"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

16 de gener de 2019

Lincoln al bardo (#227)

Us puc dir una cosa? va dir. 
Com el vaig estimar en aquell moment. Aquell noiet tan estrany: amb una llepada llarga de serrell, la panxeta rodona, i el seu aire d'adult. 
No esteu malalts, va dir. 

Guanyadora del Man Booker Prize de 2017, aquesta novel·la de George Saunders és una descoberta curiosa i certament recomanable. És una novel·la força experimental, però que paga la pena un cop entres en el relat i et deixes sorprendre pel tipus de narració que proposa l'autor. Si heu llegit El llibre del cementiri de Neil Gaiman, i si us va agradar, ja teniu la meitat de l'esforç fet. L'escenari principal de l'acció és una cripta privada en un cementiri. Un infant queda atrapat en un espai intermedi entre la vida i la mort, lligat a la terra per l'amor a la seva família, i per la promesa del seu pare que tornarà a visitar-lo i, per tant, incapaç de fer el pas cap al que sigui que hi ha després. Tota una sèrie de fantasmes volubles, maniàtics i encantadors proven d'ajudar-lo a transitar per aquesta nova situació, fins i tot quan ells mateixos són incapaços de reconèixer que són morts i s'aferren incansablement a les certeses i els paranys de les seves vides passades. Ara bé, el rerefons històric del relat és la guerra civil americana, i l'infant acabat de morir és Willie Lincoln, el fill del president Abraham Lincoln. Un esdeveniment històric anecdòtic esdevé, d'aquesta manera, la premissa per a una reflexió commovedora sobre la pèrdua i el dol, la contingència de la vida humana i els grans interrogants de l'existència. El text acaba esdevenint profundament existencial en aquest sentit: cap de les múltiples imatges religioses que ens ofereix el text acaben oferint cap mena de consol o possibilitat d'escapada. El bardo és un concepte extret del budisme tibetà - el lloc intermedi on les ànimes esperen la seva propera reencarnació o el pas a una vida superior. Ara bé, el bardo que ens presenta el llibre no té res d'oriental: és un espai inhòspit i amenaçador, on els fantasmes queden atrapats per les seves obsessions i desitjos més íntims, més similar potser a un purgatori catòlic o a un primer cercle de l'infern dantesc que no pas a l'asèptica pau interior que associaríem - potser per desconeixement - amb el budisme. Tanmateix, al llarg de la narració també s'aprecien les imatges de la rigorosa teologia protestant: un judici decidit d'entrada, aparentment arbitrari i del qual la persona no pot defensar-se en cap moment. Com que la condemna o la salvació queden predeterminades, els personatges acaben perduts en el mar dels seus dubtes: no sembla haver-hi un motiu concret que decanti la balança cap a la salvació o la condemna. Aquest motiu sembla estendre's a la narració sencera: no hi ha explicació possible per a la mort d'un fill, ni per l'arbitrarietat que hagi de ser aquest fill en concret i no el d'una altra persona. De la mateixa forma, la sort que toca als personatges sembla igual d'arbitrària: ningú decideix, al cap i a la fi, si neix en una família adinerada o si acabarà a la fossa comuna amb els esclaus i les classes més baixes. La forma de la novel·la fa molt per transmetre totes aquestes reflexions: la part recreada que té lloc al cementiri es llegeix quasi com una obra de teatre, amb múltiples veus de múltiples fantasmes que van explicant la història des de diferents punts de vista. Aquesta narració dels fets ficticis es va veient intercalada per diferents seccions de fonts històriques de l'època (algunes són fonts autèntiques i altres són directament inventades per Saunders). Ara bé, les cites són també extremadament fragmentàries i es van intercalant i superposant les unes amb les altres, de forma que el que trobem, també, és un altre diàleg de fantasmes, aquest cop reals, que parlen a través dels testimonis escrits de l'època. Aquesta estructura altament fragmentada és el que pot resultar més complicat d'entendre quan es comença a llegir la novel·la però, a la vegada, agilitza increïblement la lectura. El to de la novel·la acaba essent més sentimental i intimista que no pas polític, i tot i així el context històric amb el rerefons de la guerra civil americana queda molt ben reflectit. La mort de Willie es transforma en una simple anècdota quan la veiem contrastada amb la brutalitat del front i les múltiples baixes dels soldats d'ambdós bàndols. L'experiència dels esclaus afro-americans queda, potser, un punt més desdibuixada, o potser més aviat filtrada per l'òptica i la veu dels blancs. Si us interessa la novel·la contemporània americana, és una lectura que mereix una oportunitat. 

Sinopsi: El febrer de 1862, durant la guerra civil americana, la família Lincoln celebra una recepció extremadament luxosa per als seus convidats a la Casa Blanca. Durant la festa, el fill d'onze anys dels Lincoln mor de tifus. Abraham Lincoln passa les nits següents a l'enterrament a la cripta on reposa el seu fill. A l'espai intermedi, Willie Lincoln espera reunir-se de nou amb el seu pare mentre una colla de fantasmes de diferents èpoques i extraccions socials expliquen les seves històries vitals i proven de convèncer el nen que segueixi endavant amb el seu viatge. 

M'agrada: És un relat realment absorbent i que esdevé fresc i atractiu en la seva originalitat. Les parts que fan referència a les vides dels nombrosos personatges secundaris són extremadament vívides i riques en detalls, i acaben donant una impressió de relats curts més que de relat unitari. 

No m'agrada: Els relats de després de la mort sempre són arriscats, i de vegades la narració es perd entre la multiplicitat de detalls del món d'ultratomba. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons