Telèmac: El Senyor dels Anells - El llibre i les pel·lícules (5)

Aquesta és l'anàlisi de les semblances i diferències entre el tercer volum de la novel·la El Senyor dels Anells i gran part de la tercera pel·lícula, The Return of the King (2003). En cada cas, he afegit la meva valoració personal sobre el canvi: són simplement opinions basades en els meus gustos personals. Aviso que tot el que segueix són spoilers tant del llibre com de la pel·lícula.

El Retorn del Rei - El llibre i la pel·lícula

El pròleg de la pel·lícula. La pel·lícula The Return of the King s'inicia amb una seqüència dels orígens de Sméagol. Al llibre, aquesta informació la dóna Gandalf al principi de La Germandat de l'Anell, però a la pel·lícula queda concentrada, i Sméagol rep el seu moment de protagonisme.

L'arribada a Minas Tirith. Aquí hi ha una sèrie de canvis respecte del llibre que em provoquen opinions enfrontades. En primer lloc, a la pel·lícula s'estableix una mena de rivalitat o desconfiança entre Denethor i Théoden, que al llibre no apareix. Per això a la pel·lícula Denethor es nega a encendre les alimares per demanar ajut a Rohan, i són Gandalf i Pippin que ho han de fer d'amagat. La seqüència de l'encesa de les alimares una rere l'altra és un dels moments més icònics de tota la tercera pel·lícula, però tot i així, jo li trobo més sentit al llibre, en què ja es troben enceses quan Pippin i Gandalf arriben a Minas Tirith. Al capítol de Minas Tirith del llibre hi apareixen altres personatges menors que no són una gran pèrdua, en realitat: hi tenim Beregond i Bergil, que ajuden Pippin a adaptar-se a la ciutat, i també es presenten els regnes súbdits de Gondor, el més important dels quals serà Dol Amroth amb el seu príncep Imrahil, que juga un petit paper al llibre. Aquesta aposta per la concisió sembla un guany de la pel·lícula però, d'altra banda, el tractament del personatge de Denethor és un dels seus punts més febles. Per això em penso que és un empat.

Minas Tirith de John Howe

La revelació d'Aragorn. Aquí també opera un dels canvis més importants del llibre a la pel·lícula. Al llibre, Aragorn rep el suport dels Dúnedain del nord, que arriben en l'últim moment per acompanyar-lo a la batalla. A la pel·lícula, Aragorn rep la visita d'Elrond, que li entrega l'espasa Andúril després de ser reforjada a petició d'Arwen, en una trama paral·lela sobre la qual ja vaig parlar anteriorment. En aquest moment del film és quan es resol el conflicte sobre la identitat d'Aragorn com a rei. Al llibre, on aquest conflicte no existeix, l'espasa Andúril va ser reforjada just abans que la Germandat sortís de Rivendell en primer lloc, així que Aragorn l'ha portada amb ell durant tot el viatge. És un empat.

El camí dels morts. Aquest és un dels moments de la pel·lícula que menys m'agrada en general, però en especial si el comparo amb el llibre. Al llibre l'episodi és molt més solemne i èpic, i la història de la maledicció dels guerrers de la muntanya queda més ben explicada. La conversa que Aragorn té amb Éowyn abans de marxar també és millor al llibre. A la pel·lícula, Aragorn emprèn el camí dels morts només amb Legolas i Gimli, mentre que al llibre l'acompanya tota la companyia dels Dúnedain. A la pel·lícula, tot el que s'esdevé dins la muntanya té un punt forçat visualment, i es pretén crear un suspens totalment estèril sobre la decisió final dels espectres. Si hi afegim una escena de la versió estesa, que sembla treta d'Indiana Jones, en què els espectres llencen un torrent de calaveres sobre Aragorn, Legolas i Gimli, i la seqüència de la presa dels vaixells els corsaris d'Umbar, que sembla més còmica que no pas èpica, guanya el llibre molt clarament.

Els capítols de Rohan. Hi ha dos elements del llibre que queden fora de la pel·lícula i que, al meu parer, no són una gran pèrdua: l'ajut que reben els Rohirrim per part dels homes dels boscos, i la presència dels missatgers de Gondor al campament de Rohan. El tractament d'Éowyn en aquests capítols també difereix: a la pel·lícula se'ns ofereix una petita escena de tendresa entre Théoden i ella que s'agraeix perquè al llibre aquesta relació no es desenvolupa gaire per no dir gens. Després se'ns introdueix el personatge de Dernhelm: mentre que a la pel·lícula sabem des del primer moment que Éowyn ha decidit anar a la batalla, al llibre se'ns presenta primer com a Dernhelm, la seva identitat assumida, i Éowyn no es revela fins al moment de l'enfrontament amb el Rei Bruixot. Guanya la pel·lícula.

La missió de Faramir a Osgiliath. La missió de Faramir per recuperar Osgiliath pren un matís diferent en la comparació: al llibre, Boromir perd una meitat d'Osgiliath en una victòria pírrica, com ell mateix explica al concili d'Elrond, mentre que a la pel·lícula guanya tota la ciutat en una victòria gloriosa, com veiem a l'escena del flashback de Faramir a la segona pel·lícula. Per tant, a la pel·lícula, Faramir va a la desesperada en una missió suïcida en l'intent d'emular el moment daurat del seu germà; al llibre Faramir va a la desesperada en una missió suïcida que sembla totalment absurda des de qualsevol punt de vista, i que en aquest punt planteja per primer cop la bogeria de Denethor. A la pel·lícula, Denethor actua amb malícia i crueltat respecte del seu fill petit, i aquest enfocament s'accentua en l'escena en què menja amb les mans mentre els soldats cavalquen cap a la mort; al llibre, Denethor s'assembla més a un oficial de guerra que, obcecat per la seva pròpia estratègia, queda encegat respecte de la pèrdua de vides que aquesta suposa. El retorn de Faramir també accentua la distància entre els dos Denethors: el del llibre envia una expedició de rescat per cobrir la retirada dels soldats que retornen; el de la pel·lícula no torna a donar un pensament a la missió de Faramir fins que aquest no retorna a la ciutat, sol i ferit. L'actitud de Denethor a partir d'aquest punt també és diferent: al llibre és desesperació, manipulada per Sauron; a la pel·lícula és simplement bogeria que queda sense explicar. Tot i l'aspecte visual de la pel·lícula, que està molt ben cuidat, guanya el llibre.

El setge de Gondor. És força similar tant a la pel·lícula com al llibre, i aquí Peter Jackson aprofita per aprofundir en la relació entre Gandalf i Pippin, en una escena en què Pippin salva la vida de Gandalf a la batalla primer, i en una altra en què tots dos parlen sobre la mort quan es preparen per l'última escomesa. Tant al llibre com a la pel·lícula hi ha l'enfrontament entre Gandalf i el Rei Bruixot: mentre que al llibre passa com un episodi més, és a la pel·lícula que adquireix proporcions realment èpiques, quan per primer cop veiem un Gandalf espantat i sobrepassat pel seu enemic. Per aquests motius, i deixant el tractament de Denethor a part, guanya la pel·lícula.

La batalla de Pelennor. És un episodi difícil de visualitzar al llibre, i a la pel·lícula és una de les escenes que recorre més als efectes digitals, amb resultats dubtosos en alguns moments. L'episodi en què Éowyn mata el rei Bruixot és semblant amb alguns matisos: a la pel·lícula, la revelació de la seva identitat arriba tan sols com a punch line d'una escena d'acció; al llibre la narració es fa molt més èpica, en tant que primer arriba la revelació, el Rei Bruixot experimenta un moment de dubte, i després es produeix l'enfrontament físic. L'epíleg de l'escena, però, en què les últimes paraules de Théoden moribund les rep Éowyn, em convenç més a la pel·lícula per la càrrega emocional d'aquest comiat, que no pas al llibre, en què Théoden s'acomiada de Merry i reconeix Éomer com a successor, però no parla amb Éowyn, que ja es troba inconscient. Pel que fa a Éomer, en el moment en què és reconegut com a nou rei, la narració passa a adoptar el seu punt de vista, i aquest és un moment molt curiós del capítol. L'arribada d'Aragorn a la batalla és molt més èpica al llibre: a la pel·lícula arriba acompanyat de l'exèrcit d'espectres, mentre que al llibre els espectres ja han estat alliberats al sud, després de guanyar les naus dels corsaris. És un empat.

La mort de Denethor. És un dels moments més matussers de tota la pel·lícula: després de calar-se foc, Denethor corre d'una punta a l'altra de la ciutat abans de caure per un barranc. Al capítol del llibre, Tolkien crea un equilibri magnífic entre la tensió emocional que travessa el personatge, les seves reflexions polítiques i el suspens per l'acció. L'últim detall, el que fa referència al destí final del palantír, em sembla insuperable. Guanya el llibre.

Les cases de guariment. A la versió estesa de la pel·lícula hi ha una petita escena sobre aquest passatge, que consisteix bàsicament en imatges sense diàlegs, sobre música de fons. És un moment molt bonic de la pel·lícula i, tot i així, el capítol sencer del llibre és molt més complet i significatiu. Aragorn hi juga un paper decisiu a l'hora d'acomplir l'antiga profecia que identifica el rei legítim de Gondor com a guaridor, tot i que el seu pas per les cases de guariment és fugaç i nocturn, com en un somni. També hi ha el moment de tendresa en què Faramir reconeix Aragorn per primer cop. Guanya el llibre.

La batalla de la Porta. Els fets són els mateixos, i potser canvia una mica el to, que a la pel·lícula és molt més èpic i se centra en Aragorn com a personatge principal. En la versió estesa de la pel·lícula, Aragorn desafia Sauron a través del palantír just abans d'aquest moment, mentre que al llibre el desafiament ha tingut lloc abans d'emprendre el camí dels morts. El personatge del portaveu de Sauron està molt ben recreat a la pel·lícula, però la seva interacció amb els delegats dels pobles lliures m'agrada força més al llibre. A la pel·lícula tot queda molt dinàmic i visual, decapitació inclosa, però al llibre la tensió és molt més patent i sostinguda, especialment pel que fa a la part que hi juga Gandalf. Guanya el llibre.

La travessa de Mordor. És molt més detallada al llibre que a la pel·lícula, i la narració que Tolkien en fa, especialment des del punt de vista de Sam, és difícilment superable. Ara bé, la pel·lícula en fa la seva relectura: després d'haver superat el conflicte entre Frodo i Sam, ara arriba el moment de l'amor incondicional. Al llibre aquest moment també arriba, però la relació entre Frodo i Sam ha anat aprofundint-se de forma sostinguda, sense alts ni baixos. Tot i que m'agraden més els detalls de la narració en el llibre, les interpretacions d'Elijah Wood i Sean Astin copsen perfectament la dinàmica de dependència mútua entre tots dos. És un empat.

El mont del Fat. És un moment emblemàtic tant de la pel·lícula com del llibre. Al final, la caiguda de Gollum per l'abisme resulta un punt més creïble a la pel·lícula, que manté Frodo en un terreny d'ambigüitat moral, mentre que el llibre força massa la intervenció de la providència en aquest punt. Si hi afegim la imatge de Sam salvant Frodo, que esdevé un petit eco del final de la primera pel·lícula, guanya la pel·lícula.

A l'esquerra, Frodo salva Sam al final de La Germandat de l'Anell; a la dreta, Sam salva Frodo al final de El Retorn del Rei.

La prada de Cormallen. Aquest episodi m'agrada especialment al llibre, en què queda narrat des del punt de vista de Sam, mentre que a la pel·lícula el punt de vista privilegiat és el de Frodo. La seqüència en què es desperta i es retroba amb els membres de la Germandat a càmera lenta és una de les escenes més estranyes i menys reeixides de tot el film, i trobo que no està a l'alçada del llibre. Guanya el llibre.

El senescal i el rei. És un capítol del llibre que també m'agrada especialment. Aquest conté el desenllaç de la història de Faramir i Éowyn en detall, mentre que a la pel·lícula se'ns intueix molt breument en la versió estesa. Aquest episodi esdevé una nota molt curiosa dins l'obra sencera de Tolkien, que no fa els moments de romanç gaire explícits ni abundants. D'alta banda, també assistim a la coronació d'Aragorn com a rei de Gondor, que cerimonialment té molt més sentit al llibre que a la pel·lícula. Finalment, Aragorn planta el nou arbre de Gondor on era l'antic, i es casa amb Arwen. Personalment, la imatge del destí de l'arbre de Gondor m'agrada més a la pel·lícula, però és cert que al llibre el paral·lelisme que es crea entre els dos arbres i els dos llinatges és molt més potent. Guanya el llibre.

Els comiats i el retorn a la Comarca. Són dos capítols del llibre que pròpiament no apareixen a la pel·lícula i, tot i que la seva lectura es fa trista a base de tants comiats, tanquen poc a poc tots els cercles que s'havien anat obrint a La Germandat de l'Anell i Les Dues Torres. Al retorn del seu viatge, els hobbits troben un Bilbo completament senil, que els llega la tasca de continuar el seu llibre. Tot i que això no tingués cabuda a la pel·lícula per motius obvis, la cura que Tolkien posa en els moments metatextuals de la novel·la és també un aspecte destacable. Guanya el llibre.

El sanejament de la Comarca. En vaig parlar de passada al segon article. La decisió de deixar aquest capítol fora de la pel·lícula queda justificada per no allargar innecessàriament la durada total amb un episodi que no hagués aportat gran cosa més. Potser no és un dels moments més destacats del llibre, però sí que el trobo necessari per a la narració. És el punt culminant de la història per als hobbits, en què demostren finalment el seu creixement, i també tanca el cercle de la història de Saruman amb una nota força sinistra per als hobbits: la Comarca, al capdavall, no era el lloc pur i innocent que havíem pensat que seria al principi de la novel·la. A la pel·lícula, es va filmar una seqüència sobre l'ocupació de la Comarca per part dels orcs de Saruman, i després no es va incloure ni tan sols en la versió estesa del film. Tanmateix, en veiem una petita part en la visió que té Frodo al mirall de Galadriel. Per la importància que té en la narració, per a mi guanya el llibre.

Les rades grises. És el darrer capítol i un dels més tristos de la novel·la. És curiós que, precisament en una obra èpica i fantàstica d'aquestes característiques, el desenllaç acabi amb una nota ambigua respecte a la felicitat del protagonista. A la pel·lícula, el moment queda enfortit per les interpretacions dels quatre actors que fan de hobbits. Elijah Wood equilibra perfectament la tristesa desesperada dels altres amb una tristesa reposada i serena. La seva expressió a l'últim pla destaca, precisament, el missatge de confort que envia als seus amics: tot està bé, la seva felicitat serà possible finalment. El final del llibre tanca, possiblement, el cercle més gran de la novel·la quan recupera el somni que Frodo havia tingut a casa de Tom Bombadil. És un empat.