"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

8 de juny 2017

Jo, robot (#135)

No pot evitar ser fidel i amorós i amable. És una màquina - l'han feta així. És més del que pots dir sobre els humans. 

Aquesta novel·la de 1950 és un clàssic indiscutible de la ciència ficció i, possiblement, una de les obres més emblemàtiques i reconegudes del seu autor, Isaac Asimov (1920-1992). Reconec que, si el comparo amb Bradbury o Dick, el seu estil em sembla un pèl àrid i em costa seguir el seu ritme narratiu. La trilogia de la Fundació se'm va fer llarga i espessa. Tot i així calia donar-li una oportunitat a Jo, Robot, que és una obra magnífica, precisament, perquè sembla senzilla a simple vista però no ho és gens. D'una forma concisa, subtil i fantasiosa, el llibre ens presenta un manual d'antropologia filosòfica condensat en poques pàgines. En què consisteix ser humà? i som realment capaços de perfeccionar-nos? Si això és així, el millor dels móns possibles no és una simple utopia, sinó que queda marcat com a potencial que la història s'ha d'encarregar d'acomplir. 

Així és com el que comença com a subtext marxista, posant èmfasi en la condició d'esclavitud dels robots i la capacitat de multiplicar la seva força de treball, acaba com a exaltació del somni neoliberal de la fi de la història. Tot i així, la transició entre aquests dos moments es fa tan subtil i soterrada que el desenllaç acaba essent tota una sorpresa. Jo, robot és un recull de nou relats, no gaire llargs, que recorren l'evolució de la robòtica al planeta Terra, des del desenvolupament del primer cervell positrònic i, amb aquest, la primera generació de robots, fins a l'adveniment de l'era de les màquines, que estenen la seva dominació a tots els àmbits de la vida humana. En aquest procés cap al control polític i econòmic de la humanitat, acabaran per revelar-se com a autèntics éssers superiors, capaços de prendre les millors decisions possibles en la seva capacitat de corregir-se a si mateixos. Com si els humans fossin menors d'edat i els robots adults responsables. Els robots esdevenen, per tant, versions millorades dels éssers humans, en tant que les tres lleis de la robòtica els fan esdevenir éssers radicalment ètics. 

Els relats recollits en aquest volum, de fet, enfoquen tot un repertori de dilemes morals que els robots hauran d'afrontar quan les lleis de la robòtica presentin contradiccions en casos pràctics. La incapacitat de resoldre'ls pot provocar un curtcircuit que els cremi i inutilitzi definitivament el cervell positrònic. 1) Un robot no pot fer mai mal a un ésser humà ni, per omissió, permetre que un ésser humà prengui mal. 2) Un robot ha d'obeir les ordres d'un ésser humà, sempre que això no entri en conflicte amb la primera llei. 3) Un robot ha de protegir la seva pròpia existència, sempre que això no entri en conflicte amb la primera i la segona llei. Les tres lleis, dissenyades per al bé dels éssers humans, i pensades per esclavitzar els robots negant-los la capacitat de prendre decisions, acaba esdevenint una arma de doble tall, en acabar-se descobrint que potser l'única forma de protegir els éssers humans és decidir per ells.

Sinopsi: El primer dels relats, "Robbie" és la història d'una nena i el seu robot. El segon, "Córrer en cercles", és la història d'un dilema pràctic que un robot ha d'afrontar, igual que ho són també "Raó" i "Atrapar el conill". "Mentider!" ens presenta el cas d'un robot fascinat amb la capacitat humana de crear ficcions, i és el meu preferit, juntament amb el següent, "El robotet perdut", en què la doctora Susan Calvin ha de trobar un robot modificat que es camufla en un conjunt de robots iguals. "Escapada!" ens introdueix a un robot dissenyat amb els trets psicològics d'un infant per ser capaç de resoldre dilemes sense curtcircuitar-se com els adults. Finalment, "La prova", i "El conflicte evitable" ens presenten el vessant més polític de la història, amb els robots accedint a l'esfera pública com a extensió de la seva necessitat de buscar el bé per als éssers humans.

M'agrada: La doctora Calvin, un personatge enigmàtic i misteriós que a mi m'ha agradat més fins i tot pel que queda al marge del relat, dit només entre línies, que no per la informació que ens ve donada.

No m'agrada: La narració és inconnexa i, de vegades, sembla que es quedi en la superfície dels dilemes plantejats més que estudiar-los en totes les seves implicacions. En aquest sentit, les solucions als relats són un pèl abruptes i poden resultar insatisfactòries en alguns casos. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada