- Tenemos tantos vínculos con ella como con los Vicario - dijo mi padre.
- Hay que estar siempre de parte del muerto - dijo ella.
Aquesta novel·la breu de Gabriel García Márquez es va publicar per primer cop el 1981 i és possiblement la seva obra més reeixida de tots els temps. Continua essent la meva preferida de totes. És el relat de l'assassinat del protagonista, Santiago Nasar, per part d'una família veïna, i com aquest crim impacta tota la comunitat que l'observa passivament fins al punt d'acabar determinant la resta de les seves vides. Després de les celebracions de la boda més fastuosa que es recorda en tota la contrada i durant la nit de noces, el nuvi, Bayardo San Román, torna la núvia, Ángela Vicario, a casa seva en descobrir que no és verge. Els germans d'Ángela, els bessons Pedro i Pablo, es determinen aquella mateixa nit a matar Santiago Nasar, un veí adinerat, que Ángela ha assenyalat com a responsable. La novel·la obre, amb el seu arxiconegut primer paràgraf, anunciant l'assassinat que tindrà lloc, i la resta del relat és la crònica que en fa el narrador, des de la distància dels anys, per provar-ne d'esclarir les circumstàncies i la seqüència dels fets.
Així doncs, el relat va desgranant a un ritme lent i descriptiu les vicissituds de les famílies del poble i les seves relacions entre ells, així com tots els fets previs i posteriors al crim. A mesura que van avançant els capítols, però, el ritme narratiu es va accelerant, combinant diferents punts de vista simultanis, fins a portar-nos al seu anguniós desenllaç. A través d'aquesta combinació entre un to aparentment fred i periodístic i els detalls fantasiosos i màgics de la trama, els suposats prodigis que anuncien la violència que vindrà, se'ns va transmetent un sentit de fatalitat que recorre el text sencer: el relat també desgrana les mil i una maneres en què l'assassinat es podria haver evitat. D'una banda hi ha les casualitats més fortuïtes, com el fet d'haver quedat una porta oberta o tancada, per exemple; d'altra banda hi ha la complicitat de la comunitat sencera, que comparteix la intenció d'assassinar, en tant que tothom és partícip de l'amenaça de violència per al protagonista però quasi ningú mou un dit per aturar-la en aquell moment. És per això que el text també s'entreté a recollir els testimonis de la gent del poble amb la distància dels anys que els separen dels fets, en què tothom al·lega no haver cregut les amenaces o no haver-hi donat importància, mentre que els intents de prevenir Santiago i intentar salvar-lo queden més aviat en l'anonimat o en el misteri.
El text queda recorregut, per tant, per una aura de crim col·lectiu i expiació col·lectiva posterior, en què els autors materials de l'assassinat són només peons d'un ordre més alt que subjecta tots els individus a la seva lògica inexorable. Un dels grans arguments a favor de la culpabilitat col·lectiva és l'actitud dels assassins, que escenifiquen la seva intencionalitat amb tota la grandesa possible amb la secreta esperança, com el narrador corrobora anys després, que algú els aturi abans d'haver d'arribar al compliment de l'amenaça. Aquest statu quo implacable que sembla menjar-se tots els personatges és una jerarquia de relacions de domini i submissió que s'identifica amb els valors d'una societat patriarcal i conservadora: els matrimonis concertats són la norma dins del poble, i les dones són moneda de canvi en les transaccions econòmiques dels homes adinerats, poc més que objectes sexuals que poden ser cedits, intercanviats o posseïts en funció d'aquestes relacions de poder prèviament delimitades, mentre que les famílies més humils s'han de sotmetre per força a aquesta necessitat per poder sobreviure. La visita del bisbe al poble, que acaba beneint displicentment els seus habitants sense baixar del vaixell de vapor, es dibuixa com a rerefons de la fatalitat del crim, i esdevé emblema també d'aquest sistema despietat que sotmet els individus a les seves normes internes amb total indiferència. Aquesta indiferència essencial de qui té el poder també queda reflectida en el paper de les autoritats del poble, l'alcalde, el mossèn, i el comissari de policia, que amb la seva inacció no fan sinó agreujar la vexació de què és objecte la víctima innocent.
Ara bé, hi ha matisos a l'hora de presentar aquest univers tancat de relacions de poder. Tant Bayardo San Román com Santiago Nasar són rics, i aquest fet els singularitza i els distancia de la resta de la comunitat, que els observa amb recel i interès a parts iguals. San Román compra la família sencera d'Ángela, fins i tot el poble sencer, amb el seu infinit poder adquisitiu: no hi ha cap preu que sigui inassumible, i així és com pot acomplir sempre la seva voluntat sense ser mai contrariat. De fet, el conflicte de la novel·la es desencadena precisament per l'únic detall que s'escapa del seu control: la llibertat de la seva promesa, que decideix jugar les seves cartes en els seus propis termes fins i tot quan sap que hi té les de perdre. D'altra banda, sembla que queda força provat que Santiago Nasar és una víctima innocent del crim pel qual se l'acusa, però per a la comunitat també és una mena de boc expiatori: la seva fortuna el posa al mateix nivell que els poderosos, mentre que la seva condició de mestís provoca els recels del poble, per a qui la comunitat àrab representa un grup totalment segregat. Per tant, és una víctima innocent en l'"assumpte d'honor" que ocupa l'argument de la història, però el seu privilegi i l'ostentació que en fa al llarg de la seva curta vida també el situen en una àrea d'ambigüitat moral. Gran part de la fatalitat rau en l'animadversió que li té la cuinera de la família, Victoria Guzmán, una dona negra que havia patit l'abús del pare de Santiago i que veu com el jove es converteix en el predador sexual de la seva filla adolescent. En aquest sentit, l'abús als membres del servei es considera un dret inqüestionable del senyor de la casa que ningú s'esforça ni tan sols a posar en dubte.
Així doncs, Márquez ens presenta un entramat molt complex de relacions socials, que acaben eclosionant en aquest crim anunciat davant de tothom però que ningú impedeix de forma efectiva. La cura de l'autor a descriure els personatges psicològicament i a donar-los motivacions complexes i creïbles en el seu context social fan de la lectura una experiència molt agraïda, en tant que es fa difícil acabar determinant bons i dolents en aquest univers d'interessos i passions que mouen tots els personatges. L'honor invocat pels assassins apunta a un codi de conducta acceptat socialment i sancionat per tradició, que va més enllà fins i tot de la llei o de la consciència privada, i que es viu, com en una tragèdia, amb aquest sentit d'inevitabilitat última. L'única veu discordant en el conjunt és Luisa Santiaga, la mare del narrador, que és qui observa la tragèdia amb un sentit comú totalment abassegador i apel·la a una empatia que es posiciona a favor de les víctimes, tant Santiago com Ángela. El narrador acaba recollint el testimoni de la seva mare en la seva crida a "estar de part del mort" i a donar-li veu. Tanmateix, ens trobem davant d'una tragèdia completa en tant que no serveix de res ser la veu de la consciència si no hi ha ningú a l'altra banda disposat a escoltar-la.
Sinopsi: En un poble petit del Carib colombià, el narrador fa una crònica dels esdeveniments que van portar a l'assassinat d'un jove adinerat, Santiago Nasar, així com de les conseqüències que els fets van tenir posteriorment per a tots els implicats.
M'agrada: L'enorme capacitat d'empatia de Márquez cap als seus personatges, fins i tot els més secundaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada