Odisseu mana a Telèmac que amagui totes les armes que hi ha al palau de l'abast dels pretendents, amb l'excusa oficial d'evitar accidents domèstics. Odisseu i Telèmac desen les armes mentre la resta del palau dorm i Atena els fa llum. Després d'un segon enfrontament amb la serventa Melanto, Odisseu es reuneix amb Penèlope per tenir la posposada conversa.
Aquest és un capítol que a mi m'agrada especialment i que resulta, també, un enigma per a l'anàlisi crítica. Odisseu reposseeix la seva llar, d'alguna forma, abans d'haver donat a conèixer la seva identitat real. En aquest capítol el veiem en escenes d'intimitat i complicitat amb el seu fill i la seva esposa - Telèmac coneix la seva identitat, Penèlope encara no en aquest moment - i el capítol culmina, finalment, amb el reconeixement per part d'Euriclea i un llarg excurs, a propòsit d'aquest reconeixement, al passat d'Odisseu i a l'episodi de la cacera del senglar, quan l'heroi era adolescent.
La conversa entre Penèlope i Odisseu en aquest capítol dinou ha despertat interpretacions diverses perquè apunta a un reconeixement velat i no verbalitzat per part de Penèlope. Odisseu compara Penèlope amb un rei poderós a la seva cort, que de nou ens presenta una inversió dels rols de gènere, i Penèlope explica el parany del teler que ja coneixíem del capítol segon. Odisseu li explica un relat ple de mentides sobre el seu suposat passat a Creta, i li relata com va conèixer Odisseu durant la guerra de Troia. Penèlope el posa a prova per saber si la història és veritat, i li demana que descrigui els vestits característics que portava Odisseu. Odisseu en dóna una descripció acuradíssima, i Penèlope, si més no, es creu que el foraster hagi conegut Odisseu realment.
A continuació el foraster anuncia la tornada d'Odisseu, fent un relat força aproximat dels últims estadis del seu viatge. Penèlope, tot i que incrèdula, ofereix al pidolaire el lloc de més honor de la casa, per davant de tots els pretendents, i mana a Euriclea que li renti els peus. Euriclea reconeix Odisseu per la cicatriu que té a la cuixa que li havia fet un porc senglar en una excursió amb el seu avi Autòlic al mont Parnàs. Odisseu li demana a Euriclea que guardi el secret i aquesta accepta.
Després, Penèlope li explica al pidolaire el seu somni d'un presagi sobre la tornada d'Odisseu: una àguila baixa del cel i trenca el coll a totes les oques que hi havia al pati de Penèlope. Penèlope li explica la seva intenció de sotmetre els pretendents al concurs de les dotze destrals, una prova d'habilitat que només Odisseu és capaç d'acomplir. Aquest és un argument fort a favor de la tesi que Penèlope ja coneix la identitat del foraster arribats a aquest punt: no sols això, sinó que també es dóna la prerrogativa de sotmetre Odisseu al concurs. Si Odisseu es permet ser prudent i no donar-se a conèixer d'entrada per posar a prova la fidelitat de Penèlope (en cas que Penèlope no li fos fidel, s'arriscaria a patir el mateix destí que Agamèmnon), aquesta li torna la pilota d'una forma molt subtil: si ell està interessat a recuperar el tron d'Ítaca (i no seguir vagarejant pel món, com porta fent deu anys seguits), haurà de competir com tots els altres.
Tot això és interpretació, és clar. També cap la possibilitat d'interpretar el text literalment, i assumir que en aquest punt Penèlope encara no sap qui és el foraster, però està convençuda que aquest ha conegut Odisseu de veritat, i li dóna un lloc d'honor a la casa com a part de les formes de l'hospitalitat. En tot cas, aquest és un dels capítols que presenta més interrogants pel que fa a la seva ambigüitat.
 |
| Penèlope Vaticana Museus Vaticans. Font |
Una altra part interessant del capítol és el flashback cap al passat d'Odisseu, que es fa curiós just en aquest punt, també, perquè es juxtaposa a aquesta recuperació simbòlica de la seva casa per part d'Odisseu. El seu passat i la seva identitat queden lligats aquí, i potser hauríem de recapitular i veure quin és l'origen de l'heroi Odisseu.
Odisseu: orígens
L'avi d'Odisseu, i que segons aquest capítol de l'Odissea li va triar el nom a Odisseu, era Autòlic. Autòlic és un nom parlant que significa el-llop-mateix o el-llop-solitari. Era fill del déu Hermes, en la majoria de versions, i això explica que l'astúcia, la intel·ligència i l'amor als paranys corri en la família. De fet, Autòlic era reconegut com a lladre i entabanador. Tenia el poder de disfressar-se i disfressar els béns robats de forma que no els poguessin trobar. També tenia un casc que el feia invisible: algunes versions del mite diuen que li va regalar aquest casc a Odisseu per anar a la guerra de Troia, i que per això aquest era capaç d'infiltrar-se en terreny enemic sense que ningú el veiés. La seva filla Anticlea era l'esposa de Laertes i la mare d'Odisseu. Segons diverses versions, Odisseu va néixer accidentalment mentre la seva mare tornava de viatge a Ítaca. Durant la seva adolescència, un senglar el va ferir durant una cacera al mont Parnàs, on vivia el seu avi. També va fer diversos viatges amb encàrrecs per al seu pare.
 |
| La caça del porc senglar caledoni Museu Ashmolean, Oxford. Font |
Quan el pare d'Helena, el rei d'Esparta, va prometre la seva mà al vencedor d'un concurs, Odisseu s'hi va presentar com a candidat. Tanmateix, els pretendents eren tan nombrosos que a Odisseu se li va acudir que fessin un pacte per acceptar el resultat de la competició, que els lligaria en el futur a la necessitat de prestar-se assistència mútua: aquest seria el germen de la federació entre els aqueus que anirien a la guerra de Troia, de fet. Odisseu va acabar casant-se amb Penèlope, filla d'Icari, en algunes versions perquè va ser guanyador d'una competició per la seva mà, en altres versions perquè Penèlope el va escollir entre tots els seus pretendents. Penèlope era cosina germana d'Helena i de Clitemnestra (que eren germanes).
Un cop a Ítaca, la guerra de Troia va esclatar quan Telèmac era un nadó. Quan els aqueus van anar a buscar-lo per anar a la guerra, Odisseu es va fer passar per boig per evitar anar-hi. Es posava a llaurar la sorra de la platja amb una arada i la sembrava amb sal. El parany es va descobrir quan li van posar el nadó Telèmac a la trajectòria de l'arada i ell, per evitar que l'infant prengués mal, va desviar l'arada del seu camí. Una altra llegenda de la infància de Telèmac diu que aquest va caure al mar quan era molt petit i que va ser salvat pels dofins; per això Odisseu va adoptar la imatge d'un dofí per al seu escut.
Un cop a l'exèrcit grec, se li atribueixen nombrosos paranys i estratègies per aconseguir els seus objectius. Va ser responsable del reclutament d'Aquil·les, que s'amagava al gineceu (sí, vestit de noia) del rei Licomedes. Odisseu es va fer passar per mercader i va exposar les seves mercaderies davant les noies. Les noies van córrer cap als vestits, mentre que Aquil·les va anar corrents a escollir les armes.
El seu parany més famós, evidentment, és el cavall de Troia, que va donar sortida a la situació de bloqueig que presentava el conflicte després de deu anys de lluita. Els grecs van fingir que es retiraven definitivament, deixant una escultura d'un cavall de fusta a les portes de la ciutat. El cavall era el símbol del déu Posidó, amb el qual els grecs suposadament demanaven el seu favor per al viatge de retorn. Els troians van interpretar així el sentit de l'ofrena, i van introduir el cavall a la ciutat, amb grans celebracions per la victòria. Quan es va fer de nit i tothom dormia, un comando de guerrers grecs que s'amagaven dins del cavall van sortir i van obrir des de dins les portes de la ciutat inexpugnable.
El contingut d'aquests mites el podeu trobar a múltiples fonts, i en trobareu molts resums a Internet. Jo he tret la informació del Diccionari de mitologia de Pierre Grimal i de la Wikipedia.
Pel que fa al retrobament entre Penèlope i Odisseu, i a l'ambigüitat del reconeixement, aquests articles en donen interpretacions molt interessants i elaborades:
- On Penelope's Recognition de Paul Schoffer, a Identity in the Odyssey. L'autor discuteix les diverses interpretacions de l'episodi i es decanta lleugerament a favor de la ignorància de Penèlope en aquest punt, tot i que finalment es queda amb la ironia i l'ambigüitat del passatge sencer.
- The Reunion of Oydsseus and Penelope in the Odyssey de B. R. Mullikin, a NetCrit, que aposta per la teoria del reconeixement previ i presenta una magnífica lectura psicològica d'aquest capítol 19.
- Penelope and Odysseus: The Perils of Dream Interpretation de Kelly Bulkeley, a kellybulkeley.org, que aposta també per la teoria del reconeixement previ però se centra en la interpretació i el significat del somni de Penèlope en aquest capítol. (Un eye-opener, sense dubte.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada