Vergonya (16)

Una sentència injusta i venjativa, per més prevista i anunciada que hagi estat. S'imposen presons llargues per haver convocat una manifestació pacífica i per facilitar que s'exercís la participació política. La condemna no s'ajusta als fets de cap de les maneres, com es va poder veure clarament durant el judici televisat. La credibilitat de l'acusació contra els CDR és nul·la, si aquest és el funcionament de la fiscalia i el sistema judicial espanyol.

Per cert, el govern espanyol hauria de saber, a aquestes alçades, que un problema no se soluciona fent vídeos propagandístics. 

https://elpais.com/politica/2019/10/14/actualidad/1571033446_440448.html

https://www.elnacional.cat/ca/politica/sentencia-judici-proces-condemnes_429587_102.html

https://www.theguardian.com/world/2019/oct/14/catalan-separatist-leaders-given-lengthy-prison-sentences

https://www.thenational.scot/news/17966449.catalan-leaders-sentenced-prison-terms-13-years/

https://www.dw.com/en/spanish-court-jails-catalan-leaders-for-independence-bid/a-50819430

Canta'ns el giny del cavall de fusta

Cant VIII de l'Odissea

El vuitè capítol obre amb Alcínous convocant una assemblea a l'àgora dels feacis per presentar-hi el foraster. Mentre els joves feacis li preparen la nau a Odisseu, se celebra un magnífic banquet al palau d'Alcínous. L'aede cec Demòdoc anima la vetllada amb el seu cant, i comença per relatar la disputa entre Aquil·les i Odisseu, a la guerra de Troia, després de la mort d'Hèctor. (Aquest episodi no figura en cap altra font que no sigui l'Odissea.) Odisseu plora quan l'aede canta aquest relat, i a mi m'agrada llegir aquest episodi de les llàgrimes d'Odisseu com a estrès post-traumàtic. 

A continuació tenen lloc uns jocs esportius en què els feacis competeixen en la cursa a peu, la lluita, el salt i el pugilat. Odisseu guanya els joves feacis en la prova de llançament del disc, després de ser desafiat per un dels competidors. A continuació, Alcínous decideix que els joves li facin a Odisseu una exhibició de dansa, una habilitat en què els feacis excel·leixen juntament amb la navegació. 

Després del número de dansa, Demòdoc continua amb el recital, i ara canta una història dels déus olímpics: la història dels amors furtius entre Afrodita i Ares, i de com el marit d'Afrodita, Hefest, els va descobrir. Després d'una altra exhibició de dansa, els tretze reis feacis ofereixen valuosos regals a Odisseu, i els reis Alcínous i Arete li ofereixen un bany. Abans del banquet, Nausica i Odisseu s'acomiaden definitivament. 

A petició d'Odisseu, Demòdoc canta la història del cavall de Troia, i Odisseu torna a plorar desconsoladament. La comparació, aquí, és curiosa perquè s'inverteixen els rols de gènere: el poeta compara a Odisseu amb una dona que plora davant del seu espòs caigut i que és capturada pels enemics. Quan Alcínous s'adona que el foraster no para de plorar amb els relats de l'aede, finalment li pregunta la seva identitat. 

Cavall de Troia utilitzat a la pel·lícula Troia (2004)
Actualment s'exhibeix a la ciutat turca de Çanakkale
Font

Ara uns petits apunts sobre el concepte d'agon a la Grècia antiga, a propòsit dels jocs esportius, i sobre els aedes i el seu paper al món homèric, a propòsit de Demòdoc. 

El concepte de competició (agon)

El concepte de rivalitat o competició era una idea fonamental per tal d'estructurar la societat grega antiga. Els conceptes de poder i de lideratge anaven lligats a la força física i a les qualitats personals; per tant, l'esfera dels assumptes públics era una lluita constant per tal de ser el millor. Vèncer un contrincant era un símbol de superioritat i de favor dels déus, que premien els millors: l'organització política i els valors socials es construeixen mitjançant aquesta rivalitat contínua en l'espai públic. 

Els herois posen les seves qualitats en joc en competició els uns amb els altres, i el màxim exponent de la lluita és, òbviament, la guerra. La importància dels botins de guerra, que es fa molt present a la Ilíada per exemple, i de les propietats en general com a símbol de noblesa i d'estatus, s'ha d'entendre en aquest context de competència permanent. Odisseu posa en pràctica la seva astúcia i el seu enginy per tal de treure la mà més alta però, com veiem a l'Odissea repetidament, això no el fa menys heroic que els altres guerrers mítics. A més, quan arribem als capítol vint-i-u, amb el certamen de l'arc, veurem com Odisseu literalment participa en una competició per reafirmar la seva posició com a líder i cap de la família, que li havia estat disputada. No sols disputarà als pretendents les seves pretensions al tron d'Ítaca, sinó que s'acabarà revelant com a millor que tots ells. 

Però l'agon (o lluita, competició) no té lloc només en el conflicte bèl·lic, sinó que permea tots els aspectes de la vida pública per als antics grecs. Els jocs esportius eren freqüents en les celebracions religioses a l'antiga Grècia, i els guanyadors rebien honors i premis valuosíssims. Més endavant, a la Grècia clàssica, amb les polis o ciutats ja instituïdes, també sabem que les arts eren un camp de competició freqüent, amb competicions entre poetes i entre dramaturgs, per exemple. 

Lluitadors grecs
Museu Arqueològic Nacional d'Atenes. Font

És en part per aquesta mentalitat agonística de la societat grega que arribarem al naixement de la democràcia també a l'època clàssica. El debat que es produeix a l'àgora és una competició entre postures rivals, i qui guanya la competició és qui es fa capaç d'inclinar la votació al seu favor. És a dir, la persuasió és el màxim objectiu de l'art retòrica, i d'aquí la famosa rivalitat entre els sofistes - mestres de persuasió professionals - i Sòcrates. 

Interessant article al respecte (no tan encertat, però, a l'hora d'extrapolar la democràcia antiga a l'actual): 

• Agony in the agora de Saul Frampton, a la revista Aeon. 

Els aedes a la Grècia antiga

La poesia, en temps homèrics, era oral i es recitava en les ocasions especials, com veiem que passa a l'Odissea. No és fins anys després que aquests textos transmesos de forma oral es fixaran per escrit en una versió "canònica". El ritme de la composició poètica original (tot i que el perdem en les traduccions en prosa) i la repetició de frases i expressions al llarg de la narració apunten a aquest caràcter oral. El vers és molt més fàcil de memoritzar i repetir a causa del ritme, i l'ús d'expressions i termes formulaics faciliten la composició sobre la marxa. Així doncs, el recital de sagues èpiques es convertia en una tècnica elaborada que el poeta anava millorant amb la pràctica. 

Els aedes eren professionals itinerants. L'associació de la ceguesa amb l'activitat poètica té una explicació pràctica: en les societats arcaiques, els cecs es veien incapacitats per a professions físiques, com l'exèrcit o la feina del camp, i per això havien d'exercir una altra activitat que fos més intel·lectual o abstracta. La llegenda representa Homer com a cec, però no hi ha proves que hagués de ser així necessàriament. 

Bust d'Homer
British Museum. Font

Les actuacions dels antics aedes eren recitals que podien durar dies, i segurament no hi n'hi havia dos d'iguals. Precisament perquè el resultat final depenia de la memòria del poeta, i de la seva habilitat per a recrear-lo davant del públic, el poema èpic a l'època arcaica no tenia una forma fixa. S'assembla més a una col·lecció de narracions conegudes i recursos disponibles que el poeta va combinant en funció de l'ocasió assenyalada o de l'humor de la seva audiència. En aquest cant vuitè, per exemple, Demòdoc recita l'episodi del cavall de Troia a petició d'Odisseu. Així doncs, no sembla estrany que els aedes acceptessin peticions del públic. 

Una versió fixada per escrit de les sagues homèriques no consta fins a l'època clàssica (VI - V aC) en què es realitzaven competicions de recitals d'aquests textos. El rol del poeta, per tant, passa de ser compositor en directe a intèrpret d'un text que ja està escrit. Tot i així, els poemes segueixen presentant flexibilitat per a la intercalació d'altres episodis, textos o fragments. Es creu que el relat d'Ares i Afrodita que Demòdoc recita en aquest capítol, per exemple, podria ser una intercalació posterior. 

La informació l'he treta de: 

• M. I. Finley. The World of Odysseus. (Capítol 2: "Bards and Heroes") 

• Introducció a l'Odissea de Joan Alberich i Mariné (L'esparver clàssic: Edicions de la Magrana) 

Cant VII | Cant IX 

Les naus són tan lleugeres com una ala o un pensament

Cant VII de l'Odissea

Atena acompanya Odisseu al palau d'Alcínous en forma de donzella feàcia, i gran part d'aquest capítol l'ocupen la descripció del palau i el seu jardí, i després la rebuda d'Odisseu per part del rei Alcínous i la reina Arete. Si havíem arribat a imaginar la riquesa de Nèstor en funció de la seva ostentació de béns davant dels convidats, ara descobrim una propietat similar en luxe i equipaments: el palau i el seu jardí se'ns descriuen amb tot detall. 

Un cop dins del palau, Odisseu formula la súplica a la reina Arete, i aquesta i el rei Alcínous li reten una rebuda amb totes les fórmules d'hospitalitat com no n'havia aparegut cap encara. Sense saber encara la identitat o la procedència del seu visitant, Alcínous li ofereix escortar-lo a la seva terra paterna per lluny que sigui. 

Interior decorat del palau de Knossos, a Creta. Font

Després d'un ric banquet, la reina Arete reconeix els vestits que Odisseu porta posats, i li'n demana explicacions al respecte. Odisseu exposa les seves penalitats a mans de la nimfa Calipso, i revela també la trobada amb Nausica. Els reis es mostren satisfets per l'actuació de la seva filla, i de fet, Alcínous li demana a Odisseu allà mateix si vol ser el seu gendre. (De fet, el casament amb un estranger d'origen noble que es trobés exiliat era una bona sortida per a una família noble, perquè així la filla no havia de deixar el casal patern, i la descendència enriquia el llinatge matern, en comptes del patern.) Val a dir que a part d'aquesta oferta de matrimoni també li repeteix l'oferta de tornar-lo a casa amb les ràpides naus. El capítol s'acaba amb les serventes muntant-li a Odisseu un llit al porxo, i finalment tothom se'n va a dormir. 

Recreació contemporània del palau de Knossos, a Creta. Font

Val a dir que si l'Odissea fos una sèrie de televisió, aquest capítol seria l'equivalent a un episodi de transició. No hi ha gens d'acció, la trama no avança en absolut, i està dedicat quasi íntegrament a les descripcions del palau i del banquet, i a les presentacions entre el foraster i els seus amfitrions. Un esdeveniment que sí que pren molta importància en aquest moment és la súplica que fa Odisseu davant la reina Arete. Així que aquí segueixen uns petits apunts sobre el ritual de la súplica: 

El ritual de la súplica 

El ritual de la súplica apareix amb molta freqüència a la Ilíada, en què els guerrers supliquen per la seva vida abans de ser morts pels seus vencedors, normalment sense èxit. De fet, un dels episodis centrals d'aquest text és la súplica que fa el rei Príam a l'heroi Aquil·les, per tal que aquest li torni el cos d'Hèctor, el seu fill mort en combat singular, que Aquil·les ha profanat en la seva còlera. 

A diferència dels gestos d'hospitalitat, la súplica no és un intercanvi simètric entre les dues parts, sinó que parteix de la inferioritat del suplicant. Els passos que es repeteixen en aquest ritual són els següents: 

• Aproximació del suplicant al destinatari de la súplica. 

• Gest del suplicant: normalment consisteix a abraçar o tocar els genolls del receptor, però pot haver-hi també altres gestos. 

• Petició verbal d'un do: aquest pas implica l'argumentació del seu cas per part del suplicant, que ha de ser prou hàbil per convèncer l'altra part de la justícia de la seva petició. (La persuasió pel discurs o peitho és un altre concepte fonamental del món grec antic). 

• Resposta a la súplica: és un moment que actua com una mena de judici, en què el receptor de la súplica és lliure d'acceptar-la o rebutjar-la. 

Una súplica difereix d'una pregària en què l'adreçat es troba present davant del suplicant, mentre que a la pregària, el déu adreçat es troba absent. Si la súplica es dirigeix a un déu, aquest ha de trobar-se present en persona (s'anomena epifania el moment en què un déu es presenta davant d'un mortal), o a través de la seva estàtua o del seu altar. Per exemple, quan Cassandra va ser violada un cop els grecs van entrar a Troia, es va abraçar a l'estàtua d'Atena perquè la protegís, i el seu violador, Àjax fill d'Oileu, va fer caure l'estàtua amb la seva espasa. D'aquí l'ofensa d'Atena que va procurar que la tornada dels herois a casa fos dissortada. 

Els exercicis de la súplica i de l'hospitalitat poden presentar-se junts, com veiem en aquest cant setè de l'Odissea, però no són el mateix. La xènia pot ser una conseqüència de la súplica, però pot no ser-ne l'única o fins i tot no arribar a produir-se. La diferència principal entre tots dos procediments és l'últim pas, el de la resposta de l'adreçat, que en el cas de la súplica té llibertat per acceptar o rebutjar la petició del seu suplicant. En l'hospitalitat, en canvi, hi ha un sentit d'obligació o deure per part de l'amfitrió, de forma que no acomplir-lo implica córrer el risc d'un càstig diví. En canvi, en els textos en què trobem peticions rebutjades per part de l'adreçat, no hi ha cap càstig diví. Al cant vint-i-dos, quan Odisseu es troba en plena revenja dels pretendents, assistirem a les súpliques de dos d'ells, que rebran respostes diferents per part de l'heroi. 

La informació l'he treta de: 

• F. S. Naiden. Ancient Supplication. (Capítol 1: "Yes and No") 

Cant VI | Cant VIII 

Something Torn and New (#264)

No hi ha cap regió, cap cultura, cap nació avui dia que no hagi estat afectada pel colonialisme i les seves conseqüències. De fet, la modernitat es pot considerar un producte del colonialisme. Aquest llibre s'adreça a la descolonització de la modernitat. 

Aquesta col·lecció d'assajos de 2009, de l'autor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o és una lectura molt profitosa per a aquells que busqueu una introducció pràctica i breu a les principals idees del pensament postcolonial avui dia. Si no coneixeu l'obra de Ngũgĩ, pot ser una bona introducció, ja que condensa de forma breu i força senzilla de llegir els postulats teòrics de les seves principals obres assagístiques: Descolonitzar la ment i Desplaçar el centre. Si heu llegit aquestes dues obres, el que exposa l'autor aquí no us resultarà nou. El títol del recull, Something Torn and New prové d'un poema de Kamau Brathwaite, i es podria traduir com Una cosa esquinçada i nova. Es refereix a la possibilitat d'una renaixença de la cultura africana en les llengües natives africanes, més que en les llengües europees adoptades durant el procés de colonització. 

Durant els diferents capítols que conformen l'assaig, remodelats a partir de conferències pronunciades per Ngũgĩ en diferents ocasions, l'autor defensa aquesta Renaixença Africana com a necessitat per a l'emancipació de l'experiència neocolonial. Per més que les nacions colonitzades guanyessin la seva independència al llarg del segle vint, els queda recuperar la seva pròpia cultura, truncada dràsticament pels processos de dominació política, cultural i de pensament establerts pels colonitzadors. El llibre analitza el cas d'Irlanda com a experiència pilot del colonialisme, i la forma com la seva llengua pròpia, el gaèlic, va ser substituïda per l'anglès com a llengua de cultura i pràcticament esborrada del mapa fins a arribar al moment present. Això és el que els autors africans en llengües africanes proven d'evitar a tota costa, en tant que la pèrdua d'aquestes llengües suposaria la pèrdua de la memòria de l'opressió política i el trauma del passat. 

L'experiència colonial a Àfrica recull dos fenòmens diferenciats: l'esclavització d'una part de la població que va ser traslladada a altres parts del món - el que es coneix com a diàspora - i la colonització dins del continent, que incloïa la dominació política, econòmica i cultural per part dels colonitzadors, així com la brutal repressió de qualsevol moviment de resistència. Aquest procés de colonització és descrit en el llibre com a "desmembrament", que implica necessàriament una amnèsia col·lectiva forçada sobre les vides i la identitat perdudes. Aquest desmembrament passa per substituir les llengües natives per les del colonitzador, així com substituir tots els noms de lloc i de persona per uns noms nous imposats i controlats pel colonitzador. Ngũgĩ wa Thiong'o és el nom familiar que Ngũgĩ va recuperar a l'edat adulta, en tant que en la seva infància i joventut va ser anomenat, a l'anglesa, James Ngugi. El que Ngũgĩ evoca en aquest llibre és la necessitat de remorar aquests fets traumàtics que queden enterrats en la psique col·lectiva: l'única forma de recuperar la identitat i la llibertat perdudes en el procés colonial. Durant tot el llibre, Ngũgĩ juga amb la paraula anglesa remember que es pot llegir simultàniament com a "recordar" (el significat literal de remember) però també com a re-member o "re-membrar", és a dir, tornar a aplegar o unir els membres que havien estat dislocats en aquest "desmembrament" del cos colonitzat. 

En una explicació molt clara i un estil fluït, que es recolza constantment en les grans figures del pensament postcolonial i de la literatura africana del segle vint, Ngũgĩ aporta el seu argument per tal reivindicar la rellevància de la literatura en les llengües africanes pròpies de cada autor, i defensa un pan-africanisme basat en el diàleg constant i obert entre les cultures del continent i les cultures de la diàspora. Lluny de rebutjar el cosmopolitisme i els intercanvis culturals, reivindica la traducció com a pont indispensable per tal de plantejar aquest debat, i també reclama polítiques lingüístiques que afavoreixin l'aprenentatge i el conreu de les llengües natives per tal de recuperar aquesta memòria perduda. Something Torn and New ens presenta una reflexió necessària i autèntica sobre el món en què vivim, i ens desafia a repensar el món de relacions polítiques, econòmiques i socials en termes d'opressió, repressió, lluita i alliberament. 

Continguts: El primer capítol, "Pràctiques de desmembrament", explica succintament el procés de colonització a Àfrica, comparant-lo també amb el procés de colonització d'Irlanda. Una de les grans conseqüències d'aquest procés és el lingüicidi que, a través de la supressió de la llengua materna dels colonitzats, implanta la cultura i el sistema de valors dels colonitzadors en la ment dels colonitzats, amb la conseqüent alienació de la seva pròpia cultura. El segon capítol, "Visions re-membradores" explica la història del moviment Pan-Africà i dels moviments de Renaixença de la cultura negra arreu del món. Aquesta història està marcada per diferents debats sobre la raça i la identitat africana, des de la diàspora i des del continent, però la seva idea central és la supressió d'un trauma que a les víctimes de l'esclavitud i de la colonització se'ls va prohibir adreçar de forma adequada. Ngũgĩ reivindica aquí aquesta memòria soterrada, a la vegada que denuncia la supressió de les llengües natives com a part d'aquest procés d'alienació. El capítol tercer, "Memòria, Restauració i Renaixença Africana" reivindica els moviments polítics i d'alliberament en els països colonitzats del continent africà com a moviment paral·lel al Renaixement occidental: igual que aquesta etapa de la història va reivindicar les llengües vernaculars en oposició al llatí, així la Renaixença Africana ha de redescobrir les llengües africanes com a llengües de cultura i d'ensenyament. Per això, les traduccions entre aquestes llengües i entre aquestes i les occidentals són necessàries en aquesta dinàmica de re-membrament o memòria. El quart i darrer capítol, "Del Color a la Consciència Social" reivindica l'experiència de Sudàfrica com a model per a aquesta Renaixença política i cultural dels països africans. La consciència de l'opressió i de la desigualtat han estat bàsiques per mantenir la lluita i la resistència contra el règim colonial en el passat. De la mateixa forma, cal recuperar aquesta consciència pel que fa a les llengües africanes, com a mitjà per recuperar una memòria de la identitat africana. 

M'agrada: És una lectura molt agradable i amena en la seva claredat i concisió. M'agrada especialment el paral·lelisme dibuixat amb el cas irlandès, en què es fan clares les connexions profundes entre les experiències colonials arreu del món.

En podeu llegir uns fragments aquí. 

El desconcert m'aclapara quan et miro

Cant VI de l'Odissea

Després de l'accidentat viatge en el cant anterior, Odisseu ha arribat a l'illa d'Esquèria, on viuen els feacis. Aquesta illa s'ha identificat sovint amb l'actual Corfú, però sabem que la geografia homèrica no és exacta, més quan gran part dels llocs màgics que visita Odisseu són totalment ficticis. Al principi del capítol, Atena convenç Nausica d'anar a rentar la roba del palau dels feacis en vistes al seu casament. Nausica encara no ha escollit marit, tot i que no li falten pretendents entre els nobles feacis. Quan proposa el seu pla de bugada general davant del seu pare, el rei Alcínous, aquest comprèn el missatge entre línies i autoritza la sortida. 

No és tan sols una sortida de feina, sinó que es pot considerar una excursió: arribades a la riba del riu i amb la bugada ja feta, les donzelles mengen de picnic, canten i juguen a pilota. Odisseu les surt a trobar totalment nu, només amb una branca per tapar-se les vergonyes. Podeu imaginar el seu aspecte després d'una travessa marina de vint dies: completament arrebossat de sal marina i masegat per la pujada pels penya-segats, Odisseu sap que la seva presentació és decisiva per tal de guanyar el favor de la seva amfitriona. L'heroi inicia el ritual de la súplica, del qual parlarem amb detall més endavant, però fa el seu discurs des de la distància, perquè agenollar-se i abraçar-li els genolls a Nausica podria ser més que agosarat considerant la seva nuesa. 

Odisseu suplica a Nausica, d'Alice i Martin Provensen (1956)

El discurs afalagador d'Odisseu posa de manifest la seva habilitat oratòria: una de les més importants d'entre tots els seus enginys, astúcies i recursos. Amb tota la intenció, confon Nausica amb una deessa, la compara amb una jove palmera que s'enfilava a Delos, fa les lloances de tota la seva família sencera encara sense conèixer-los. És precisament la seva parla el que l'identifica com a noble a ulls de Nausica (a la Ilíada trobem un episodi semblant, en què Odisseu revela la seva noblesa a través del seu discurs). A part d'haver reconegut que qui té davant és d'origen noble, la princesa no es pot negar a acollir un suplicant: "tots els forasters i captaires vénen de part de Zeus" (p 171). De nou se'ns presenta l'hospitalitat entesa com a deure envers els déus. 

Per tant, la rebuda del foraster es posa en marxa ja al riu mateix: Odisseu rep aliment i vestit per part de les donzelles del seguici de Nausica, es banya i s'unta el cos amb oli per treure la salabror, i Atena li fa caure al damunt la gràcia (charis) que el fa aparèixer més alt, robust i atractiu per poder-se congraciar amb la seva amfitriona. No cal dir que Nausica se n'enamora immediatament. Després, quan tornen a la ciutat, la princesa fa entrar Odisseu per separat per evitar enraonaments, i li mana que es presenti com a suplicant a la reina Arete, la seva mare, abans de parlar amb el rei. 

No és l'únic capítol de tota l'Odissea que posa especial atenció al món femení, però sí que és cert que el món de Nausica i el seu seguici se'ns ofereix amb un detall que fa d'aquest cant un dels moments més destacats de tot el text. Uns breus apunts, doncs, sobre la importància de les dones en els textos homèrics. 

Odisseu i Atena es troben amb Nausica
Col·leccions estatals d'art antic de Munich. Font

El món femení d'Homer

L'anàlisi literària dels textos d'Homer ens presenta una multiplicitat d'interaccions entre els personatges masculins i els femenins. Tot i que l'acció que se'ns presenta en la majoria de capítols concerneix els homes de forma central, els personatges femenins són presents sense excepció al llarg de tot el text. Des d'Atena, que és la presència protectora al llarg de tota l'obra, fins a les diferents amfitriones que va trobant Odisseu al seu pas, passant pel paper preponderant de Penèlope com a protagonista femenina. 

Homer presenta retrats de dones que són realistes i tenen múltiples dimensions i profunditat, com els dels homes. Les dones es troben relegades a l'esfera de l'oikos, és cert, mentre els homes se'n van a viatjar, a consolidar relacions polítiques i a fer la guerra quan es dóna el cas, però això no es llegeix en el text homèric com a relació d'inferioritat / superioritat. Més aviat és una divisió funcional. La supervivència depèn tant de la capacitat de repel·lir els invasors i les amenaces externes com d'assegurar la continuïtat de la família en el si de la llar. Són dos móns complementaris que es necessiten l'un a l'altre. 

Aquest nivell de realisme en el text homèric va portar l'autor britànic Samuel Butler a desenvolupar la teoria de l'autoria femenina de l'Odissea, a la seva obra The Authoress of the Odyssey de 1897. Tot i que els arguments que fa servir per defensar aquesta tesi han estat més que qüestionats pels experts al llarg dels anys, el que no es pot negar és que aquesta obra va descobrir aquesta zona d'interès a la crítica literària, obrint tot un camp d'exploració del món femení en l'obra homèrica. Robert Graves va desenvolupar aquesta idea en forma de ficció a la seva novel·la La filla d'Homer (1955), que és una lectura totalment recomanable. 

La Ilíada i l'Odissea descriuen constantment el món de les dones amb una riquesa de detalls comparable a les descripcions de les armes, de la guerra i de les intrigues pel poder polític. Quan les dones actuen d'amfitriones, els seus regals són equiparables en riquesa i en luxe als dels homes: les dones regalen teixits preciosos en forma de mantells i túniques, que són fruit de la seva habilitat domèstica. El teler i la seva relació simbòlica amb allò que es teixeix o s'ordeix, amb l'habilitat pràctica de construir una realitat que no hi era, les suggereix bruixes o narradores. Com vàrem veure al capítol quart de l'Odissea, la reina Helena és una narradora d'històries, i per tant, preservadora i transmissora de la memòria dels herois aqueus. 

Al cant sisè, com hem vist, Nausica li mana a Odisseu que es dirigeixi com a suplicant a la seva mare en comptes del seu pare. Això ha obert interpretacions vàries sobre la transmissió del poder a la terra dels feacis: és un matriarcat, al capdavall? La resposta és molt més senzilla i es fa palesa ràpidament al següent cant, el setè: és la reina Arete la que reconeix els vestits prestats que porta el foraster, no el seu marit que, com a home en la societat homèrica, no està al cas dels assumptes d'intendència domèstica.

He tret la informació de les següents fonts:

• A woman's place in Homer de Peter Jones, a The Spectator. 

• Ricardo Olmos. "Una lectura femenina de la Odisea" a Sobre la Odisea. Visiones desde el mito y la arqueología de diversos autors. 

Cant V | Cant VII 

Esmorzar de campions (#263)

La fantasia d'en Trout era que algú s'escandalitzés amb les seves petjades. Això li donaria l'oportunitat de replicar amb grandiositat: "Per què s'ofèn tant? Només estic utilitzant la primera impremta de la humanitat. Està llegint un titular viu i universal que diu: 'Sóc aquí, sóc aquí, sóc aquí.' "

Esmorzar de campions es va publicar el 1973 i és la segona novel·la que llegeixo de l'autor nord-americà Kurt Vonnegut (1922-2007). Aquí fa gala del seu estil peculiar i del seu humor àcid fins a un punt corrosiu a l'hora de criticar la societat dels Estats Units, la seva cultura i la seva història, fins a fer-ne un pamflet extravagant i corprenedor de les misèries humanes i la desolació moral que poden arribar a afectar una societat sencera com si es tractessin d'una plaga mortífera. La societat nord-americana, basada en les nocions teòriques de la llibertat i el progrés, es descompon a un ritme vertiginós davant dels horrors de la guerra de Vietnam, les desigualtats racials, i l'abús i l'explotació a què es veuen sotmeses les seves classes baixes. 

El seu primer capítol obre amb un resum accelerat de la història dels Estats Units, o potser la seva versió apòcrifa i real, la que no ve als llibres d'història: amagada rere una façana de retòrica sobre el progrés, la llibertat, la igualtat i els drets per a tothom, el que es desplegarà a partir de 1492 és una dinàmica de genocidi, esclavitud, espoli i destrucció del medi ambient i del territori en virtut d'una suposada noció de progrés que, a la pràctica, es redueix a un concepte ben concret, representat amb el símbol del dòlar. Al llarg de la narració, assistirem al col·lapse d'aquest gran somni americà en la forma de l'empresari fet a si mateix, de manera que la misèria i una desolació sense horitzó final es convertiran en el destí dels protagonistes. 

El relat, com se'ns anuncia ben al principi de la novel·la, ens narra la trobada crucial entre dos personatges, l'empresari Dwayne Hoover, de la ciutat fictícia de Midland City al mig-oest americà, i Kilgore Trout, l'escriptor de novel·les de ciència-ficció que és un personatge recurrent a les obres de Vonnegut. Aquesta trobada serà decisiva per a tots dos personatges en molts sentits, però el que ens ofereix la novel·la són totes les circumstàncies, fortuïtes i casuals en la majoria dels casos, que portaran a aquest desenllaç. Pel camí, Vonnegut, en la figura del seu alter ego Philboyd Studge, ens ofereix la seva saviesa característica a l'hora d'explicar el procés creatiu de la seva novel·la: arrogant-se qualitats de Creador de l'Univers, Studge s'atura no sols a desgranar les desgràcies de la vida de Hoover i de Trout fins al moment present, sinó que també proveeix el relat amb informació detallada sobre la munió de personatges secundaris i casuals que aniran apareixent al llarg del viatge a Midland City. 

Homosexuals desterrats de la companyia humana, adolescents violades, negres condemnats a suplicar una feina pels racons (en el millor dels casos) o a la cadira elèctrica (en el pitjor), mestresses de casa abocades al suïcidi, i els efectes devastadors que la indústria dels antidepressius causa sobre el cervell humà són només un petit mostrari del que la societat americana té per oferir. Rere aquest retrat sense pal·liatius del moment present, als anys 70, se'ns ofereix també l'espectre de la història sobre aquest escenari dantesc: els fantasmes de la Gran Depressió, l'esclavitud i la posterior segregació dels negres, o l'explotació sistemàtica exercida per la indústria americana, són només notes marginals dins del relat, però que colpeixen precisament perquè toquen de ple la humanitat de les seves víctimes. 

Sinopsi: L'any 1972, l'escriptor de novel·les de ciència-ficció Kilgore Trout rep una invitació a un Festival de les Arts a la ciutat de Midland City. Al principi es veu temptat de refusar, però després s'hi repensa perquè es proposa donar una lliçó vital als seus mecenes: mostrar en la seva persona una vida dedicada a les arts i abocada al fracàs. Una part de la novel·la és el viatge en autoestop de Trout per tal d'arribar a Midland City. L'altra meitat són les vicissituds d'un empresari de la ciutat, venedor de cotxes Pontiac, Dwayne Hoover, que es troba a punt del col·lapse nerviós sense saber-ho. 

M'agrada: Com també m'agrada d'Escorxador-5, la humanitat incontestable de Vonnegut que llueix rere la seva façana de cinisme i d'humor negre. Que a moments em recordi la desesperació lúcida de Sam Savage també és un punt important a tenir en compte. 

Vergonya (15)

Puc equivocar-me en les meves suposicions sobre el cas, i hauria de callar esperant que s'aclarís la situació i se'n fessin públics els detalls. Ara bé, seria prudent i no diria res si no hi hagués el precedent dels casos de l'Adrià Carrasco i de la Tamara Carrasco (i el jutge instructor d'aquells i del d'avui no fos, casualment, el mateix). Seria prudent i no diria res si el cas del comando Dixan no hagués existit mai. Detencions realitzades sobre la base de suposicions i conjectures que de moment només han vist el paper, mentre presenciem la gesticulació histèrica de representants de partits polítics que semblen haver emès ja una sentència al respecte. 

No hi ha presumpció d'innocència quan el detingut és l'enemic intern. No hi ha ni tan sols necessitat de presentar proves contra algú. Només actuaria així un estat esparverat per la no-violència de la proposta, i desesperat per un relat que se li escapa de les mans. 

http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1669514-nou-independentistes-detinguts-en-una-operacio-de-la-guardia-civil-a-catalunya.html

https://www.elnacional.cat/ca/politica/llibertat-cdr-detinguts-declarar-guardia-civil_423056_102.html

https://www.elnacional.cat/ca/politica/estat-colla-independentisme-terrorisme-sentencia_423032_102.html

https://www.theguardian.com/world/2019/sep/23/spanish-police-arrest-catalan-separatists-on-suspicion-of-terrorism

https://www.reuters.com/article/us-spain-catalonia/spanish-police-arrest-nine-catalan-separatists-for-allegedly-planning-violence-idUSKBN1W80FG

---------------------------------------------

Actualitzo el 24 de setembre: 

Tot i ser acusats de terrorisme, no se'ls aplica la llei antiterrorista. (?) 

https://www.elnacional.cat/ca/politica/detinguts-cdr-llei-antiterrorista_423251_102.html

https://www.elnacional.cat/ca/politica/jutges-democracia-questiona-escrit-fiscalia-cdr_423335_102.html

https://www.ara.cat/politica/portaveu-Jutges-Democracia-Fiscalia-detencions_0_2313368730.html

Actualitzo el 25 de setembre: 

Tot i seguir acusats de terrorisme, fiscalia retira els càrrecs de rebel·lió i tinença d'armes. I algú em pot explicar com s'és terrorista sense tenir armes? 

https://diario16.com/la-fiscalia-retira-la-acusacion-por-tenencia-de-explosivos-y-rebelion-a-los-detenidos-de-los-cdr/

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-migdia/operacio-judes-la-fiscalia-mante-lacusacio-de-terrorisme-i-fa-caure-tinenca-dexplosius-i-rebellio/video/5924817/

No et pots queixar de la teva mala sort

Cant V de l'Odissea

Després de seguir les aventures de Telèmac per tal d'esbrinar quin ha estat el destí del seu pare, tornem a l'assemblea dels déus. En realitat, és una escena que ja hem presenciat al primer cant, i aquí es repeteix, amb Zeus enviant Hermes a l'illa de Calipso per manar-li que deixi anar Odisseu. Finalment arribem a l'illa de Calipso i se'ns introdueix Odisseu, que plora desconsolat per la seva situació de captivitat.

Odisseu i Calipso d'Alan Lee (1995)

Quan Hermes arriba a Ogígia assistim a una nova mostra d'hospitalitat, aquest cop per part de Calipso, la seva amfitriona; però aquí, enlloc d'oferir-li menjar i beguda, li ofereix ambrosia i nèctar, que són el menjar i la beguda dels déus, respectivament. A l'antiga Grècia eren substàncies molt apreciades perquè eren aromàtiques, i simbolitzaven la immortalitat. Tot i que Calipso s'enutja amb l'ordre rebuda dels déus, i l'atribueix a la gelosia dels déus envers les deesses que prenen amants mortals, l'acaba acceptant i facilita la partida d'Odisseu. Aquest es construeix un rai amb els arbres que hi ha a l'illa, seguint el consell de la nimfa, que aprovisiona el rai perquè l'heroi pugui emprendre el viatge.

La travessa transcorre sense problemes durant disset dies, fins que Posidó torna de la terra dels etíops. Sembla que Posidó ha acceptat finalment l'acord que els déus han pres a l'assemblea, però es decideix a dirigir una última calamitat a Odisseu, i li envia una terrible tempesta que fa perillar l'estabilitat del rai. Aquí és on es descobreix que Posidó, a més de ser un déu especialment irritable i temperamental, també té una vena d'humor negre: "Ara que ja has patit moltes calamitats, vés errívol fins que et trobis amb homes nodrits per Zeus. Ara bé, així i tot, crec que no et pots queixar de la teva mala sort." (p 158) Tanmateix, Odisseu compta amb l'assistència de la nereida Leucòtea que li dóna un mantell màgic que li impedirà enfonsar-se a l'aigua mentre neda cap a la costa dels feacis. Però s'haurà de treure la roba perquè les vestimentes que li ha donat la nimfa Calipso pesen massa com per poder nedar amb elles. És per això que Odisseu arriba nu a la costa feàcia.

Després d'anar a la deriva sobre un tronc durant tres dies, Odisseu arriba finalment a la costa escarpada dels feacis, on s'ha d'aferrar als penya-segats i lluitar contra les onades per aconseguir sobreviure, però finalment fa una súplica al riu que baixa per les roques i aquest li possibilita l'arribada a terra ferma. Finalment, exhaust, es posa a dormir entre uns arbustos que hi ha en un bosc proper.

Calipso lamenta la marxa d'Odisseu de William Russell Flint (1924) 

Atena i Posidó són els dos déus que tenen un paper més destacat al relat, ja que actuen com a antagonistes rere els conflictes que han d'afrontar els personatges humans. Atena és la protectora d'Odisseu, i farà el possible perquè aquest pugui tornar a casa, i Posidó, al contrari, farà el possible per entorpir el seu viatge. D'altra banda, també uns breus apunts sobre les relacions entre déus i mortals a la mitologia grega, a propòsit de la situació inicial en què trobem Odisseu amb la nimfa Calipso.

En aquests casos en concret no cito bibliografia, perquè la informació bàsica sobre els mites és prou coneguda, i la podeu trobar a llocs molt nombrosos, a Internet i a diccionaris i enciclopèdies de mitologia.

Atena i Posidó

Posidó és el déu del mar, i és el causant de les tempestes marines i els terratrèmols. És un déu amb molt mal geni, però és el protector dels mariners i de tots aquells que viatgen per mar. Posidó és un dels germans de Zeus, i després de la guerra que els olímpics van mantenir amb els titans, ell i els seus germans Zeus i Hades es van repartir a sorts els diferents dominis de l'univers. A Zeus li van tocar el cel i la terra, a Hades el món dels morts i a Posidó el regne de les aigües.

Atena era filla de Zeus: segons algunes versions del mite aquesta va néixer, sense mare, directament del cap de Zeus; mentre que altres versions fan que la seva mare sigui la deessa Metis, personificació de la saviesa, l'astúcia i l'habilitat. Aquestes qualitats, de fet, són les que s'associen sovint amb Atena, i és precisament per això que Atena és la protectora d'Odisseu, un heroi que destaca precisament per aquestes qualitats.

La rivalitat d'Atena i Posidó no es redueix a l'Odissea. És ben conegut que Atena és la patrona de la ciutat d'Atenes, però aquest patronatge va ser disputat, precisament, entre ella i Posidó. Tots dos déus van fer regals a la ciutat d'Atenes, i els ciutadans van escollir el regal d'Atena, l'olivera, per sobre del regal de Posidó, un corrent d'aigua, dins de la ciutat, que va resultar salada.

Temple dedicat a Posidó al cap Súnion. Font

Relacions entre déus i mortals

És un motiu que apareix de forma repetida en moltíssims mites, i aquí no en faré una llista exhaustiva. Començant per les múltiples aventures de Zeus amb mortals d'ambdós sexes, molts altres déus també van tenir relacions amoroses amb mortals. Els fills d'aquestes relacions sovint eren semidéus, destacats per les seves qualitats heroiques. Per exemple, Heracles era fill de Zeus i una mortal, Alcmena. D'altres vegades, la seva condició intermèdia s'explicava a través d'una doble paternitat, com en el cas de Teseu, fill a la vegada del rei Egeu i del déu Posidó. De vegades, alguns déus també eren fills de Zeus amb mortals, com és el cas de Dionís. I Dionís també acabarà casant-se amb una mortal, Ariadna (almenys en algunes versions del mite).

Aquest tipus de relacions, per tant, són força habituals en la mitologia grega. Altres mites coneguts són el d'Afrodita i Adonis, el d'Apol·lo i Cassandra, o el d'Eros i Psique, que C. S. Lewis va revisitar en la seva novel·la Mentre no tinguem rostre. Aquest mateix capítol cinquè de l'Odissea comença amb una referència al mite d'Aurora i Titó, també una relació entre una deessa i un mortal.

Aquestes llegendes de vegades tenen un final feliç, o de vegades presenten versions alternatives amb finals feliços i finals tràgics per a un mateix relat, però tot sovint el desenllaç és fatídic per al mortal en qüestió. Moltes vegades els mortals que rebutgen les atencions d'un déu (Cassandra, per exemple) reben un càstig o maledicció per part d'aquest, o els que són feliços amb aquesta relació de vegades són l'objecte de la gelosia o la revenja d'altres déus. D'altra banda, cal no oblidar els més que freqüents "raptes" de nimfes o donzelles per part de déus, com Zeus o Apol·lo, o criatures monstruoses, com els centaures o els ciclops, on hem de llegir el "rapte" en qüestió com una expressió eufemística que es refereix a una violació. El que destaca en tots els casos, siguin com siguin, és que no és una relació d'iguals, evidentment, perquè els déus són els que regeixen el destí dels humans, i certes decisions són fatídiques per als mortals implicats en elles siguin en el sentit que siguin.

Per més que Calipso, com a nimfa, sigui una deessa menor, en aquest capítol trobem Odisseu en un dilema semblant. D'una banda, sembla profundament entristit per la impossibilitat de tornar a casa; d'altra banda, es fica al llit amb Calipso sense semblar tenir cap problema al respecte. En el context de la Grècia antiga, no sembla una contradicció: els herois prenen l'ocasió que se'ls presenta, els conceptes de voluntat o de llibertat no encaixen exactament en la mentalitat grega com els coneixem avui dia, i l'ètica del món homèric no té gaire a veure amb la cristiana. Així doncs, si tenim en compte que una divinitat ultratjada és com una bomba de rellotgeria, i que Odisseu fa anys que vagareja pel món sense garanties ni una noció clara del seu destí, doncs sembla que hi ha prou motius per trobar-lo plorant. 

Cant IV | Cant VI 

Els desposseïts (#262)

No podeu comprar la Revolució. No podeu fer la Revolució. Només podeu ser la Revolució. És en el vostre esperit o no és enlloc. 

Aquesta novel·la de 1974 és considerada a hores d'ara una de les millors de la seva autora, Ursula K. Le Guin (1929-2018), així com una de les millors novel·les de ciència-ficció que s'hagin escrit mai. És una de les més polítiques que mai he llegit, si més no. L'acció se situa a cavall entre dos planetes veïns, Anarres i Urras, i la novel·la és perfectament simètrica, no tan sols en l'estructura i en les decisions formals, sinó també pel que fa al contingut. Tots dos planetes mantenen una relació econòmica - Anarres és una colònia d'Urras - però la seva diferència principal és que tots dos es regeixen per sistemes polítics oposats. 

Urras és el que coneixeríem com un sistema capitalista, el valor fonamental del qual és la propietat. La seva societat està altament jerarquitzada, i de seguida comença a excloure la llibertat de l'equació, creant una societat segregada en què la divisió entre rics i pobres es fa insalvable, i l'explotació que aquests pateixen a mans de l'elit econòmica es perpetua a través de la repressió i el secretisme. La societat d'Anarres, de fet, va sorgir en el cor d'Urras, en forma de revolució contra el poder i les institucions, i de la mà d'una visionària, Odo, que va posar les bases teòriques d'un sistema anarquista. En comptes de provar de reprimir o contenir una revolució inevitable, els governants urrastis van desterrar els rebels odonians a un planeta deshabitat, Anarres, on aquests es van instal·lar i van crear la societat perfecta. La societat creada pels anarrestis és una utopia comunitària, basada en la solidaritat i en el treball, on no hi ha institucions de cap tipus, i conseqüentment, la llibertat ha de ser absoluta per tal que l'individu es pugui auto-realitzar de la forma que cregui convenient. Sense cap noció de la propietat o dels diners, el treball és vist com una necessitat que ningú no imposa sobre ningú - cap anarresti hi està obligat, de fet - però que tothom assumeix de grat per al bé de la comunitat. En una societat on no hi ha cap noció de càstig perquè no hi ha cap noció de retribució, on tot és gratuït, l'anomalia més perseguida i penalitzada és l'egoisme. Tanmateix, l'única penalització possible és la desaprovació social, ja que tampoc no hi ha cap sistema de justícia ni institucions penitenciàries. 

El relat narra el viatge d'anada i tornada de Shevek, un científic anarresti, a Urras, i la seva estada en aquest planeta. A través dels seus capítols se'ns va descobrint la finalitat d'aquest viatge, així com els problemes i obstacles que Shevek anirà trobant per tal d'acomplir la seva missió i salvaguardar-la dels interessos partidistes de les diverses comunitats amb qui s'anirà relacionant. L'estructura de la novel·la també és simètrica, en tant que va intercalant dos relats diferents: en primer lloc, el de l'accidentat viatge de Shevek a Urras i tot el que s'hi esdevé; paral·lelament, també se'ns descriu tota la trajectòria personal de Shevek a Anarres, des que és un infant fins al moment en què decideix emprendre el viatge, i d'aquesta forma arribem a conèixer les seves motivacions personals, polítiques i professionals a l'hora de visitar el món urrasti. 

El que la novel·la anirà revelant poc a poc són les anomalies que es produeixen al cor d'aquests dos sistemes aparentment immòbils: mentre que al cor d'Urras s'hi està gestant una revolució dels desposseïts, que pretén derrocar les institucions de poder d'aquest món per tal d'acabar amb la desigualtat present, el món d'Anarres s'ha anat estancant al llarg dels anys, i el que havia començat com a comunitarisme ara es transforma en pressió brutal contra la individualitat. L'administració d'un món polític igualitari sense jerarquies i estructures comença a fossilitzar en una burocràcia impersonal i cruel, i en una pressió social que castiga durament la llibertat de pensament, la creació artística i, de fet, qualsevol manifestació massa estrident d'individualitat, titllada immediatament de comportament antisocial. 

Els desposseïts és una novel·la d'idees que agradarà als fans de la ciència ficció més clàssica: les tensions entre aquests dos móns imaginaris són indestriables del context cultural de la Guerra Freda, en què l'altre desconegut a l'altra banda el mur pot ser interpretat a la vegada com a amenaça per al poder i esperança secreta per a la dissidència. A cavall entre aquests dos móns, el protagonista acaba retratat com a dissident en tots dos, no sempre per voluntat pròpia, i un dels grans misteris de la lectura és com acabarà esclatant tota aquesta tensió acumulada entre les dues societats. Els desposseïts és una lectura molt recomanable, no sols per a amants de la ciència-ficció, sinó en general per a tots aquells a qui agradin les lectures reflexives i especulatives sobre els móns polítics que construïm i que ens oprimeixen. 

Sinopsi: La novel·la s'obre amb el viatge d'anada d'un científic anarresti, Shevek, al planeta Urras, amb l'esperança de poder compartir allà unes teories científiques innovadores que poden revolucionar el món de la física i de la tecnologia, però que són rebutjades al seu planeta natal, Anarres. Al llarg de la narració assistirem a les vicissituds del seu viatge, així com a la història del seu passat i de la seva formació fins a arribar al moment present. 

M'agrada: Els paral·lelismes i les relacions ocultes que es van establint al llarg de la narració entre dos móns tan diferents, i la magnífica forma com la novel·la està escrita i estructurada. És una de les millors obres que he llegit d'Ursula K. Le Guin fins al moment, i això és dir molt. 

Qui es posaria a dormir al costat d'un monstre marí?

Cant IV de l'Odissea 

Aquest capítol narra l'estada de Telèmac a Esparta, a la cort de Menelau. Quan Paris, un dels prínceps de Troia, va raptar Helena, l'esposa de Menelau, aquest va posar en marxa la guerra de Troia per tal de recuperar-la. En el capítol anterior vam conèixer per Nèstor que Menelau havia tingut un retorn força accidentat a casa seva. Aquí coneixerem les seves aventures en primera persona. 

Quan Telèmac i Pisístrat arriben a la cort d'Esparta, es queden profundament admirats per la riquesa del palau de Menelau. De nou es posen en marxa els rituals de l'hospitalitat, i la reina Helena reconeix la identitat de Telèmac quan aquest es posa a plorar en sentir les paraules de Menelau sobre el seu pare, Odisseu. Tots els assistents al banquet es posen a plorar en recordar Odisseu i les atrocitats comeses a la guerra de Troia, i Helena els droga la beguda perquè se sentin alegres. Aleshores, Helena narra alguns episodis de les gestes d'Odisseu a Troia. En una ocasió, Odisseu es va infiltrar a la ciutat disfressat de pidolaire, episodi que és significatiu perquè es repetirà quan Odisseu arribi a Ítaca. Aquí Helena renega de la seva fugida a Troia amb Paris, i revela que durant l'última etapa de la guerra va començar a afavorir el bàndol dels aqueus. Menelau relata a continuació l'episodi del cavall de Troia. 

Al matí següent, Telèmac continua fent-li preguntes a Menelau sobre el seu pare. Aleshores Menelau relata la seva aventura amb el déu Proteu a l'illa de Faros. Idòtea, una nimfa filla de Proteu, suggereix a Menelau un parany per tal que pugui atrapar Proteu i obtenir les seves respostes. Menelau i els seus homes es disfressen amb unes pells de foques i es camuflen dins del ramat de foques de Proteu. Quan aquest s'adorm, li cauen a sobre i el retenen impedint que canviï de forma, mentre Proteu prova de convertir-se en diversos animals. 

Proteu, l'ancià del mar de N. C. Wyeth (1929)

Proteu aconsella a Menelau la millor forma de tornar a casa sa i estalvi i li relata el retorn del seu germà Agamèmnon a Micenes. Aquest relat ja ha aparegut esmentat en els capítols anteriors, però aquí la història se'ns ofereix amb tots els detalls. A continuació, Proteu li parla de l'últim dels herois que falta per retornar a casa: Odisseu. Proteu li revela que es troba captiu a l'illa de la nimfa Calipso, sense nau ni tripulació. Un cop obtinguda aquesta informació, Telèmac es disposa a tornar a Ítaca. Telèmac i Menelau s'acomiaden oferint-se diversos regals l'un a l'altre. 

Paral·lelament a aquests fets, a Ítaca, els pretendents planegen una emboscada contra Telèmac amb la intenció de matar-lo tan bon punt torni a casa. L'herald Medont informa a Penèlope d'aquest pla, i aquesta s'assabenta de l'absència del seu fill. Penèlope és confortada per Euriclea i per Atena en la forma d'Iftima, la germana de Penèlope. 

A continuació uns breus apunts que poden ser útils per entendre aquests primers quatre capítols. D'una banda, el cicle micènic (tota una sèrie de mites al voltant de la família d'Agamèmnon) tenen una gran importància a l'Odissea perquè formen el contrapunt del relat de la família d'Odisseu. D'altra banda, cal entendre també quin és el paper del viatge de Telèmac dins de l'obra sencera, i per què l'obra se'ns introdueix amb aquests quatre capítols, quan Odisseu encara no ha aparegut pròpiament en el text. 

El cicle micènic

El cicle micènic és un conjunt de mites que tenen a veure amb el paper d'Agamèmnon a la guerra de Troia i les seves relacions familiars abans i després de la guerra. Abans d'anar a la guerra, Agamèmnon va sacrificar la seva filla Ifigènia als déus, i això va provocar l'animositat de la seva dona, Clitemnestra, que va prendre Egist com a amant. Egist era cosí d'Agamèmnon i també tenia motius per a la revenja. 

La història sencera és força complexa, i es remunta als pares d'Egist i Agamèmnon, els germans Atreu i Tiestes, amb canibalisme inclòs. En podeu trobar resums a diversos llocs a Internet o a diccionaris i enciclopèdies de mitologia. El cas és que Egist i Clitemnestra van ocupar el tron de Micenes en absència d'Agamèmnon, però quan aquest va tornar a casa, el van assassinar. Electra, una de les seves filles, va amagar el fill petit d'Agamèmnon i Clitemnestra, Orestes, i aquest va créixer a l'exili. Quan es va fer gran, va tornar a Micenes i va venjar l'assassinat del seu pare matant la seva mare i Egist. L'episodi del retorn d'Agamèmnon i la posterior revenja per part d'Electra i Orestes va ser desenvolupada amb detall en diverses tragèdies de l'època clàssica: a la trilogia de l'Orestíada d'Èsquil (Agamèmnon, Les coèfores i Les eumènides) i a Electra de Sòfocles. Totes elles són molt bones lectures. 

La importància d'aquest relat per a l'Odissea és que presenta un paral·lel amb la història que ens ocupa, la del retorn d'Odisseu. Els valors i actituds positius en el relat d'Odisseu tenen el seu revers negatiu en la història de Micenes, i el paral·lel es pot rastrejar quasi punt per punt. Vegem-ne un petit resum: 

• Odisseu / Agamèmnon: en tots dos casos, són l'heroi absent que ha de tornar a casa. Mentre que Odisseu és astut i intel·ligent, i recorre a paranys per poder evitar les possibles represàlies dels pretendents, Agamèmnon peca d'excés de confiança, i cau de quatre grapes en la trama ordida per la seva esposa, Clitemnestra. 

• Penèlope / Clitemnestra: són models oposats de feminitat i del rol de l'esposa. Mentre que Clitemnestra pretén ocupar el tron del seu marit mentre aquest és absent, i col·loca el seu amant en aquest rol, Penèlope es manté pacient i fidel al seu marit i rebutja tots els pretendents. Hem vist anteriorment com, en diversos mites, se'ns presenta aquesta prerrogativa de la reina d'escollir un nou marit quan el tron ha quedat vacant, però la falta de Clitemnestra és la d'actuar com si el seu marit fos mort. Penèlope també és molt més intel·ligent, en aquest sentit, i és conscient del risc que comporta l'elecció d'un marit en substitució d'Odisseu. 

• Telèmac / Orestes: també són dos models diferents (tot i que no oposats) de "pietat filial", per expressar-ho d'alguna manera. En l'Odissea, Orestes rep tota mena de lloances per la seva decisió de venjar el seu pare: la seva acció de matar Clitemnestra i Egist es llegeix en tot moment com l'acompliment d'un deure familiar. En canvi, Telèmac es mostra refractari a començar a assassinar pretendents a tort i a dret, i això de vegades es llegeix com a feblesa per part del jove. Ara bé, el fet que Odisseu sigui viu és una diferència important entre les dues situacions: Orestes porta a terme una venjança de sang, contra l'assassinat del seu pare (les normes de pietat familiar són força estrictes, en aquest sentit, i aquest és un tema recurrent a les tragèdies clàssiques), mentre que l'abast de l'ofensa dels pretendents no arriba a aquests extrems. En aquest sentit, l'actitud més continguda i reflexiva de Telèmac (els epítets que més freqüentment rep al text són "prudent" i "assenyat") acaba tenint la seva recompensa positiva al final de l'Odissea, quan aconsegueix ajudar el seu pare a recuperar el tron d'Ítaca: en presència d'Odisseu, la revenja li correspon a aquest i no a Telèmac. 

• Els pretendents / Egist: els casos també són paral·lels, tot i que els pretendents es troben amb la negativa de Penèlope i la pretensió de Telèmac al tron com a principals obstacles per a la successió al tron. En canvi, Egist té la via més lliure, i també té una pretensió al tron com a familiar directe d'Agamèmnon. Sembla que Egist presenta un caràcter més prudent i calculador que els pretendents, però finalment el destí de tots ells és similar. 

Als següents enllaços hi trobareu resums del cicle micènic, en anglès. Com he dit, en podeu trobar a moltes altres fonts amb cerques senzilles.

• The Mycenaean Saga 

• Agamemnon and the Cursed House of Atreus de Ben Potter, a Classical Wisdom Weekly.

Ara, uns breus apunts, per finalitzar, sobre la importància d'aquests primers quatre capítols de l'Odissea dins de l'obra en general. 

El viatge de Telèmac

Com hem vist, aquests quatre primers capítols són introductoris, i fan la funció de plantejament per a tota l'obra, i ja a partir d'aquest punt entrarem pròpiament al relat d'Odisseu, que és el centre de la narració. Tanmateix, el poeta s'esforça per presentar-nos amb detall la complexitat de la situació a Ítaca, i també el caràcter de Telèmac a l'hora d'afrontar els seus dilemes. 

El viatge de Telèmac és un relat de pas a la majoria d'edat, i representa una mena de procés educatiu per al príncep. Al llarg d'aquests capítols, Telèmac aprèn a exercir les convencions socials que s'esperen d'un noble (amb aspiracions a rei, com hem vist anteriorment), i veiem repetidament com exerceix els rituals de súplica, d'hospitalitat, i practica les habilitats oratòries a les corts de Nèstor i de Menelau. També rep els consells i recomanacions dels seus mentors, Mentes i Mèntor, i al final del seu viatge sembla que ha adquirit una experiència més gran en els afers públics del que tenia en el punt de partida. (I si donem per bones les suposicions sobre el bany amb Policasta, la seva maduresa sexual també formaria part d'aquest pas a l'edat adulta.)

Ara bé, el viatge és important també perquè és una preparació del retrobament de Telèmac amb el pare que amb prou feines ha conegut mai. Més endavant parlarem del trop del reconeixement en la literatura grega. El comentari de Nèstor sobre el patronatge d'Atena sobre Odisseu, i el relat que fa Helena d'Odisseu a Troia vestit de pidolaire són elements que Telèmac utilitzarà més endavant, a Ítaca, per reconèixer la veritable identitat del seu pare. Telèmac és l'únic personatge que accepta la paraula d'Odisseu sobre la seva identitat, però que no en pot reconèixer cap signe físic o visible (semata), ja que no l'ha vist mai. En aquest sentit, la informació guanyada en les visites a Pilos i Esparta seran decisives per a Telèmac. 

Aquesta tesi sobre la relació entre el viatge de Telèmac i el seu posterior reconeixement d'Odisseu l'he trobada al següent article, que val molt la pena de llegir: 

• Tim Wright. "Telemachus' Recognition of Odysseus." Greek, Roman and Byzantine Studies 58 (2018) 1-18.

Menelau captura Proteu d'Alan Lee (1995)

Cant III | Cant V