"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

28 d’octubre de 2022

Cien años de soledad (#445)

No se le había ocurrido pensar hasta entonces que la literatura fuera el mejor juguete que se había inventado para burlarse de la gente, como lo demostró Álvaro en una noche de parranda. Había de transcurrir algún tiempo antes de que Aureliano se diera cuenta de que tanta arbitrariedad tenía origen en el ejemplo del sabio catalán, para quien la sabiduría no valía la pena si no era posible servirse de ella para inventar una manera nueva de preparar los garbanzos. 

Aquesta novel·la de Gabriel García Márquez (1927-2014) es va publicar per primer cop l'any 1967, i és considerada tot sovint l'obra mestra de l'autor colombià. Només començar a llegir no costa gaire entrendre per què, tan bon punt la novel·la ens submergeix al món de Macondo i el seu passat mític i màgic. Des del seu conegudíssim inici fins al seu final desconcertant, el relat consisteix en una saga familiar que s'estén durant un segle, en què diverses generacions dels Buendía, una de les nissagues fundadores de Macondo, es van succeint les unes a les altres en el que sembla un exercici constant de variacions sobre els mateixos temes i motius. La seva concepció circular del temps, més que no pas lineal, és un dels aspectes més sorprenents i reeixits del text sencer, en tant que la cronologia de la narració no pren la forma d'un cercle perfecte, sinó més aviat va desplegant una estructura recurrent. Fins i tot els personatges mateixos acaben reconeixent l'espiral temporal en què es troben immersos. 

De la mateixa forma, hi ha certs motius que es van succeint dins la novel·la a mesura que el poble evoluciona. Seria un punt simplista reduir la història de Macondo a l'evolució des del seu passat esplendorós i arcàdic a la seva decadència i destrucció finals, perquè en realitat el que ens ofereix el relat és una successió de diversos esplendors i les seves subseqüents decadències: la febre pel progrés del primer José Arcadio Buendía, passant per les esperances desfermades per la revolució liberal del coronel Aureliano Buendía, així com la fertilització sobrenatural de Macondo per part d'Aureliano Segundo, i la transformació del poble en explotació bananera per part dels gringos veuen els seus reversos foscos en la febre de l'insomni que s'estén com una plaga pel poble sencer, els desastres de terror i corrupció que s'estenen durant la guerra, els quatre anys de diluvi sobre el poble, i la massacre duta a terme per l'exèrcit en connivència amb els amos de la companyia bananera, que quedarà esborrada de la memòria del poble com si es tractés d'una fantasia. 

Mentre es desplega el relat del poble sencer, amb les seves successives esplendors i decadències, també s'esdevé un moviment paral·lel dins de la família protagonista: una successió quasi interminable d'incestos - simbòlics i literals, platònics i consumats - i una sèrie de personatges masculins que es van convertint progressivament en còpies els uns dels altres. Totes les parelles d'Arcadios i Aurelianos, germans amb caràcters diferents, es van repetint en una estructura paral·lela dins la narració. Mentre que els Arcadios són temperamentals i impulsius, els Aurelianos tendeixen a la malenconia i la instrospecció. L'única excepció possiblement en siguin els bessons José Arcadio Segundo i Aureliano Segundo, però és clar, no acaba de quedar clar si realment es van intercanviar els papers quan eren infants. Les dones de la família, tanmateix, aporten la seva originalitat i la seva personalitat pròpia a cada nova generació: des de l'energia i el poder d'Úrsula Iguarán, la primera matriarca, passant per les profunditats i nombroses dimensions de la infelicitat de la seva filla Amaranta, fins la religiositat fervent de la segona matriarca, Fernanda del Carpio, que amaga abismes sencers d'ira continguda rere la seva aparença de fera domesticada. Al marge de la família també destaquen les amants i concubines, especialment Pilar Ternera i Petra Cotes, que observen la família des de fora però influeixen en el seu destí quan es presenta l'ocasió. 

En aquest sentit el relat juga molt hàbilment amb les expectatives i idees preconcebudes que en puguin tenir els lectors. Cada cop que la saga familiar sembla prendre una direcció definida, aquesta queda interrompuda abruptament, com passa, per exemple, amb els afers amorosos de les germanes Amaranta i Rebeca. Quan sembla que s'albira el final feliç, totes dues acaben tastant una infelicitat perpètua de les formes més desconcertants i recaragolades. La novel·la està farcida de finals truncats i esperances decebudes, mentre que el llinatge familiar queda mantingut sovint per personatges secundaris i aparentment insignificants, com passa amb la tercera generació dels Buendía. Així és com el destí gloriós de la família, que havia de ser assegurada pel seu personatge més il·lustre, el coronel Aureliano Buendía, queda truncat amb la mort de la seva esposa Remedios, amb prou feines adolescent, i posteriorment amb la tràgica mort del seu fill Aureliano, que era qui estava destinat a perpetuar la nissaga. Són els fills del seu germà Arcadio, nascuts en l'obscuritat i lluny de la casa familiar, els qui acabaran donant a llum les noves generacions de Buendías. 

Tot i així, potser totes aquestes vicissituds responen encara a un altre pla o destí ocult que s'escapa de l'abast de la novel·la mateixa, profundament metatextual en el seu desenvolupament. Són una sèrie de personatges forans, especialment el gitano Melquíades i el savi català, que oferiran a l'últim dels Buendía les claus per interpretar tot el que s'ha esdevingut a Macondo a través d'un segle d'història. Aquest personatge és el dipositari últim del relat sencer i és, de fet, l'únic que guarda en la memòria la massacre dels treballadors a mans de l'exèrcit. Cien años de soledad té també un fil polític que es dibuixa i es desdibuixa al llarg de la lectura, i es pot observar també com a novel·la postcolonial: la visió que el patriarca José Arcadio té del progrés és una mena de revers literari i simbòlic de la noció racionalista i il·lustrada del progrés dels occidentals, i l'episodi de l'arribada dels americans amb la companyia bananera, que desmantellaran ells mateixos quan es neguin a assumir les reivindicacions dels treballadors, són moments del relat que no poden sinó llegir-se en termes polítics. 

Així doncs, ens trobem davant d'una novel·la monumental, amb múltiples nivells de lectura i una riquesa d'imatges i paral·lelismes que acaba fent-se inesgotable en l'anàlisi. En aquest sentit és una novel·la que fa de molt bon rellegir, i que a més es gaudeix especialment per la magnífica habilitat de Márquez a l'hora de construir un món fictici, pel recurs al realisme màgic, en aquest cas totalment desfermat, i per la bellesa i riquesa de la seva prosa, especialment cuidada a l'hora de descriure moments, caràcters i situacions en concret. 

Sinopsi: Des de la fundació de Macondo, les diverses generacions d'una de les seves famílies més destacades, els Buendía, s'aniran succeint a través dels anys durant un segle. La seva passió per la vida i la seva peculiar forma d'entendre la realitat aniran bastint els destins de tots els membres de la família que, sense saber-ho, aniran acomplint els destins ignots que els deparava la profecia del savi Melquíades. 

M'agrada: És, possiblement, el Márquez més desfermat i imaginatiu. La riquesa de matisos i de nivells del text, que no s'esgota a cada nova lectura. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons