Aquest recull de contes de l'autor colombià Gabriel García Márquez (1927-2014) es va publicar per primer cop l'any 1992, però recull dotze relats que s'havien escrit entre els anys setanta i vuitanta. Tot i que havia llegit unes quantes novel·les de l'autor, Doce cuentos peregrinos m'ha resultat tota una descoberta: només en coneixia dos dels contes prèviament, i la seva lectura se m'ha fet deliciosa en tota la seva varietat. Crec que pot ser una bona aproximació a l'estil i les inquietuds de Márquez, que va rebre el Premi Nobel de Literatura l'any 1982 pel seu inconfusible ús del realisme màgic, i és una bona recomanació en especial si no heu llegit mai res d'aquest autor. Com el seu títol indica amb això de "peregrinos", els contes tenen un fil conductor molt marcat en comú: tots ells s'ambienten a diverses ciutats europees, i descriuen les vicissituds vitals i existencials dels exiliats llatinoamericans que hi transiten.
Tots els contes comparteixen aquest mateix sentit de descol·locació i desplaçament que pateixen els protagonistes, que queden atrapats en aquests espais urbans que tot sovint no comprenen i se'ls mostren davant dels ulls com a escenaris freds i inhòspits, inamovibles davant la seva pròpia determinació per seguir vivint. En aquest sentit hi ha diversos graus d'alienació, des de l'angoixa de trobar-se en un país estrany, tot i que sigui en una visita de plaer, com li passa a la senyora Prudencia Linero a "Diecisiete ingleses envenenados", o la ominositat del pas del temps i la inexorabilitat de la vellesa a "María dos Prazeres" o "Buen viaje, señor presidente", fins als nivells més extrems, en què els protagonistes es veuen atrapats en situacions kafkianes no sempre del tot explicables, i que en alguns casos prenen la forma de laberints hospitalaris que esdevenen espais autènticament carceraris en la seva fredor, com passa a "Sólo vine a hablar por teléfono" i "El rastro de tu sangre en la nieve". Un altre laberint burocràtic molt diferent és el que experimenta el pobre Margarito Duarte a "La santa", aquest cop amb un to molt més marcadament humorístic: el conte narra el seu periple de vint-i-dos anys amb el cadàver incorrupte de la seva filla davant la porta tancada de la Santa Seu i a través dels mandats de diversos papes diferents.
També hi ha un component molt marcat de crítica social en alguns dels contes, que dibuixen una bretxa social molt definida entre els immigrants econòmics, que fan el que poden per sobreviure en les seves ciutats de destinació, i els privilegiats que se'ls miren, ja siguin presidents deposats, com a "Buen viaje, señor presidente", fills de casa rica com a "El rastro de tu sangre en la nieve", o intel·lectuals d'esquerres en temps de dictadura, com passa amb la gauche divine barcelonina que queda retratada, molt col·lateralment, en alguns dels contes, com "Me alquilo para soñar" o "Sólo vine a hablar por teléfono". En aquest sentit, dels contes ambientats a Barcelona, el que brilla més per al meu gust és "María dos Prazeres", en què la protagonista, una prostituta anciana que es prepara per a la seva pròpia mort, es converteix en testimoni únic i silent de l'opressió viscuda pel bàndol republicà, i parteix peres amb el seu client més fidel a causa dels condemnats a mort bascos. Són aquest tipus de personatges com María, venuda als catorze anys per la seva pròpia mare per ser prostituïda per mariners, que brillen especialment per la seva dignitat i la seva resistència implícites.
D'altra banda, l'element que m'ha semblat més interessant de tot el recull, i que també acaben mantenint quasi tots els contes en comú, és el tractament que rep el realisme màgic, com si en aquest ambient d'alienació quedés també desplaçat. Tot sovint els rituals màgics, les prediccions dels vidents o les dades astrològiques fallen en aquest context, com si quedessin desactivats precisament per la racionalitat burocràtica i sistemàtica que exerceix el territori europeu. Aquestes subversions de les expectatives es produeixen quasi a tot arreu, per exemple, en les frustrades prediccions de Lazara Davis a "Buen viaje, señor presidente", que es fan especialment reveladores a la llum del sorprenent final, o en la frustració vital que opera a "La santa", no perquè no es produeixi el miracle, ni per la negativa de les autoritats vaticanes a reconèixer-lo, sinó directament per la seva resistència implícita a mirar i a escoltar. És davant d'aquesta negativa que l'únic que reconeix la possibilitat del miracle és precisament un guionista de cine a través d'una futurible recreació en pantalla.
Ara bé, és al magistral "El verano feliz de la señora Forbes" que aquesta dualitat aparent entre la rauxa llatinoamericana i la racionalitat europea queda expressada en el seu aspecte més agressiu i civilitzatori, que es fa molt difícil no llegir en termes postcolonials: els dos infants protagonistes es veuen desconcertats per la seva institutriu alemanya, que els ha d'ensenyar a captenir-se "amb propietat", en tant que el pare de la família vol que els fills assumeixin els valors occidentals. Tanmateix, la hipocresia intrínseca en aquest discurs alliçonador no triga a manifestar-se en la doble vida que la institutriu comença a desenvolupar per les nits. En definitiva, Doce cuentos peregrinos és un recull de contes que es fa deliciós en la seva varietat de propostes, totes ben variades i cadascuna suggerent a la seva manera.
Continguts: Després d'una introducció de l'autor en què explica la motivació dels contes i el seu accidentat procés creatiu, el volum recull dotze contes que Márquez va escriure entre els anys setanta i vuitanta. A "Buen viaje, señor presidente", un president deposat d'un país caribeny que es troba a l'exili a Ginebra s'alia amb una parella treballadora per tal d'empenyorar els seus últims béns i poder fer front a les seves despeses hospitalàries. A "La santa", l'abnegat Margarito Duarte es trasllada a Roma després de descobrir el cadàver incorrupte de la seva filla per tal de convèncer les autoritats vaticanes del miracle. A "El avión de la bella durmiente" el protagonista s'enamora a primera vista d'una companya de viatge a l'avió que el porta de París a Nova York. "Me alquilo para soñar" és una reflexió sobre els somnis i la seva relació amb la realitat, a través de les vicissituds de Frau Frida, una interpretadora de somnis professional. A "Sólo vine a hablar por teléfono" la protagonista queda ingressada per error en un hospital psiquiàtric mentre viatjava de Saragossa a Barcelona. "Espantos de agosto" és un relat de fantasmes. "María dos Prazeres" narra la història d'una anciana prostituta que es prepara per a la seva mort, i que entrena el seu gosset per anar amb autobús a plorar sobre la seva tomba. A "Diecisiete ingleses envenenados" la senyora Prudencia Linero fa escala a Nàpols en el seu viatge fins a Roma, tot i que la seva estada a Itàlia no resulta gaire com ella esperava. "Tramontana" descriu un episodi sinistre relacionat amb la tramuntana de Cadaqués, en un doble relat entre el present i el passat del narrador. "El verano feliz de la señora Forbes" narra l'estada de vacances a Sicília de dos infants a càrrec de la seva institutriu alemanya mentre els pares són en un creuer. "La luz es como el agua" explica les aventures d'un parell de germans que naveguen per la llum elèctrica de casa seva amb el bot de rems que els han regalat els seus pares. "El rastro de tu sangre en la nieve" descriu l'accidentat viatge de dos joves de casa rica, Nena Daconte i Billy Sánchez, des que s'enamoren a primera vista a Marbella, fins que es casen i viatgen amb cotxe a París passant per Madrid. En aquest relat, l'amor i la mort són dues realitats totalment indestriables per als protagonistes.
M'agrada: "Buen viaje, señor presidente", "La santa", "Me alquilo para soñar", "María dos Prazeres" i "El verano feliz de la señora Forbes".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada