Fugir era el més bell que teníem (#272)

Qui erra sol produir un cert malestar en els altres, la gran majoria sedentària que pretén haver trobat casa i destí. Per això serà considerat una persona inclinada a equivocar-se, i d'aquí ve que l'errar s'hagi associat amb l'error. 

Aquest assaig de Marta Marín-Dòmine, publicat el 2019, és una lectura difícil de descriure d'entrada, perquè es troba a mig camí entre la "literatura del jo", les memòries i l'assaig filosòfic. En aquest llibre, l'autora reflexiona sobre l'exili del seu pare i del seu avi, i com aquesta condició d'exiliada es pot heretar. Durant alguns moments de la seva vida, Marín-Dòmine va sentir la necessitat de fer les maletes i marxar a un altre país, sense saber exactament què l'empenyia a fer-ho o què estava buscant més enllà de la frontera del país natal. Un cop a Toronto, va afrontar les memòries del seu pare, Joaquim Marín, doblement exiliat durant la dictadura de Primo de Rivera quan era un nen, i després d'adolescent durant la guerra civil espanyola. Però un cop a Toronto no només hi troba això, sinó també el testimoni sempre present de milers i milers d'exiliats i desplaçats europeus durant l'Holocaust nazi. 

Així doncs, les històries del silenci i de la por es van desplegant a ulls dels lectors com a matèria primera que basteix una història comuna de desarrelament, de dolor, d'enyorança i també, potser, de resistència silent davant l'opressió. El llibre també cobreix altres temes més filosòfics i socials, com el debat sobre la memorialització de la història, i quin paper hi han de jugar els arxius i els museus, i com podem explicar una història que, a dreta llei, no és la nostra perquè no la vam viure directament. Aquí Marín-Dòmine i la seva generació actuen de baula entre els testimonis de primera mà que van viure els fets directament, i la lectura que d'aquests es faci en el futur, ja que és precisament aquesta generació - la dels fills dels infants de la guerra - els que van créixer com a hereus del dolor, la por i el trauma dels seus pares. 

Fugir era el més bell que teníem és una història sobre el desarrelament que causen la migració i l'exili, el trencament vital que suposa la guerra, i les identitats assumides i heretades que es construeixen a partir d'aquests fets traumàtics. És una història que ens toca de prop ben bé a tots, no només pel que fa referència a la guerra civil espanyola, sinó també a la identitat europea en general: el llibre acaba, precisament, a Portbou, que actua de frontissa entre el món dels exiliats republicans que van fer el salt al buit en traspassar la frontera cap a França, i la dels fugitius jueus a qui traspassar els Pirineus podia apropar una mica més - encara que només fos una mica, i sense garanties - a l'anhelada supervivència. La reflexió no s'acaba aquí, però. Fins i tot es pot estendre a les guerres i migracions forçoses que han marcat, arreu del món, el segle vint, ja que aquest també va ser el segle de les descolonitzacions i les seves conseqüències, dels moviments geopolítics i de l'imperialisme amb noves màscares i pells de xai, i de la connivència internacional amb dictadures de tots colors, no només l'espanyola. 

És per això que em sembla una lectura francament recomanable, no sols per la bellesa del text i per la seva dimensió emocional i familiar, sinó també per la reflexió que presenta sobre la condició humana universal i les aberracions de la política mundial al segle passat i part d'aquest. De la part de la memòria, tenim les microhistòries que toquen a cadascú de forma personal. Crec que és un llibre que es gaudeix igualment per aquesta part de testimoni íntim amb el qual tothom hi trobarà petits detalls amb què identificar-se. Tot i que pertanyo a la generació dels néts dels infants de la guerra, no la dels fills, és un llibre que no pot deixar indiferent a ningú que tingui un mínim de sensibilitat envers la memòria històrica i les tragèdies que s'hereten. Mirar endavant no és possible sense una retrospectiva reposada i reflexiva cap a les vides i els dolors de les generacions que ens han precedit. 

Continguts: El llibre consta d'una sèrie de reflexions sobre el fet d'errar, sobre l'exili imposat en el pare de l'autora, i les conseqüències últimes que aquest fet tindrà per a la pròpia vida de la filla, impulsada a moure's constantment de país en país, i esperonada a descobrir les causes d'aquesta inquietud existencial. És també un viatge per la història de l'Europa del segle vint, i sobre la necessitat d'adreçar el patiment de la gent que ha vist com les seves vides quedaven suspeses en el buit de l'horror i la por. És una història també sobre la memòria i l'herència del trauma i de la por, en la qual diferents fils de diferents històries es van creuant i descreuant constantment en un relat apassionat i apassionant sobre el que fem amb els bocins de memòria que ens arriben del passat. 

M'agrada: La forma com el llibre està escrit, amb un fil conductor que es va amagant i revelant al llarg de la lectura, i el llenguatge emprat per Marta Marín-Dòmine, d'una bellesa sòbria i continguda.