Alone Again (#437)

Una societat que compromet els seus membres, com va fer la polis, en la tasca diferent però imperativa de cuidar i dirigir els afers comuns per tal que la vida en comú pugui seguir els ideals de la justícia i la prudència: una societat així no requereix ni subjectes disciplinats ni consumidors dels serveis proveïts per la societat, buscadors de satisfacció, sinó més aviat ciutadans tenaços i de vegades obstinats, però sempre responsables. 

Aquest breu assaig del pensador polonès Zygmunt Bauman (1925-2017) es va publicar el 1996 i és una curiosa exploració de temes i idees que desenvoluparia en obres posteriors. De fet, és un punt d'enllaç entre la seva crítica a la modernitat i la racionalitat il·lustrada, exemplificada a Modernitat i Holocaust, i el que després serien els seus plantejaments sobre la modernitat líquida, un estat de coses present en què les certeses aparentment fermes del passat s'han esvaït i les nostres incerteses es basen en la successió contínua de continguts i informacions efímers. És clarivident, en aquest sentit, a l'hora de diagnosticar la consolidació de la cultura digital, en tant que informació, entreteniment, i fins i tot esferes més decisives de la nostra existència, com la nostra pròpia subsistència física dins del món laboral, i els nostres compromisos morals i polítics, estan subjectes a l'impacte del moment i poden adoptar direccions completament diferents amb el següent impacte. 

Aquest petit tractat es titula Alone Again: Ethics after Certainty (Sols de nou: l'ètica després de la certesa) i gira precisament al voltant de la possibilitat de pensar la responsabilitat moral després de la caiguda de les certeses en un moment històric en què els seus fonaments del passat (la religió, les ideologies polítiques, els grans relats mítics, fins i tot la fe incontestable de la filosofia il·lustrada en la racionalitat humana) s'han esfondrat. El discurs de Bauman sembla contradictori en un principi, si no es para prou atenció al detall de l'argumentació: l'autor reclama la tornada al raonament i al judici moral, base per a una responsabilitat moral i política que hauria de restaurar la llibertat als individus dins d'una comunitat que es troba a l'espai públic per discutir els seus afers comuns. Aquesta reivindicació no entra en contradicció amb el fet que sigui aquesta mateixa racionalitat la que fomenti les estructures burocràtiques i corporatives que estan darrere de les atrocitats polítiques i bèl·liques més impensables del segle vint. La burocràcia i l'empresa apliquen una lògica dels procediments, de càlcul de mitjans i fins, a la vida de l'individu fins a transformar-lo essencialment en agent econòmic. La responsabilitat moral d'aquest queda posada entre parèntesi quan es transforma en engranatge de processos fora del seu control i capacitat de decisió. 

Aquesta reducció de la capacitat moral es veu agreujada per la fragmentació i discontinuïtat creixents de la vida cultural i social, de forma que al ciutadà només li queda l'aïllament progressiu a l'esfera privada per trobar un mínim de seguretat i confort dins d'aquesta incertesa absoluta respecte al futur econòmic i laboral. Els dos fenòmens van íntimament lligats, en tant que l'auge de la racionalitat procedimental ha afavorit aquesta progressiva fragmentació i desestabilització de les certeses passades. El que abans era un ciutadà ara no és gran cosa més que un consumidor, i la participació política es redueix bàsicament a omplir el forumulari de queixa davant d'un servei defectuós i esperar la reparació o compensació pertinents. Aquest és un fenomen global que Bauman anomena la "privatització dels destins comuns": cada cop som menys comunitat fins a convertir fins i tot les nostres reivindicacions polítiques en necessitats privades. Aquest fenomen crea un cercle viciós d'augment de la privatització cada cop de més esferes de la vida i un correlatiu augment del desinterès per la política, en tant que els polítics ja no són líders sinó mers gestors econòmics. 

Bauman planteja el trencament d'aquest cercle precisament quan planteja el caràcter il·lusori de la tensió entre individu i comunitat tal com la proposa tradicionalment la modernitat. Els poders econòmics que ens governen avui dia han ressuscitat una idea determinada de comunitat (essencialista, i prèvia a l'individu) que demana la militància cega de l'individu precisament per cancel·lar-ne la possible resistència. Bauman és força crític amb els moviments polítics actuals que reivindiquen alternatives a l'statu quo: percep el perill de cancel·lar la responsabilitat moral rere una militància exaltada que posa les decisions en mans dels líders. La necessitat de trencar aquest cercle viciós es fa cada cop més imperant en una societat de riscos creixents, en què les conseqüències catastròfiques d'aquests cada cop poden ser més imprevisibles i més duradors a llarg termini. Davant la societat del risc tal com la diagnostica Ulrich Bech, Bauman reivindica la reformulació de l'imperatiu categòric que proposa Hans Jonas: a conseqüències cada cop més difícils de controlar, decisions cada cop més prudents - i prudents en el sentit clàssic, original de la paraula. 

Tot i que el text és profundament pessimista a l'hora de descriure el panorama social i polític global dels nostres temps, l'última secció del text també fa la seva proposta d'alternativa amb una franquesa desarmant: reivindicant el pensament polític de Hannah Arendt, Bauman reclama una societat políticament adulta i moralment responsable per tal de reflotar el compromís polític, una política que s'ha de construir sempre des de baix i conjuntament, i que no té res a veure amb l'assentiment a líders gestors que no fan res més que aplicar un procediment predeterminat pels agents econòmics. El cercle viciós de la privatització de la vida i la privatització de la política només pot ser trencat per un altre cercle, un de virtuós, que amb un esforç col·lectiu planteja la identitat simbiòtica entre individualitat i col·lectivitat: una societat políticament responsable només pot estar formada per individus moralment responsables, i una societat autènticament política no pot arribar a deslligar la seva dimensió pública del judici racional i individual - responsable - de cadascun dels individus que la componen. 

Continguts: Aquest breu text de Bauman explora el problema de l'ètica en una època de crisi de les ideologies i fonaments que li havien donat sentit en el passat. El fenomen creixent de privatització de la vida porta a una erosió cada cop més seriosa i profunda del pensament i l'acció comunitaris. Des d'aquest punt de partida, Bauman explora les possibilitats de la responsabilitat i el judici moral en un món polític i social com el present, caracteritzat per la incertesa i la precarietat més absolutes i constants, que expulsa l'individu de l'esfera pública i el retrau a l'esfera privada com a única font de consol i seguretat. 

M'agrada: És el Bauman de sempre, pessimista, crític i extremadament eloqüent, amb una capacitat d'anàlisi i de concisió que aclaparen precisament en la brevetat de la proposta. 

No m'agrada: En aquest text es veu especialment la tensió que s'estableix en el pensament de Bauman entre modernitat i postmodernitat: la seva incapacitat de perdonar les febleses de la primera, d'una banda, o de reconèixer els fruits de la segona, de l'altra, el sumeixen en aquesta visió del món profundament pessimista i escèptica respecte de la possiblitat de sortir dels cercles i les cruïlles presents. 

Confianza y temor en la ciudad (#334)

Viure en companyia de desconeguts sempre és una mica alarmant (tot i que no sempre fa por) ja que aquests, per naturalesa, i a diferència d'amics i enemics, tenen intencions, pensaments i formes de reaccionar davant de situacions habituals que ens resulten desconegudes, o no prou conegudes, i això ens impedeix anticipar el seu comportament. Una multitud de desconeguts provoca una sensació endèmica i incurable que pot passar alguna cosa imprevisible. Dit d'una altra forma: els desconeguts són la personificació del risc. 

Aquest assaig del filòsof polonès Zygmunt Bauman (1925-2017) es va publicar originalment en italià el 2005 i és un recull molt breu de dos assajos i una conferència pronunciada per l'autor en un congrés amb el mateix títol. Més que oferir-nos un cos de pensament sistemàtic, l'obra ens ofereix diverses reflexions que giren al voltant dels espais urbans i com estan construïts, i el conflicte que s'estableix a les nostres ciutats entre l'espai públic i l'espai privat. 

La globalització econòmica, amb les seves dinàmiques d'acumulació del capital en poques mans i de reconversió dels ciutadans en consumidors, porta a personificar totes les inseguretats i temors envers aquest sistema global que no podem controlar en l'altre estranger que viu amb nosaltres. Els tradicionals excedents de població que les revolucions econòmiques abocaven periòdicament a les ciutats ara s'han instal·lat de forma permanent en els espais urbans com a grups o zones de marginalitat que fan de l'exclusió social una etiqueta irrevocable. El procés s'ha vist agreujat, evidentment, per la descomposició de l'estat social. Bauman analitza la situació des del punt de vista de les ciutats del món vistes de forma global: aviat dos terços de la població mundial viuran en ciutats. 

Pel que fa a l'exclusió social, podem pensar en exemples més o menys propers o més o menys greus, però és indiscutible que és un fet ben estès en els paisatges urbans actuals. Les ciutats, a més a més, han hagut de suportar el pes de la gestió local de problemes d'arrel global. Factors com el terrorisme global, les migracions massives, o les deslocalitzacions empresarials sota la protecció de la desregulació econòmica són problemes engegats per forces globals però que colpeixen les ciutats i la nostra vida quotidiana d'una forma totalment directa i punyent. 

Ara bé, la genialitat d'aquesta reflexió de Bauman és enfocar correctament la lent i fer-nos notar que l'experiència d'inseguretat a la ciutat no prové necessàriament dels col·lectius més desafavorits sinó de l'opció de les classes més adinerades, que a la vegada viuen d'aquestes mateixes forces impersonals i globals: ells són qui formen ghettos voluntaris i exclusius en recintes tancats i constantment vigilats contra la intrusió d'agents forans. Les classes més desafavorides van ocupant progressivament els espais que queden lliures en aquest mapa urbà, i així es forma la classificació de la ciutat en "barris" que reben l'etiqueta de segur o insegur depenent del cas. La ciutat es construeix, així doncs, en la tensió entre ghettos voluntaris i ghettos forçats. Els esforços urbanístics planificats des de dalt ens ofereixen, així doncs, un progressiu aïllament i allunyament de les classes altes, que amb el seu impuls de segregació defugen la necessitat de convivència i negociació constant amb l'altre en l'espai públic. 

Bauman encunya el terme "mixofòbia" per denominar aquesta realitat, la por irracional a barrejar-se amb les comunitats d'orígens diferents o apropar-se a elles. La part més brillant de l'anàlisi és quan identifica l'impuls segregador a l'arrel de la mixofòbia com a autèntic problema. No és la mixofòbia el que causa la segregació, sinó a l'inrevés: com més segreguem l'espai públic, més temor agafem a allò que desconeixem, en un cercle viciós que marca una línia entre el consumidor i aquell que no pot accedir a espais de consum que li són vetats. La proliferació d'àrees comercials i d'oficines sense història i sense estil arquitectònic apunten a aquestes dinàmiques. L'espai públic, espai de les relacions humanes i de trobada amb l'altre, ha quedat pel camí. 

Ara bé, en la reflexió sobre l'espai urbà Bauman també hi troba la pulsió contrària, la "mixofília" o l'anhel de comprendre i barrejar-se amb les cultures dels altres. La ciutat opera des de tots dos pols, com en una dinàmica maníaco-depressiva. Les proclames cosmopolites com a reclam atractiu de les ciutats apunten en aquesta direcció; ens atrauen els espais de diferència, de trobada i de convivència amb els altres. També ens espanten i ens angoixen pel component de risc que transmeten: no una amenaça directa i real, sinó la personificació de tots els nostres temors respecte del futur i la seva precarietat. Tot i el pessimisme de l'anàlisi - no seria Bauman si no fos profundament pessimista - el text acaba amb una nota molt positiva quan aposta per la reversió d'aquestes dinàmiques globals que tenallen la vida humana a través de la creació d'espais de trobada amb l'altre dins de l'espai urbà. 

Continguts: Els dos primers assajos, "Confianza y temor en la ciudad" i "En busca de refugio en la caja de Pandora" resumeixen els reptes que afronten les ciutats actuals a l'hora d'adreçar localment els problemes que venen causats de forma global. En aquest context, la creació de col·lectius "inassimilables", o exclosos crònics de la societat, augmenta la sensació de risc i inseguretat als espais urbans. Aquests col·lectius, identificats en especial amb els immigrants, acaben fent-se emblemes i destinataris d'aquestes inseguretats mentre les classes més altes refan l'espai urbà a la seva conveniència. El tercer dels textos, "Vivir con extranjeros" és més breu i és un resum dels altres dos que Zygmunt Bauman va pronunciar en forma de conferència en un congrés sobre "Confiança i temor a la ciutat" celebrat a Milà el 2004. 

M'agrada: És el Bauman de sempre, extremadament lúcid i crític amb la realitat del món actual, i els textos es mantenen totalment vigents tot i ser de 2005. 

Desconeguts a la porta de casa (#271)

És un costum humà - massa humà - culpar i castigar els missatgers pel contingut detestable del missatge que porten - en aquest cas, d'aquestes forces globals desconcertants, inescrutables i espantoses que tant ens disgusten i de les quals sospitem (amb raons sòlides) que són les responsables de la sensació humiliant i desesperant d'incertesa existencial que anorrea i destrueix la nostra confiança i que, a més, fa miques les nostres ambicions, els nostres somnis i els nostres projectes vitals. 

Sense pèls a la llengua, pessimista i clarivident com sempre, el filòsof polonès Zygmunt Bauman (1925-2017) se'ns acomiadava l'any 2015 amb aquest últim text seu, una reflexió clara i punyent sobre l'anomenada "crisi migratòria" que les societats occidentals afronten avui dia. Desconeguts a la porta de casa és un assaig breu i dens sobre la política del món present, que analitza no tant les causes dels moviments forçosos d'avui dia - prou conegudes, d'altra banda, i que tampoc no són noves ni recents - sinó més aviat l'actitud de desconfiança i de por generalitzada en els països receptors, que es retroalimenta al mateix temps en l'àmbit polític amb l'auge dels populismes, els nacionalisme xenòfob i excloent, i la política d'"homes forts" que suposadament ens ha de salvar de les invasions bàrbares sense arribar mai a ser posada a prova. L'ascenció al poder de polítics com Donald Trump o Viktor Orbán, per posar només dos exemples, és un fenomen que Bauman prova d'explicar en termes sociològics, més que recorrent a la geopolítica. 

Al fons de la proposta, de fet, hi ha una crítica subtilment velada però increïblement punyent al capitalisme neoliberal dels nostres dies, que ha fet de la desregulació i la globalització la seva pràctica habitual, deixant gran part de la població mundial en la precarietat i en l'ansietat existencial envers el futur. Com posar el plat a taula quan la teva feina perilla a cada moment, o com viuràs sense pensió quan et toqui deixar de treballar és l'amenaça - molt més real i tangible del que pot semblar - que gran part dels ciutadans mundials afronten avui dia, i és aquest el motiu del trasllat de totes aquestes pors i inseguretats a un "altre" estranger i desposseït que teòricament ha de posar en risc la precària estabilitat del nostre dia a dia. L'únic guany que reporta aquest recurs psicològic és una falsa sensació de "seguretat". És així com Bauman assenyala, molt hàbilment, la falsedat d'una línia divisòria entre "nosaltres" i "els altres" que ens ha estat imposada des de dalt, mentre que l'autèntica, la que ens hauria de preocupar, és la línia que separa el món de la vida de les forces globalitzadores descontrolades (mercats de valors, fons voltor, desregulació de les empreses i del capital, precarització del món del treball, etc). 

Els recursos per trencar aquesta dinàmica de criminalització de l'estranger passen, en la proposta de Bauman, per recuperar el cosmopolitisme kantià, més necessari que mai ara que el temps li ha donat la raó a Kant dos-cents anys després dels seus escrits sobre la pau perpètua, i que els ideals de la il·lustració - per més que puguin presentar defectes a la mentalitat contemporània - segueixen essent, si no vigents avui dia, almenys necessaris per enfocar una solució al problema.

Continguts: El primer capítol planteja la situació de pànic moral que provoca a Occident l'anomenada "crisi migratòria" del moment present, i analitza els factors pels quals els estrangers en les nostres societats provoquen ansietat als autòctons. Aquests factors són l'ambivalència de la vida urbana en un món multicèntric i desregulat, la necessitat de les classes més baixes i precaritzades d'aplacar la seva ansietat i pujar l'autoestima a través de l'odi a una capa encara més baixa i precària de la societat, i el missatge no desitjat que aquests immigrants transmeten sobre l'enfonsament de l'ordre mundial. El segon capítol adreça aquesta sensació d'inseguretat existencial per part del "precariat" mundial, que alimenta al seu torn el discurs polític de la "segurització" com a truc per desviar aquesta ansietat de la població, i alhora obtenir rèdits polítics a curt termini en la forma de vots. Aquestes polítiques centrades en la seguretat posen l'accent en identificar immigració i terrorisme invariablement, i creen un estigma sobre l'estranger que divideix la societat en un grup "normal" i un grup de marginats, la consciència d'injustícia dels quals pot portar a una radicalització i a una amenaça real de violència. Aquesta situació és agreujada, així doncs, per l'obsessió política per la seguretat, en el pla del discurs més que en la realitat, a l'hora que els estrangers són criminalitzats i desposseïts de la seva presumpció d'innocència. El tercer capítol analitza la figura de l'"home fort" com a espectre de les democràcies presents. La por còsmica o primigènia capitalitzada pels sistemes religiosos des de l'inici de la civilització humana s'oficialitza en la seva versió laica avui dia en la "por oficial" a l'immigrant i al desconegut. Dues circumstàncies noves alimenten aquest procés: la individualització extrema de la societat en un sistema econòmic que prioritza el rendiment per sobre de qualsevol altre valor, i que per tant precaritza la vida de laboral i amenaça l'individu amb l'espectre de la seva pròpia deficiència (la por al "fracàs") i, d'altra banda, la pèrdua de la capacitat d'acció política per part dels estats-nació tradicionals, cosa que alimenta els nacionalismes militants i agressius. Bauman presenta així, molt durament, el fracàs real de la democràcia als nostres dies, amb la manca d'alternativa que encarnen els governs d'homes forts, que prometen al nivell del discurs el que no poden realitzar a la pràctica. El capítol quart recorre a les visions de Kant, a finals del segle divuit, i de Lévinas i Arendt al segle vint sobre el repte de la ciutadania i la precària relació entre ètica i política. Mentre que Kant associa el dret de ciutadania a un deure d'hospitalitat universal, en la mateixa línia Lévinas i Arendt reivindiquen la necessitat de recuperar l'ètica al segle vint, com a únic remei per a la indiferència o ceguesa moral que deshumanitza l'altre per motius polítics. El cinquè capítol analitza els reptes que afronta avui dia la política migratòria a Europa: el discurs de la seguretat porta a l'europeïtzació de les polítiques frontereres, restant així poder de decisió als estats, i el finançament de polítiques de migració als països d'origen, hipòcritament no per combatre la pobresa sinó per instal·lar-hi allà camps de refugiats i desplaçats que continguin la onada migratòria que arriba a Europa. Bauman també denuncia la hipocresia de les polítiques d'ajudes i quotes de refugiats, que arriben només després que aquests ja han arriscat la seva vida al mar. Finalment, el capítol sisè recupera el debat filosòfic tractat al capítol quart per posar sobre la taula la necessitat d'una reflexió crítica per part de cadascú, per sobre del món anestesiant i confortant de les xarxes socials i les reaccions polítiques basades en odis inconscients i viscerals. Davant d'aquest món desolador, de guerra de tots contra tots, que ja és una realitat present, l'encontre i el diàleg directe amb l'altre s'imposen com a necessitat ineludible davant la crisi migratòria.

M'agrada: És el tipus d'anàlisi que necessitem en el moment present, en tant que desemmascara el discurs conservador habitual de la por i de la seguretat, i posa al descobert l'interès econòmic de repartir la riquesa només entre uns pocs. La diagnosi és pessimista, és cert, i l'anàlisi que fa del moment present no és gens afalagador per a les societats occidentals, però la gran fortalesa de Bauman en aquesta anàlisi, en aquest parer, és recuperar conceptes com la responsabilitat ètica envers els altres i la necessitat d'actuar moralment davant d'un món que ens exigeix, contínuament, la indiferència. 

Modernidad y Holocausto (#13)

Aquest assaig presenta una anàlisi molt àmplia i acurada sobre els factors sociològics que van conduir a l'Holocaust. En la línia del que defensa Arendt en els seus escrits sobre el tema, Zygmunt Bauman també posa sobre la taula un dubte raonable pel que fa a l'aparent singularitat històrica i filosòfica que trobem en la monstruositat de l'Holocaust. Mentre que Arendt ho fa a través del pensament polític i moral, Bauman li dóna a la qüestió un enfocament sociològic, i pretén aclarir alguns trets paradoxalment moderns (i que ho són d'una forma autèntica i genuïna) perceptibles en els comportaments tant de víctimes com de botxins. 

D'aquesta forma, no ens trobem davant d'una explosió de violència salvatge i sobtada com podria ser propi de les societats premodernes; sinó que precisament estem parlant d'un ús racional i eficaç de les eines que el context de la modernitat posa al servei de l'ésser humà quan un ideal de planificació social (aprovat per l'autoritat social de les institucions del moment) passa per sobre dels principis bàsics de la moralitat. Per comprendre això és indispensable observar el paper que juguen la burocràcia i la seva jerarquització de les tasques, l'autoritat funcional de la ciència i de la tècnica, i el càlcul racional d'efectivitat en un procés que porta a deshumanitzar les víctimes, crear indiferència moral en els espectadors i suprimir la percepció de la pròpia responsabilitat per part dels botxins. Aquesta obra planteja, en definitiva, una valuosa reflexió sobre els perills d'alguns trets de les societats modernes que deixen la porta oberta a possibilitats d'horror i barbàrie. 

Continguts: En el primer capítol Bauman explica els defectes que troba a les teories sociològiques tradicionals que presenten la història de les societats com un procés de gradual civilització, i descriu els trets de l'Holocaust que considera com a conseqüències del procés de modernització. Al capítol 2 se'ns fa una retrospectiva històrica sobre l'alienació del jueus en la societat europea, i els elements d'aquest procés que estan íntimament lligats a la modernitat. En el capítol 3 s'exposa l'interès que pot tenir el racisme en la construcció de les identitats col·lectives, i el paper que juguen l'aïllament i l'extermini en la consecució pràctica d'aquests ideals. El capítol 4 desenvolupa les tesis centrals del llibre (que els factors que creen la singularitat de l'Holocaust en el fons són força corrents), i entra amb més profunditat en l'organització del genocidi. El capítol 5 està dedicat a una de les parts més impactants i doloroses de l'experiència històrica de l'Holocaust: com es va aconseguir que les víctimes cooperessin en la seva pròpia destrucció. El capítol 6 planteja el lloc on queda l'ètica dins tot aquest procés, a través de la lectura dels resultats dels experiments de Milgram. El capítol 7 conclou el llibre retornant a les teories sociològiques, i plantejant la possibilitat d'un origen presocial de la moralitat. El capítol 8 és un epíleg que recull la idea que la vergonya, tot i no ser un sentiment positiu, potser de vegades, en casos extrems, és l'únic i últim recordatori del fet que encara som humans. 

M'agrada: La falta de prejudicis del plantejament, i l'amplitud de la visió que planteja (des de tots els punts de vista: víctimes, botxins, testimonis, historiadors, sociòlegs i filòsofs morals).