Telèmac: El Senyor dels Anells - El llibre i les pel·lícules (1)

Aquesta és una sèrie d'articles que he volgut escriure des de fa temps. La pregunta sobre si és millor un llibre que la seva adaptació cinematogràfica pot dependre de gustos i opinions personals, tot i que també hi ha puristes que defensen sempre la superioritat del llibre. En general, jo no hi estic d'acord: hi ha novel·les mediocres que fan pel·lícules decents, i a l'inrevés. I això no té res a veure amb el fet mateix d'adaptar: hi ha males adaptacions que fan bones pel·lícules, i bones adaptacions que resulten més que dubtoses pel que fa a la qualitat cinematogràfica. Ara bé, la pregunta es fa difícil de respondre quan parlem d'una de les novel·les clàssiques més famoses i estimades del segle vint i d'un conjunt de pel·lícules que van revolucionar la història del cinema, almenys pel que fa al gènere fantàstic.

Pertanyo a la generació de lectors que va arribar a El Senyor dels Anells a través del material audiovisual i, tot i que ja havia vist la versió animada de Ralph Bakshi de 1978 abans de veure la trilogia de Peter Jackson, se'm fa difícil llegir la novel·la sense visualitzar la majoria d'actors i decorats que apareixen en aquestes últimes pel·lícules - amb matisos i excepcions, és clar. En conjunt es fa difícil escollir entre llibre i pel·lícula perquè totes dues obres presenten fortaleses i febleses que de vegades responen a les exigències de diferents suports, i aquí és on es veu que les pel·lícules de Peter Jackson són, en general, bones adaptacions. Aquest bon resultat es demostra quan, en lloc de voler recrear el llibre al peu de la lletra, es creen dos llenguatges diferents per a dos suports diferents.

La trilogia cinematogràfica de Peter Jackson (2001-2003)

En aquesta sèrie d'articles tractaré, en primer lloc, l'estructura de l'obra al llibre i a les pel·lícules, i seguidament les diferències entre tots dos suports a l'hora de tractar els personatges. Després entraré a l'anàlisi més detallada de l'adaptació, i dels punts que m'agraden més i menys de les pel·lícules en comparació amb el llibre. En primer lloc, unes petites observacions sobre l'estructura de llibre i pel·lícules en forma de trilogia, que és un dels aspectes en què l'adaptació s'allunya més de l'obra escrita.

Una estructura en forma de trilogia

The Lord of the Rings es va escriure per ser publicada com una única novel·la, i Tolkien només la va dividir en forma de trilogia per exigència de l'editorial Allen & Unwin, que volia minimitzar els riscos de la seva publicació. Pot semblar estrany en vista de l'èxit editorial que ha representat des d'aquell moment, però l'any 1954 els editors van optar per ser prudents. La novel·la, doncs, té una estructura episòdica, de forma que cada capítol esdevé una unitat més o menys tancada sobre si mateixa. Per això, Tolkien estableix - a posteriori - les divisions que semblen més plausibles dins d'una novel·la pensada originalment per ser una unitat. El procés narratiu, per tant, esdevé completament diferent quan es planegen - a priori - tres pel·lícules que s'estrenaran de forma independent les unes de les altres i que han de resultar unitàries cadascuna en si mateixa. A continuació, una petita llista de les diferències més evidents pel que fa a l'estructura de la trilogia literària i de la cinematogràfica.

Aviso abans de començar que tot el que segueix són spoilers, tant sobre el llibre com sobre les pel·lícules.

El final de La Germandat de l'Anell. L'estructura de la primera pel·lícula és tot un encert, mentre que el tall entre la primera i la segona entrega de la novel·la pot resultar forçat veient el bon resultat de la pel·lícula. El volum de La Germandat de l'Anell acaba amb la traïció de Boromir i l'escapada de Frodo i Sam. D'altra banda, la mort de Boromir i el paper jugat per Aragorn a l'hora de prendre la següent decisió representen l'inici de Les Dues Torres. Al llibre, la divisió per capítols té tot el sentit: que un capítol es digui "La ruptura de la Germandat" i cobreixi la marxa de Frodo i Sam i el següent es digui "El comiat de Boromir" i contingui precisament el que posa al títol respon a aquesta estructura episòdica. Ara bé, el problema és que la divisió d'aquests dos moments en dos volums diferents resulta anticlimàtica. L'escapada de Frodo i Sam és un bon final per al primer volum, ja que, al capdavall, el relat és el viatge de Frodo a través de la Terra Mitjana; però el primer capítol de Les Dues Torres acomiada un personatge del primer volum abans que no es posi en marxa l'acció del segon. El final de la pel·lícula, en canvi, tanca les dues trames i deixa la situació preparada per a l'inici de la següent entrega, de forma que ens ofereix dos moments autènticament climàtics, i que contribueixen a fer d'aquesta possiblement la millor de les tres pel·lícules: la darrera resistència de Boromir i la seva mort (el moment èpic) i l'escena en què Sam es llença a l'aigua rere la barca de Frodo en virtut de la seva promesa (el moment líric). Mentre que aquest últim és el final del primer volum de la novel·la, l'altre moment ni tan sols apareix al llibre, i es cobreix com a el·lipsi que només se'ns explica a posteriori al següent volum.

El final de Les Dues Torres. Per a la pel·lícula Les Dues Torres van provar de fer el mateix que a l'anterior entrega, però el resultat no va ser tan reeixit. Sembla un clímax adequat que la pel·lícula hagi d'acabar amb la victòria a la gorja de Helm i la derrota d'Isengard per part dels ents. Per la trama paral·lela del viatge de Frodo i Sam cal un clímax similar, i per això es crea la situació, inexistent al llibre, de l'atac dels Nazgûl a Osgiliath, on el Faramir de la pel·lícula acaba resolent el seu dilema interior en deixar lliures els hobbits. Aquesta escena no és necessària al llibre perquè Les Dues Torres ja té un clímax per al relat de Frodo i Sam: la seva trobada amb l'Aranyerra, la mort assumida de Frodo i el cliffhanger amb què s'acaba el segon volum. A mi personalment el conflicte de Faramir i l'episodi d'Osgiliath m'agraden, i també m'agrada el final de la pel·lícula Les Dues Torres precisament per això, perquè acaba en el moment més àlgid per a tots els personatges. Però, d'altra banda, reconec que Les Dues Torres, com a pel·lícula, crea un problema de ritme i d'estructura per a la següent entrega: deixa massa contingut per incloure a El Retorn del Rei.

Els problemes d'estructura de El Retorn del Rei. A la novel·la, el tercer volum comença amb Gandalf i Pippin arribant a Minas Tirith, de forma que es crea una simetria estructural en la part èpica de la història: el segon volum se situa íntegrament a Rohan i el tercer volum s'inicia introduint-nos al cor del regne de Gondor, que fins llavors només ha aparegut indirectament. Quan s'inicia la tercera pel·lícula, en canvi, queden tota una sèrie de capítols de Les Dues Torres encara pendents, i la conseqüència d'aquesta divisió és que, com a pel·lícula, El Retorn del Rei es fa massa llarga, perquè ha de resoldre encara massa trames abans de començar a obrir-ne de noves. Això porta a defectes de conjunt que no van acabar ben resolts: el desenllaç del personatge de Saruman va quedar fora de la versió que es va passar pels cinemes; i Frodo i Sam a l'inici de la pel·lícula encara es trobaven a mig camí de Mordor, de fet, com si a la segona pel·lícula no haguessin avançat gens. La trama queda molt més equilibrada al tercer volum de la novel·la, on a Frodo i a Sam només els queda el darrer tram del camí, i això dóna peu després a un desenllaç molt més elaborat i satisfactori. A la segona part de El Retorn del Rei es van tancant per ordre invers tots els cercles que s'havien obert als dos primers volums mentre que, a la pel·lícula, el desenllaç es precipita després de més de dues hores de batalles. D'aquesta forma, la pel·lícula més llarga de les tres acaba suprimint capítols sencers del tercer volum que, paradoxalment, és el més curt.

L'estructura de la novel·la. Hi ha un aspecte de la novel·la que a mi em sembla un encert per part de Tolkien però que hagués resultat estrany a la gran pantalla. Al llibre, Les Dues Torres i El Retorn del Rei es divideixen en dues meitats separades. La primera meitat de cada volum cobreix les aventures dels membres de la Germandat a Rohan i a Gondor, mentre que la segona part de cada volum cobreix el viatge de Frodo i de Sam. Això crea una expectació molt gran a l'hora de llegir, perquè en cada bloc es manté el suspens sobre què deu haver estat dels altres personatges. El sentit d'incertesa que envolta les seves aventures es fa molt més realista a la novel·la, per tant. A la pel·lícula, les escenes de tots ells es van intercalant per tal de mantenir l'interès de totes les trames obertes a la vegada. Resulta molt més dinàmic d'aquesta forma però, per a mi, l'experiència de lectura amb la cronologia partida és insuperable. Passa el mateix amb els múltiples episodis que a les novel·les s'elideixen completament de la trama i després són explicats en primera persona en forma de flashback. La pel·lícula crea una cronologia lineal per a tots aquests episodis, i només recorre al flashback en alguns moments puntuals, més com a recurs a la tensió emocional que com a mecanisme narratiu.