imaginació més desbocada. Aquí trobarem els orígens del realisme màgic en el seu vessant més realista, i descobrirem com la màgia d'aquests episodis narrats és, amb prou feines, qüestió de perspectiva. Aquest contacte de primera mà amb la realitat nodrirà també la carrera de Márquez com a periodista, a través de la qual començarà a experimentar amb la seva faceta com a narrador. En aquest sentit, Vivir para contarla és el retrat d'una època en què ambdues tasques resultaven quasi indestriables, i en què Márquez començarà a exercitar-se, sobretot, en la narrativa breu. 

El primer capítol del llibre és una mostra magnífica del control de Márquez sobre el seu propi relat, que condueix amb mà ferma i sense vacil·lacions a l'hora de fer salts cronològics i presentar paral·lelismes entre els personatges, com si es tractés talment d'un relat de ficció. El viatge que el Gabriel ja adult i la seva mare emprenen per tal de vendre la casa familiar d'Aracataca, on vivien els avis materns, esdevé l'excusa perfecta perquè Márquez es remunti a l'escenari de la seva infància, on trobarem el món màgic i congelat en un present continu de Macondo, així com l'actitud meravellada de l'infant que n'observa les particularitats i les de la seva gent per primera vegada. Aquest és el món dels avis, el coronel Nicolás Márquez i Tranquilina Iguarán, que trobaran el seu lloc més tard en diversos personatges de Cien años de soledad. Un altre dels mites fundacionals de la família serà l'accidentat festeig dels pares de l'autor, que més endavant es veurà retratat a El amor en los tiempos del cólera. Va ser per la precària situació econòmica dels pares que Gabito, el primogènit de la família, va quedar-se a casa dels avis durant els primers anys de la seva vida, mentre el pare emprenia un negoci de farmacèutic i homeòpata que amb prou feines arribaria a mantenir la família d'onze fills. 

El llibre també retrata l'origen de les tensions entre Márquez i els seus pares, amb qui mantindrà una negociació constant dels termes de la relació. Mentre que els pares de Gabriel dipositen en ell totes les expectatives de millora social i econòmica per a la família en ser el primogènit, i esperen que acabi la carrera universitària de Dret, Márquez té força clara des de ben jovenet la seva vocació d'escriptor, i veu els estudis universitaris més com una nosa per a les seves primeres col·laboracions als diaris que com una necessitat. Els anys d'estudis secundaris ja ens anuncien aquest conflicte: a Márquez no li agrada estudiar per més que sigui un apassionat de la lectura i un escriptor talentós i precoç. D'altra banda, la distància emocional que el separa dels seus pares també agreuja aquest conflicte. Una de les preguntes que deixa obertes el text és fins a quin punt els pares estan en condicions de demanar-li res a un fill que amb prou feines han vist durant la infància i que s'ha educat durant l'adolescència en diversos internats, i fins a quin punt el fill està disposat a respondre a la seva demanda més per un sentit abstracte de responsabilitat cap a la família que per una convicció realment íntima d'aquesta necessitat. En aquest sentit, el primer capítol ens presenta l'acte de rebel·lia de Márquez en deixar els estudis com a paral·lel inequívoc de l'acte de rebel·lia de la mare en decidir casar-se en contra de la voluntat del coronel. 

En aquest sentit, el llibre fa molt per contextualitzar-nos el món social i cultural en què viuen els personatges de la ficció de Márquez, que tot sovint ens pot resultar enigmàtic i desconcertant des de la distància geogràfica i temporal que ens separa de la Colòmbia en què es va criar l'autor. Ens trobem en un context en què els crims d'honor, els pasquins incriminadors i les aparences socials determinen el valor d'una persona dins de la comunitat, però que exhibeix sense cap mena d'estranyesa aparent una flagrant doble vara de mesurar per als homes i per a les dones. Mentre que els fills mascles de la família viuen en una festa contínua i passen les nits als bordells, i la mare acull els fills il·legítims del pare, igual que havia fet l'àvia amb els de l'avi, a la vegada les germanes grans veuen els seus festejos frustrats i quedaran solteres i enclaustrades per a tota la vida. A la localitat de Sucre, on finalment els seus pares es van establir, Márquez serà testimoni de primera mà del crim d'honor d'un veí que quedarà immortalitzat a Crónica de una muerte anunciada, i que no podrà escriure fins trenta anys després, quan la mare de la víctima haurà mort, i encara havent de canalitzar sobre el paper les reticències i el xoc emocional de la seva pròpia mare. 

Si bé el món familiar hi juga un paper important, gran part del llibre també l'ocupen els cercles literaris, artístics i periodístics en què Márquez es va iniciar professionalment. Destaca especialment el cercle literari de Barranquilla, liderat per Ramon Vinyes i Cluet, català exiliat a Colòmbia que serviria com a model per al "savi català" de Cien años de soledad i que acabaria retornant definitivament a Catalunya, de forma molt similar a com ho fa a la novel·la. La convulsa realitat política del país també nodrirà de forma molt rellevant aquesta incipient carrera periodística. Amb vint anys, i quan es troba cursant la carrera a Bogotá, Márquez serà testimoni directe de l'assassinat del líder del partit liberal colombià, Jorge Eliécer Gaitán, el 9 d'abril de 1948, fet que va inaugurar un episodi de violència i saquejos desfermats a la ciutat i una dècada sencera de guerra civil entre l'exèrcit i les guerrilles. En aquest context, Márquez es revelarà com una veu renovadora dins del panorama literari colombià, mentre que els diaris d'esquerres en què col·laborarà es veuran en la necessitat de buscar formes creatives per eludir la censura. 

Els darrers anys de periodista que cobreix Vivir para contarla ens revelaran un retrat molt ampli d'aquesta situació de desfeta política i de grans desigualtats econòmiques dins del país mateix. En són exemples la seva descoberta de la regió de Chocó, perduda dins la selva i oblidada i explotada per tot el país, les matances de guerrillers a mans de l'exèrcit a Villarrica, o el drama dels veterans de la guerra de Corea. En aquesta època Márquez publicarà la seva primera novel·la, La hojarasca, així com la crònica seriada al diari El espectador del relat del militar Luis Alejandro Velasco, que va sobreviure deu dies al mar després de caure del buc que el transportava. La crònica va arribar a publicar-se al diari malgrat els intents de censura del relat per part de l'exèrcit, i el text es transformaria més endavant en el llibre Relato de un náufrago. Vivir para contarla és una bona recomanació, potser no directament per a tothom però sí si esteu interessats en l'obra de Márquez i les seves fonts, i us interessa aprofundir en la personalitat d'aquest autor i el seu particular carisma com a narrador. Sens dubte ha estat tota una descoberta, i una cloenda immillorable per a l'any de rellegir Márquez. 

Continguts: Gabriel García Márquez explica en primera persona la seva formació, des de la seva infància a Aracataca amb els avis fins a la seva consolidació com a periodista i autor prometedor de contes i novel·les, passant pels seus anys de formació en dues escoles secundàries, a Barranquilla i Zipaquirá. Més endavant haurà d'interrompre els seus estudis universitaris a Bogotá a causa de la violència desfermada pel 9 d'abril, i els reprendrà a Cartagena, on abandonarà definitivament la carrera de dret per tornar a Barranquilla i a Bogotá i dedicar-se al periodisme i a l'escriptura a temps complet. Totes aquestes poblacions el marcaran profundament per les coneixences i els aprenentatges crucials que hi farà. 

M'agrada: M'ha ajudat a aprofundir més en l'obra de Márquez, en tant que ajuda a entendre millor algunes de les imatges que utilitza en les seves novel·les. El sentit del lloc i del moment que Márquez descriu amb una immediatesa que en aquest cas es fa totalment atmosfèrica, i un domini de la narració gens envenjable en comparació amb les seves obres de ficció. 

No m'agrada: Té moments de més i menys interès, per la gran varietat de temes i episodis diferents que arriba a tractar, i el ritme també es fa força desigual, amb seccions de la narració molt àgils i d'altres més feixugues i repetitives. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada