"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

30 de novembre de 2022

Restes de carnaval (#451)

Al carrer Voluntários da Pátria semblava a punt d'esclatar una revolució, les reixes de les clavegueres estaven seques, l'aire empolsegat. Un cec que mastegava xiclet havia submergit el món en una fosca avidesa. En cada persona forta hi havia l'absència de pietat pel cec i a ella la gent l'espantava amb el vigor que posseïa. Al seu costat hi havia una senyora que anava de blau, amb una cara. 

Aquesta antologia de relats curts de l'autora brasilera Clarice Lispector (1920-1977), traduïts al català per Josep Domènech Ponsatí i Pere Comellas Casanova, es va publicar per primer cop el 2020. És una selecció de contes prèviament publicats en diversos reculls, així com d'altres d'inèdits, i la seva publicació per part de Comanegra va fer arribar al mercat la primera traducció de relats de Lispector al català. Ja vaig dir en el seu moment que Lispector és una autora en què no he acabat d'entrar; d'una banda el seu estil narratiu m'agrada, però la seva aposta per l'abstracció i la imatgeria no sempre figurativa em desconcerta força, i en general puc dir que l'he llegida amb la sensació d'estar-me perdent alguna cosa i d'arribar al final sense haver-ne tret l'entrellat. Els relats curts crec que els he gaudit més que les novel·les que n'he llegit, aixi que en general puc dir que aquest cop el balanç de la lectura ha estat positiu. 

Els contes recollits a Restes de carnaval són tots força breus, alguns fins i tot entrarien dins la categoria del microrrelat, i ens ofereixen una exploració de l'espai de les relacions quotidianes, especialment les familiars, des de la sensibilitat particular de l'autora per a l'anàlisi de la subjectivitat dels seus protagonistes. Si existís una categoria per classificar els contes de Lispector hauria de ser la de "contes de realitat transfigurada". És l'única forma com se m'acut explicar-los. Les protagonistes en la majoria dels casos són dones que es dediquen a cuidar la casa i criar els fills i es troben immerses en aquest tipus de quotidianitat. Tanmateix, en un moment determinat un detall d'aquesta vida diària - pot ser un detall discordant dins la imatge de conjunt o l'element més anodí i prosaic imaginable dins la normalitat - revela una profunditat insospitada dins del teixit mateix de la realitat: els orígens de l'univers ens són descoberts de cop i volta, o la realitat mateixa ens revela la seva coherència intrínseca com si sempre s'hagués trobat allà a l'abast de la mà des del principi. Són aquestes petites - o grans - epifanies diàries que Lispector descriu en els seus contes. 

Això li passa a la protagonista d'"Amor", que veurà com la visió d'un cec que descobreix des de la finestra del tramvia li revela un món sencer de símbols que representen la realitat en termes religiosos i simbòlics. També li passa quelcom semblant a la protagonista de "La imitació de la rosa", que torna a la salut mental després de patir una crisi, i que es veu en la necessitat de negociar què és ordinari i què és extraordinari en la seva primera presa de contacte amb la realitat després del sotrac emocional que ha patit. També té aquesta experiència la protagonista de "Restes de carnaval", la disfressa de la qual opera una transformació en la seva persona, i ens revela el que possiblement ningú més no veu a través de la seva aparença real. Aquesta transfiguració de la realitat arriba a un extrem de veritable opacitat, per l'absoluta impossibilitat d'interpretar el conte, a "Misteri a São Cristóvão" en què els tres personatges emmascarats fora de la casa s'apropien de la nit, així com dels personatges que habiten la casa a l'interior. Aquesta aposta per l'abstracció també arriba a certs extrems en altres contes que giren tan sols al voltant de conceptes, com per exemple l'"ésser" o "el silenci", i no tenen uns personatges reconeixibles o un argument definit. Un dels símbols recurrents dins del recull i receptacle continuat de tot tipus de lectures i abstraccions és l'ou, que esdevé símbol de maternitat i d'origen, però que també revela la fragilitat inherent a la construcció mateixa de l'univers. 

D'altra banda, també tenim els contes que se centren en l'experiència de la infància en primera persona, amb tot el que té de realista i reveladora sobre el caràcter del que després serà l'adult. És el cas de "Miòpia progressiva", "Felicitat clandestina", "Una història de tant d'amor" o el meravellós "La legió estrangera". En d'altres casos, en canvi, les protagonistes són ancianes que es transformen en una presència incòmoda per als seus cuidadors, i que apunten a interrogants sobre l'existència humana sencera des del seu punt de vista particular, però que resta inaccessible a ningú més que no siguin els lectors. En definitiva, els contes recollits a Restes de carnaval és una bona recomanació si us voleu aproximar a l'univers narratiu totalment únic i difícilment classificable de l'autora. L'antologia ens ofereix prou varietat per descobrir-hi relats realment curiosos i detalls que de ben segur cridaran l'atenció a qui els llegeixi. Se'm fa difícil recomanar Lispector, perquè reconec que la seva narrativa no m'acaba d'entusiasmar, però tot i així puc dir que és una autora d'un talent extraordinari per al retrat de la quotidianitat i els seus moments de lucidesa sobtada. 

Continguts: Restes de carnaval és una antologia de quaranta contes breus de l'autora brasilera Clarice Lispector. La majoria tenen a veure amb situacions quotidianes per als protagonistes que revelen profunditats insospitades sobre l'existència mateixa. 

M'agrada: M'han agradat molt alguns dels contes, fins i tot més que les dues novel·les que he llegit de l'autora. En especial, "Amor", "Els desastres de la Sofia", "Misteri a São Cristóvão" o "La legió estrangera". 

No m'agrada: Hi ha quelcom de Clarice Lispector que se m'escapa i m'omple d'inquietud quan la llegeixo. De vegades els contes poden resultar excessivament pertorbadors, i no per cap motiu en concret. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada