L'art d'Ai Weiwei

Tradueixo al català tan sols uns pocs fragments - i m'ha costat seleccionar - de la versió anglesa del llibre, traduït del xinès per Allan H. Barr, i n'indico el número de pàgina:  

• Ai Weiwei, 1000 Years of Joys and Sorrows. London: The Bodley Head (2021).

"Sense democràcia política" argumentava, "és impossible parlar de democràcia artística. No podeu esperar que la democràcia se us ofereixi en safata - s'aconsegueix a través de la lluita." Per què feia tants anys que la gent no deia el que pensava? Perquè, assenyalava, la veritat ofenia el poder, i comportaria un càstig terrible, la ruïna personal i la de la família. Ara i en el futur, els poetes han de dir la veritat, plantejar qüestions, preguntar-se per què. (153) 

Hi havia desenes de milers d'artistes a Nova York, però tan sols unes poques dotzenes que estiguessin fent diners. Per a un cert sector, l'art s'havia convertit en objectiu d'especulació i part de la cursa per trobar la propera novetat. Feia molt temps que l'art era un producte de consum, un servei decoratiu segons els gustos dels rics, i sota la pressió comercial no podia fer altra cosa que degenerar. A mesura que les obres d'art augmenten en valor monetari, declina la seva dimensió espiritual, i l'art queda reduït a poc més que un actiu d'inversió, un producte financer. (176-178) 

L'art és sempre un esdeveniment - tant se val com t'ho miris, sempre té un principi i un final. (180) 

A la Xina, encara vivíem en una era culturalment empobrida, però l'art no ens havia abandonat - tenia arrels profundes plantades en un sòl erosionat. La supervivència tossuda d'aquesta tradició artística indígena demostrava que l'estretor de mires del nostre estat autoritari mai seria capaç de refer la nostra cultura a imatge seva. Aquests artefactes eren anteriors a l'ordre actual, i el sobreviurien. (199) 

L'art hauria de ser reconegut, sí, però no en la forma de col·leccionables cars dipositats als magatzems del MoMA perquè hi facin verdet: això és un malbaratament. La meva visió de l'art contemporani va prendre una forma molt diferent. Per a mi, l'art és una relació dinàmica amb la realitat, amb la nostra forma de viure i la nostra actitud amb la vida, i no s'hauria de col·locar en un compartiment separat. No m'interessa un art que s'intenti distingir de la realitat. (234) 

No sóc cap admirador de l'ordre: ja es presenti en la forma oriental o occidental, sempre em fa sospitar. No m'agraden les limitacions de la naturalesa humana ni les restriccions de l'elecció que imposa l'ordre. Quan trenques amb un significat obligatori, entres en un estat de tensió amb el que t'envolta, i és aleshores, quan et sents incòmode, que et trobes més alerta. (245) 

La Herta em va preguntar: podia ser que sobreestimés el poder d'internet per canviar les coses? Dubtava que pogués tenir un gran impacte: és fàcil que els joves s'il·lusionin amb la presència a internet, ho reconeixia, i pot ser que sentin que poden fer grans canvis a la societat, però els dictadors estan plens d'arrogància i sempre detindran i assassinaran qui vulguin. Potser tenia raó, li vaig respondre: només denunciar el totalitarisme no aconsegueix transformar la societat completament; un canvi autèntic demana tota mena de condicions favorables. Però tot i així, vaig defensar la resistència. "Si dins d'una habitació a les fosques trobo una espelma" vaig dir, "l'encendré. No tinc cap altra opció." Tant se val com el govern provés de fer-me callar, sempre provaria de fer sentir la meva veu. (280) 

"Quan un estat restringeix els moviments dels ciutadans," vaig escriure, "significa que s'ha convertit en una presó. No estimeu mai una persona o un país que no tingueu la llibertat d'abandonar." (287) 

El meu art no es pot explicar plenament amb paraules, li vaig dir, perquè les obres estan en desenvolupament constant - igual que l'interrogatori, que no té per què conduir a una revelació sobtada. Tot art és una conspiració d'alguna mena, vaig dir. Vaig continuar parlant així durant una estona, fins que em va manar que callés. (306) 

"Critiques el govern," va dir, "i els teus atacs donen mala imatge al país. Mira aquest escriptori. És tot massís, té una superfície plana i unes potes fortes. Però tu t'agafes a qualsevol detallet i no el deixes anar, insistint constantment a veure-hi els defectes. Fas confondre l'opinió pública i fas que la gent pensi que realment hi ha un problema." L'escriptori en qüestió era una taula barata d'oficina, coberta amb un dit de pols i amb una mata de teranyines que li penjaven a un costat. Li ho vaig dir, i ell s'hi va inclinar per mirar-se-la. "Oh, sí que està bruta. Li haurien de passar un drap" va haver d'admetre. (307) 

Els drets que he lluitat per defensar haurien de ser perquè els gaudís tothom, però les conseqüències adverses em corresponen a mi tot sol. Saber-ho em dóna força mental. Em recorda els versos que va escriure el meu pare després de visitar les ruïnes d'una antiga ciutat de la ruta de la seda anomenada Xinjiang: De mil anys d'alegries i tristors / no en queda cap rastre / Vosaltres que viviu, viviu la millor vida que pugueu / No compteu que la terra en preservi la memòria. Els esforços que fem, els contratemps que trobem - tot això recompensa pel fet de viure. (363) 

Ai Weiwei