"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

23 de novembre de 2022

Milkman (#449)

No fingia sorpresa, cap "quina casualitat trobar-te aquí". En comptes d'això deia "Ah, ets aquí", i altres expressions familiars, dites informalment com si estiguéssim acomplint algun acord previ per trobar-nos. Aquestes trobades es produïen a tot arreu. Anava a comprar, ell hi era. Anava al centre, ell hi era. Sortia de treballar, ell hi era. Anava a la biblioteca, ell hi era. Fins i tot quan anava a llocs i en sortia i ell no hi era, encara semblava com si hi fos. 

Aquesta novel·la de l'autora irlandesa Anna Burns es va publicar per primer cop el 2018, any en què va guanyar el premi Booker. Llavors ja em va cridar l'atenció, però en aquell moment em va quedar pendent, i l'altre dia el vaig veure a la biblioteca i no vaig dubtar a agafar-lo en préstec. Ara que l'he llegit puc dir que el premi em sembla ben merescut, i que és una novel·la molt amena de llegir pel seu equilibri entre comèdia i drama polític i pel seu original estil narratiu. A finals dels anys setanta en una ciutat norirlandesa innominada, que es podria identificar amb Belfast, en ple apogeu de la violència als carrers per part de l'exèrcit britànic i dels paramilitars d'ambdós bàndols, la protagonista, una jove de divuit anys d'una barriada catòlica, transita el seu particular malson a partir del moment que un desconegut molt més gran que ella, a qui la gent coneix com "el lleter", comença a interessar-se per ella i a seguir-la a tot arreu per fer-li proposicions romàntiques. Tot i que la noia amb prou feines hi parla, en una comunitat tan petita i tancada aquest suposat afer de seguida comença a ser el centre de totes les enraonies del barri, i la gent comença a assumir que entre ella i el lleter, un home casat que a més és un reconegut líder paramilitar republicà, hi ha una passió il·lícita que, en realitat, és totalment imaginària. 

Gran part de l'interès del llibre recau en aquest precari equilibri entre realitat i imaginació, en un moment històric en què la paranoia és l'estat mental habitual de tota la gent de la ciutat, i en què qualsevol persona pot esdevenir sospitosa, en qualsevol moment, de col·laborar amb les autoritats en contra dels republicans. En aquest context de violència, activitats tan quotidianes com, per exemple, anar a l'hospital o comprar un cotxe determinat són considerades potencialment perilloses pels insurgents, que governen el barri imposant les seves pròpies lleis i regulacions, i poden conduir a revenges per part del propi bàndol o coercions i represàlies per part de l'exèrcit britànic. És així que, en aquest context de pensament monolític i telèfons punxats, la suposada relació extramatrimonial del lleter amb aquesta noia adquireix dimensions del tot polítiques i pot arribar a posar en perill no sols la vida de la protagonista mateixa, sinó també la de tothom que viu al seu voltant. 

Ens trobem també en el context d'una societat catòlica ultraconservadora, en què hi ha una altra batalla ideològica, dirigida a preservar la tradició i la moralitat, que s'està lliurant sobre el cos de la dona: qualsevol comportament que no sigui la violència física directa quedarà normalitzat per part de la comunitat, de forma que d'entrada la protagonista veurà com qualsevol intent de denunciar o verbalitzar l'assetjament que està patint quedarà desestimat d'entrada, i es veurà culpada directament d'haver provocat la situació. La pressió sobre les dones per encaixar en uns valors de feminitat tradicionals - o bé la maternitat i la cura de la casa o el paper de la dona perduda que sortirà tacada a ulls de tota la comunitat - és també part de la lluita política. En un ambient en què l'heroi republicà és considerat el model de masculinitat normativa, la dona només veurà la seva identitat reconeguda en la mesura que un home defineixi el seu lloc al món. Per això, la protagonista se n'adonarà de seguida que intentar escapar d'aquests rols predeterminats és també un error tàctic, en tant que tots aquells personatges que no es conformen amb aquest estat de coses s'exposen a ser titllats de desviats i posats immediatament sota sospita, amb risc per a les seves pròpies vides. 

Ara bé, la societat està canviant a marxes forçades, i fins i tot una barriada tancada sobre si mateixa i sotmesa a l'espionatge veïnal constant haurà d'afrontar els seus propis reptes de futur: les dones estan començant a prendre consciència de la seva pròpia situació i, d'altra banda, la violència pot arribar a un límit insostenible en qualsevol moment. Milkman fa molt per oferir-nos un retrat fidedigne de la bogeria que van suposar aquests anys de violència a Irlanda del Nord, precisament des d'un punt de vista totalment subjectiu, tancant-nos dins la ment de la protagonista i deixant-nos portar pel seu estat de creixent tensió i paranoia a través del seu monòleg interior continuat. Ella ens va explicant el seu dia a dia i l'assetjament de què es víctima per mitjà de llargs excursos en què també ens posa en antecedents sobre les històries privades de parents, amics i gent del barri. La decisió de no arribar a revelar-nos mai el nom propi de cap dels personatges, que queden identificats només amb petites paràfrasis descriptives, com per exemple "amiga de la infància", "germana" o "cunyat", contribueix a accentuar aquest sentit de drama col·lectiu a què assistim, i a diluir la identitat individual de cada personatge. També hi contribueix la intervenció de nombrosos personatges col·lectius que parlen en determinats moments amb veus indistingibles, i que representen aquesta pressió de la comunitat sobre els individus per emmotllar-se a una normalitat predeterminada. 

El resultat és un mosaic molt complet d'aquesta comunitat profundament traumatitzada pels esdeveniments polítics i per la lluita que s'està produint al seu voltant, en la qual tot sovint els ciutadans esdevenen a la vegada víctimes, botxins i col·laboradors, voluntaris i involuntaris, i en què les persones de bé poden esdevenir els enemics més tòxics i perillosos. Tot plegat seria difícil de digerir si no fos pel recurs a la sàtira i a un to descarnadament humorístic, sobretot a partir de la segona meitat del llibre, en què d'altres personatges aporten altres punts de vista a la percepció de la protagonista, i aquesta comença a qüestionar-se els seus propis prejudicis sobre aquells que l'envolten. Aquest recurs a l'humor com a forma d'afrontar la tragèdia quotidiana és un dels elements més agraïts de la lectura, que sorprèn amb determinats girs de guió i, sobretot, amb una aposta per l'optimisme i una mirada cap al futur en el seu desenllaç que resulta totalment reconfortant. 

Sinopsi: En una ciutat sense nom a Irlanda del Nord, durant els Troubles a finals dels anys setanta, la protagonista explica en primera persona l'assetjament que pateix per part d'un personatge local molt més gran que ella i que pertany al grup de paramilitars republicans que controla la zona. Mentre que ella viu aquest comportament amb por i ansietat creixents, i es veu abocada a un aïllament que posa en perill la seva estabilitat mental, la resta de la gent del barri la responsabilitzarà a ella d'aquesta situació. 

M'agrada: De fet, la particular veu de la protagonista a través de tota la novel·la, que descriu la situació d'una forma molt acurada als fets històrics, però a la vegada des d'un prisma totalment subjectiu. El seu desenllaç, que crec que fa molt per donar una nota positiva, però en cap moment discordant, al conjunt de la novel·la. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons