"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

5 d’octubre de 2019

Les naus són tan lleugeres com una ala o un pensament

Cant VII de l'Odissea

Atena acompanya Odisseu al palau d'Alcínous en forma de donzella feàcia, i gran part d'aquest capítol l'ocupen la descripció del palau i el seu jardí, i després la rebuda d'Odisseu per part del rei Alcínous i la reina Arete. Si havíem arribat a imaginar la riquesa de Nèstor en funció de la seva ostentació de béns davant dels convidats, ara descobrim una propietat similar en luxe i equipaments: el palau i el seu jardí se'ns descriuen amb tot detall. 

Un cop dins del palau, Odisseu formula la súplica a la reina Arete, i aquesta i el rei Alcínous li reten una rebuda amb totes les fórmules d'hospitalitat com no n'havia aparegut cap encara. Sense saber encara la identitat o la procedència del seu visitant, Alcínous li ofereix escortar-lo a la seva terra paterna per lluny que sigui. 

Interior decorat del palau de Knossos, a Creta. Font

Després d'un ric banquet, la reina Arete reconeix els vestits que Odisseu porta posats, i li'n demana explicacions al respecte. Odisseu exposa les seves penalitats a mans de la nimfa Calipso, i revela també la trobada amb Nausica. Els reis es mostren satisfets per l'actuació de la seva filla, i de fet, Alcínous li demana a Odisseu allà mateix si vol ser el seu gendre. (De fet, el casament amb un estranger d'origen noble que es trobés exiliat era una bona sortida per a una família noble, perquè així la filla no havia de deixar el casal patern, i la descendència enriquia el llinatge matern, en comptes del patern.) Val a dir que a part d'aquesta oferta de matrimoni també li repeteix l'oferta de tornar-lo a casa amb les ràpides naus. El capítol s'acaba amb les serventes muntant-li a Odisseu un llit al porxo, i finalment tothom se'n va a dormir. 

Recreació contemporània del palau de Knossos, a Creta. Font

Val a dir que si l'Odissea fos una sèrie de televisió, aquest capítol seria l'equivalent a un episodi de transició. No hi ha gens d'acció, la trama no avança en absolut, i esta dedicat quasi íntegrament a les descripcions del palau i del banquet, i a les presentacions entre el foraster i els seus amfitrions. Un esdeveniment que sí que pren molta importància en aquest moment és la súplica que fa Odisseu davant la reina Arete. Així que aquí segueixen uns petits apunts sobre el ritual de la súplica: 

El ritual de la súplica 

El ritual de la súplica apareix amb molta freqüència a la Ilíada, en què els guerrers supliquen per la seva vida abans de ser morts pels seus vencedors, normalment sense èxit. De fet, un dels episodis centrals d'aquest text és la súplica que fa el rei Príam a l'heroi Aquil·les, per tal que aquest li torni el cos d'Hèctor, el seu fill mort en combat singular, que Aquil·les ha profanat en la seva còlera. 

A diferència dels gestos d'hospitalitat, la súplica no és un intercanvi simètric entre les dues parts, sinó que parteix de la inferioritat del suplicant. Els passos que es repeteixen en aquest ritual són els següents: 
  • Aproximació del suplicant al destinatari de la súplica. 
  • Gest del suplicant: normalment consisteix a abraçar o tocar els genolls del receptor, però pot haver-hi també altres gestos. 
  • Petició verbal d'un do: aquest pas implica l'argumentació del seu cas per part del suplicant, que ha de ser prou hàbil per convèncer l'altra part de la justícia de la seva petició. (La persuasió pel discurs o peitho és un altre concepte fonamental del món grec antic). 
  • Resposta a la súplica: és un moment que actua com una mena de judici, en què el receptor de la súplica és lliure d'acceptar-la o rebutjar-la. 

Una súplica difereix d'una pregària en què l'adreçat es troba present davant del suplicant, mentre que a la pregària, el déu adreçat es troba absent. Si la súplica es dirigeix a un déu, aquest ha de trobar-se present en persona (s'anomena epifania el moment en què un déu es presenta davant d'un mortal), o a través de la seva estàtua o del seu altar. Per exemple, quan Cassandra va ser violada un cop els grecs van entrar a Troia, es va abraçar a l'estàtua d'Atena perquè la protegís, i el seu violador, Àjax fill d'Oileu, va fer caure l'estàtua amb la seva espasa. D'aquí l'ofensa d'Atena que va procurar que la tornada dels herois a casa fos dissortada. 

Els exercicis de la súplica i de l'hospitalitat poden presentar-se junts, com veiem en aquest cant setè de l'Odissea, però no són el mateix. La xènia pot ser una conseqüència de la súplica, però pot no ser-ne l'única o fins i tot no arribar a produir-se. La diferència principal entre tots dos procediments és l'últim pas, el de la resposta de l'adreçat, que en el cas de la súplica té llibertat per acceptar o rebutjar la petició del seu suplicant. En l'hospitalitat, en canvi, hi ha un sentit d'obligació o deure per part de l'amfitrió, de forma que no acomplir-lo implica córrer el risc d'un càstig diví. En canvi, en els textos en què trobem peticions rebutjades per part de l'adreçat, no hi ha cap càstig diví. Al cant vint-i-dos, quan Odisseu es troba en plena revenja dels pretendents, assistirem a les súpliques de dos d'ells, que rebran respostes diferents per part de l'heroi. 

La informació l'he treta de: 
  • F. S. Naiden. Ancient Supplication. (Capítol 1: "Yes and No") 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons