El ferro per ell mateix atrau l'home

Cant XIX de l'Odissea

Odisseu mana a Telèmac que amagui totes les armes que hi ha al palau de l'abast dels pretendents, amb l'excusa oficial d'evitar accidents domèstics. Odisseu i Telèmac desen les armes mentre la resta del palau dorm i Atena els fa llum. Després d'un segon enfrontament amb la serventa Melanto, Odisseu es reuneix amb Penèlope per tenir la posposada conversa. 

Aquest és un capítol que a mi m'agrada especialment i que resulta, també, un enigma per a l'anàlisi crítica. Odisseu reposseeix la seva llar, d'alguna forma, abans d'haver donat a conèixer la seva identitat real. En aquest capítol el veiem en escenes d'intimitat i complicitat amb el seu fill i la seva esposa - Telèmac coneix la seva identitat, Penèlope encara no en aquest moment - i el capítol culmina, finalment, amb el reconeixement per part d'Euriclea i un llarg excurs, a propòsit d'aquest reconeixement, al passat d'Odisseu i a l'episodi de la cacera del senglar, quan l'heroi era adolescent. 

La conversa entre Penèlope i Odisseu en aquest capítol dinou ha despertat interpretacions diverses perquè apunta a un reconeixement velat i no verbalitzat per part de Penèlope. Odisseu compara Penèlope amb un rei poderós a la seva cort, que de nou ens presenta una inversió dels rols de gènere, i Penèlope explica el parany del teler que ja coneixíem del capítol segon. Odisseu li explica un relat ple de mentides sobre el seu suposat passat a Creta, i li relata com va conèixer Odisseu durant la guerra de Troia. Penèlope el posa a prova per saber si la història és veritat, i li demana que descrigui els vestits característics que portava Odisseu. Odisseu en dóna una descripció acuradíssima, i Penèlope, si més no, es creu que el foraster hagi conegut Odisseu realment. 

A continuació el foraster anuncia la tornada d'Odisseu, fent un relat força aproximat dels últims estadis del seu viatge. Penèlope, tot i que incrèdula, ofereix al pidolaire el lloc de més honor de la casa, per davant de tots els pretendents, i mana a Euriclea que li renti els peus. Euriclea reconeix Odisseu per la cicatriu que té a la cuixa que li havia fet un porc senglar en una excursió amb el seu avi Autòlic al mont Parnàs. Odisseu li demana a Euriclea que guardi el secret i aquesta accepta. 

Després, Penèlope li explica al pidolaire el seu somni d'un presagi sobre la tornada d'Odisseu: una àguila baixa del cel i trenca el coll a totes les oques que hi havia al pati de Penèlope. Penèlope li explica la seva intenció de sotmetre els pretendents al concurs de les dotze destrals, una prova d'habilitat que només Odisseu és capaç d'acomplir. Aquest és un argument fort a favor de la tesi que Penèlope ja coneix la identitat del foraster arribats a aquest punt: no sols això, sinó que també es dóna la prerrogativa de sotmetre Odisseu al concurs. Si Odisseu es permet ser prudent i no donar-se a conèixer d'entrada per posar a prova la fidelitat de Penèlope (en cas que Penèlope no li fos fidel, s'arriscaria a patir el mateix destí que Agamèmnon), aquesta li torna la pilota d'una forma molt subtil: si ell està interessat a recuperar el tron d'Ítaca (i no seguir vagarejant pel món, com porta fent deu anys seguits), haurà de competir com tots els altres. 

Tot això és interpretació, és clar. També cap la possibilitat d'interpretar el text literalment, i assumir que en aquest punt Penèlope encara no sap qui és el foraster, però està convençuda que aquest ha conegut Odisseu de veritat, i li dóna un lloc d'honor a la casa com a part de les formes de l'hospitalitat. En tot cas, aquest és un dels capítols que presenta més interrogants pel que fa a la seva ambigüitat. 

Penèlope Vaticana
Museus Vaticans. Font

Una altra part interessant del capítol és el flashback cap al passat d'Odisseu, que es fa curiós just en aquest punt, també, perquè es juxtaposa a aquesta recuperació simbòlica de la seva casa per part d'Odisseu. El seu passat i la seva identitat queden lligats aquí, i potser hauríem de recapitular i veure quin és l'origen de l'heroi Odisseu. 

Odisseu: orígens 

L'avi d'Odisseu, i que segons aquest capítol de l'Odissea li va triar el nom a Odisseu, era Autòlic. Autòlic és un nom parlant que significa el-llop-mateix o el-llop-solitari. Era fill del déu Hermes, en la majoria de versions, i això explica que l'astúcia, la intel·ligència i l'amor als paranys corri en la família. De fet, Autòlic era reconegut com a lladre i entabanador. Tenia el poder de disfressar-se i disfressar els béns robats de forma que no els poguessin trobar. També tenia un casc que el feia invisible: algunes versions del mite diuen que li va regalar aquest casc a Odisseu per anar a la guerra de Troia, i que per això aquest era capaç d'infiltrar-se en terreny enemic sense que ningú el veiés. La seva filla Anticlea era l'esposa de Laertes i la mare d'Odisseu. Segons diverses versions, Odisseu va néixer accidentalment mentre la seva mare tornava de viatge a Ítaca. Durant la seva adolescència, un senglar el va ferir durant una cacera al mont Parnàs, on vivia el seu avi. També va fer diversos viatges amb encàrrecs per al seu pare. 

La caça del porc senglar caledoni
Museu Ashmolean, Oxford. Font

Quan el pare d'Helena, el rei d'Esparta, va prometre la seva mà al vencedor d'un concurs, Odisseu s'hi va presentar com a candidat. Tanmateix, els pretendents eren tan nombrosos que a Odisseu se li va acudir que fessin un pacte per acceptar el resultat de la competició, que els lligaria en el futur a la necessitat de prestar-se assistència mútua: aquest seria el germen de la federació entre els aqueus que anirien a la guerra de Troia, de fet. Odisseu va acabar casant-se amb Penèlope, filla d'Icari, en algunes versions perquè va ser guanyador d'una competició per la seva mà, en altres versions perquè Penèlope el va escollir entre tots els seus pretendents. Penèlope era cosina germana d'Helena i de Clitemnestra (que eren germanes). 

Un cop a Ítaca, la guerra de Troia va esclatar quan Telèmac era un nadó. Quan els aqueus van anar a buscar-lo per anar a la guerra, Odisseu es va fer passar per boig per evitar anar-hi. Es posava a llaurar la sorra de la platja amb una arada i la sembrava amb sal. El parany es va descobrir quan li van posar el nadó Telèmac a la trajectòria de l'arada i ell, per evitar que l'infant prengués mal, va desviar l'arada del seu camí. Una altra llegenda de la infància de Telèmac diu que aquest va caure al mar quan era molt petit i que va ser salvat pels dofins; per això Odisseu va adoptar la imatge d'un dofí per al seu escut. 

Un cop a l'exèrcit grec, se li atribueixen nombrosos paranys i estratègies per aconseguir els seus objectius. Va ser responsable del reclutament d'Aquil·les, que s'amagava al gineceu (sí, vestit de noia) del rei Licomedes. Odisseu es va fer passar per mercader i va exposar les seves mercaderies davant les noies. Les noies van córrer cap als vestits, mentre que Aquil·les va anar corrents a escollir les armes. 

El seu parany més famós, evidentment, és el cavall de Troia, que va donar sortida a la situació de bloqueig que presentava el conflicte després de deu anys de lluita. Els grecs van fingir que es retiraven definitivament, deixant una escultura d'un cavall de fusta a les portes de la ciutat. El cavall era el símbol del déu Posidó, amb el qual els grecs suposadament demanaven el seu favor per al viatge de retorn. Els troians van interpretar així el sentit de l'ofrena, i van introduir el cavall a la ciutat, amb grans celebracions per la victòria. Quan es va fer de nit i tothom dormia, un comando de guerrers grecs que s'amagaven dins del cavall van sortir i van obrir des de dins les portes de la ciutat inexpugnable. 

El contingut d'aquests mites el podeu trobar a múltiples fonts, i en trobareu molts resums a Internet. Jo he tret la informació del Diccionari de mitologia de Pierre Grimal i de la Wikipedia. 

Pel que fa al retrobament entre Penèlope i Odisseu, i a l'ambigüitat del reconeixement, aquests articles en donen interpretacions molt interessants i elaborades: 

• On Penelope's Recognition de Paul Schoffer, a Identity in the Odyssey. L'autor discuteix les diverses interpretacions de l'episodi i es decanta lleugerament a favor de la ignorància de Penèlope en aquest punt, tot i que finalment es queda amb la ironia i l'ambigüitat del passatge sencer. 

• The Reunion of Oydsseus and Penelope in the Odyssey de B. R. Mullikin, a NetCrit, que aposta per la teoria del reconeixement previ i presenta una magnífica lectura psicològica d'aquest capítol 19. 

• Penelope and Odysseus: The Perils of Dream Interpretation de Kelly Bulkeley, a kellybulkeley.org, que aposta també per la teoria del reconeixement previ però se centra en la interpretació i el significat del somni de Penèlope en aquest capítol. (Un eye-opener, sense dubte.) 

Resum de l'any 2019

És curiós que en els més de nou anys que porto escrivint aquest blog sempre he mirat endavant a les properes publicacions, però mai no havia fet un exercici seriós de mirar cap enrere. Abans, un post publicat era un post oblidat, sense més. Potser això ha canviat, ara, perquè des de fa un temps he convertit l'escriptura del blog en un exercici força més constant i reflexionat que abans. M'agradaria haver-ho fet els anys anteriors, però mai no és tard quan arriba, així que, sense més dilació, aquest és el resum de l'any 2019 tal com ha transcorregut al blog.

• Ha estat un dels anys més productius del blog, amb més de quaranta ressenyes de llibres publicades. No ha arribat, és clar, al rècord de ressenyes de 2018, però és una bona marca tenint en compte totes les altres publicacions que han aparegut amb altres etiquetes. 

• A l'abril vaig publicar una sèrie de posts que van ser molt divertits de fer, sobre la lectura de El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien que havia fet al gener. La comparativa de l'obra escrita amb la seva adaptació cinematogràfica havia de constar de tres parts en un principi (una per a cada pel·lícula), però la idea inicial es va començar a expandir i el resultat final va acabar tenint cinc parts, que podeu llegir aquí: Part 1 / Part 2 / Part 3 / Part 4 / Part 5. 

• A l'agost vaig començar a publicar, dissabte a dissabte, la meva relectura de l'Odissea d'Homer, que és un comentari de cada capítol seguit d'unes petites anotacions sobre el context històric i literari del text. La lectura i la recerca van tenir lloc entre el juliol i l'agost passats - Homer, no sé per què, per a mi sempre ha estat un autor d'estiu - i, tot i que els articles que falten els acabaré de publicar durant les primeres setmanes de 2020, és una feina que pertany exclusivament al 2019. Podeu visitar els posts d'aquesta sèrie aquí. 

• L'autor de l'any, per nombre de ressenyes, ha estat indiscutiblement C. S. Lewis. Tot i que no m'era un autor desconegut, la seva novel·la Mentre no tinguem rostre i la seva autobiografia Sorprès per la Joia han estat autèntics descobriments. 

• La descoberta de l'any ha estat sens dubte Shirley Jackson, de qui no havia llegit mai res. Em van encantar les seves novel·les La maledicció de Hill House i Sempre hem viscut al castell. 

• El repte lector de l'any ha estat El quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell. Tot i que és una novel·la de llums i ombres, em va agradar llegir-la i un cop la vaig acabar puc dir que és una molt bona lectura. 

• El tema de l'any han estat els presoners polítics, que ja havia encetat a finals de 2018 amb Lluitar amb el diable, la meva primera trobada amb Ngũgĩ wa Thiong'o. Al voltant del judici polític que va tenir lloc a Madrid entre els mesos de febrer i juny, extenuant i exasperant en tots els sentits possibles, vaig tenir l'oportunitat de reflexionar sobre aquest tema amb Jo acuso d'Émile Zola, El guardia, el poeta y el prisionero de Lee Jung-Myung, i Contes des de la presó d'Oriol Junqueras. 

• Els finalistes a millor llibre de l'any, en una contesa molt renyida, han estat Lincoln al bardo de George Saunders, L'exili i el regne d'Albert Camus, The Grass is Singing de Doris Lessing, Els desposseïts d'Ursula K. Le Guin i El gegant enterrat de Kazuo Ishiguro. 

• El millor llibre llegit aquest any ha estat La vida de la Rebecca Jones d'Angharad Price, magnífic en la seva senzillesa i la seva poesia immensa i continguda. Des del record de la vall de Maesglasau, us desitjo que passeu molt bones festes i el millor per al nou any que entra. 

Ara ens barallem pels captaires

Cant XVIII de l'Odissea

Per estrany que pugui resultar arribats a aquest punt, la major part d'aquest capítol se centra en una baralla entre dos captaires a la porta del palau d'Ítaca. Sembla més una pel·lícula de Fellini que un poema èpic de l'antiguitat. 

Odisseu s'enfronta amb Iros, el pidolaire resident al palau d'Ítaca, que no està disposat a perdre la seva posició privilegiada a la porta del palau. Els dos pidolaires s'amenacen mútuament de paraula, i quan es disposen a arribar a les mans, els pretendents es mostren interessats en l'espectacle. Tanmateix quan el pidolaire foraster es treu la roba per lluitar, tots es meravellen dels seus músculs i la seva vigoria. Se segueix la lluita entre els dos pidolaires, que Odisseu guanya amb facilitat. Un cop ha vençut, adverteix a un dels pretendents, Anfínom, dels perills imminents que els esperen. 

Amb la bellesa divina que li infon Atena, Penèlope es presenta davant dels pretendents i els retreu la seva actitud. Finalment els reclama que presentin obsequis per tal que ella pugui escollir un marit definitivament. Mentrestant, Odisseu s'enfronta a Melanto, una de les serventes infidels i amant d'Eurímac, i a continuació també discuteix amb Eurímac. Després del banquet, Telèmac ordena als pretendents que vagin a dormir a les seves cases, i aquests se sorprenen de la seva gosadia, tot i que li fan cas.

Penèlope de N. C. Wyeth (1929)

Un dels episodis més determinants d'aquest capítol és el moment que Penèlope es presenta davant dels pretendents amb la bellesa que li ha infós Atena. Contrasta fortament amb l'episodi de la baralla dels pidolaires i les múltiples agressions i menyspreus que Odisseu ha hagut de suportar fins ara. Però, què es considerava bellesa en aquest context?

Bellesa a l'antiga Grècia 

El concepte de bellesa i el de bondat a l'antiga Grècia anaven associats. Seria l'època clàssica la que portaria aquesta associació als extrems amb la filosofia platònica, però en aquest període arcaic podem entendre, pel que hem anat veient fins ara de la lectura, que d'alguna forma la bellesa s'associa a la vigoria i a l'habilitat física. L'art grec ens proporciona multiplicitat de models de cossos ben proporcionats, que reflectirien l'ideal de bellesa de l'època. En els textos literaris veiem com la bellesa sovint es defineix per l'efecte que té en els que l'observen, més que per les qualitats particulars de la persona bella, com veiem en aquest cant divuitè.

Per a les dones, el cos bell s'identificava amb els malucs amples i la pell blanca, i l'ideal últim de bellesa eren els cabells rossos tirant a vermells. L'oli d'oliva era un element cosmètic important, que servia per netejar i il·luminar la pell, tant per a dones com per a homes. La pell s'emblanquia amb cosmètics derivats del plom, i els ulls s'enfosquien amb pigments fets amb carbó i cendres. També s'utilitzaven pigments derivats de substàncies naturals per a enrogir les galtes i els llavis. Una de les parts més curioses, possiblement, era l'estàndard de bellesa per a les celles, que es preferien negres i espesses, i que durant alguns períodes, fins i tot es preferien connectades.

Peplos Kore
Museu de l'Acròpolis d'Atenes. Font

La informació l'he extreta de:

• Ancient Greek Clothing and Beauty de John Green a Classroom.

• Cosmetics in Ancient Greece de Shannon Leigh O'Neil a Classroom.

• Would you be beautiful in the ancient world?  a BBC News Magazine.

Un altre article que m'ha semblat molt creatiu i interessant a l'hora d'interpretar el tema de l'erotisme i la seva política a l'Odissea és el següent:

• Sex and Death in Homer de C. D. C. Reeve, a la revista Aeon. 

Fugir era el més bell que teníem (#272)

Qui erra sol produir un cert malestar en els altres, la gran majoria sedentària que pretén haver trobat casa i destí. Per això serà considerat una persona inclinada a equivocar-se, i d'aquí ve que l'errar s'hagi associat amb l'error. 

Aquest assaig de Marta Marín-Dòmine, publicat el 2019, és una lectura difícil de descriure d'entrada, perquè es troba a mig camí entre la "literatura del jo", les memòries i l'assaig filosòfic. En aquest llibre, l'autora reflexiona sobre l'exili del seu pare i del seu avi, i com aquesta condició d'exiliada es pot heretar. Durant alguns moments de la seva vida, Marín-Dòmine va sentir la necessitat de fer les maletes i marxar a un altre país, sense saber exactament què l'empenyia a fer-ho o què estava buscant més enllà de la frontera del país natal. Un cop a Toronto, va afrontar les memòries del seu pare, Joaquim Marín, doblement exiliat durant la dictadura de Primo de Rivera quan era un nen, i després d'adolescent durant la guerra civil espanyola. Però un cop a Toronto no només hi troba això, sinó també el testimoni sempre present de milers i milers d'exiliats i desplaçats europeus durant l'Holocaust nazi. 

Així doncs, les històries del silenci i de la por es van desplegant a ulls dels lectors com a matèria primera que basteix una història comuna de desarrelament, de dolor, d'enyorança i també, potser, de resistència silent davant l'opressió. El llibre també cobreix altres temes més filosòfics i socials, com el debat sobre la memorialització de la història, i quin paper hi han de jugar els arxius i els museus, i com podem explicar una història que, a dreta llei, no és la nostra perquè no la vam viure directament. Aquí Marín-Dòmine i la seva generació actuen de baula entre els testimonis de primera mà que van viure els fets directament, i la lectura que d'aquests es faci en el futur, ja que és precisament aquesta generació - la dels fills dels infants de la guerra - els que van créixer com a hereus del dolor, la por i el trauma dels seus pares. 

Fugir era el més bell que teníem és una història sobre el desarrelament que causen la migració i l'exili, el trencament vital que suposa la guerra, i les identitats assumides i heretades que es construeixen a partir d'aquests fets traumàtics. És una història que ens toca de prop ben bé a tots, no només pel que fa referència a la guerra civil espanyola, sinó també a la identitat europea en general: el llibre acaba, precisament, a Portbou, que actua de frontissa entre el món dels exiliats republicans que van fer el salt al buit en traspassar la frontera cap a França, i la dels fugitius jueus a qui traspassar els Pirineus podia apropar una mica més - encara que només fos una mica, i sense garanties - a l'anhelada supervivència. La reflexió no s'acaba aquí, però. Fins i tot es pot estendre a les guerres i migracions forçoses que han marcat, arreu del món, el segle vint, ja que aquest també va ser el segle de les descolonitzacions i les seves conseqüències, dels moviments geopolítics i de l'imperialisme amb noves màscares i pells de xai, i de la connivència internacional amb dictadures de tots colors, no només l'espanyola. 

És per això que em sembla una lectura francament recomanable, no sols per la bellesa del text i per la seva dimensió emocional i familiar, sinó també per la reflexió que presenta sobre la condició humana universal i les aberracions de la política mundial al segle passat i part d'aquest. De la part de la memòria, tenim les microhistòries que toquen a cadascú de forma personal. Crec que és un llibre que es gaudeix igualment per aquesta part de testimoni íntim amb el qual tothom hi trobarà petits detalls amb què identificar-se. Tot i que pertanyo a la generació dels néts dels infants de la guerra, no la dels fills, és un llibre que no pot deixar indiferent a ningú que tingui un mínim de sensibilitat envers la memòria històrica i les tragèdies que s'hereten. Mirar endavant no és possible sense una retrospectiva reposada i reflexiva cap a les vides i els dolors de les generacions que ens han precedit. 

Continguts: El llibre consta d'una sèrie de reflexions sobre el fet d'errar, sobre l'exili imposat en el pare de l'autora, i les conseqüències últimes que aquest fet tindrà per a la pròpia vida de la filla, impulsada a moure's constantment de país en país, i esperonada a descobrir les causes d'aquesta inquietud existencial. És també un viatge per la història de l'Europa del segle vint, i sobre la necessitat d'adreçar el patiment de la gent que ha vist com les seves vides quedaven suspeses en el buit de l'horror i la por. És una història també sobre la memòria i l'herència del trauma i de la por, en la qual diferents fils de diferents històries es van creuant i descreuant constantment en un relat apassionat i apassionant sobre el que fem amb els bocins de memòria que ens arriben del passat. 

M'agrada: La forma com el llibre està escrit, amb un fil conductor que es va amagant i revelant al llarg de la lectura, i el llenguatge emprat per Marta Marín-Dòmine, d'una bellesa sòbria i continguda. 

Que torni aquell heroi i que un dèmon l'acompanyi

Cant XVII de l'Odissea

Al matí següent, Telèmac es dirigeix al palau mentre Odisseu es posa a pidolar per la ciutat. Quan Telèmac es presenta davant dels pretendents, tothom el mira amb admiració. (És la gràcia que Atena li ha donat per semblar més poderós però, des del punt de vista de la narració, sabem que prové d'un viatge iniciàtic i que ara és un adult.) Després del bany i del banquet, Telèmac li explica les seves aventures a Penèlope, i l'endeví Teoclimen, el nouvingut d'Esparta acollit per Telèmac, vaticina el retorn d'Odisseu. 

Mentre Odisseu i Eumeu es dirigeixen a la ciutat, es creuen amb el cabrer Melanteu, que agredeix Odisseu amb una puntada de peu. Quan Odisseu i Eumeu arriben al palau, el primer que els rep és el gos ancià Argos, que malviu com pot entre els fems i està ple de paparres. Després de reconèixer el seu amo, Argos mor. Argos era el nom d'un gegant de cent ulls que treballava com a guardià per a la deessa Hera: el gos Argos, per tant, rep el nom per les seves qualitats de guardià fidel. Però, al capdavall, vint anys canins són vint anys canins, i Argos expira només reconèixer el seu amo.

M'encanta la forma com Seth Benardete interpreta aquest episodi al seu llibre L'arc i la lira, només començar al primer capítol. L'assemblea a Ítaca no ha estat convocada en vint anys, de forma que la vida política de l'illa ha quedat paralitzada tot aquest temps. Argos no pot morir fins que no arriba el seu amo de nou a l'illa. Com si es tractés d'un conte de fades, l'absència d'Odisseu ha paralitzat el temps mateix a l'illa, i la majoria d'edat de Telèmac i la mort d'Argos marquen el moment en què el temps es posa en marxa de nou. La interpretació es troba a:

• Seth Benardete, The Bow and the Lyre. Lanham, MD: Rowman & Littlefield, 2008. (p 8-9) 

Mentre els pretendents es diverteixen, Odisseu es posa a captar entre ells. Davant les queixes d'Antínous, Telèmac li respon amb autoritat, escena que contrasta amb la seva actitud més reservada al principi de l'obra, i amb el menyspreu obert que li mostraven els pretendents abans del seu viatge. Odisseu explica a Antínous una història falsa sobre la seva captivitat, i els dos discuteixen fins que Antínous agredeix Odisseu amb un tamboret. 

Des de la seva cambra, Penèlope demana a Eumeu que li porti el foraster per demanar-li notícies d'Odisseu, i interpreta un gran esternut de Telèmac com a bon presagi. Odisseu evita la trobada amb Penèlope i la posposa fins a la nit, per evitar la curiositat dels pretendents. 

La geografia de l'Odissea

Al principi d'aquest capítol, Telèmac relata a Penèlope les seves aventures tornant enrere als capítols tercer i quart, al viatge a Pilos i Esparta. Reconstruir la geografia de l'Odissea és complicat perquè Homer utilitza localitzacions reals quan la història, suposadament, és realista, és a dir, quan els personatges es mouen en el món familiar, conegut, i hospitalari de les relacions socials i polítiques. En canvi, quan Odisseu travessa el mirall i accedeix al món inhòspit i estrany dels monstres i la bruixeria, la geografia es torna molt més difusa, per no dir directament que Homer referencia llocs totalment imaginaris. 

Per més intents que s'han fet de localitzar les illes concretes a què podrien haver correspost la terra de Calipso, la dels ciclops o la dels lotòfags, no sé fins a quin punt té sentit voler-ho fer. És com pretendre situar en un mapa Macondo, l'escola de Hogwarts o la fàbrica de xocolata de Willie Wonka. Als següents mapes he indicat la part realista, recognoscible, i deixem una mica com a misteri literari on podrien haver estat les altres illes que Odisseu ha anat visitant al llarg del seu camí: 

Per començar, la que està marcada en vermell és l'illa d'Ítaca, en l'actualitat. La gran que té al costat és Cefalònia, la de sota és l'actual Zante (Zákynthos, en grec) i la de dalt, que està enganxada al continent, és Lèucada. El conjunt forma les illes jòniques, i és d'aquí d'on provenen els pretendents. També hi ha controvèrsia sobre si l'Ítaca actual correspon realment a l'Ítaca homèrica. Hi ha interpretacions dels accidents geogràfics descrits al text que la identificarien amb Cefalònia, amb Lèucada, o fins i tot amb alguna península del continent, ja que al text no es diu explícitament que Ítaca sigui una illa. Però suposem, per simplificar, que l'Ítaca del text i l'actual coincideixen. 

Viatge de Telèmac

Aquest mapa marcaria el viatge de Telèmac: la primera etapa, fins a Pilos, per mar, i la segona etapa, de Pilos a Esparta, per terra, com ens indiquen els cants tercer i quart. La tornada és si fa no fa el mateix recorregut. 

Darrera etapa del viatge d'Odisseu

En aquest mapa, veiem el recorregut que fa Odisseu des de l'illa dels feacis, Esquèria en el text, que correspondria a l'actual Corfú, fins a Ítaca. L'illa de Corfú se situa al nord de les illes jòniques seguint la línia de la costa. A diferència del que passa amb la localització de l'Ítaca original, sembla que hi ha un consens força ampli en identificar l'antiga Esquèria amb l'actual Corfú. Per acabar, un petit resum de com quedaria la situació de tot el relat: 

El senyal vermell marca la localització de les ruïnes de Troia descobertes per Schliemann. El cercle vermell que hi ha al nord marcaria la zona on viuen els cícons i, per tant, la fletxa vermella indica la primera etapa del viatge d'Odisseu. A partir d'aquí, l'heroi transita un terreny imaginari, per això no m'he aventurat a marcar un recorregut. En verd hi ha el viatge de Telèmac, que es veu més clar al mapa de més amunt, i en blau hi ha l'última etapa del viatge d'Odisseu, de Corfú (feacis) fins a Ítaca com també hem vist més amunt. En lila i amb un interrogant al costat he marcat les illes de Malta, que serien una localització possible - una de les més probables, de fet - per a la imaginària Ogígia de Calipso, última parada en el viatge d'Odisseu abans d'arribar a feacis. El recorregut que fa Odisseu durant els anys de penalitats podrien circumscriure's a aquesta àrea que es veu al mapa, però també es podria tractar d'una àrea més gran. Altres hipòtesis per a l'illa d'Ogígia s'han situat a les Balears, o a l'illot Perejil prop de la costa de Ceuta. Malta sembla més plausible, però, si es té en compte la distància recorreguda i el temps de navegació que apareixen al relat. 

Desconeguts a la porta de casa (#271)

És un costum humà - massa humà - culpar i castigar els missatgers pel contingut detestable del missatge que porten - en aquest cas, d'aquestes forces globals desconcertants, inescrutables i espantoses que tant ens disgusten i de les quals sospitem (amb raons sòlides) que són les responsables de la sensació humiliant i desesperant d'incertesa existencial que anorrea i destrueix la nostra confiança i que, a més, fa miques les nostres ambicions, els nostres somnis i els nostres projectes vitals. 

Sense pèls a la llengua, pessimista i clarivident com sempre, el filòsof polonès Zygmunt Bauman (1925-2017) se'ns acomiadava l'any 2015 amb aquest últim text seu, una reflexió clara i punyent sobre l'anomenada "crisi migratòria" que les societats occidentals afronten avui dia. Desconeguts a la porta de casa és un assaig breu i dens sobre la política del món present, que analitza no tant les causes dels moviments forçosos d'avui dia - prou conegudes, d'altra banda, i que tampoc no són noves ni recents - sinó més aviat l'actitud de desconfiança i de por generalitzada en els països receptors, que es retroalimenta al mateix temps en l'àmbit polític amb l'auge dels populismes, els nacionalisme xenòfob i excloent, i la política d'"homes forts" que suposadament ens ha de salvar de les invasions bàrbares sense arribar mai a ser posada a prova. L'ascenció al poder de polítics com Donald Trump o Viktor Orbán, per posar només dos exemples, és un fenomen que Bauman prova d'explicar en termes sociològics, més que recorrent a la geopolítica. 

Al fons de la proposta, de fet, hi ha una crítica subtilment velada però increïblement punyent al capitalisme neoliberal dels nostres dies, que ha fet de la desregulació i la globalització la seva pràctica habitual, deixant gran part de la població mundial en la precarietat i en l'ansietat existencial envers el futur. Com posar el plat a taula quan la teva feina perilla a cada moment, o com viuràs sense pensió quan et toqui deixar de treballar és l'amenaça - molt més real i tangible del que pot semblar - que gran part dels ciutadans mundials afronten avui dia, i és aquest el motiu del trasllat de totes aquestes pors i inseguretats a un "altre" estranger i desposseït que teòricament ha de posar en risc la precària estabilitat del nostre dia a dia. L'únic guany que reporta aquest recurs psicològic és una falsa sensació de "seguretat". És així com Bauman assenyala, molt hàbilment, la falsedat d'una línia divisòria entre "nosaltres" i "els altres" que ens ha estat imposada des de dalt, mentre que l'autèntica, la que ens hauria de preocupar, és la línia que separa el món de la vida de les forces globalitzadores descontrolades (mercats de valors, fons voltor, desregulació de les empreses i del capital, precarització del món del treball, etc). 

Els recursos per trencar aquesta dinàmica de criminalització de l'estranger passen, en la proposta de Bauman, per recuperar el cosmopolitisme kantià, més necessari que mai ara que el temps li ha donat la raó a Kant dos-cents anys després dels seus escrits sobre la pau perpètua, i que els ideals de la il·lustració - per més que puguin presentar defectes a la mentalitat contemporània - segueixen essent, si no vigents avui dia, almenys necessaris per enfocar una solució al problema.

Continguts: El primer capítol planteja la situació de pànic moral que provoca a Occident l'anomenada "crisi migratòria" del moment present, i analitza els factors pels quals els estrangers en les nostres societats provoquen ansietat als autòctons. Aquests factors són l'ambivalència de la vida urbana en un món multicèntric i desregulat, la necessitat de les classes més baixes i precaritzades d'aplacar la seva ansietat i pujar l'autoestima a través de l'odi a una capa encara més baixa i precària de la societat, i el missatge no desitjat que aquests immigrants transmeten sobre l'enfonsament de l'ordre mundial. El segon capítol adreça aquesta sensació d'inseguretat existencial per part del "precariat" mundial, que alimenta al seu torn el discurs polític de la "segurització" com a truc per desviar aquesta ansietat de la població, i alhora obtenir rèdits polítics a curt termini en la forma de vots. Aquestes polítiques centrades en la seguretat posen l'accent en identificar immigració i terrorisme invariablement, i creen un estigma sobre l'estranger que divideix la societat en un grup "normal" i un grup de marginats, la consciència d'injustícia dels quals pot portar a una radicalització i a una amenaça real de violència. Aquesta situació és agreujada, així doncs, per l'obsessió política per la seguretat, en el pla del discurs més que en la realitat, a l'hora que els estrangers són criminalitzats i desposseïts de la seva presumpció d'innocència. El tercer capítol analitza la figura de l'"home fort" com a espectre de les democràcies presents. La por còsmica o primigènia capitalitzada pels sistemes religiosos des de l'inici de la civilització humana s'oficialitza en la seva versió laica avui dia en la "por oficial" a l'immigrant i al desconegut. Dues circumstàncies noves alimenten aquest procés: la individualització extrema de la societat en un sistema econòmic que prioritza el rendiment per sobre de qualsevol altre valor, i que per tant precaritza la vida de laboral i amenaça l'individu amb l'espectre de la seva pròpia deficiència (la por al "fracàs") i, d'altra banda, la pèrdua de la capacitat d'acció política per part dels estats-nació tradicionals, cosa que alimenta els nacionalismes militants i agressius. Bauman presenta així, molt durament, el fracàs real de la democràcia als nostres dies, amb la manca d'alternativa que encarnen els governs d'homes forts, que prometen al nivell del discurs el que no poden realitzar a la pràctica. El capítol quart recorre a les visions de Kant, a finals del segle divuit, i de Lévinas i Arendt al segle vint sobre el repte de la ciutadania i la precària relació entre ètica i política. Mentre que Kant associa el dret de ciutadania a un deure d'hospitalitat universal, en la mateixa línia Lévinas i Arendt reivindiquen la necessitat de recuperar l'ètica al segle vint, com a únic remei per a la indiferència o ceguesa moral que deshumanitza l'altre per motius polítics. El cinquè capítol analitza els reptes que afronta avui dia la política migratòria a Europa: el discurs de la seguretat porta a l'europeïtzació de les polítiques frontereres, restant així poder de decisió als estats, i el finançament de polítiques de migració als països d'origen, hipòcritament no per combatre la pobresa sinó per instal·lar-hi allà camps de refugiats i desplaçats que continguin la onada migratòria que arriba a Europa. Bauman també denuncia la hipocresia de les polítiques d'ajudes i quotes de refugiats, que arriben només després que aquests ja han arriscat la seva vida al mar. Finalment, el capítol sisè recupera el debat filosòfic tractat al capítol quart per posar sobre la taula la necessitat d'una reflexió crítica per part de cadascú, per sobre del món anestesiant i confortant de les xarxes socials i les reaccions polítiques basades en odis inconscients i viscerals. Davant d'aquest món desolador, de guerra de tots contra tots, que ja és una realitat present, l'encontre i el diàleg directe amb l'altre s'imposen com a necessitat ineludible davant la crisi migratòria.

M'agrada: És el tipus d'anàlisi que necessitem en el moment present, en tant que desemmascara el discurs conservador habitual de la por i de la seguretat, i posa al descobert l'interès econòmic de repartir la riquesa només entre uns pocs. La diagnosi és pessimista, és cert, i l'anàlisi que fa del moment present no és gens afalagador per a les societats occidentals, però la gran fortalesa de Bauman en aquesta anàlisi, en aquest parer, és recuperar conceptes com la responsabilitat ètica envers els altres i la necessitat d'actuar moralment davant d'un món que ens exigeix, contínuament, la indiferència. 

Cap altre Odisseu tornarà aquí

Cant XVI de l'Odissea

Telèmac es presenta a la cabana d'Eumeu i aquest el rep amb alegria. Telèmac envia Eumeu a donar la notícia del seu retorn a Penèlope, tot i que no hi ha temps per enviar-li un missatge a Laertes. Per Eumeu ens assabentem que l'ancià rei emèrit dorm amb els servents i es nega a menjar. Atena s'apareix a Odisseu i li mana que li reveli la seva identitat a Telèmac, li restaura la seva aparença anterior i Odisseu es presenta al seu fill. Aquest, però, sospita que pugui ser un parany, i Odisseu li torna a assegurar la seva identitat.

Telèmac, no està bé que t'estranyis massa i que no t'alegris pel fet que el teu pare estimat sigui a casa. Cap altre Odisseu tornarà aquí, perquè ell, tal com veus, sóc jo, que, després d'haver patit molts sofriments i d'haver anat errant, he arribat al cap de vint anys a la terra paterna. (p 364) 

Telèmac finalment accepta la paraula del seu pare, i pare i fill es reconeixen emocionats. Realment és un episodi molt emotiu: hem de tenir en compte que literalment són dos estranys l'un per a l'altre. La darrera vegada que es van veure, Telèmac era un nadó, així que és impossible que pugui recordar el seu pare, i Odisseu, òbviament, es troba amb un home adult en qui ha de reconèixer el nadó que no ha vist en vint anys. 

Odisseu amb una copa de vi
Museus Vaticans. Font

A continuació planegen la revenja contra els pretendents, massa nombrosos com per poder enfrontar-s'hi tots sols. La situació requereix, per tant, un altre pla astut per tal d'infiltrar-se al palau i agafar els pretendents amb la guàrdia baixa. Odisseu li mana a Telèmac que quan sigui al palau amagui totes les armes en una cambra, fora de l'abast dels pretendents. Es proposen mantenir el secret de la tornada d'Odisseu fins que hagin sondejat les lleialtats dels servents. 

Al palau arriba la notícia de l'arribada de la nau de Telèmac. Antínous repeteix la seva intenció d'assassinar Telèmac per treure'l del mig, però la resta de pretendents es fan enrere. Penèlope, assabentada del pla, acusa els pretendents públicament, però Eurímac li contesta hipòcritament que no hi ha cap perill per a Telèmac. 

El reconeixement és un trop literari molt poderós en la mitologia de la Grècia antiga, i a partir d'aquí ha influït decisivament la literatura occidental posterior. Uns breus apunts sobre aquest trop literari: 

El concepte de reconeixement (anagnòrisi)

És el moment en una obra literària en què el protagonista, o un personatge, descobreix quelcom que no sabia amb anterioritat, i aquest descobriment és decisiu per al desenllaç de l'obra o per als esdeveniments que se'n segueixen. En el cas que un personatge oculti la seva veritable identitat per exemple, l'anagnòrisi és el moment en què un altre personatge el reconeix, sigui o no sigui aquesta la intenció inicial. També pot ser el reconeixement d'una informació o veritat decisiva sobre un mateix, l'anagnòrisi potser més dolorosa. En la tragèdia clàssica, tenim dos exemples emblemàtics: 

• A Èdip rei de Sòfocles, Èdip rei descobreix que ell és el veritable culpable de tots els mals que assolen la ciutat de Tebes, i se n'adona que ha comès incest amb la seva mare, amb qui ha tingut quatre fills. De fet, Èdip es reconeix com el dolent de la seva pròpia història, quan durant tota l'obra s'havia representat a si mateix com a heroi. 

• A Les coèfores d'Èsquil i a Electra de Sòfocles, Electra descobreix que l'estranger que ha arribat a casa seva no és en realitat un estrany, sinó el seu germà Orestes, a qui creia mort. És també una escena molt emotiva, com els reconeixements a l'Odissea.

A l'Odissea també hem vist molts episodis de reconeixement (i en veurem uns quants més en els propers capítols): 

• Al cant tercer, Nèstor reconeix la deessa Atena en el visitant Mèntor.

• Al cant quart, Menelau reconeix la identitat de Telèmac quan aquest plora en sentir parlar d'Odisseu. 

• Al cant setzè, com acabem de veure, Telèmac reconeix el seu pare tot i que no té cap signe físic que li serveixi de pista. 

• Al cant dinovè, Euriclea, la serventa, reconeix Odisseu en el pidolaire quan li troba a la cuixa una cicatriu que s'havia fet quan era jove. 

• Al cant vint-i-tresè, Penèlope reconeix el seu marit Odisseu en sotmetre'l a la prova d'identificar els trets del llit marital. Tot i així, hi ha debats entre els intèrprets sobre si no hi ha un reconeixement implícit en els cants anteriors, en què Penèlope tracta el pidolaire com si fos de la família. En parlarem pròximament. 

• Al cant vint-i-quatrè, és Laertes qui reconeix el seu fill quan aquest li ensenya la cicatriu i és capaç d'identificar els arbres que havien plantat junts quan era un infant. 

Reconeixement entre Ulisses i Telèmac d'Henri-Lucien Doucet (1880)

Com veieu, és un trop en què es produeix aquest descobriment, però d'alguna forma no és incorporació d'informació nova, sinó interpretació d'informació preexistent que ja es trobava davant dels ulls dels personatges. L'anagnòrisi es produeix, de fet, quan de cop i volta veus l'elefant al menjador, i per això és un trop tan poderós emocionalment quan ens el trobem en obres de literatura o en pel·lícules. Hi ha molts exemples també en la narrativa contemporània, i ha estat un trop molt utilitzat al cinema. 

Per exemple, el final de "El sisè sentit" n'és un exemple emblemàtic, perquè totes les pistes eren a l'abast del protagonista abans de començar, i també perquè el protagonista descobreix una informació clau sobre sí mateix més que sobre algú altre. A la novel·la Senyor de les mosques tota l'evolució que fan els infants protagonistes es pot llegir com a progressiu reconeixement de la condició humana, fins arribar al moment en què aquesta es fa explícita amb "la bèstia som nosaltres". A Grans Esperances, per exemple, el procés que fa Pip per reconèixer en l'ex-convicte Magwitch el seu benefactor secret no és només l'adquisició d'una informació nova, sinó també el descobriment que totes les seves suposicions passades eren errònies, i fins a cert punt fruit de la seva vanitat. I així successivament. 

La informació l'he treta de: 

• Anagnorisis a la Wikipedia.  

• Anagnorisis a Literary Devices.  

Més en concret sobre el reconeixement en l'Odissea, el següent article n'ofereix un resum: 

• Pierre Han. "Recognition in The Odyssey" Revue belge de philologie et d'histoire. 59/1 (1981) 50-55. 

Fragments de Sorprès per la Joia

de C. S. Lewis. Els he traduït al català de l'original en anglès. Si alguna cosa m'agrada d'aquest llibre, és el seu humor, que no havia sospitat en altres obres de Lewis.

La història és, em temo, subjectiva d'una forma sufocant; del tipus que no he escrit mai abans i que probablement no tornaré a escriure mai més. He provat d'escriure el primer capítol de forma que els qui no suportin aquest tipus d'història vegin de seguida el que els espera i tanquin el llibre sense perdre gens de temps. (Prefaci) 

No és la felicitat duradora sinó la joia momentània el que glorifica el passat. (Capítol 1 - Els primers anys) 

... i abans de saber el que desitjava, el desig mateix ja no hi era, la llambregada sencera s'havia retirat, el món tornava a ser banal, o només es bellugava per un anhel de l'anhel que acabava de desaparèixer. Només havia durat un instant en el temps; i en cert sentit qualsevol altra cosa que mai m'hagués passat esdevenia insignificant en comparació. (Capítol 1 - Els primers anys) 

Amb la mort de la meva mare tota felicitat duradora, tot el que era tranquil i fiable, va desaparèixer de la meva vida. M'esperaven molta diversió, molts plaers i moltes fiblades de Joia; però ni rastre de l'antiga seguretat. Ara tot era mar i illes; el gran continent s'havia enfonsat com l'Atlàntida. (Capítol 1 - Els primers anys) 

Com l'encerta el Kalevala quan diu que en casa estranya el terra està ple de bonys. Des de llavors ja m'hi he reconciliat; però en aquell moment vaig concebre un odi per Anglaterra que va trigar molts anys a guarir-se. (Capítol 2 - Camp de concentració)

Quan un nen passa de la literatura per a infants a les històries de l'escola, es tracta d'un retrocés enlloc d'una millora. El Pere Conillet satisfà una imaginació desinteressada, perquè l'infant no vol ser un conill, tot i que li pot agradar fingir que ho és com més endavant li pot agradar interpretar Hamlet; però la història d'un noi no gaire prometedor que es converteix en capità del Primer Equip existeix precisament per alimentar les seves ambicions reals. (Capítol 2 - Camp de concentració) 

Em penso que la vida de la fe se'm fa més fàcil per aquests records. Pensar, en temps assolellats i confiats, que em moriré i em podriré, o pensar que un dia tot aquest univers s'esvairà i es convertirà en un record (de la mateixa forma com l'Oldie s'esvaïa en la memòria tres vegades a l'any, i amb ell els assots i el menjar fastigós, els inodors pudents i els llits freds) - això ens és molt més fàcil als qui hem vist aquest tipus de coses en el passat. Hem après a no donar les coses presents per descomptades. (Capítol 2 - Camp de concentració) 

Ara us he d'explicar com Wyvern em va fer un pedant. Quan hi vaig anar, res no era més lluny del meu pensament que la idea que el meu gust privat pels llibres decents, per Wagner, per la mitologia, em donés cap mena de superioritat sobre aquells que no llegien res més que revistes i que no escoltaven res més que el ragtime que aleshores estava de moda. Aquesta afirmació semblaria increïble si no afegís que la ignorància més supina m'havia protegit d'aquest tipus de vanitat. (Capítol 7 - Llum i ombra) 

Durant els últims trenta anys, ha emplenat Anglaterra una elit cultural amargada, agressiva, escèptica, desemmascaradora i cínica. Molts d'ells van assistir a escoles públiques (1), i crec que a molt pocs els devien agradar. Aquells que defensen les escoles diran, és clar, que aquests Pedants són els casos que el sistema no va poder curar; que no se'ls va pegar, escarnir, explotar, assotar i humiliar prou. Però i si és igual de possible que siguin productes del sistema? Que no fossin Pedants en absolut quan van arribar a aquestes escoles però s'hi tornessin durant el primer any, com em va passar a mi? Perquè, de fet, aquest seria un resultat molt natural. Quan l'opressió no et trenca l'esperit de forma completa i permanent, no té una tendència natural a produir orgull i menyspreu venjatius? (Capítol 7 - Llum i ombra) 

El meu Loki no era simplement malvat. Anava en contra d'Odin perquè Odin havia creat un món tot i que Loki l'havia avisat clarament que això era una crueltat gratuïta. Per què s'hauria d'obligar a les criatures a carregar el pes de l'existència sense el seu consentiment? El contrast principal en la meva obra era entre la saviesa trista de Loki i l'ortodòxia brutal de Thor. Odin era comprensiu en part; almenys podia entendre el que en Loki volia dir i tots dos havien tingut una amistat abans que la política còsmica els separés. Thor era el dolent real, Thor amb el seu martell i les seves amenaces, que sempre estava provocant Odin en contra de Loki i sempre es queixava que Loki no respectava prou els déus majors; a la qual cosa Loki replicava: Respecto la saviesa, no la força. En Thor era, de fet, el símbol dels Bloods (2), tot i que ara ho veig més clar que no pas en aquell moment. Loki era una projecció de mi mateix, donava veu a aquest sentit de superioritat pedant amb la qual, malauradament, començava a compensar-me per la meva pròpia infelicitat. (Capítol 7 - Llum i ombra) 

Mantenia que Déu no existeix. També estava molt enfadat amb Déu per no existir. I estava igual d'enfadat amb Ell per haver creat el món. (Capítol 7 - Llum i ombra) 

Aquest és el gran Rubicó que s'ha de creuar quan s'aprèn una llengua. Aquells en qui la paraula grega només viu mentre la busquen al diccionari, i que aleshores la substitueixen per la paraula anglesa, no estan llegint grec en absolut: només resolen un trencaclosques. La fórmula mateixa "Naus vol dir vaixell" és errònia. Naus i vaixell signifiquen una cosa, no se signifiquen l'una a l'altra. Rere Naus, igual que rere navis o naca, volem veure-hi una imatge d'una massa fosca i esvelta amb una vela o uns rems, que s'enfila per les onades, sense que s'hi posi pel mig una paraula anglesa. (Capítol 9 - El gran Knock) 

Menjar i llegir són dos plaers que combinen admirablement. Per descomptat no tots els llibres són adequats a l'hora de dinar. Seria una mena de blasfèmia llegir poesia a taula. El que un necessita és un llibre desendreçat i xerraire, que puguis obrir per qualsevol lloc. (Capítol 9 - El gran Knock) 

Potser, com que les seves belleses eren tals que ni tan sols un ximple les podria haver forçat a competir, això em va guarir d'una vegada per totes de la tendència perniciosa a comparar i escollir - una operació que fa poc bé quan tractem obres d'art i moltíssim mal quan tractem la natura. La rendició total és el primer pas per al gaudi de l'art i la natura. Tanca la boca; obre els ulls i les orelles. Accepta el que hi ha i no pensis en el que hi podria haver hagut abans o el que és a qualsevol altre lloc. Això ja vindrà després, si és que ha de venir. (Capítol 9 - El gran Knock) 

Hi havia una humilitat en mi (com a lector) en aquell moment que mai no podré recuperar. D'alguns poemes no en gaudia com d'altres. No se'm va acudir mai que aquells poguessin ser inferiors; simplement pensava que m'estava cansant d'aquell autor o que no em trobava d'humor. (Capítol 10 - Em somriu la fortuna) 

Els dos hemisferis de la meva ment contrastaven de forma extrema. D'una banda hi havia un mar ple d'illes de poesia i mite; de l'altra un "racionalisme" superficial i eloqüent. Quasi tot el que estimava creia que era imaginari; quasi tot el que creia que era real pensava que era llòbrec i sense significat. Les excepcions eren certes persones (que jo estimava i creia que eren reals) i la natura mateixa. És a dir, la natura com se m'apareixia als sentits. Rosegava el problema sense descansar: "Com pot ser tan bonica i també tan cruel, destructora i fútil?" (Capítol 11 - Escac) 

L'horror de l'univers cristià era que no tenia cap porta on hi posés Sortida. També potser era essencial que les litúrgies del cristianisme no apel·lessin al meu sentit de la bellesa. (...) Però, per descomptat, l'element principal era el meu ben arrelat odi a l'autoritat, el meu individualisme monstruós, el meu rebuig per la llei. Cap paraula del meu vocabulari expressava un odi més profund que la paraula Intromissió. Però el cristianisme posava al seu centre el que a mi llavors em semblava un Intrús transcendental. Si aquesta imatge era real aleshores cap mena de "pacte amb la realitat" seria possible. No hi havia cap regió ni tan sols en la profunditat més remota de la teva ànima (és clar, allà encara menys) que un pogués envoltar amb filferro espinós i posar-hi un cartell que digués Prohibit el Pas. I això és el que jo volia; una zona, per més petita que fos, de la qual pogués dir a tots els altres éssers: "Això és cosa meva i només meva." (Capítol 11 - Escac) 

El que m'agrada de l'experiència és que és tan sincera. Et pots equivocar de camí tantes vegades com sigui, però si obres els ulls no arribaràs gaire lluny abans que apareguin els signes d'alarma. Et pots haver enganyat a tu mateix, però l'experiència mai no prova d'enganyar-te. L'univers et diu la veritat si li fas les preguntes adequades. (Capítol 11 - Escac) 

Quan vaig llegir Chesterton, com quan vaig llegir MacDonald, no sabia on m'estava ficant. Un jove que vol continuar sent Ateu convençut ha d'anar amb molt de compte amb el que llegeix. Hi ha trampes per tot arreu - "Bíblies obertes, milions de sorpreses" com diu Herbert, "xarxes fines i estratagemes." Déu és, si se'm permet dir-ho, molt recaragolat. (Capitol 12 - Armes i bona companyia) 

Tots els llibres s'estaven girant contra mi. De fet, havia de ser més cec que un ratpenat per no veure, des de molt abans, la grotesca contradicció entre la meva teoria de la vida i les meves experiències reals com a lector. (Capítol 14 - Escac i mat) 

Quan vaig començar a ensenyar a la Facultat d'Anglès, vaig fer dos nous amics, tots dos cristians (ara aquesta gent semblaven aparèixer de sota de les pedres) que més endavant m'ajudarien molt a superar l'últim obstacle. Eren H. V. V. Dyson (aleshores de Reading) i J. R. R. Tolkien. L'amistat amb aquest últim va significar la ruptura de dos prejudicis antics. Quan vaig arribar al món em van advertir (implícitament) que mai no confiés en un catòlic, i quan vaig arribar a la Facultat em van advertir (explícitament) que mai no confiés en un filòleg. En Tolkien era totes dues coses. (Capítol 14 - Escac i mat)

La dialèctica inherent del desig mateix en certa forma ja m'ho havia ensenyat; perquè totes les imatges i sensacions, confoses de forma idòlatra amb la Joia mateixa, de seguida començaven a confessar-se inadequades. Totes em deien, en l'últim moment, "No sóc jo. Jo només sóc un recordatori. Mira! Mira! A què et recordo?" (Capítol 14 - Escac i mat) 

Fins aquell moment tots els meus pensaments havien estat centrífugs, ara havia començat el moviment centrípet. Consideracions que venien de diferents àrees de la meva experiència estaven començant a confluir fins a encaixar. Aquesta nova correspondència entre la meva vida del desig i la meva filosofia presagiaven el dia, que ara estava a punt d'arribar, en què em veuria forçat a prendre'm la meva "filosofia" més seriosament del que pensava. No ho vaig preveure. Era com un jugador que ha perdut "només un peó" i no es pot ni imaginar que això (a aquestes alçades del joc) significa escac i mat en unes poques jugades. (Capítol 14 - Escac i mat) 

Hi ha homes, molt millors que jo mateix, que han fet de la immortalitat quasi la doctrina central de la seva religió; però per part meva mai no he entès com preocupar-se per aquest tema no ho corromp tot plegat des del principi. M'havien criat per creure que la bondat només és bondat si és desinteressada, i que qualsevol esperança de recompensa o temor al càstig contaminava la voluntat. (Capítol 15 - El principi) 

Fins i tot per a usos autobiogràfics un diari no és tan útil com havia esperat. Cada dia hi escrius el que penses que és important; però, és clar, no pots veure cada dia el que haurà resultat important a llarg termini. (Capítol 15 - El principi) 

Quan estem perduts als boscos i veiem un indicador, això és molt important. Qui el veu primer crida, "Mireu!" Tot el grup l'encercla i l'observa fixament. Però quan hem trobat la carretera i passem indicadors cada poques milles, ja no ens aturem a mirar-los, o no tant; no en aquesta carretera, per més que tingui pilars de plata amb lletres d'or, i digui "Per aquest camí es va a Jerusalem." És clar que jo, molt sovint, em sorprenc aturat a mirar coses que hi ha pels marges que són molt menys importants. (Capítol 15 - El principi) 

(1) Al sistema educatiu britànic, les anomenades public schools són escoles privades elitistes. 

(2) Dins del sistema de les public schools, els Bloods eren una casta d'alumnes més grans i amb més privilegis, a qui els alumnes més petits havien de servir. Lewis suggereix al llibre, però, que no tots els alumnes grans arribaven a Bloods, sinó només alguns d'ells, especialment per mèrits esportius i per certes qualitats personals.

Vaig veure amb els meus ulls aquesta terra

Cant XV de l'Odissea

Atena va a Esparta a buscar Telèmac i li recomana que torni a Ítaca el més aviat millor. Li revela l'emboscada planejada pels pretendents, i li mana que arribi a l'illa d'amagat i vagi directament a la cabana d'Eumeu. Helena i Menelau li fan a Telèmac uns regals magnífics i després d'un últim banquet, aquest marxa tot seguit. Una àguila baixa del cel i captura una oca domèstica del palau, i Helena interpreta l'auguri com a símbol de la imminent tornada d'Odisseu i la seva revenja. 

L'àguila caucàsica
Museu Arqueològic d'Atenes. Font

Després de fer nit a Feres, Telèmac i Pisístrat arriben de nou a Pilos, però Telèmac s'acomiada abans de veure el rei Nèstor per no entretenir-se més. Telèmac i Pisístrat pacten ser hostes l'un de l'altre per sempre més. Teoclimen, un endeví fugitiu que es refugiava a Pilos, li demana asil a Telèmac, i aquest l'acull al seu vaixell. 

Mentrestant, a la cabana d'Eumeu, Odisseu expressa la seva intenció d'anar al palau i servir-hi els pretendents, però Eumeu li ho desaconsella. A continuació, Odisseu pregunta pels seus pares a Eumeu, i aquest li explica els destins de Laertes i Anticlea. Tot seguit li relata la seva pròpia vida: com quan era un infant va ser segrestat per pirates fenicis amb la connivència d'una serventa domèstica, i portat a Ítaca, on Laertes el va comprar. 

Odisseu disfressat de captaire de Marc Chagall (1975)

Telèmac arriba a Ítaca i desembarca d'incògnit perquè no el trobin els pretendents. Envia Teoclimen a casa de Pireu, un dels seus homes, perquè no es refia dels pretendents. Teoclimen interpreta l'auguri d'un falcó que porta una coloma a les urpes com a símbol del poder del casal d'Odisseu. 

Com veieu, seguim acumulant tensió de cara al desenllaç final, però aquest encara no s'ha posat en marxa. Si això fos una pel·lícula, diríem que aquestes escenes conformen el build-up de cara al clímax final però, és clar, només depèn de com sigui aquest clímax que tota aquesta acumulació d'escenes hagi valgut la pena.

A continuació, unes petites notes sobre els auguris i els endevins en el món homèric, a propòsit dels auguris que ens han interpretat Helena i Teoclimen. En aquest capítol juguen una funció totalment narrativa: són part d'aquesta escalada de tensió envers el final, però en el context històric que estem construint, les arts endevinatòries tenien un paper social i religiós. També havíem vist Haliterses interpretar els auguris al capítol segon, i Tirèsias, endeví professional, al cant onzè. 

Auguris i profecies

Les pràctiques endevinatòries es basen en la creença que els déus regeixen l'existència dels éssers humans, i que aquest destí preestablert es pot desxifrar com si es tractés d'un codi. L'endeví té un estatus especial en la societat homèrica perquè és l'únic que pot desxifrar aquest codi, i aquesta és una habilitat molt rara. Al món homèric, com veiem per exemple amb Haliterses al cant segon, aquesta habilitat no és professional.

Hi ha dos tipus principals d'endevinació: d'una banda, es pot donar l'endevinació intuïtiva o natural, en què l'endeví (mantis) és posseït pel déu. Apol·lo és el protector de les arts endevinatòries, però els oracles poden venir inspirats també per altres déus. Aquest rapte diví és similar al rapte poètic o inspiració divina que posseeix el poeta (o aede). Veurem un episodi així a la cort d'Ítaca al capítol vintè, protagonitzat precisament per l'endeví foraster, Teoclimen.

D'altra banda, també hi ha l'endevinació inductiva o artificial, en què l'endeví interpreta la voluntat dels déus en un signe tangible, per exemple, el moviment de les aus, les entranyes d'animals sacrificats, les sorts o tauletes, etc. Això és el que fa Haliterses al cant segon, i Helena i Teoclimen en aquest mateix capítol. Tot i així, convé recordar que la línia que separaria tots dos tipus d'endevinació no és gaire definida tampoc.

La informació l'he treta de:

• Margarita Moreno. "El mundo de los adivinos en la Odisea" a Sobre la Odisea. Visiones desde el mito y la arqueología de diversos autors. 

Sorprès per la Joia (#270)

. . . i abans de saber el que desitjava, el desig mateix ja no hi era, la llambregada sencera s'havia retirat, el món tornava a ser banal, o només es bellugava per un anhel de l'anhel que acabava de desaparèixer. 

Surprised by Joy: The Shape of My Early Life és un dels millors llibres que li he llegit a C. S. Lewis (1898-1963), per no dir el millor fins ara. Es va publicar el 1955 i és el volum de les seves memòries, tot i que, com a autobiografia, no és un text gaire convencional. Lewis se centra en un aspecte molt particular de la seva vida, la seva conversió al cristianisme quan era un jove professor a Oxford a principis dels anys 30, i minimitza en importància, o obvia directament, incidents decisius de la seva vida que si més no despertarien l'interès dels lectors de biografies. Per exemple, l'experiència a la primera guerra mundial s'hi descriu de forma molt resumida; les relacions amb la seva família extensa amb prou feines reben atenció; o la seva "adopció" (per posar-li algun nom) de Janie Moore, la mare d'un company soldat, amb qui Lewis va viure fins a la mort d'aquesta uns trenta anys després, és un episodi que s'omet directament, com Lewis reconeix explícitament. 

El que Lewis es proposa en aquest llibre és fer més aviat una autobiografia intel·lectual i emocional, en què se'ns descriu la formació de l'estudiant i després del professor novell, i on la seva fe és el centre d'interès del relat. Ara bé, l'autor peca de falsa modèstia quan al Prefaci del llibre ens avisa que aquesta història no és per a tothom. Fins i tot "els qui no suportin aquesta mena d'història" hi trobaran una lectura profunda, extremadament meditada i reposada, sobre les petites coses que fan de l'existència un enigma fascinant. Sorprès per la Joia és un relat autènticament captivador sobre un jove en formació que afronta la seva particular vall de llàgrimes amb una actitud meravellada, i un bon humor que sorprèn en els moments més inesperats amb el seu distanciament i la seva mordaç auto-ironia. 

La primera tragèdia és la mort de la mare, que porta a un refredament de la relació amb el pare, que es distancia progressivament dels fills en tancar-se en el seu dol. És curiós llegir totes aquestes experiències en termes psicològics i veure'n després paral·lels en la seva conversió, ja que el seu viatge de l'ateisme a la fe és descrit constantment com una batalla o una competició del jove contra l'autoritat aclaparadora d'un Déu incomprensible. Arriba a parlar fins i tot de Déu "acorralant-lo" en una jugada mestra per tal de convèncer-lo per a la causa. Són especialment deliciosos, de fet, els darrers capítols, en què es produeix aquesta decisiva partida d'escacs entre un Déu bondadós però un pèl massa enigmàtic, i un jove racionalista que peca per excés d'anàlisi, possiblement, però que al cap i a la fi té el cor molt ben posat. En aquest sentit, és una història romàntica, quasi èpica: la del convers que acaba rendint-se a la fe després de resistir-s'hi amb totes les seves forces. El camí invers, de la fe a la incredulitat o a la indiferència, és sempre un punt més prosaic i d'estar per casa, evidentment. 

Abans de començar a llegir, precisament això és el que em prevenia contra aquest llibre: el temor de trobar-hi el to auto-satisfet, sovint vanitós, dels conversos. El prejudici era totalment infundat, per sort. El text de Lewis és tan honest i descarnat en tot moment, fuig tant de qualsevol afectació, que es llegeix com qui escolta un amic o conegut parlar de les seves experiències passades, i li respecta al lector, per aquest mateix motiu, la intimitat de qualsevol altra experiència. De fet, Lewis és un escriptor magnífic i un lector atent i considerat abans que un creient, i això s'agraeix al llarg de tota la lectura. Perquè Sorprès per la Joia és també la història d'un lector, d'un amant dels clàssics i dels mites, i de com les lectures ens poden formar igual que les amistats, els viatges, les guerres, l'amor o les relacions familiars. És també una autobiografia filosòfica, ja que el camí de l'ateisme al teisme és també un recorregut per diferents posicions filosòfiques i corrents de pensament, la descripció dels quals pot alimentar els moments més carregosos de la trama, però que se segueixen amb la mateixa tensió emocional que tota la resta d'episodis. 

Entre l'infant espantat i desolat per la primera experiència amb la mort i el jove professor racionalista enamorat dels mites, el que Lewis hi trobarà serà el sistema de l'escola privada anglesa, basat en una jerarquia de classe que pretén reproduir la realitat social de fora de l'escola. Les relacions que s'hi estableixen són totalment desiguals, i gran part de la crítica de Lewis a aquest sistema educatiu es dirigeix contra el sistema de fags, o feines que els estudiants més joves havien de realitzar per als més grans i populars, i que sovint implicava múltiples formes d'abús. Però la part encara més honesta i directa de la proposta és la que Lewis dedica a les relacions homosexuals que s'establien entre els nois en aquest context, i que Robert Graves, a Adéu a tot allò només arribava a admetre amb la boca molt petita. Lewis confirma obertament les relacions sexuals que hi havia entre els nois, i en el moment en què s'esperaria que les condemnés en termes religiosos, morals o fins i tot legals (a l'Anglaterra de l'època encara eren delicte), les accepta amb una magnificència aclaparadora quan les observa com a autèntic oasi per a l'afecte desinteressat, en un context on l'interès privat i la instrumentalització de l'altre ho són tot. 

Sorprès per la Joia és, per tant, el millor llibre que he llegit de C. S. Lewis fins al moment, en tant que és el relat més sincer i menys afectat. És una autobiografia espiritual i intel·lectual sobre el lector, l'estudiant, el soldat, l'amic, el creient, l'ateu, el fill, el germà, l'artista en potència, i el creador de móns dins dels armaris. És una lectura obligatòria per als seus fans, òbviament, però és una bona recomanació en general per a tots aquells lectors que es queden parats als marges del camí a mirar coses insignificants.

Continguts: En aquest llibre, Lewis relata la història de la seva vida des de la seva infància a Irlanda, marcada per la mort de la seva mare i l'amistat amb el seu germà Warren, fins al seu retorn a la fe anglicana quan era professor de lletres a Oxford. La seva formació clàssica inclou múltiples lectures: des dels poetes alemanys i la mitologia nòrdica, als clàssics grecs i romans, la novel·la victoriana i les al·legories cristianes de George MacDonald. A través dels abusos viscuts a diferents escoles, el sentit crític de Lewis també es desperta ben aviat en la seva vida, i amb ell un racionalisme empedreït i una infelicitat existencial que esdevenen el principal escull per a la seva tornada a la fe.

M'agrada: La capacitat d'anàlisi i de distanciament de Lewis per fer-se un autoretrat que en cap moment pretén ser autocomplaent. La forma com descriu els moments més durs de la seva vida, amb una claredat i una honestedat que es fan aclaparadores durant la lectura.

En podeu llegir uns fragments aquí. 

Us vull explicar una història sense gloriar-me'n

Cant XIV de l'Odissea

Odisseu arriba a l'estable del porquerol Eumeu, i aquest rep el pidolaire amb hospitalitat. Eumeu lamenta l'absència del seu senyor, a qui creu mort, i es queixa amargament del comportament dels pretendents, que consumeixen sense descans les magnífiques possessions d'Odisseu. Com hem vist anteriorment, la riquesa material era un aspecte molt important del poder polític dels reietons de l'època, i la màxima preocupació d'Eumeu, en aquest sentit, és ser capaç de mantenir la hisenda del seu amo malgrat els esforços dels pretendents per disminuir-la. 

Eumeu es malfia dels pidolaires i viatgers errants que arriben a la cort explicant falsedats sobre Odisseu, però el pidolaire li assegura que el seu senyor tornarà. Odisseu li explica a Eumeu una història inventada sobre el seu passat com a cretenc i els seus viatges. Eumeu el compadeix, però no es creu que Odisseu hagi de tornar. Odisseu sopa amb la resta de pastors i de porquers, i Eumeu el convida a passar la nit a la cabana. 

Odisseu i Eumeu de Marc Chagall (1975)

Com veieu, l'acció s'ha aturat i en alguns d'aquests capítols no hi ha gaire a destacar pel que fa a l'avanç de la història en general. El que destaca sobretot en aquest capítol és l'actitud d'Eumeu, que contrastarà fortament amb la dels servents infidels, que veurem més endavant quan arribem al palau d'Ítaca. Odisseu també està utilitzant aquesta estada amb els servents per començar a jutjar quins d'ells li han estat fidels durant la seva absència i quins no. 

Però, quina és la situació laboral d'Eumeu i, com hem vist amb anterioritat, també amb Euriclea? Eumeu no explicarà la història sencera de la seva vida fins al cant següent, però de moment aportaré uns petits apunts sobre la situació dels esclaus a la Grècia antiga: 

L'esclavitud a la Grècia antiga

Els esclaus treballaven principalment en activitats com la producció agrícola, la mineria o el servei domèstic. De fet, els antics grecs tenien una actitud ambivalent respecte del treball: en general, no era ben acceptat entre les classes altes (en parlarem a l'últim capítol, quan haguem de parlar del personatge de Laertes), però d'altra banda, els textos expressen admiració i respecte per l'habilitat tècnica. Els esclaus més comuns als textos homèrics són botí de guerra, com es veu molt habitualment a la Ilíada. A la guerra, el més habitual era esclavitzar les dones i matar els homes. En aquestes situacions de guerra, també es podien produir emancipacions d'esclaus si l'altre bàndol pagava un rescat. 

Eumeu de N. C. Wyeth (1929)

Tanmateix, a l'Odissea se'ns explica com Euriclea i Eumeu van ser comprats anys enrere per Laertes i, tot i que no se'ns donen detalls sobre el fet en el text, se sobreentén que, si van ser comprats, la transacció va tenir lloc en un mercat d'esclaus. En aquests casos, els esclaus eren capturats per bandes de pirates o de bandits, que els venien al mercat per obtenir un benefici econòmic. 

L'esclavitud era una desgràcia i situava la persona a baix de tot de la piràmide social però, tanmateix, el destí final de la persona esclavitzada depenia en gran part de l'actitud dels seus amos. Tot i que es llegeix entre línies que el destí més habitual era ser maltractat, a l'Odissea, Eumeu fa diversos comentaris sobre la sort que ha tingut d'anar a parar a un amo que el tracta de forma generosa i magnànima, i sembla que gaudeix d'un règim de semi-autonomia a l'hora d'ocupar-se dels ramats de porcs.

Els esclaus que veiem als textos homèrics eren propietats privades dels seus amos, tot i que també hi havia altres tipus i estatus dins l'esclavitud. En certes àrees, els esclaus estaven lligats a la terra més que al seu amo, i s'assemblaven més al que després entendrem com a serfs. 

Però el tema és més complex i ambigu encara. Hi havia un nivell de servitud que, valorativament almenys, estava encara per sota de l'esclavitud. Es tractava dels thetes, treballadors que es veien obligats a llogar-se a un amo a canvi de diners, però sense cap certesa d'acabar rebent aquest pagament al final. La seva posició social era més baixa que la dels esclaus perquè, mentre que aquests pertanyien a un oikos, els thetes no pertanyien a ningú. I aquest sentit de la pertinença és el que marca la diferència. L'única forma que se m'acut d'interpretar-ho és la diferència entre un contracte fix i un de precari, per dir-ho així. Tot i que els esclaus no rebien un sou pel seu treball, la seva situació era estable, mentre que els thetes havien de sobreviure treballant per a altres sense cap mena de garantia de remuneració o de continuïtat. En el famós passatge d'Aquil·les a l'Hades, que vam llegir al capítol onzè, és precisament a aquest estat de thes que Aquil·les es refereix quan lamenta la seva elecció de la glòria eterna em comptes d'una vida anònima. Fins i tot la forma més baixa de vida social li sembla més desitjable que allò en què ara s'ha convertit.

La informació l'he treta de: 

• M. I. Finley. The World of Odysseus. (Capítol 3: "Wealth and Labour") 
• Slavery in Ancient Greece a la Wikipedia.