"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

28 de setembre de 2019

El desconcert m'aclapara quan et miro

Cant VI de l'Odissea

Després de l'accidentat viatge en el cant anterior, Odisseu ha arribat a l'illa d'Esquèria, on viuen els feacis. Aquesta illa s'ha identificat sovint amb l'actual Corfú, però sabem que la geografia homèrica no és exacta, més quan gran part dels llocs màgics que visita Odisseu són totalment ficticis. Al principi del capítol, Atena convenç Nausica d'anar a rentar la roba del palau dels feacis en vistes al seu casament. Nausica encara no ha escollit marit, tot i que no li falten pretendents entre els nobles feacis. Quan proposa el seu pla de bugada general davant del seu pare, el rei Alcínous, aquest comprèn el missatge entre línies i autoritza la sortida. 

No és tan sols una sortida de feina, sinó que es pot considerar una excursió: arribades a la riba del riu i amb la bugada ja feta, les donzelles mengen de picnic, canten i juguen a pilota. Odisseu les surt a trobar totalment nu, només amb una branca per tapar-se les vergonyes. Podeu imaginar el seu aspecte després d'una travessa marina de vint dies: completament arrebossat de sal marina i masegat per la pujada pels penya-segats, Odisseu sap que la seva presentació és decisiva per tal de guanyar el favor de la seva amfitriona. L'heroi inicia el ritual de la súplica, del qual parlarem amb detall més endavant, però fa el seu discurs des de la distància, perquè agenollar-se i abraçar-li els genolls a Nausica podria ser més que agosarat considerant la seva nuesa. 

Odisseu suplica a Nausica, d'Alice i Martin Provensen (1956)

El discurs afalagador d'Odisseu posa de manifest la seva habilitat oratòria: una de les més importants d'entre tots els seus enginys, astúcies i recursos. Amb tota la intenció, confon Nausica amb una deessa, la compara amb una jove palmera que s'enfilava a Delos, fa les lloances de tota la seva família sencera encara sense conèixer-los. És precisament la seva parla el que l'identifica com a noble a ulls de Nausica (a la Ilíada trobem un episodi semblant, en què Odisseu revela la seva noblesa a través del seu discurs). A part d'haver reconegut que qui té davant és d'origen noble, la princesa no es pot negar a acollir un suplicant: "tots els forasters i captaires vénen de part de Zeus" (p 171). De nou se'ns presenta l'hospitalitat entesa com a deure envers els déus. 

Per tant, la rebuda del foraster es posa en marxa ja al riu mateix: Odisseu rep aliment i vestit per part de les donzelles del seguici de Nausica, es banya i s'unta el cos amb oli per treure la salabror, i Atena li fa caure al damunt la gràcia (charis) que el fa aparèixer més alt, robust i atractiu per poder-se congraciar amb la seva amfitriona. No cal dir que Nausica se n'enamora immediatament. Després, quan tornen a la ciutat, la princesa fa entrar Odisseu per separat per evitar enraonaments, i li mana que es presenti com a suplicant a la reina Arete, la seva mare, abans de parlar amb el rei. 

No és l'únic capítol de tota l'Odissea que posa especial atenció al món femení, però sí que és cert que el món de Nausica i el seu seguici se'ns ofereix amb un detall que fa d'aquest cant un dels moments més destacats de tot el text. Uns breus apunts, doncs, sobre la importància de les dones en els textos homèrics. 

Odisseu i Atena es troben amb Nausica
Col·leccions estatals d'art antic de Munich. Font

El món femení d'Homer 

L'anàlisi literària dels textos d'Homer ens presenta una multiplicitat d'interaccions entre els personatges masculins i els femenins. Tot i que l'acció que se'ns presenta en la majoria de capítols concerneix els homes de forma central, els personatges femenins són presents sense excepció al llarg de tot el text. Des d'Atena, que és la presència protectora al llarg de tota l'obra, fins a les diferents amfitriones que va trobant Odisseu al seu pas, passant pel paper preponderant de Penèlope com a protagonista femenina. 

Homer presenta retrats de dones que són realistes i tenen múltiples dimensions i profunditat, com els dels homes. Les dones es troben relegades a l'esfera de l'oikos, és cert, mentre els homes se'n van a viatjar, a consolidar relacions polítiques i a fer la guerra quan es dóna el cas, però això no es llegeix en el text homèric com a relació d'inferioritat / superioritat. Més aviat és una divisió funcional. La supervivència depèn tant de la capacitat de repel·lir els invasors i les amenaces externes com d'assegurar la continuïtat de la família en el si de la llar. Són dos móns complementaris que es necessiten l'un a l'altre. 

Aquest nivell de realisme en el text homèric va portar l'autor britànic Samuel Butler a desenvolupar la teoria de l'autoria femenina de l'Odissea, a la seva obra The Authoress of the Odyssey de 1897. Tot i que els arguments que fa servir per defensar aquesta tesi han estat més que qüestionats pels experts al llarg dels anys, el que no es pot negar és que aquesta obra va descobrir aquesta zona d'interès a la crítica literària, obrint tot un camp d'exploració del món femení en l'obra homèrica. Robert Graves va desenvolupar aquesta idea en forma de ficció a la seva novel·la La filla d'Homer (1955), que és una lectura totalment recomanable. 

La Ilíada i l'Odissea descriuen constantment el món de les dones amb una riquesa de detalls comparable a les descripcions de les armes, de la guerra i de les intrigues pel poder polític. Quan les dones actuen d'amfitriones, els seus regals són equiparables en riquesa i en luxe als dels homes: les dones regalen teixits preciosos en forma de mantells i túniques, que són fruit de la seva habilitat domèstica. El teler i la seva relació simbòlica amb allò que es teixeix o s'ordeix, amb l'habilitat pràctica de construir una realitat que no hi era, les suggereix bruixes o narradores. Com vàrem veure al capítol quart de l'Odissea, la reina Helena és una narradora d'històries, i per tant, preservadora i transmissora de la memòria dels herois aqueus. 

Al cant sisè, com hem vist, Nausica li mana a Odisseu que es dirigeixi com a suplicant a la seva mare en comptes del seu pare. Això ha obert interpretacions vàries sobre la transmissió del poder a la terra dels feacis: és un matriarcat, al capdavall? La resposta és molt més senzilla i es fa palesa ràpidament al següent cant, el setè: és la reina Arete la que reconeix els vestits prestats que porta el foraster, no el seu marit que, com a home en la societat homèrica, no està al cas dels assumptes d'intendència domèstica.

He tret la informació de les següents fonts:
  • Ricardo Olmos. "Una lectura femenina de la Odisea" a Sobre la Odisea. Visiones desde el mito y la arqueología de diversos autors. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons