"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

30 de novembre de 2018

Descolonitzar la ment (#220)

I és que el debat literari de Nairobi i la recerca de la rellevància han estat bàsicament reptes sobre el posicionament de les persones pel que fa a les grans qüestions socials del món contemporani. En l'era de l'imperialisme, quina és la teva posició realment? En una societat construïda sobre una estructura de desigualtats, quina és la nostra posició? Podem romandre neutrals, protegits en les nostres biblioteques i disciplines acadèmiques, mentre ens murmurem: jo només sóc cirurgià, jo sóc científic, jo sóc economista, o simplement sóc un crític, un mestre, un professor d'universitat? 

El 1986 es va publicar aquest recull de conferències de l'autor kenyà Ngugi wa Thiong'o, anys després del seu empresonament i quan ja es trobava a l'exili. De l'experiència de l'empresonament Ngugi en va treure, entre d'altres coses, la decisió ferma de no tornar a escriure les seves obres de ficció en anglès, sinó emprar el kikuiu com a primera opció i després traduir-les a altres llengües. Aquesta és una decisió que fa per motius polítics: en un país en què unes elits poderoses adopten les estructures de dominació del colonialisme, la llengua dels colonitzadors esdevé eina per tal de modelar les ments dels subjectes colonitzats, entrenats des de petits per a percebre la seva pròpia cultura com a inferior, i per abraçar la llengua i la cultura dels colonitzadors com a vehicle de salvació i de civilització, suposada alternativa a l'endarreriment i la barbàrie. Tots aquells que no acceptin aquest esquema i s'hi rebel·lin seran categoritzats pels colonitzadors com a "mals natius" i per tant, brutalment reprimits. El problema ve després de la independència, quan aquestes estructures de dominació interioritzades per gran part de la població siguin aprofitades per unes elits privilegiades que perpetuaran les relacions polítiques i econòmiques del colonialisme i posaran els recursos materials del país al servei de les economies dels països europeus, donant peu a l'explotació imperialista de l'economia africana. Davant d'aquesta situació, Ngugi percep la necessitat de retornar la cultura al poble, als camperols i treballadors, per tal que aquests recuperin el seu espai cultural i així, esdevinguin amos del seu futur. No és una idea original de Ngugi, de fet. Les seves conferències reflecteixen un debat que va tenir lloc a les universitats centre-africanes durant els anys 60 i 70, sobre quin lloc havien de tenir les llengües natives de les diferents nacions africanes en la producció cultural. Davant d'una generació d'autors africans que escriuen en anglès, francès i portuguès, n'apareix una de nova que, lluny de renegar dels seus predecessors, sí que reivindiquen aquestes altres llengües i els donen la centralitat que mereixen per a les vides dels seus parlants, i que mai no haurien d'haver perdut per a aquests. És quelcom que des de l'experiència de parlar una llengua minoritària es fa fàcil de comprendre. El debat va portar el 1974 a un congrés sobre l'ensenyament de la literatura africana a les escoles i instituts kenyans. La idea central del congrés va ser la necessitat d'apostar per la pluralitat de les llengües natives i la recuperació de la cosmovisió africana en totes les etapes del procés educatiu i la recuperació de la tradició de la literatura oral, que l'aposta de l'ensenyament per la centralitat de la cultura britànica havia esborrat. El projecte teatral del qual Ngugi va formar part al poble de Kamiriithu forma part d'aquest procés de tornada a arrelar del poble en la cultura oral. Davant de l'acusació d'alienar els camperols amb una forma literària que no els és pròpia, Ngugi reivindica precisament l'arrelament del teatre en la cultura oral, i la seva interrelació intrínseca amb la música, la dansa, la poesia i els rituals tradicionals. Així és com va néixer de forma cooperativa l'obra teatral Ngaahika Ndeenda (Em casaré quan jo vulgui), prohibida quasi immediatament després de la seva estrena, i que va portar Ngugi a la presó. La història de l'evolució literària de Ngugi no acaba aquí, però. És a la presó que es proposa escriure una novel·la nova, i tanca el cercle de la seva reflexió literària apostant definitivament pel kikuiu com a llengua de la seva obra. El fruit de l'estada a la presó és Caitaani Mutharabaini (El diable a la creu), i tot un seguit de reflexions filosòfiques i polítiques en forma d'assaig. Descolonitzar la ment és un reflex d'aquest procés complex i profund, que destaca per la seva franquesa i la seva claredat.

Continguts: Descolonitzar la ment recull tres assajos de Ngugi wa Thiong'o al voltant del paper de les llengües natives de les nacions africanes en el procés de descolonització de Kenya. El primer d'ells, "La llengua de la literatura africana", descriu el paper de l'anglès en la literatura africana, provinent de l'etapa del colonialisme i la jerarquia lingüística que aquesta estableix. Per il·lustrar el seu raonament, Ngugi relata la seva pròpia educació des de petit fins a la seva carrera acadèmica com a professor universitari. El segon dels assajos, "La llengua del teatre africà", relata l'experiència teatral al poble de Kamiriithu com a redescoberta de la centralitat de la literatura oral per a la cultura africana, i la necessitat dels treballadors i camperols de tornar-se a arrelar en les seves tradicions per tal de continuar la lluita política. El tercer assaig, "La llengua de la ficció africana", repassa la història de la novel·la africana i de la recepció de la narrativa occidental a Àfrica. A la vegada, Ngugi emmarca la reflexió dins la seva pròpia experiència d'escriptura de la novel·la El diable a la creu durant el seu empresonament. La darrera de les conferències, "A la recerca de la rellevància", és una reflexió més àmplia sobre el paper polític de la llengua i la cultura. L'enfocament marxista de tota la proposta es fa imprescindible quan es llegeix la reapropiació de la pròpia llengua i cultura com a eina per a l'empoderament i emancipació de les classes més desafavorides.

M'agrada: Ngugi troba l'equilibri just entre les memòries personals i el marc teòric en què reposa la seva argumentació -el marxisme i els estudis postcolonials- . L'estil directe i senzill fa que les reflexions siguin fàcils de llegir, sense restar complexitat a les idees que exposa. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons