"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

4 de febrer de 2022

La plaça del Diamant (#404)

I a l'últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro... perquè, de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg. 

La plaça del Diamant (1962) és, possiblement, l'obra mestra de Mercè Rodoreda, almenys la seva novel·la més popular i coneguda. La vaig llegir per primera vegada com a lectura obligatòria al Batxillerat, i fa molt anys que li devia una relectura, que crec que m'ha aprofitat força més del que m'esperava. Com a novel·la, fa de molt bon llegir per la seva brevetat i pel seu ritme àgil, accelerat a estones, des del punt de vista exclusiu de la protagonista i el seu flux de consciència angoixat i impotent. És el monòleg continuat de la Colometa que va dibuixant els altres personatges a base de detalls i traços de les seves personalitats, mostrant-los a través de les seves accions i paraules més que explicar-nos-els directament. La seva veu també ens encapsula directament a l'interior de la percepció que té la protagonista de l'espai que l'envolta, que dona peu a unes descripcions extremadament atmosfèriques, i sobretot centrades en els espais domèstics desbordats de mobles i d'objectes d'ús quotidià. Aquest accent en l'espai domèstic que atrapa la protagonista, que ja s'intuïa a Aloma, per exemple, aquí arribarà a la seva màxima expressió quan la Colometa quedi atrapada literalment en el malson en què es converteix casa seva. 

El mosaic que conforma aquesta narració anguniosa i accelerada és el de Barcelona durant la República, la guerra civil i posteriorment la postguerra, a mesura que els cops de la vida en uns temps tan difícils van formant el caràcter i l'experiència de la protagonista. El seu desenvolupament és molt subtil, de fet, perquè la Natàlia és un personatge essencialment passiu, a qui les coses passen en comptes de decidir-les o fer-les ella mateixa, i que, quan pren la iniciativa, en general és a la desesperada i arrossegada per les circumstàncies. Els seus sentiments, de fet, només queden revelats plenament a ulls dels lectors, mentre la seva façana externa és la de la feminitat convencional per al seu temps, conformada als desitjos del marit i sense tenir mai un no per resposta. Al principi de la narració, trobem que la protagonista és un personatge totalment estàtic i paralitzat. Quan coneix el seu futur marit, a l'envelat de la plaça del Diamant, s'inicia un festeig que desperta totes les alertes de la relació abusiva: en Quimet comença per canviar-li el nom, prou simbòlicament, de Natàlia a Colometa, i continua amb la manipulació i l'abús psicològic per tal que ella s'adapti en tot moment als seus desitjos i els seus humors volàtils, jugant en tot moment la carta de la victimització.  

Davant d'aquesta situació, l'única sortida de la Colometa és callar i acceptar, i un dels motius que pot arribar a colpir més de la narració sencera és el silenci de la protagonista, incapaç de respondre a les observacions dels qui l'envolten, o d'expressar els seus propis sentiments sense que els altres la contradiguin, i enfrontada sempre a un ideal de feminitat tòxic per inassolible, el rol d'esposa i mare perfectes. Aquest silenci es va fent realment ominós a través del relat, en part perquè és silenciament imposat pels altres, i en part per la incapacitat de la protagonista de fer-se sentir davant la veu dels altres. El mateix esquema es perpetua a través de la maternitat, que viu amb dolor i amb impotència, i quan hagi de deixar els seus fills a casa per anar a fer feines a casa d'una família rica, aquest sentit de claustrofòbia i paràlisi s'anirà fent cada cop més angoixant. 

Els coloms que es van apoderant poc a poc del seu pis es transformen en una imatge recurrent que va colonitzant tot el text poc a poc, al mateix ritme que creix l'angoixa de la protagonista. No és debades que els coloms entren a casa seva, per voluntat del seu marit, juntament amb un altre objecte ominós, l'embut, que esdevé un símbol molt directe de l'angoixa que anirà estretint progressivament l'horitzó de la vida de la Natàlia, a la vegada que també esdevindrà més endavant un objecte essencial per al desenvolupament de la trama. Davant d'aquesta opressió, al principi de la guerra la protagonista pren la iniciativa per primera vegada en tot el relat, per operar una revolució contra els coloms que esdevindrà l'inici del seu alliberament. Ara bé, el moment més fosc encara ha d'arribar, i és després de mort el seu marit, havent perdut la feina i sense poder alimentar els seus fills, que prendrà una decisió dràstica que inesperadament li canviarà la vida. 

Després de la davallada al trauma i la misèria de la guerra, la Natàlia troba una sortida iniciant una nova vida amb l'adroguer de les veces, que li demana per casar-se amb ella i fer-se càrrec dels seus fills. Sempre m'ha agradat el desenllaç de la novel·la i la seva segona part, en què la protagonista s'allibera del seu silenci, finalment, a través d'un crit escruixidor, a falta d'una resposta un punt més articulada. No és un desenllaç del tot feliç, però. La Natàlia ha recuperat el seu nom i la seva dignitat humana, però el trauma és una cosa que es porta dins ja de per vida, i els coloms, tot i que en un versió ja més domesticada i apaivagada per la memòria, s'han acabat apoderant de la seva ment. 

Sinopsi: La Natàlia és una noia de Barcelona que coneix el seu futur marit Quimet a la Festa Major de Gràcia, i balla amb ell a l'envelat de la Plaça del Diamant. Un cop casats, tenen dos fills i la Natàlia, a qui en Quimet anomena Colometa, es posa a treballar de minyona per a una família rica de la ciutat perquè el negoci de fusteria del seu marit no va prou bé. Durant la guerra, en Quimet va a lluitar al front d'Aragó, on finalment mor. Sense feina i cap suport econòmic, la Colometa es va sumint cada cop més endins en la desesperació i l'angoixa. 

M'agrada: L'atmosfera totalment immersiva de la narració, i el seu flux de consciència, que ens endinsa en primera persona en l'angoixa de la protagonista cada cop més profundament. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada