Els vents van cantar les antigues històries dels gegants, que constituïen la part més bonica del seu repertori. Aquestes històries no les coneixem, però se sap que qui les escoltava s'omplia d'alegria.
Aquesta novel·la de l'autor italià Dino Buzzati (1906-1972) es va publicar per primer cop l'any 1935, i fa dos anys es va publicar la seva traducció al català, feta per David Nel·lo. Ha estat tota una sopresa, la veritat: em va cridar l'atenció des d'una lleixa de la biblioteca pública, i després de llegir-la no he acabat d'entendre per què l'han catalogada com a literatura juvenil - no tant perquè no la pugui gaudir un públic juvenil, sinó més aviat perquè en si mateixa m'ha semblat molt difícil de classificar. A cavall entre la fantasia i el realisme màgic, o una mena d'híbrid entre tots dos que es fa difícil de definir, la novel·la es llegeix com si fos una faula sobre el pas del temps, l'acceptació de la mort i la nostra relació amb la natura, i en realitat esdevé atemporal en la seva simplicitat. Els seus personatges es fan profundament humans especialment en les seves mancances i limitacions que, lluny de determinar-los, els faran voler superar-se i presentar una millor versió de si mateixos.
El millor del llibre és el seu recurs a una fantasia que creix amb la lectura de forma orgànica, en tant que no requereix cap mena d'explicació ni de lògica interna per conduir el relat cap al seu desenllaç. Com si es tractés d'un conte de fades modern, el relat convida a acceptar la presència dels esperits, els animals parlants i les forces de la natura que governen el bosc com un fet donat, i fer de la seva saviesa poètica el fil conductor de la trama del relat. El coronel retirat Sebastiano Procolo hereta del seu oncle unes terres poblades pel Bosc Vell, un bosc d'avets mil·lenaris en una vall profunda de les muntanyes. La resta de la propietat, més productiva, ha estat heretada pel seu nebot orfe, en Benvenuto, que només té dotze anys i estudia en un internat de la rodalia. El vell coronel és un home impacient, violent i cruel, que no dubta a talar la seva part del bosc per obtenir-ne un rendiment econòmic immediat, i que ben aviat comença a ordir plans per eliminar en Benvenuto - fent que sembli un accident, és clar - i poder heretar la propietat sencera.
Aviat totes les criatures feréstegues i salvatges que habiten el bosc hauran d'aprendre a adaptar-se als seus nous senyors. Mentre que Benvenuto, com tots els infants, té una sensibilitat especial per escoltar les cançons antigues dels vents i compartir confidències amb els genis del bosc a mitjanit, el seu oncle és completament diferent. La seva relació amb el món es basa en l'explotació i la dominació, com fa palès ben aviat amb el seu intercanvi amb la garsa guardiana de la seva propietat. Per la seva banda, els genis del bosc proven de lluitar contra l'inevitable a la seva manera, alguns d'ells infiltrats a la Comissió Forestal per provar d'aturar la tala des de dins del sistema, com l'afable Bernardi, o acceptant el seu destí amb una aura de dignitat reposada quan saben que el seu arbre està sentenciat definitivament, com fa el pobre Sallustio en reclamar un indult d'última hora, en un gest que es troba als antípodes de qualsevol súplica desesperada. A tota aquesta cort de personatges fantàstics s'hi afegirà el vent Matteo, una poderosa força de la naturalesa que té la vall sencera sota el seu control, i que ambdós bàndols intentaran convèncer per a la seva causa. Paral·lelament a aquesta violència soterrada que mou les accions del coronel Procolo, Benvenuto haurà d'aprendre a créixer fent front a les seves pròpies pors i febleses, mentre el bosc intentarà impartir-li la seva saviesa mil·lenària abans no sigui massa tard.
Per això és un relat dual, d'alguna manera, articulat al voltant dels seus dos personatges principals i la seva relació amb el Bosc Vell, que esdevé el tercer vèrtex d'un curiós triangle d'amor-odi: per a Benvenuto, de dotze anys, és la història del seu pas a l'edat adulta, i el dol que ha de fer el Bosc per la pèrdua de la seva innocència infantil. En canvi, per al seu oncle Sebastiano, és un relat d'acceptació de l'envelliment i la mort, dels principis morals que guien la seva existència i també de la seva lluita personal per ser-ne digne. Rere l'evolució del coronel Procolo hi ha un sentit de la humanitat bàsic que l'ancià haurà de recordar que tenia: el text l'identifica amb l'honor, en tant que aquest és el vocabulari militar que Procolo entén, però apunta subtilment a un sentit de dignitat humana o d'empatia bàsica cap als altres que serà la lliçó existencial més valuosa que haurà d'aprendre. I precisament serà el pobre Benvenuto, entre un intent i un altre d'assassinat, que li ho farà veure, ajudat sempre per les criatures del bosc.
Del desenllaç no en puc parlar per no esguerrar el llibre a qui el vulgui llegir per primera vegada, així que només puc dir que és una de les seves fortaleses indiscutibles: amb la simplicitat d'una faula i quelcom de la profunditat de les tragèdies clàssiques, tanca tots els cercles que s'havien obert per als personatges deixant la narració en el seu punt més àlgid. El secret del Bosc Vell és una petita obra mestra en la seva originalitat: amb un argument i uns personatges que són una delícia de llegir i una prosa poètica sempre sòbria i continguda que fa que sembli fàcil un relat així de gran.
Sinopsi: En morir el seu oncle terratinent a la primavera de 1925, el coronel retirat Sebastiano Procolo s'instal·la a la vall de Fondo, on ha heretat un bosc d'avets mil·lenaris. La seva ment freda i calculadora només pensa en la forma d'explotar la riquesa del bosc per al seu benefici privat, i a poc a poc va ideant un pla per eliminar el seu nebot Benvenuto, de dotze anys, que és l'autèntic hereu de la fortuna familiar. Mentrestant, els esperits i criatures que habiten el bosc faran el possible per defensar-se d'aquesta amenaça.
M'agrada: Una trama argumental senzilla i brillant a la vegada, sostinguda per una prosa poètica deliciosa en la seva sobrietat i que guarda també els seus moments d'humor i ironia. Hi ha tants passatges a destacar que encara me'n deixaré alguns: els últims moments de Bernardi i Sallustio junts, i el malentès que té lloc en l'últim moment entre aquest i el coronel; els poemes que reciten la garsa i Matteo, els altibaixos emocionals d'aquest últim, i l'evolució subtil però segura del coronel fins al seu gloriós desenllaç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada