"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

17 d’abril de 2019

El Senyor dels Anells - El llibre i les pel·lícules (4)

Aquesta és l'anàlisi de les semblances i diferències entre el segon volum de la novel·la El Senyor dels Anells, la segona pel·lícula de la trilogia de Peter Jackson, The Two Towers (2002), i una part de la tercera pel·lícula, The Return of the King (2003). Els canvis d'estructura que afecten aquest volum de la novel·la ja els vaig comentar a la primera entrada, així que no m'entretindré exposant-los aquí. En cada cas, he afegit la meva valoració personal sobre el canvi: són simplement opinions basades en els meus gustos personals. Aviso que tot el que segueix són spoilers tant del llibre com de les dues pel·lícules.

Les Dues Torres - El llibre i les pel·lícules 
  • El pròleg de la pel·lícula. El llibre no té cap mena de pròleg, i prossegueix la narració directament on havia quedat en el volum anterior. La pel·lícula comença amb la repetició de l'escena de La Germandat de l'Anell en què Gandalf lluita amb el Balrog a través d'un somni de Frodo. La seqüència està molt ben editada, començant amb el pla en què sobrevolem les muntanyes mentre sentim l'àudio del que hi està passant dins. 
  • El regne de Rohan. La primera vegada que se'ns introdueix al llibre és perquè hi arriben Aragorn, Legolas i Gimli en la seva persecució dels orcs que tenen captius Merry i Pippin. Quan es troben Éomer, aquest els informa que els orcs ja han estat morts, tot i que no hi ha ni rastre dels hobbits. A la pel·lícula els fets són els mateixos, però paral·lelament observem algunes escenes prèvies sobre el món de Rohan i els antecedents dels personatges: el rei Théoden està totalment controlat pel seu conseller Gríma; Éomer i Éowyn presencien la mort del seu cosí Théodred; Gríma desterra Éomer i assetja Éowyn. La versió estesa del film també afegeix una escena prèvia en què Éomer rescata Théodred moribund després d'un atac dels orcs. Tota aquesta informació també s'inclou al llibre, però se'ns va revelant poc a poc a través de Les Dues Torres i El Retorn del Rei, de forma que no entrem a Meduseld fins que no hi arriben els personatges principals, després d'haver-se retrobat amb Gandalf. Guanya la pel·lícula. 

Detall d'Edoras, d'Alan Lee

  • Els Uruk-hai i l'escapada de Merry i Pippin. A la pel·lícula els orcs estan molt ben aconseguits visualment, però al llibre resulten molt més calculadors i astuts, i fins i tot especulen sobre les respectives estratègies dels seus amos, Saruman i Sauron. A la pel·lícula bàsicament es barallen perquè volen menjar-se els hobbits, i una de les escenes, que acaba en esbudellament, pretén ser còmica però es queda a mig camí. Hi ha un moment a la pel·lícula que al meu parer resulta molt forçat, en què es dóna a entendre que Pippin potser ha mort esclafat per un cavall. L'interès és relatiu, en tant que aquest personatge apareix de nou en pantalla al cap d'uns minuts. Guanya el llibre. 
  • Fangorn. Aquest episodi ocupa un capítol del llibre que a la pel·lícula es fragmenta en diferents escenes intercalades durant tot el metratge. D'entrada, era molt difícil portar-lo a la pantalla sense perdre tota la màgia del llibre, especialment pel que fa a la caracterització de Barbarbrat. Tolkien el va basar lleugerament en el seu amic C. S. Lewis; es diu que li va copiar la forma de parlar, amb veu profunda i ressonadora. Més enllà d'això, però, només cal fixar-se en les seves intervencions per veure com Barbarbrat se'ns presenta com a autèntic lingüista, historiador i sociòleg de la Terra Mitjana, un personatge molt més articulat i reflexiu que a la pel·lícula, on és simplement un mitjà per desenvolupar l'acció. També hi ha un canvi significatiu en l'argument: a la pel·lícula, els ents decideixen no anar a la guerra, i no és fins després, gràcies a un engany de Pippin, que se n'adonen de la destrucció operada per Saruman i decideixen atacar Isengard. A mi m'agrada més la forma com es resol el problema al llibre, on Barbarbrat està convençut des del principi de la necessitat d'anar a la guerra, però ha de persuadir els seus companys perquè li donin suport. Guanya el llibre. 
  • El retorn de Gandalf. Després d'allargar innecessàriament el suspens sobre la suposada mort dels hobbits, Aragorn, Legolas i Gimli arriben al bosc de Fangorn. El retrobament amb Gandalf està molt ben resolt a la pel·lícula, que transmet de forma aconseguida l'ambigüitat del personatge de Gandalf abans de revelar-se. És un empat. 
  • L'alliberament de Théoden. Aquest passatge és força semblant al llibre i a la pel·lícula, tot i que a la pel·lícula el tractament visual de l'escena és insuperable. Aquí la prostració de Théoden es presenta com un encanteri per part de Saruman, i Gandalf ha de desencantar el rei de Rohan com si fos un exorcista, mentre que al llibre la naturalesa de la incapacitat de Théoden queda en un pla més ambigu. Al llibre, Théoden es reconcilia amb el seu nebot Éomer just després d'aquest moment, mentre que a la pel·lícula no es retroben fins la batalla de Helm. A la pel·lícula també es produeix un bonic moment de reconeixement entre Théoden i Éowyn quan es trenca l'encanteri, que no tindria més rellevància si no fos perquè es repeteix a la tercera pel·lícula, amb Théoden ja moribund. A continuació arriba una de les escenes més memorables de la trilogia sencera, quan Théoden plora el seu fill mort davant de la seva tomba. Guanya la pel·lícula. 





  • Preparatius per a la batalla de Helm. Aquí ve un moment que em resulta força problemàtic a la pel·lícula, perquè s'allunya del llibre per no afegir gaire res de rellevant. Tant els preparatius com la batalla mateixa ocupen unes vint pàgines del llibre, mentre que, a la pel·lícula, els mateixos esdeveniments ocupen quasi dues hores de metratge. La diferència principal és que al llibre Éowyn queda enrere per tal de defensar Edoras, mentre que a la pel·lícula acompanya tota la comitiva de Rohan fins a la gorja de Helm, i dóna peu a desenvolupar el tema del seu enamorament d'Aragorn. De camí cap a Helm, la caravana és assaltada pels wargs, Aragorn cau per un precipici i se'ns crea una altra situació de falsa mort d'un dels personatges principals. En aquest cas, la tensió que es construeix és totalment inútil. Un cop a Helm, la pel·lícula esmerça massa temps inútil acumulant tensió de cara a la batalla. Una altra diferència important és la presència dels elfs a la batalla de Helm, que em sembla una desviació important del to del llibre que tampoc no aporta res: els elfs, a la Terra Mitjana, ja no participen en batalles perquè es troben en retirada. Per això l'aliança entre Elendil i Gil-Galad s'anomena, justament, la Darrera Aliança. Just abans de la batalla, hi ha una petita escena que a mi m'agrada especialment perquè està molt ben muntada: en una conversa telepàtica amb Elrond, Galadriel presenta una mena de recapitulació de la situació present enumerant tots els fronts oberts. Tot i els moments que m'agraden del film, com Théoden recitant el poema de Rohan en plena crisi existencial, guanya el llibre. 
  • La batalla de la gorja de Helm. Aquest episodi és molt més llarg i detallat a la pel·lícula que al llibre. L'únic canvi important és el desenllaç de la batalla: al llibre, Gandalf reapareix amb Érkenbrand, el cap dels Rohirrim a l'oest de Rohan, que ha estat reagrupant els guerrers dispersats abans de la batalla. A la pel·lícula, en canvi, el paper d'Érkenbrand el juga Éomer, de forma que el seu desterrament s'allarga fins al final de la pel·lícula i afegeix càrrega emocional al relat quan aquest personatge, injustament tractat per Théoden, apareix per salvar-lo en l'últim moment. Em sembla un canvi efectiu, similar al de Glorfindel per Arwen a la primera pel·lícula, ja que Érkenbrand no té cap altre paper tret d'aquest al llibre. Pels moments èpics, sobretot al final, en tots dos suports, és un empat. 
  • La derrota de Saruman. Aquest és un passatge que ocupa tres capítols sencers del llibre i, malauradament, amb prou feines uns segons al principi de la tercera pel·lícula, El Retorn del Rei. Per començar, al llibre se'ns descriu tot el viatge des de Helm fins a Isengard, i el retrobament d'Aragorn, Legolas i Gimli amb Merry i Pippin. És aquí que els hobbits narren en retrospectiva tot el que va succeir des que els ents van decidir anar a la guerra. Especialment remarcable en el llibre és l'escena en què finalment apareix Saruman, ja que fins a aquest moment, i a diferència de la pel·lícula, només l'hem conegut indirectament, a través dels testimonis de diferents personatges. Al llibre, l'escena posa de manifest el poder de Saruman per a la persuasió a través de la seva veu. Aquesta escena només apareix a la versió estesa de la tercera pel·lícula, en què el diàleg s'adapta i s'escurça, i finalment Saruman és assassinat per Gríma. Al llibre, les morts de Saruman i Gríma no tenen lloc fins al final del tercer volum, quan els hobbits ja han tornat a la Comarca. Guanya el llibre. 
  • El palantír. A mi m'agrada més com es tracta aquest episodi al llibre, des del punt de vista de Pippin, i com s'aprofundeix la relació entre aquest i Gandalf. A la pel·lícula, Pippin veu Minas Tirith des del palantír, mentre que al llibre es limita a veure-hi Sauron a la seva fortalesa de Barad-Dûr. A la pel·lícula s'afegeix una mica de drama entre Merry i Pippin, i d'emoció per la separació de tots dos, però el llibre fa més, en aquest cas, per mantenir la narració en suspens. Guanya el llibre. 
  • El camí cap a Mordor. És una part del llibre que a la pel·lícula està molt ben aconseguida, sobretot per la ingent tasca de crear un Gollum digital que en pantalla es veiés creïble i interactués amb els actors de forma realista. La tasca interpretativa d'Andy Serkis també és immillorable, sobretot en els moments de discussió interna entre Sméagol i Gollum. D'altra banda, ja vaig parlar anteriorment sobre el canvi en la dinàmica de la relació entre Frodo, Sam i Gollum, que m'agrada més al llibre. Al llibre també hi trobem la narració de la degradació de Frodo per dintre, que a mi m'agrada més perquè s'hi estableix la presència del Gran Ull, sempre en un pla d'ambigüitat respecte dels desitjos i intencions autèntiques de Frodo. Un dels meus passatges preferits és el del marjal dels morts, un passatge que al llibre és quasi gòtic, i que a la pel·lícula perd una mica en la comparació. Guanya el llibre. 
  • Ithilien. Aquest és un passatge molt diferent tant al llibre com a la pel·lícula i, tot i així, costa escollir entre ells perquè tots dos tenen els seus punts forts. Sobre el tractament de Faramir al llibre i a la pel·lícula ja en vaig parlar anteriorment. Els diàlegs que té Faramir al llibre són dels més bonics de tota la trilogia, però a la pel·lícula resulta més creïble com a personatge. Guanya la pel·lícula. 
  • Osgiliath. La versió estesa de la pel·lícula inclou el flashback de Faramir sobre la presa d'Osgiliath, on es presenta la relació entre Faramir, Boromir i Denethor. És una escena que fa molt per caracteritzar els tres personatges a la pel·lícula i, a més, aquesta escena rememorada dóna una rellevància especial a Osgiliath com a escenari, ja que serà aquí que Faramir tancarà el cercle de la seva temptació al final de la pel·lícula. Tanmateix, aquest escenari també serà rellevant a la tercera pel·lícula, com veurem al proper article. Pel flashback, l'atac dels Nazgûl i l'evolució de Faramir, guanya la pel·lícula. 
  • El camí fins a Cirith Ungol. Entrem aquí de nou a la tercera pel·lícula, El Retorn del Rei. L'episodi en què Frodo i Sam passen per la cruïlla del rei caigut és exactament igual al llibre i a la pel·lícula. L'episodi en què passen per davant de Minas Morgul és molt millor al llibre, mentre que a la pel·lícula és un punt massa efectista i no arriba a causar tanta inquietud. Guanya el llibre. 

Minas Morgul de Ted Nasmith.
S'assembla més a la idea de Minas Morgul que dóna el llibre que no pas la interpretació que en veiem a la pel·lícula.

  • Les escales de Cirith Ungol. Tot i les semblances, aquest passatge canvia en alguns punts essencials. A la pel·lícula és el moment en què Gollum posa en pràctica el seu parany per tal de separar Frodo i Sam. Al llibre, passa tot el contrari: Frodo i Sam es troben en un punt d'inflexió del seu viatge, i aprofiten aquest moment més fosc per fer-se encara més amics. És el moment inoblidable en què tenen la conversa sobre les grans històries i la novel·la, de sobte, transita un terreny metatextual. Una petita part d'aquest diàleg es conserva a la pel·lícula Les Dues Torres, al monòleg de Sam a Osgiliath i en una petita conversa que tenen a l'última escena del film. Les paraules de Tolkien al llibre, però, són molt més suggestives. Guanya el llibre. 
  • L'Aranyerra. Aquest capítol és un dels més emocionants i més ben escrits de la trilogia sencera, perquè juga constantment amb la noció de catàstrofe i d'eucatàstrofe: ens trobem en el moment més fosc de l'aventura, en la foscor sense sortida i, tot i així, Tolkien ens tempta amb l'esperança, amb la mera possibilitat d'un desenllaç afortunat. El punt de vista canvia constantment i se'ns retraten les subjectivitats de tots les personatges implicats: no només Frodo i Sam, sinó que accedim també a la perspectiva de Gollum i l'Aranyerra. La traïció de Gollum és molt més efectiva al llibre que a la pel·lícula, perquè al llibre no hi ha hagut cap divisó prèvia entre Frodo i Sam. Aquí guanya el llibre indiscutiblement. 
  • Les decisions de Sam. Ja vaig comentar en el primer dels articles que l'estructura de les pel·lícules i del llibre en aquest punt és molt diferent. Al final de Les Dues Torres Sam torna a prendre protagonisme, com ja havia passat al final de La Germandat de l'Anell, mentre que aquest moment de protagonisme esdevé tan sols un episodi més de la tercera pel·lícula. El treball de Sean Astin és impecable durant tota la pel·lícula, i brilla especialment en aquest moment de protagonisme. És un empat. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons