"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

11 de maig de 2019

Jo acuso (#242)

La veritat està en marxa i res no l'aturarà. 

Aquest és un conjunt d'escrits de l'autor francès Émile Zola (1840-1902) al voltant d'un escàndol que va sacsejar França al tombant de segle i que va influir, en gran mesura, en la història europea del segle vint: l'afer Dreyfus. És un cas extraordinari de manipulació de la justícia, d'una banda, i de l'opinió pública i, per la importància que després adquiriria en la història de l'antisemitisme europeu, també esdevé una lliçó de ciència política de primer nivell. L'any 1894 un capità de l'exèrcit francès, Alfred Dreyfus, va ser acusat injustament de passar informació als alemanys. L'única prova que existia era un document manuscrit l'autoria del qual no era gens clara, però de seguida va resultar un culpable perfecte. En un moment històric en què França es recuperava encara de l'efecte de la guerra franco-prussiana, i aquesta derrota radicalitzava el sentiment nacionalista, Dreyfus pertanyia a una família jueva, rica i alsaciana. Dreyfus va ser declarat culpable en un consell de guerra, degradat i desterrat a una illa prop de la Guyana francesa. Dos anys després, un cap de contraespionatge de l'exèrcit va trobar proves de l'autèntica autoria del document en qüestió, però va ser apartat immediatament de la investigació i destinat a Àfrica. L'acusació es va reforçar amb unes suposades proves secretes en poder d'intel·ligència que després van resultar ser un muntatge. No va ser fins el 1898 que l'autèntic culpable, el major Esterhazy, va ser jutjat i absolt, i va ser aquí que Zola es va unir a la causa dels dreyfusards. La seva carta oberta al president de la República el gener de 1898, publicada al diari L'Aurore, li va costar una denúncia per difamació i una condemna a un any de presó. Zola es va exiliar a Londres, des d'on va continuar escrivint en defensa de la innocència de Dreyfus. En aquell moment el cas ja havia dividit l'opinió pública francesa en dues faccions irreconciliables, i l'opinió pública internacional començava a llegir la situació com a un cas de fanatisme antisemita i incompetència de les autoritats. Una majoria ultracatòlica i reaccionària, alimentada per gran part de la premsa francesa, es negava a reconèixer la veritat dels fets. Encara quedaven sorpreses, però. El 1899, davant l'allau de noves evidències, es va repetir el consell de guerra contra Dreyfus, i aquest va ser condemnat de nou. En un gest certament contradictori, però, el govern li va concedir un indult com a part d'una llei d'amnistia més àmplia. El judici no va ser anul·lat fins l'any 1906, en què Dreyfus va ser rehabilitat a l'exèrcit. Hi ha una explicació senzilla per a aquesta història tan accidentada: l'error judicial comès per l'exèrcit es trobava sobre la taula des de les primeres revelacions sobre Esterhazy el 1896, però aquest va ser absolt i la condemna de Dreyfus ratificada perquè era molt més senzill condemnar un innocent que admetre una equivocació. És més, es van falsificar documents per poder ratificar el relat fals. El text de Zola vibra amb aquest sentiment d'indignació i impotència contra la injustícia: l'acusació s'estén més enllà dels oficials de l'exèrcit implicats en aquestes maniobres a tota l'opinió pública que s'apressa a condemnar Dreyfus sense proves. Zola observa, impotent, com el reaccionarisme i el fanatisme religiós tornen a aflorar 100 anys després de la Declaració dels Drets de l'Home de forma que queden amenaçats els valors republicans mateixos. La lliçó que s'extreu de la lectura d'aquests textos, encesos i eloqüents, és que una opinió pública irreflexiva i manipulada pot esdevenir més perillosa i explosiva, fins i tot, que un muntatge judicial. Quan Zola afronta el seu propi judici, ja no estem tractant de justícia militar sinó d'un jurat civil, i aquí l'autor veu clarament com el que està en joc ja no és una institució, sinó la democràcia sencera. El cas Dreyfus deixa dues lliçons importants per a la història del segle vint: d'una banda, va representar el naixement del moviment sionista, en tant que una part dels jueus van comprendre de cop la fal·làcia implícita en el discurs de l'assimilació i, d'altra banda, va representar també el naixement del concepte d'intel·lectual, entès com a autoritat de les ciències o de les lletres que es posiciona políticament i, per tant, adquireix un rol dins l'esfera pública. 

Continguts: Els textos inclosos a Jo acuso van ser publicats entre 1897 i 1900 a diversos diaris. Alguns van ser pamflets que Zola mateix es va autopublicar. D'aquests articles i cartes, el més important és el manifest J'Accuse, publicat com a carta oberta al president de la República el gener de 1898 a L'Aurore, després que Le Figaro es va negar a seguir publicant-li escrits subversius. També s'inclou l'escrit de defensa que Zola va aportar en el seu judici per difamació, i en què destaca la seva apel·lació als valors republicans i als drets fonamentals en un cas que passa d'afectar només l'exèrcit a concernir la societat civil sencera. 

M'agrada: És un text profundament revelador i interessant, sobre tot, pel que ensenya sobre la màquina del poder de les institucions i l'acció de la societat civil que se li oposa. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons