"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

19 de gener de 2019

Mentre no tinguem rostre (#228)

Aquesta vergonya no té res a veure amb Home o Dona. Es tracta de ser mortal: ser, com ho diria? ... insuficient. No creus que un somni se sentiria torbat si el veiessin caminant pel món real? 

Aquesta novel·la de C. S. Lewis (1898-1963) va ser considerada per la crítica - i per Tolkien - la seva millor obra de ficció en el moment de la seva publicació el 1956. Lewis hi aboca una inquietud que havia gestat durant dècades, ben bé des dels seus anys d'estudiant universitari: la idea d'adaptar en forma de novel·la el mite de Cupido i Psique. La narració que en resulta, Mentre no tinguem rostre, és una combinació brillant dels grans temes que alimenten la carrera literària de Lewis: l'apologètica cristiana, principalment, però també un misticisme d'inspiració platònica que compartien, en major o menor mesura, tots els membres dels Inklings. Tanmateix, a dia d'avui segueix essent una obra poc coneguda i poc reconeguda. Pot ser perquè és una novel·la complexa i a moments obscura, sobretot si no es té una base de mitologia grega i filosofia platònica en començar a llegir. Tot i així, les línies traçades pel mite original se segueixen al peu de la lletra, el relat esdevé totalment captivador, i el missatge es transmet de forma tan fluïda i eloqüent que és fàcilment comprensible fins i tot sense dominar els seus pressupòsits teòrics. Lewis deixa dit en la seva nota de l'autor, amb una finesa característica, que un dels temes de la novel·la pot ser "el daltabaix que una vocació, o fins i tot una fe, poden causar en la vida humana". Aquesta em sembla la forma més encertada de descriure el focus d'interès de la novel·la. El mite original narra la boda secreta entre Psique, una princesa mortal i, Cupido, el fill de la deessa Venus. Quan Psique transgredeix el mandat del seu marit de mantenir la seva relació sempre a les fosques i el mira a la llum d'una llàntia, la seva vida feliç s'esvaeix i és condemnada a vagar pel món acomplint les tasques que Venus li imposa com a càstig. El relat de Lewis assumeix la perspectiva de la germana gran de Psique, Orual, que convenç Psique de desobeir l'ordre de Cupido. La novel·la desplega un joc de dualitats inacabable: entre la racionalitat i la fe; entre dues formes diferents d'estimar, una possessiva i l'altra despresa; entre el somni i la vigília, que es presenten a la manera platònica com a món d'ombres i món autèntic; i el conflicte que sembla bategar al cor de la narració, la bellesa de Psique i la lletjor d'Orual, que acaben convertint-se subreptíciament en cares de la mateixa moneda. Ara bé, el toc mestre de la proposta és més aviat formal: l'estil i la tècnica amb què la narració es desenvolupa tenen molt a veure amb la forma com es desplega aquest joc de miralls. Lewis posa aquesta mateixa dualitat al cor de la novel·la, en oferir-nos un relat dual: el text queda dividit en dues meitats que s'emmirallen l'una a l'altra. En la primera narració, Orual exposa la seva pròpia història en primera persona, en la forma d'una acusació contra els déus, i en la segona es produeix la resposta d'aquests a les seves acusacions. En la segona narració se'ns ofereixen explicacions i motivacions alternatives per als fets que hem vist relatats a la primera part, i obtenim una perspectiva més àmplia sobre aquests, on els diversos personatges acaben intercanviant papers i fins i tot superposant-se els uns amb els altres. El que Lewis ens ofereix, per tant, és una tasca en què, com a lectors, hem d'anar traient les conclusions nosaltres mateixos. Per als qui us sentiu temptats de desestimar la proposta d'entrada per la part que toca a l'apologètica cristiana, només puc dir que ni tan sols en aquest terreny la novel·la és directa o clara. La narració és profundament fosca i cruel en els moments més baixos que travessen els personatges, i ens ensenya que només ens sentim protagonistes dins del nostre propi relat, però que podem jugar altres papers, molt menys agraïts, en els relats dels altres. Lluny d'oferir repostes definitives, el que aquesta novel·la ens deixa al final és un recordatori profundament ambigu i inquietant sobre l'absoluta precarietat de l'existència humana. 

Sinopsi: Al regne bàrbar de Glome, durant l'època hel·lenística, les tres princeses Orual, Redival i Psique viuen sota el mandat implacable d'un pare cruel. Orual estima Psique com si fos la seva filla, ja que l'ha criat des de petita, així que queda destrossada quan els sacerdots de la deessa Ungit decideixen que ha de ser sacrificada a la bèstia de la muntanya per posar fi a les males collites. 

M'agrada: El joc de correlacions que estableix amb el mite original, i el parentesc temàtic i formal amb Charles Williams. Que a Tolkien li agradés, evidentment, també és un punt a favor. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons