Aquest assaig de la filòsofia italiana Silvia Federici es va publicar per primer cop en anglès l'any 2018, i és una compilació de diversos assajos que havien aparegut prèviament en d'altres publicacions al voltant de la crítica feminista al discurs marxista. El plantejament del llibre neix com a justificació teòrica del moviment "Wages for Housework" ("Remuneració per a la feina de la llar") nascut als anys 70, del qual Silvia Federici va formar part juntament amb altres teòriques feministes de l'època. Aquest moviment demandava per primer cop a la història una remuneració proporcional a les hores treballades per a totes aquelles persones que no es troben en pla d'igualtat dins del sistema de producció capitalista perquè, per començar, no reben cap tipus de remuneració pel seu treball. Dins d'aquest grup hi podem comptar majoritàriament les dones que tenen cura de la llar i dels fills des de la dependència econòmica del sou del marit, el servei domèstic no remunerat i, també en moltes parts del món, el treball agrícola dedicat a la subsistència. Aquest plantejament va causar un conflicte intern important dins l'esquerra, en tant que feia palesa la negligència que han patit històricament aquests sectors de la població dins la lluita obrera.
Ara bé, "Wages for Housework" no planteja aquesta demanda per arribar a un hipotètic anivellament de tots els treballadors o, com han destacat alguns crítics del moviment, per lligar les dones a un determinat rol de gènere. De fet, la campanya planteja la seva reivindicació com a crida d'atenció sobre una de les injustícies més ignorades que ha creat la lluita de classes tradicional - la tensió interna entre assalariats i no assalariats, que beneficia directament l'acumulació autosostinguda del capital mateix - i, d'altra banda, per presentar la necessitat d'acabar amb el sistema de relacions capitalistes, especialment des del seu gir neoliberal de les últimes dècades. És per això que Federici observa paral·lelismes entre la lluita feminista i la lluita postcolonial des dels països del Tercer Món. El discurs oficial del marxisme tradicional observava les relacions capitalistes com a fase necessària d'emancipació dels treballadors, és a dir, no tenia en compte el treball no assalariat perquè l'analitzava com a residu precapitalista. Dins del plantejament orignari de Marx, l'única via d'alliberament dels treballadors passava necessàriament per la fàbrica, instrument de racionalització i mecanització de la producció que portaria la societat a un estadi més avançat de desenvolupament. L'acumulació primitiva era una fase d'aquest procés que quedaria superada per al bé dels treballadors. Tanmateix, els anys que ens separen de Marx ens han demostrat sobradament que el procés d'acumulació és autosostingut i es perpetua indefinidament.
Per això la resposta tradicional no serveix per als reptes que ens presenta el capital avui dia. Els assajos de Federici en aquest volum destapen una fal·làcia arrelada dins la lluita obrera tradicional, i que ha portat a aquesta negligència essencial respecte del treball no remunerat: el prejudici que fora de l'horari del treball assalariat no s'està treballant per al capital. És un dilema que també han hagut d'afrontar els països que històricament han estat colonitzats per Occident: la cursa del desenvolupament parteix també d'aquest prejudici històric que equipara més capitalisme amb més progrés i, per tant, amb més emancipació, mentre que a la pràctica ha acabat creant tan sols més desigualtat. De la mateixa forma, l'ecofeminisme ha destapat la devaluació de la natura i de la reproducció de la vida com a valors característicament femenins, contraposats al progrés tècnic, històricament associat a l'agència masculina. En aquest sentit, el marxisme com a discurs és fruit del seu temps, i la crítica que en fa Federici contribueix precisament a posar-lo en context, sense deixar d'apreciar-ne els aspectes constructius que pot haver aportat a la lluita feminista a través de la història.
Així doncs, el feminisme se serveix de la visió dialèctica de la lluita de classes, d'una banda, i de l'altra també es nodreix de la visió de l'ésser humà com a subjecte a les seves condicions socials i materials, més que a qualsevol essència definida prèviament. Ara bé, el discurs marxista tradicional ha plantejat la lluita obrera sempre en termes de salari, sense parar atenció a tot un sector del proletariat que no rep remuneració pel seu treball. En aquest sentit, Federici també analitza la construcció de la figura de la mestressa de casa proletària a finals del segle dinou, amb la segona revolució industrial, moment en què la indústria tèxtil va deixar pas a la indústria pesant i les dones i els infants van deixar la fàbrica per fer lloc a una força de treball exclusivament masculina. Aquest canvi va anar acompanyat d'una pujada de salari generalitzada, que anava dirigida a poder mantenir l'esposa a casa: una treballadora domèstica no assalariada que es dedicaria a la reproducció de la força de treball. Per més que pugui sobtar la fredor d'aquest plantejament, la diagnosi que en fa Federici és prou perspicaç per destapar també la retòrica de l'amor i el desinterès dedicada a lligar la dona a aquest treball no remunerat: és un discurs que relega el treball domèstic totalment a l'àmbit privat, i crea la il·lusió de desvinculació amb les relacions capitalistes.
El patriarcat del salari és un assaig molt interessant i informatiu sobre les lliçons que encara avui dia podem extreure del discurs marxista clàssic, i també dels aspectes en què aquest ha quedat més obsolet a través dels anys, així com també dels punts cecs dels quals partia per començar. En aquest sentit, el feminisme és un discurs que beu d'aquestes fonts, però que ha guanyat prou autonomia a través de les dècades per tal de fer crítiques totalment pertinents i il·lustratives a un moviment emancipador que només contempla una part del proletariat com a protagonsita de la seva lluita. Això no vol dir que el discurs de Federici deixi tots els fils lligats. La proposta sembla excessivament optimista en determinats moments, especialment pel que fa als seus plantejaments de futur, que queden en un pla força indeterminat.
Continguts: Després d'una introducció general sobre la crítica al marxisme que planteja l'autora des del feminisme, el primer capítol planteja la qüestió de l'explotació del subjecte no assalariat dins l'esquema de les relacions capitalistes. El segon capítol analitza les referències esparses al gènere que es poden trobar a El capital de Marx, i n'analitza els punts cecs, especialment pel que fa al reconeixement de la lluita de les dones, i el seu arraconament a l'espai domèstic, al qual el capitalisme no s'ha oposat perquè ha actuat com a factor pacificador de la lluita obrera. El tercer capítol analitza la segona revolució industrial en el seu context històric i exposa el naixement de la mestressa de casa dins la classe obrera. El darrer capítol planteja una visió de futur en la "construcció dels comuns", o alternatives a les relacions de producció capitalistes en el treball comunitari, la cooperació i la resistència conjunta al capitalisme.
M'agrada: La seva crítica al plantejament originari del marxisme des del punt de vista del feminisme és del tot encertada, i molt aclaridora en la seva exposició.
No m'agrada: Veig Federici un punt massa optimista a l'hora de plantejar una futura caiguda del capitalisme, sense arribar a concretar com es realitzaria ni com seria el món futur postcapitalista en aquest cas. En aquest sentit l'últim capítol, que planteja la política dels comuns, queda en un pla excessivament idealista i indeterminat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada