Cant XX de l'Odissea
Odisseu s'ajeu a dormir al vestíbul, i quan sent les rialles de les serventes infidels s'indigna contra elles. Atena se li apareix i li retreu la seva ansietat, i Odisseu es planteja per primera vegada les conseqüències que comportarà la seva revenja. Quan Odisseu s'adorm, Penèlope es desperta i, desesperada, desitja la seva pròpia mort. Acaba de somiar que dormia amb Odisseu. A l'alba, Odisseu es desperta i s'imagina que Penèlope ja l'ha reconegut. A continuació, demana a Zeus que li enviï dos senyals: un que provingui de dins de la casa i un que vingui de fora. Per a la seva alegria, tots dos es produeixen.
Ja prop del desenllaç, aquest és un capítol força estrany. No podem dir que hi hagi gaire acció, però tot el que s'hi esdevé té importància, d'alguna forma. Els personatges es troben en conflicte dins seu, i els subconscients de cadascú treballen a plena màquina, com acabem de veure. Els signes i els prodigis cada cop es concentren més cap al desenllaç. Com hem vist, només començar se'n produeixen dos, i el clímax del capítol serà la visió de Teoclimen sobre la mort dels pretendents, amb una fredor i un lirisme contingut dignes d'una escena de Kurosawa. La tensió, per a més inri, s'acumula en les preparacions de la festivitat d'Apol·lo. No tindria més rellevància si no fos el déu arquer, patró de l'endevinació. L'arc d'Apol·lo és un símbol de la justícia divina que colpeja els mortals inesperadament.
El cabrer Melanti insulta Odisseu, però el bover Fileci es compadeix de la sort del foraster i li dirigeix paraules amables. Fileci té el cor al seu lloc, i un exercici bàsic d'empatia - i potser d'intuïció subconscient també - el porta a pensar que el destí d'Odisseu podria ser molt semblant al del pidolaire. Aquest li augura que veurà el retorn d'Odisseu.
Davant l'auguri d'una àguila que porta una coloma, els pretendents decideixen desistir del pla de matar Telèmac. Durant el banquet, Telèmac protegeix el pidolaire de la ira dels pretendents. Un d'ells, Ctesip, agredeix Odisseu amb una pota de bou i Telèmac reprèn els pretendents molt durament. El que segueix és un episodi estrany i pertorbador: els pretendents tenen un atac de riure histèric que presagia la mort. De sobte, Teoclimen els fa una acurada descripció de l'escena de la seva mort:
Ai, desgraciats, ¿quin deu ser aquest mal que patiu? La nit us embolcalla el cap, el rostre i també, per sota, els genolls. El gemec s'escampa i les galtes regalimen llàgrimes. Els murs i els bells intercolumnis estan ruixats de sang. El vestíbul és ple de fantasmes i també és ple dels que van cap a l'Èreb sota les tenebres. El sol ha desaparegut del cel i s'ha estès una boira funesta. (p 449)
Els pretendents, malgrat això, segueixen rient i fent xerinola. L'episodi de l'atac de riure i la posterior visió de Teoclimen tenen quelcom d'esfereïdor. La narració posa un accent especial en què no és un riure natural: "Pal·las Atena va provocar un riure inextingible entre els pretendents i els va trasbalsar el seny. Reien amb una boca que no era la seva i menjaven carn que regalimava sang. Llavors se'ls ompliren els ulls de llàgrimes i el seu cor va tenir el pressentiment del plor." (p 448) A més, pel que hem vist a la resta del capítol, els signes divins s'han estat multiplicant de tal forma que ja és impossible dubtar que els déus estan de part de la revenja d'Odisseu. Tot el que passa en aquest capítol sembla tenir un origen sobrenatural.
Com he dit, aquest és un capítol on no hi passa gairebé res i on passen moltíssimes coses a les ments dels personatges. Odisseu es planteja per primer cop que el remei podria ser pitjor que la malaltia; Odisseu i Penèlope es desitgen l'un a l'altre a través del somni; el discurs de Telèmac pot despertar el riure impúdic dels pretendents, però del que no queda cap dubte és de l'autoritat que ostenta a palau en aquest punt de la narració, que ja ningú sembla discutir. Els pretendents, per la seva part, farien bé de refiar-se dels seus propis temors i fugir del palau quan encara hi són a temps.
 |
| Odisseu lluita amb el captaire de Lovis Corinth (1903) |
A continuació volia parlar del llegat homèric a la literatura universal posterior. Al llarg de tots aquests capítols, he parlat de trops literaris, referències cinematogràfiques, i possibles interpretacions que es poden donar d'aquest text des de la crítica literària. En els últims anys, les lectures i les recreacions feministes dels mites homèrics han estat una constant, per posar només un exemple. Les experiències dels herois a la guerra de Troia s'han llegit en termes psicològics com a estrès posttraumàtic, ja que sabem que l'horror de la guerra té quelcom de brutal que possiblement transcendeixi cultures i moments particulars en la història. Les interpretacions de les psicologies dels personatges s'han aprofundit i s'han adaptat a la nostra pròpia subjectivitat contemporània com a lectors.
Per això, pretendre fer una relació acurada de totes les influències homèriques en la literatura posterior seria massa pretensiós per part meva, i m'exigiria un esforç de selecció que, ara per ara, no em sento amb forces de fer. Si esteu interessats en la pervivència del llegat homèric en la literatura posterior, especialment en llengua catalana però no exclusivament, us pot interessar mirar el següent blog:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada