"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

10 d’abril de 2019

El Senyor dels Anells - El llibre i les pel·lícules (2)

A continuació la meva anàlisi sobre els principals canvis a les pel·lícules pel que fa al tractament dels personatges. Aviso que tot el que segueix són spoilers a partir d'aquí. 

El tractament dels personatges

Tolkien va crear l'obra per ser hobbito-cèntrica, com va explicar en una de les seves cartes: els hobbits són el centre de la narració, els personatges casolans, mundans i maldestres que serveixen com a mirall del lector. Com que no tenen qualitats veritablement extraordinàries, el seu món ens ha de resultar familiar, mentre que el món èpic i màgic en què després s'introdueixen ens ha de resultar, com a ells, totalment inhòspit i estrany. El món de la Comarca a la novel·la és semblant al nostre: un món on la màgia i les aventures no hi tenen cabuda. A la pel·lícula, en canvi, el descobrim com a món meravellós i màgic que se'ns ha d'introduir visualment, com passa per exemple amb el món màgic de Harry Potter o el de Nàrnia. Les pel·lícules inverteixen els termes completament perquè en un món de fantasia són precisament els hobbits, els elfs i els orcs els que ens han de semblar estranys i increïbles, mentre que els humans han de resultar d'entrada més familiars: la pel·lícula és totalment humano-cèntrica. Això influeix molt directament en el tractament dels personatges tant al llibre com a les pel·lícules. 

Els personatges de Tolkien miren molt més a l'èpica medieval que a les psicologies de la novel·la del segle vint. Són personatges tipus, totalment plans, que esdevenen una pàgina en blanc sobre la qual es dibuixen les seves qualitats estàtiques. La trama està molt més centrada en els valors i virtuts que revelen a través de les seves decisions més que no pas en la seva psicologia interna. Els únics personatges que mostren una mínima evolució psicològica són precisament els hobbits però, fins i tot després d'haver crescut quan acaba el viatge, dubto seriosament que hagin canviat gaire. Sam és abnegat i altruista al principi i al final del llibre, i el mateix passa amb Merry com a acompanyant reflexiu i flegmàtic. Sembla que Pippin creixi una mica perquè, al capdavall, és un adolescent, mentre que Frodo és realment el personatge més interessant de tota la novel·la, especialment a la llum del seu final. Frodo és un heroi que baixa als inferns sense arribar a renéixer, i això té molt més a veure amb l'experiència existencial del veterà de guerra que amb el clàssic viatge arquetípic de l'heroi.

Representació gràfica del viatge de l'heroi (o monomite) segons la Wikipedia. És curiós que a El Senyor dels Anells no només l'aventura de Frodo, sinó la de gran part dels personatges, participa d'aquest model. 

A la pel·lícula, en canvi, són els personatges humans els que estan dotats d'una psicologia més rica i complexa, mentre que els hobbits acaben reduïts a comic relief, en el pitjor dels casos i, en el millor, observadors passius de la trama que són transportats amunt i avall amb cares de perplexitat. Al llibre, els hobbits reben un desenvolupament més complex i, sobretot en el cas de Frodo i Merry, tenen un coneixement molt més clar i acurat del territori on es mouen. Hi ha molts exemples de diferències en l'adaptació cinematogràfica que accentuen aquest canvi des de la centralitat dels hobbits al llibre a la dels humans a les pel·lícules:
  • Els capítols de La Germandat de l'Anell que no es van incloure a la pel·lícula (Tom Bombadil i companyia) fan molt per caracteritzar els hobbits com a protagonistes. 
  • Al llibre, tot el que s'esdevé a Rivendell gira al voltant dels hobbits, que es retroben entre ells, reflexionen sobre l'aventura i aprenen més coses sobre la història de l'Anell. En canvi, a la pel·lícula, les escenes de Rivendell donen més importància al paper que jugarà Aragorn en la guerra de l'Anell: Gandalf i Elrond s'hi refereixen; el seu antagonisme amb Boromir queda reflectit des de la seva primera trobada; i la seva relació amb Arwen adquireix una centralitat que no té al llibre, on aquesta trama és totalment marginal. 
  • Al llibre, és Merry qui assisteix a les últimes paraules del rei Théoden al camp de batalla de Pelennor, mentre que a la pel·lícula és la seva neboda Éowyn. 
  • Al llibre, la batalla de la Porta, l'última gran batalla de la narració, és vista des del punt de vista de Pippin, creant un paral·lel amb l'experiència de Bilbo a la batalla dels Cinc Exèrcits. A la pel·lícula, el punt de vista privilegiat en aquesta escena és el d'Aragorn. 
  • El fet que el capítol del sanejament de la Comarca (el penúltim de la novel·la) no figuri a la pel·lícula reflecteix aquest mateix esquema: com que al llibre ens hem d'identificar amb els hobbits, també hem de presenciar com el seu món es malmet i s'esfondra. Com que a la pel·lícula el món que cal salvar és el dels humans, el món dels hobbits simplement queda preservat. 
  • El punt de vista privilegiat de Sam al llarg de la novel·la és un aspecte que tampoc es reflecteix a les pel·lícules. Cadascun dels tres volums acaba amb la perspectiva exclusiva de Sam, com si fos aquest personatge, fins i tot més que Frodo, el que acaba tenint l'última paraula sobre el relat sencer. Al final de La Germandat de l'Anell, Sam és l'únic membre de la Germandat capaç d'interpretar les intencions i sentiments de Frodo, i per això esdevé l'únic que pot esbrinar on anar-lo a trobar i, per tant, seguir el viatge amb ell. Al final de Les Dues Torres, Sam pren una decisió respecte a l'Anell que serà crucial, més endavant, per al desenllaç. Al final de El Retorn del Rei, Sam esdevé el destinatari últim del relat de Frodo, i el personatge que acaba retornant de forma autèntica i efectiva a la Comarca, com ens indica l'última línia de la novel·la. És cert que en el desenllaç de les tres pel·lícules Sam acaba tenint algun moment de protagonisme, però el punt de vista queda més repartit entre tots els personatges.   
Pel que fa als personatges principals, hi ha un canvi significatiu a la pel·lícula en la relació entre Frodo, Sam, i Gollum. A mi m'agrada més com s'explica al llibre, en què Frodo és el personatge que pateix la càrrega de l'Anell, i Sam és un assistent fidel i dedicat que comprèn les necessitats de Frodo i resulta necessari en tot moment per seguir endavant. Tot i que les seves opinions sobre Gollum difereixen, aquest mai no arriba a interposar-se entre ells, i Frodo veu de forma molt més clara les intencions de Gollum al llibre. A la pel·lícula s'estableix una mena de tensió entre Sam i Frodo primer a causa de l'Anell, que es veu després agreujada per la presència de Gollum. Aquest treballa activament per dividir-los i, a la tercera pel·lícula, aquesta tensió desemboca en un episodi en què Frodo acaba expulsant Sam de la missió, a causa d'un engany maquinat per Gollum. A mi em sembla un gir totalment innecessari, que no té res a veure amb el que va escriure Tolkien i no fa justícia als personatges del llibre. Tanmateix, en la primera i segona pel·lícules, ja es va preparant aquesta divisió, en els múltiples comentaris que Frodo dirigeix a Sam de l'estil "No em pots ajudar", "No em pots comprendre", etc. El Frodo del llibre és molt més lúcid en tot moment respecte a les intencions de Gollum i molt més agraït pel que fa a Sam.

Pel que fa al tractament dels personatges humans a la pel·lícula, el que destaca és que els personatges que al llibre són plans i estàtics - Aragorn, Faramir i Théoden - a la pel·lícula reben conflictes interns. Els que al llibre ja porten conflicte incorporat - Boromir, Denethor i Éowyn - reben tractaments desiguals a la pel·lícula: Boromir adquireix profunditat i matisos, mentre que Denethor i Éowyn queden aplanats. Vegem els principals canvis que es produeixen:
  • El triangle entre Aragorn, Arwen i Elrond. Aquesta trama no apareix pròpiament al llibre, tot i que queda implícita durant la novel·la i s'explica amb més detall als apèndixs. Al meu parer, és tot un encert que s'inclogués a les pel·lícules, perquè dóna protagonisme i relleu a un dels pocs personatges femenins que apareixen al relat. A la pel·lícula La Germandat de l'Anell Arwen se'ns introdueix com a personatge d'acció i a continuació se'ns presenta el seu conflicte principal: com que és immortal, la seva relació amb Aragorn suposa que ha d'abandonar la seva immortalitat si vol viure amb ell. A més, pel que fa al conflicte intern d'Aragorn respecte a la seva missió, Arwen apareix encoratjant-lo i confiant en ell obertament, fins i tot més del que ell confia en si mateix. A Les Dues Torres la relació es desenvolupa a través dels flashbacks d'Aragorn, i aquí descobrim el paper que juga Elrond en oposar-se a aquesta relació. Les Dues Torres inventa una revelació climàtica per a aquesta trama: Elrond mostra a Arwen una visió de la mort d'Aragorn i acaba persuadint-la que l'oblidi i marxi de la Terra Mitjana amb la resta d'elfs. D'alguna forma - telepàticament o no ens expliquen ben bé com - Aragorn sembla assabentat d'aquesta decisió i l'accepta estoicament. A El Retorn del Rei se'ns presenta la resolució d'aquest conflicte: durant el camí als ports, Arwen té una visió del seu futur amb Aragorn i es repensa la seva decisió. Un cop ha tornat a Rivendell, convenç el seu pare que refaci l'espasa Narsil, fent que Elrond s'avingui finalment al paper d'Aragorn com a rei. A nivell visual, són molt aconseguides les dues escenes de les visions: Arwen plorant la mort d'Aragorn (en tons foscos i grisos) i la visió posterior del fill de tots dos (molt més lluminosa).

Arwen (Liv Tyler) plora la mort d'Aragorn en una visió causada per Elrond. 


  • La relació d'Aragorn i Boromir a la primera pel·lícula. La relació entre aquests dos personatges és antagònica tant al llibre com a la pel·lícula; tanmateix, a la pel·lícula queda molt més matisada pels conflictes interns de tots dos. Per començar, Aragorn té un conflicte, inexistent al llibre, amb la seva identitat com a futur rei de Gondor. La caiguda d'Isildur és una amenaça real que ell ha d'afrontar, i d'entrada té por de no estar a l'alçada de les circumstàncies. D'altra banda, Boromir té un conflicte, que apareix al llibre de forma més indirecta, amb el retorn del rei a Gondor, ja que ell és l'hereu del senescal, o majordom que governa en absència del rei. En una petita escena a Rivendell, tots dos es troben per primera vegada i reaccionen de formes diferents davant les relíquies de l'espasa Narsil. Durant el concili d'Elrond, Boromir expressa els seus dubtes respecte a Aragorn, i el seu rebuig a la idea mateixa de tenir un rei a Gondor. Quan són a Lothlórien, tots dos tenen una conversa en què Boromir expressa els seus temors per la seva ciutat però Aragorn es mostra ambigu respecte al seu compromís. Més endavant, i en una escena que només trobem a la versió estesa del film, tots dos discuteixen obertament a l'hora de decidir quina ruta seguiran. Aragorn es nega a anar a Minas Tirith, i Boromir li retreu la seva por de convertir-se en el rei de Gondor, en una mena de lapsus freudià. L'escena final de la mort de Boromir presenta la reconciliació entre tots dos, i el seu diàleg és una obra mestra dels guionistes: Boromir es converteix en el primer personatge que reconeix Aragorn com a rei, mentre que Aragorn assumeix plenament el seu compromís de salvar Gondor. De fet, la relació entre ambdós personatges, amb tots els seus matisos, és introduïda expressament a la pel·lícula. 
  • El tractament de Faramir a la segona pel·lícula. Un dels moments més fluixos de la novel·la és la forma maniquea com Tolkien presenta Boromir i el seu germà Faramir, en tant que l'un reuneix tots els defectes i l'altre totes les virtuts. Tolkien va reconèixer, de fet, que Faramir era el personatge amb qui s'identificava més: les seves reflexions humanistes sobre la naturalesa de la guerra coincideixen amb les de l'autor mateix, i el somni que té Faramir sobre la gran onada era, de fet, un somni que Tolkien tenia de forma recurrent. A la pel·lícula Les Dues Torres, en canvi, a Faramir se li dóna un conflicte interior similar al de Boromir a la primera pel·lícula. Un cop amb l'Anell al seu abast, es debat entre fer el que és correcte, és a dir, facilitar la seva destrucció, i el que sembla correcte per al bé de Gondor, és a dir, utilitzar-lo per provar de salvar la ciutat de Minas Tirith. Mentre que al llibre no té cap mena de dubte sobre el que ha de fer, a la pel·lícula es decanta per la segona opció i no canvia de parer ben bé fins al final. A la versió estesa de la pel·lícula fins i tot hi ha un flashback de Faramir en què se'ns explica la relació entre els dos germans i el seu pare, Denethor, i comprenem la motivació secreta que té Faramir per desitjar l'Anell. Ara bé, sota l'atac dels Nazgûl a la ciutat d'Osgiliath, finalment canvia de parer quan Sam li revela que va ser el seu desig per l'Anell el que va portar Boromir a la seva perdició. Faramir acaba acceptant que no pot fer el que és correcte i complaure el seu pare a la vegada. A la tercera pel·lícula ha d'afrontar les conseqüències d'aquesta decisió, però el conflicte ja ha estat resolt. 
  • El tractament de Denethor. Penso que és un dels moments més fluixos de tota l'adaptació cinematogràfica, i que és un exemple molt clar d'un personatge que és molt rodó i complex al llibre i que a la pel·lícula queda convertit en un dolent de caricatura. Al llibre, Denethor és un personatge similar a Saruman, extremadament astut, intel·ligent i calculador, que acaba perdut per la seva pròpia saviesa. En canvi, a la pel·lícula, les seves accions queden poc explicades, i crec que els guionistes van ser extremadament cruels amb aquest personatge quan presenten Gandalf apallissant-lo en públic davant dels seus propis soldats. Al llibre, Gandalf i Denethor es veuen embrancats en una batalla molt més subtil, dialèctica i mental, i els errors de Denethor no es revelen plenament ben bé fins al final. La seva relació d'amor-odi amb Faramir també és força més subtil al llibre, i la seva mort és molt més suggestiva i colpidora al llibre que a la pel·lícula. 
  • El tractament de Théoden. Aquest personatge és força pla al llibre: és un antic guerrer anglosaxó, com si es tractés de la versió envellida de Beowulf. El seu tractament a la pel·lícula és molt cuidat, especialment pel que fa als seus moments introspectius i a la seva relació amb la seva neboda Éowyn. A les pel·lícules també se li dóna un conflicte interior: Théoden experimenta una crisi existencial arran de la mort del seu fill, que el fa dubtar del seu propi paper com a rei. Théoden es veu vell i decadent per a aquesta funció però a la vegada no pot renunciar a acomplir el seu deure. En alguns moments fins i tot arriba a mostrar una mena de rivalitat amb Aragorn, fent que dubti de si prestar ajut a Gondor fins al darrer moment possible. Les seves paraules finals abans de morir són les mateixes que pronuncia al llibre, però mentre que al llibre no impliquen res més que la mort heroica del guerrer més gran del seu temps, com si es tractés d'una saga medieval, a la pel·lícula prenen una rellevància especial a la vista dels conflictes superats. 
  • El tractament d'Éowyn. És un dels personatges que més divisió i discussions ha causat pel tractament rebut, tant al llibre com a la pel·lícula. Tolkien no és un autor feminista ni de bon tros, i per això d'entrada crec que en aquest personatge s'hi han projectat interpretacions molt més optimistes, al capdavall, del que ens ofereix el text escrit. Hi ha un moment al llibre en què, en una conversa amb Aragorn, Éowyn expressa el seu conflicte explícitament en termes de gènere, però aquest és el màxim recorregut que fa Tolkien. Els admiradors de l'Éowyn cinematogràfica la presenten com un estendard feminista, mentre que els seus detractors deploren que a la pel·lícula els seus sentiments per Aragorn prenguin una centralitat que no tenen al llibre. Pel que fa a la seva psicologia, Éowyn és potser un dels personatges més complexos, tot i que també un dels més ambigus i interpretables. A la novel·la, cal llegir entre línies les paraules i les actituds d'Éowyn, ja que són principalment els personatges masculins, fins i tot la pròpia veu narradora, que l'expliquen a través dels judicis que emeten sobre ella. Així, se'ns presenta com a personatge fred i implacable, quasi incommovible, que precisament per ser d'aquesta forma acaba prenent les decisions que pren. Quan és ella que parla de forma directa, però, les seves paraules contradiuen la imatge donada. Potser jo també pertanyo al grup dels optimistes però, al meu parer, el fet que porti els seus sentiments amagats no vol dir que no els tingui. Al llibre, Gandalf allibera Théoden del seu encanteri, però el d'Éowyn no el trenca ningú, fins que finalment decideix alliberar-se ella mateixa. En canvi, és cert que l'Éowyn de la pel·lícula sembla motivada de forma més extrínseca, a través de la seva relació amb Aragorn. Tanmateix, l'Éowyn de la pel·lícula porta els seus sentiments a la vista en tot moment, i crec que l'actriu Miranda Otto fa un treball extraordinari en dotar-la d'una àmplia expressivitat. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons