No hi ha cap regió, cap cultura, cap nació avui dia que no hagi estat afectada pel colonialisme i les seves conseqüències. De fet, la modernitat es pot considerar un producte del colonialisme. Aquest llibre s'adreça a la descolonització de la modernitat. (Prefaci)
Un acte colonial - de fet, qualsevol acte en el context de la conquesta i la dominació - és al mateix temps una pràctica de poder, amb la intenció de pacificar una població, i un acte simbòlic, una representació de poder amb la intenció de produir ments dòcils. (Capítol 1)
És terrible que se t'imposi la llengua d'algú altre però és acceptable imposar la llengua pròpia als altres: aquest és el dret del conqueridor. (Capítol 1)
L'Àfrica postcolonial no ha fet mai el dol per les morts que van ocórrer en els dos esdeveniments traumàtics de la seva història: l'esclavitud i la colonització. Molts milers de persones van morir a terra i al mar. Altres van morir a les plantacions d'esclaus en el món de la seva captivitat i a les plantacions colonials com les plantacions de cautxú del Congo belga i a les mines d'or i diamants de Sudàfrica. Milions van morir en les lluites contra l'esclavisme, l'esclavitud i el colonialisme. Tot plegat va ser un holocaust africà, un regne de l'horror. Els que van caure no van rebre un enterrament adequat, ni un dol periòdic com el que descriu Nketia. Kenya, que va recobrar la independència després de més de seixanta anys de govern colonial britànic, és un bon exemple d'aquesta negació. En lloc de rememorar hi va haver un intent sistemàtic de fer com si la independència de Kenya hagués vingut com a regal de la reina d'Anglaterra, igual que l'alliberament dels esclaus es va pregonar com un regal de la bona reina Victoria. L'alliberament, que era un regal que honorava els caiguts, no formaria part de la memòria postcolonial. (Capítol 2)
La unitat dels morts, els vius i els nonats s'ha trencat. No hi ha guariment, no hi ha unitat; només una dislocació de la psique nacional, perquè quan no es recorda el passat, no s'hereten els ideals que permeten mesurar els excessos del present. Kenya no n'és un cas aïllat. (Capítol 2)
Quan els autors europeus es referien a Àfrica com el Continent Negre o escrivien novel·les sobre el tema de la foscor, s'estaven referint irònicament al que ells havien creat amb la seva llum particular. Conrad va ser molt perspicaç quan va veure les portes al Cor de les tenebres de la seva novel·la en els magatzems europeus. El Tàmesi i Brussel·les eren les portes al cor de les tenebres on la gent era perseguida pel seu color i la forma del seu nas. (Capítol 3)
Els artistes no creen les tensions i els conflictes de la societat; responen a ells, els donen forma i direcció o potser tan sols els registren - i això és tan cert dels artistes africans als segles vint i vint-i-u com dels artistes del Renaixement europeu segles abans. (Capítol 3)
La traducció és la llengua de les llengües, un llenguatge a través del qual totes les llengües poden parlar les unes amb les altres. (Capítol 3)
Siguin quines siguin les fites aconseguides, incloses la independència i l'alliberament nacional, aquestes no van sorgir soles. Van ser resultat de la lluita i el sacrifici, i ens correspon a nosaltres, els hereus de tots i cadascun dels guanys d'aquests sacrificis, no oblidar. Un poble sense memòria està en perill de perdre la seva ànima. (Capítol 4)
Cap llengua té el monopoli com a guardiana de la memòria, i totes les memòries contribueixen al punt de trobada de la victòria humana. (Capítol 4)
 |
| Ngũgĩ wa Thiong'o |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada