Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018) es va publicar per primer cop el 2008, i es considera, dins del conjunt de la seva producció, una de les obres menors. Tanmateix, si esteu familiaritzats amb les novel·les de Le Guin, a hores d'ara ja coneixereu la qualitat de la seva prosa i l'originalitat del seu estil, que en són una marca característica. La novel·la ens proposa la història no explicada de la princesa Lavínia dels llatins, que va casar-se amb l'exiliat Enees i, per tant, va donar peu a la futura dinastia dels reis de Roma. Es tracta de mites i llegendes dels segles XIII a VIII aC, i que no van ser posats per escrit fins molt després, quan els autors romans van buscar una legitimitat mítica per a la República i l'Imperi. L'Eneida de Virgili, en què es basa parcialment la novel·la, és part d'aquest procés.
Lavínia va aparèixer per primer cop una mica abans de l'auge actual dels retellings, reinterpretacions o adaptacions de mites i llegendes antigues en forma de novel·la psicològica contemporània, que arrencaria uns anys després amb el fenomen de les novel·les de Madeline Miller. Mentre que aquestes lectures contemporànies han esdevingut quasi un gènere en si mateix, que s'ha anat ampliant progressivament a través de les obres d'autores com Miller, Margaret Atwood o Pat Barker, la novel·la de Le Guin és força diferent en el to i en les intencions. El que no m'acaba de convèncer d'aquest tipus de reinterpretacions és que forcen les interpretacions pròpies d'una mentalitat contemporània sobre personatges antics que, si hem llegit els textos originals, sonen força anacrònics. El punt més fort de Lavínia és que ens porta en la direcció oposada, i la novel·la brilla precisament en l'estranyament i el distanciament que crea en els lectors a l'hora de transmetre una mentalitat i una forma de vida tan remotes i allunyades dels nostres propis valors que només podem arribar a imaginar-nos vagament. Le Guin recrea els costums i la vida quotidiana de la societat de l'edat de bronze en termes literaris, tenint en compte les esparses dades històriques que en conservem, però deixant-se portar, principalment, per les seves intuïcions creatives i, en aquest sentit, deixant-se guiar per la recreació - també intuïtiva i imaginativa - que en fa Virgili.
El relat ens arriba en primera persona a través de la seva protagonista, la filla del rei Llatí del Laci, que va rememorant els esdeveniments més significatius de la seva vida. El conflicte principal de la novel·la ve del seu propi rol passiu en el text de l'Eneida, en què aquest personatge ni tan sols no arriba a parlar mai: Lavínia no passa d'esdevenir la motivació d'una guerra entre el cabdill Turn, del Laci, i Enees, l'estranger arribat de Troia, per tal de guanyar la seva mà. Es planteja un conflicte entre els autòctons i els nouvinguts, i l'alternativa entre continuar l'endogàmia de la família llatina o acceptar l'estranger dins del si de la comunitat. Le Guin no canvia la lletra de la història significativament, ni dóna a la seva protagonista un rol especialment actiu en els esdeveniments, però n'ofereix un relat profundament emotiu i complex en termes literaris, en què la veu pròpia de la narradora ens ajuda a entendre el significat dels esdeveniments que estem presenciant.
A través de la implicació de Lavínia en els rituals ancestrals del seu poble, arribem a copsar com funciona la política del seu regne, i la importància cabdal que certes decisions tindran en el futur de tota la contrada. Ens trobem en una època en què el cos polític de la comunitat sencera es troba representat en les decisions que prenen els monarques, i Lavínia és perfectament conscient d'aquest rol passiu que li ha tocat ocupar, i de la significació política dels esdeveniments que li toca protagonitzar. Tot i així, la novel·la aconsegueix transmetre tot aquest mapa de significats i interpretacions amb una immediatesa, un ritme i un sentit del suspens que fan que la lectura resulti impossible de deixar. A un altre nivell, aquesta immediatesa ve donada també pel domini que té la pròpia protagonista de la narració: a través d'una visió onírica, Lavínia es troba en contacte amb Virgili, que li avança les parts de la història que ella no coneix, i que, de fet, la convenç de la seva pròpia naturalesa fictícia. Així doncs, la novel·la no amaga la seva voluntat metatextual i, de fet, la introdueix dins la narració mateixa a través d'aquest accés de Lavínia al seu propi relat futur.
Lavínia és una novel·la magníficament escrita, que els seguidors de Le Guin haurien de tenir en consideració, i que s'apropa més al to narratiu i a l'escenari evocat a les novel·les de Terramar que no pas a les de ciència-ficció. El seu feminisme no és el de les adaptacions contemporànies que són moda avui dia, sinó que es basa a reconèixer la força i la veu de les dones dins d'un món de valors i relacions tancades i patriarcals, que no tenen el poder de canviar. En aquest sentit, Le Guin continua una tradició de retellings molt més antiga que l'onada contemporània: el nivell metatextual de diàleg amb el text original m'ha recordat molt La filla d'Homer de Robert Graves, i la cura per la recreació d'un marc de valors i creences pagans tancat en si mateix em recorda inevitablement Mentre no tinguem rostre de C. S. Lewis. Si no voleu anar tan enrere en el temps i preferiu quedar-vos a la zona de confort contemporània, crec que li hauríeu de donar una oportunitat a Lavínia si us va agradar Junil a les terres dels bàrbars de Joan-Lluís Lluís.
Sinopsi: Molts segles abans de la fundació de Roma, els llatins poblen el Laci, en una precària estabilitat marcada pels conflictes constants entre diverses tribus. Quan Lavínia, la filla del rei Llatí, arriba a l'edat de casar-se, se li presenten diversos pretendents, i en un primer moment sembla que la unió més favorable serà amb el seu cosí, el rei Turn. Tanmateix, Lavínia i Llatí són els principals intermediaris entre el poble i les forces divines ancestrals, que els transmeten un oracle inequívoc: Lavínia s'haurà de casar amb un nouvingut estranger i fundar una nova dinastia.
M'agrada: L'aposta de Le Guin per mantenir-se fidel a la lletra de les llegendes originals, i la relació metatextual que estableix amb el text de l'Eneida. La interacció de Lavínia i Virgili, amb les seves conseqüències, m'ha semblat un dels aspectes més originals de la novel·la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada