Aquesta novel·la de C. S. Lewis, publicada originalment el 1942 com a sèrie de columnes en un diari anglicà, és una de les seves obres apologètiques més conegudes fins a dia d'avui. És una lectura curiosa, fins i tot divertida en certs moments, però tampoc no és el tipus d'obra que recomanaria a tots els públics. L'obra ens presenta un suposat manuscrit de les cartes d'un diable veterà, Screwtape, al seu nebot principiant, Wormwood, i ens ofereix, per tant, els seus consells i reflexions per tal de portar a l'infern l'ésser humà que Wormwood té assignat.
J. R. R. Tolkien, destinatari de la seva dedicatòria, va rebre aquesta obra amb incomoditat, ja que desconfiava molt més que Lewis de l'estratègia d'arribar a combatre l'enemic coneixent-ne la forma de pensar. Per a Tolkien era un exercici arriscat, una pràctica heterodoxa que podia desviar el lector, ni que fos com a exercici d'especulació teòrica, de "seguir la llum sense vacil·lació", per utilitzar la seva pròpia expressió. La part divertida de la proposta és que es presenta d'entrada com a obra satírica i humorística. Agafar-se'n el contingut massa seriosament pot acabar essent contraproduent, com li va passar a Tolkien. Lewis ja ens avisa en el seu prefaci que el diable és un mentider i, per tant, tot el que ha de dir en les seves cartes queda posat en dubte d'entrada.
Les Cartes del diable al seu nebot són més fàcils d'entendre si partim d'entrada de la seva assumpció teòrica central sobre la naturalesa del mal - la mateixa, de fet, que articularà gran part de l'argument de El Senyor dels Anells. Aquest supòsit consisteix en el fet que el mal és essencialment cec, i confon la seva pròpia ceguesa per saviesa. Aquesta és una diagnosi d'arrel socràtica: la veu principal de la novel·la és la d'aquell qui creu que sap i descobreix la seva ignorància un cop ja és massa tard. Ara bé, costa llegir el text pel seu valor purament teòric o apologètic: els raonaments esdevenen febles i circulars la major part del temps. L'obra es gaudeix molt més pel que revela sobre el propi C. S. Lewis i l'ambient social i cultural en què vivia que no pas per la seva exposició de suposades veritats universals i atemporals: a cada pas la narració ens introdueix en l'ambient social d'una classe mitjana intel·lectual i acomodada que Lewis coneixia de primera mà. Ara bé, Lewis mira la societat anglesa des del punt de vista de l'outsider (ell era irlandès) i fins a cert punt el text dóna a entendre que no acabava d'encaixar en aquesta societat en què vivia. Hi ha moments en què la sàtira és ferotge contra la "mundanitat" d'una classe intel·lectual relaxada i adinerada; fins i tot la paraula "burgesos" acaba apareixent en el moment menys esperat. El moment en què ataca la concepció que els anglesos tenen de l'humor, per exemple, és especialment significatiu en aquest sentit.
També hi ha quelcom de les inquietuds del propi Lewis en un terreny força més personal: la seva pròpia experiència religiosa com a convers adult té un lloc força destacat dins de la narració, així com moments molt més mundans de la vida practicant com, per exemple, la deficient vida parroquial. El text també reflecteix una preocupació general per la situació de guerra: la importància d'aquest clima d'inquietud i inestabilitat té una força decisiva en el text perquè Lewis concep aquesta situació com el moment de la prova. Experiències límit per als éssers humans, com la guerra o l'enamorament, poden esdevenir decisives per decantar la balança definitivament: en el moment de la prova, el coratge no es revela com a virtut, sinó com a mesura de totes les altres. L'objectiu últim és prendre en cada moment la decisió adequada amb el cor adequat i pels motius adequats: estimar la persona, o fer el bé, per motius concrets més que no pas per motius abstractes o per pur egoisme. El defecte més destacat de la proposta i que, al meu parer, esdevé totalment irredimible, és el caire profundament misogin del text. Aquesta relació conflictiva i ambigua de Lewis amb les dones aflora en els moments més inesperats de les seves narracions i n'esguerra el gaudi. En aquest text en concret, la misogínia es fa autènticament visceral, i és especialment clara en els passatges en què parla del matrimoni i el sexe.
Sinopsi: Al principi de la segona guerra mundial, un diable veterà, Screwtape, manté una correspondència continuada amb el seu nebot Wormwood a propòsit dels progressos que fa aquest últim amb el seu "pacient", un ésser humà recentment convertit a la fe anglicana. Les seves reflexions epistolars ens ofereixen un autèntic tractat sobre la virtut, la temptació i el pecat, que ens mantenen durant tot el llibre amb la incògnita de saber si l'ésser humà en qüestió acabarà caient irremeiablement en el vici, i per tant, serà guanyat per a la causa de l'infern, o podrà arribar a ser redimit per l'Enemic, com Screwtape l'anomena.
M'agrada: Especialment el seu final, que guarda el moment de més bellesa de tot el text.
No m'agrada: És un text que només es pot llegir coneixent-ne el context històric i la mentalitat conservadora del seu autor, i ni tan sols amb això n'hi ha prou per redimir-ne els defectes. Lewis fa una racionalització sense matisos de la subjectivitat humana, que pretén explicar en tot moment en termes de blanc o negre. El resultat és especialment deslluït en els passatges en què parla de la relació entre homes i dones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada