Aquest recull de poemes de l'autor irlandès W. B. Yeats (1865-1939) es va publicar per primer cop el 1899 i és, possiblement, una de les seves obres més conegudes. Pertany plenament a la seva primera etapa creativa, i el poemari és difícilment destriable de la selecció dels seus diaris i contes curts que es va publicar tres anys després amb el títol de El crepuscle cèltic. En aquesta etapa, el Yeats més romàntic es troba plenament immers dins del moviment estètic i literari del Celtic Revival, o Renaixença Cèltica, un moviment de recuperació de la cultura cèltica amb inspiracions medievalitzants, i clarament influït pels principis dels moviments romàntics europeus. Tot i així, la divisió lingüística provocada per les tensions colonials entre anglesos i irlandesos fa que aquest moviment es desenvolupi en gran part en llengua anglesa, com és el cas de la poesia de Yeats, que pertanyia a una elit d'intel·lectuals protestants que, en aquell moment, van donar forma a una determinada imatge de la identitat irlandesa a través de la recuperació del folklore i la mitologia cèltica, transmesos de forma oral a través dels segles.
És per aquest motiu, principalment, que els poemes del Yeats jove s'allunyen de moment del que després seran les preocupacions polítiques del poeta per l'alliberament nacional d'Irlanda i el paper que hi jugarà la violència. A El vent entre les canyes hi trobem principalment la veu dels Sidhe, el poble mític de les fades i els esperits que habiten Irlanda i encara s'apareixen de tant en tant als viatgers solitaris i guerrers intrèpids que s'endinsen en els paisatges on viuen. En aquest sentit, els poemes són profundament atmosfèrics, i fan molt per pintar uns retrats de lloc totalment vívids i directes d'una forma tremendament concisa i econòmica sobre la pàgina. Tot i el romanticisme de la proposta, només cal llegir els poemes per entendre per què Yeats és un dels poetes més grans de la història, en tant que les imatges que ens proposa en els seus poemes defugen qualsevol recurs a clixés o preconcepcions ensucrades que ens podrien venir al cap només sentir-ne les premisses. El món dels Sidhe és un món en retirada, és el vestigi vivent i sempre present d'un passat mític que ha estat eliminat del paisatge traumàticament, i en aquest sentit no és debades que el tret més característic que es transmet en els poemes sobre aquest poble mític és el poder de la seva veu i la seva música, que arriba al present a través dels segles, com si es tractés de la llum d'estels ja extingits fa milions d'anys. En són exemples "The Hosting of the Sidhe", que obre el poemari, o "The Host of the Air".
Així doncs, el poemari no ens presenta aquest món des d'un punt de vista ingenu, ni ofereix una escapada de fantasia a un món imaginari. En el pla més simbòlic, aquests relats de trobades entre els viatgers i el món dels esperits, empremtes vivents d'un món més antic que ja s'ha esvaït, ens apunten cap a una predisposició de la persona que se'ls troba i que els reconeix com a propis. El llibre ens planteja, així doncs, una pregunta profunda i indefugible sobre què fer amb els fantasmes del passat que encara viuen entre nosaltres, i com abraçar-los i reconèixer-los com a propis quan la solució fàcil seria, senzillament, ignorar-los o desterrar-los definitivament de les nostres ments. Els mateixos Sidhe se'ns presenten amb un cert nivell d'autoconsciència sobre la seva pròpia desaparició: cap al final del recull, en alguns dels poemes, com per exemple "The Blessed", "The Secret Rose" o "The Travail of Passion", ells mateixos anuncien l'adveniment del cristianisme que els acabarà superant. Tot i així, la veu poètica es posiciona fermament a favor del llegat d'aquest passat pagà, quan dona a aquests personatges mítics una veu pròpia per expressar-se que ressona terriblement combativa. Així doncs, el poemari explora també aquest ideal romàntic que glorifica en el passat sempre quelcom de més preciós i valuós que el que arriba després, com es veu clarament a "The Unappeasable Host" o "Into the Twilight".
De la mateixa manera, el visionari que ha aconseguit accedir a les veus dels Sidhe i ser testimoni del seu últim llegat també és conscient que aquesta experiència només podrà ser preservada a través de la memòria, però mai reviscuda de forma literal. Aquesta és l'experiència de l'ancià Aengus, per exemple, a "The Song of Wandering Aengus", que manté l'esperança de tornar a trobar la noia del riu algun dia, encara que sigui fora del temps mortal. Els poemes d'amor del recull també es veuen imbuïts d'aquesta malenconia essencial: sovint Yeats parla d'un amor no correspost que el poeta ha de patir per dins com una càrrega, o a l'inrevés, que el poeta mateix no pot correspondre, o fins i tot que ja ha arribat a la seva plenitud però ara queda reduït tan sols a record. En conclusió, és una exploració ambivalent de la relació del poeta amb un llegat mític i cultural que s'esvaeix i, en aquest sentit, el final apunta a una certa nota positiva fins i tot a través del seu pessimisme intrínsec: la memòria no és tan fàcil d'esborrar ni tan sols a través de les atrocitats més inimaginables de la història, i és més profitós per a la subjectivitat humana aprendre a conviure amb les veus del passat que intentar resistir-s'hi o combatre-les infructuosament.
Contingut: El vent entre les canyes és un dels poemaris més famosos de W. B. Yeats, que es va publicar el 1899 i recull alguns dels seus poemes més coneguts de l'etapa del crepuscle cèltic. En aquests poemes, Yeats fa parlar els personatges del passat mític irlandès, que es resisteixen a passar a la història en silenci, i fan valer les seves veus en les trobades que tenen amb els mortals disposats a escoltar-los.
M'agrada: La forma com Yeats equilibra el seu romanticisme amb una malenconia i un pessimisme intrínsecs, com si a cada línia l'exaltació dels protagonistes s'autorefrenés constantment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada