Atena va a Esparta a buscar Telèmac i li recomana que torni a Ítaca el més aviat millor. Li revela l'emboscada planejada pels pretendents, i li mana que arribi a l'illa d'amagat i vagi directament a la cabana d'Eumeu. Helena i Menelau li fan a Telèmac uns regals magnífics i després d'un últim banquet, aquest marxa tot seguit. Una àguila baixa del cel i captura una oca domèstica del palau, i Helena interpreta l'auguri com a símbol de la imminent tornada d'Odisseu i la seva revenja.
 |
| L'àguila caucàsica Museu Arqueològic d'Atenes. Font |
Després de fer nit a Feres, Telèmac i Pisístrat arriben de nou a Pilos, però Telèmac s'acomiada abans de veure el rei Nèstor per no entretenir-se més. Telèmac i Pisístrat pacten ser hostes l'un de l'altre per sempre més. Teoclimen, un endeví fugitiu que es refugiava a Pilos, li demana asil a Telèmac, i aquest l'acull al seu vaixell.
Mentrestant, a la cabana d'Eumeu, Odisseu expressa la seva intenció d'anar al palau i servir-hi els pretendents, però Eumeu li ho desaconsella. A continuació, Odisseu pregunta pels seus pares a Eumeu, i aquest li explica els destins de Laertes i Anticlea. Tot seguit li relata la seva pròpia vida: com quan era un infant va ser segrestat per pirates fenicis amb la connivència d'una serventa domèstica, i portat a Ítaca, on Laertes el va comprar.
 |
| Odisseu disfressat de captaire de Marc Chagall (1975) |
Telèmac arriba a Ítaca i desembarca d'incògnit perquè no el trobin els pretendents. Envia Teoclimen a casa de Pireu, un dels seus homes, perquè no es refia dels pretendents. Teoclimen interpreta l'auguri d'un falcó que porta una coloma a les urpes com a símbol del poder del casal d'Odisseu.
Com veieu, seguim acumulant tensió de cara al desenllaç final, però aquest encara no s'ha posat en marxa. Si això fos una pel·lícula, diríem que aquestes escenes conformen el build-up de cara al clímax final però, és clar, només depèn de com sigui aquest clímax que tota aquesta acumulació d'escenes hagi valgut la pena.
A continuació, unes petites notes sobre els auguris i els endevins en el món homèric, a propòsit dels auguris que ens han interpretat Helena i Teoclimen. En aquest capítol juguen una funció totalment narrativa: són part d'aquesta escalada de tensió envers el final, però en el context històric que estem construint, les arts endevinatòries tenien un paper social i religiós. També havíem vist Haliterses interpretar els auguris al capítol segon, i Tirèsias, endeví professional, al cant onzè.
A continuació, unes petites notes sobre els auguris i els endevins en el món homèric, a propòsit dels auguris que ens han interpretat Helena i Teoclimen. En aquest capítol juguen una funció totalment narrativa: són part d'aquesta escalada de tensió envers el final, però en el context històric que estem construint, les arts endevinatòries tenien un paper social i religiós. També havíem vist Haliterses interpretar els auguris al capítol segon, i Tirèsias, endeví professional, al cant onzè.
Auguris i profecies
Les pràctiques endevinatòries es basen en la creença que els déus regeixen l'existència dels éssers humans, i que aquest destí preestablert es pot desxifrar com si es tractés d'un codi. L'endeví té un estatus especial en la societat homèrica perquè és l'únic que pot desxifrar aquest codi, i aquesta és una habilitat molt rara. Al món homèric, com veiem per exemple amb Haliterses al cant segon, aquesta habilitat no és professional.
Hi ha dos tipus principals d'endevinació: d'una banda, es pot donar l'endevinació intuïtiva o natural, en què l'endeví (mantis) és posseït pel déu. Apol·lo és el protector de les arts endevinatòries, però els oracles poden venir inspirats també per altres déus. Aquest rapte diví és similar al rapte poètic o inspiració divina que posseeix el poeta (o aede). Veurem un episodi així a la cort d'Ítaca al capítol vintè, protagonitzat precisament per l'endeví foraster, Teoclimen.
D'altra banda, també hi ha l'endevinació inductiva o artificial, en què l'endeví interpreta la voluntat dels déus en un signe tangible, per exemple, el moviment de les aus, les entranyes d'animals sacrificats, les sorts o tauletes, etc. Això és el que fa Haliterses al cant segon, i Helena i Teoclimen en aquest mateix capítol. Tot i així, convé recordar que la línia que separaria tots dos tipus d'endevinació no és gaire definida tampoc.
La informació l'he treta de:
Les pràctiques endevinatòries es basen en la creença que els déus regeixen l'existència dels éssers humans, i que aquest destí preestablert es pot desxifrar com si es tractés d'un codi. L'endeví té un estatus especial en la societat homèrica perquè és l'únic que pot desxifrar aquest codi, i aquesta és una habilitat molt rara. Al món homèric, com veiem per exemple amb Haliterses al cant segon, aquesta habilitat no és professional.
Hi ha dos tipus principals d'endevinació: d'una banda, es pot donar l'endevinació intuïtiva o natural, en què l'endeví (mantis) és posseït pel déu. Apol·lo és el protector de les arts endevinatòries, però els oracles poden venir inspirats també per altres déus. Aquest rapte diví és similar al rapte poètic o inspiració divina que posseeix el poeta (o aede). Veurem un episodi així a la cort d'Ítaca al capítol vintè, protagonitzat precisament per l'endeví foraster, Teoclimen.
D'altra banda, també hi ha l'endevinació inductiva o artificial, en què l'endeví interpreta la voluntat dels déus en un signe tangible, per exemple, el moviment de les aus, les entranyes d'animals sacrificats, les sorts o tauletes, etc. Això és el que fa Haliterses al cant segon, i Helena i Teoclimen en aquest mateix capítol. Tot i així, convé recordar que la línia que separaria tots dos tipus d'endevinació no és gaire definida tampoc.
La informació l'he treta de:
- Margarita Moreno. "El mundo de los adivinos en la Odisea" a Sobre la Odisea. Visiones desde el mito y la arqueología de diversos autors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada