Ningú em mata amb enganys i violència

Per fi! Semblava que no arribaven mai en començar a llegir, però finalment hem arribat als capítols centrals de la narració: Odisseu explica les seves aventures màgiques en primera persona. Posarem en entredit la seva narració d'entrada? Sabem que Odisseu és un mag del discurs: el relat el presenta tot sovint com a mentider, entabanador i embellidor d'històries. I ara el poeta tot de sobte deixa la narració en tercera persona perquè sigui el seu protagonista qui expliqui la història amb les seves pròpies paraules. Sospitós. Aquests quatre cants que segueixen, del novè al dotzè, són pròpiament el retorn d'Odisseu, i d'alguna forma són la part més emblemàtica de l'Odissea, els episodis de màgia i fantasia pels quals acostumem a recordar-la. 

Cant IX de l'Odissea

Odisseu comença el seu relat revelant primer de tot la seva identitat, que els feacis encara desconeixien després de tantes celebracions. A partir d'aquí comença el relat de les seves aventures:

• El país dels cícons: Odisseu i els seus homes saquegen la ciutat dels cícons, però els cícons demanen reforços i els acaben derrotant. És un relat realista, de fet: un episodi de batalla emmarcat encara en la guerra de Troia. 

• El país dels lotòfags: els lotòfags s'alimenten de flors de lotus, que provoquen l'oblit. Els companys d'Odisseu que fan d'avançada tasten el lotus i s'obliden del viatge, però Odisseu els fa tornar a la nau per força. L'episodi no té més misteri que aquest, si no fos perquè resulta suggestiu d'un trop que es va repetint al llarg de tot el relat: la tensió entre la memòria i l'oblit. Al llarg de la narració, Odisseu va trobant oportunitats de quedar-se a viure permanentment a les terres estranyes que visita - lotòfags, Circe, Calipso, feacis - però serà el record de la llar estimada i la idea del retorn que el mantindran fidel al seu destí. 

• El país dels ciclops: en arribar a l'illa dels ciclops, Odisseu i els seus homes s'introdueixen a la cova de Polifem, i Odisseu engega les fórmules de l'hospitalitat. Però, com diria Gollum, no som en llocs decents: com a resposta, Polifem esclafa dos dels companys d'Odisseu, se'ls cruspeix i es posa a dormir com si res. Tanmateix, Odisseu necessita un pla, perquè els és impossible moure l'enorme llosa que segella l'entrada de la cova. I el que se segueix és el famós pla: Odisseu emborratxa Polifem amb el vi que li havia donat el seu amic Maró, i aprofita quan s'adorm per encegar-li l'ull amb una pica afilada. L'únic error que comet és, un cop ja han fugit i es troben a distància de l'illa, vantar-se davant de Polifem de la seva gesta i de la seva autèntica identitat. Polifem suplica al seu pare, Posidó, que Odisseu no torni mai a Ítaca, i si això no és possible, que ho faci en una nau prestada, havent perdut tots els seus companys, i que la situació a casa sigui calamitosa. 

I Posidó acompleix aquesta petició. Vaig dir al principi de tot de la lectura, al cant primer, que no sembla gaire assenyat fer enfadar el déu del mar quan et proposes fer un viatge per mar. Això és precisament el que fa Odisseu en aquest episodi. Per què un heroi que es destaca per la seva intel·ligència i la seva astúcia és capaç de cometre una ximpleria així és, possiblement, una de les preguntes més grans de tot el text. Des del context cultural de l'antiga Grècia hi ha un concepte que ens ajuda a entendre-ho millor: hybris.

El ciclop d'Odilon Redon (1898)

El concepte d'hybris

És un concepte que d'entrada costa de traduir, i que equivaldria a alguna cosa així com "desmesura", "excés" o "transgressió". El moment d'hybris es produeix tard o d'hora quan hi ha herois pel mig, i sembla ser part de la seva grandesa o de la seva glòria. És el moment en què l'orgull per les seves gestes els fa excedir-se en la seva acció, i en aquest sentit, pretenen equiparar-se als déus. Al cant primer de l'Odissea, Zeus mateix a l'assemblea dels déus atribueix les desgràcies que els ocorren als mortals a la seva pròpia follia més que no pas a la ira divina: hi ha un ordre establert, que fins i tot sembla superior a les voluntats dels propis déus, i que no es pot transgredir sota cap circumstància. 

El desenllaç de l'hybris només pot ser fatídic: és el trop indispensable a les tragèdies gregues, en què el transgressor només pot ser castigat amb la mort. Per exemple, quan Àjax fill de Telamó se n'adona de la bogeria que ha comès matant els ramats d'ovelles que eren el botí de guerra dels aqueus, no pot sofrir el deshonor i se suïcida a la japonesa. Èdip rei menysprea la veracitat dels oracles que l'apunten com a font de la desgràcia de Tebes, i quan descobreix el seu error no se suïcida però, prou simbòlicament, es lleva la vista: era el més cec de tots els personatges mentre es vantava de veure-hi clar. 

El destí final d'Odisseu no és dissortat, però d'altra banda el retorn és tan dur i atzarós per a ell que potser hi ha un sentit de justícia poètica rere el text sencer. El sentit de justícia va més enllà: Polifem és un ésser monstruós i desmesurat ell mateix, i per això la transgressió d'Odisseu presenta un atenuant. En el seu article, Bradley argumenta que Odisseu aprèn i canvia al llarg d'aquest viatge i que, per tant, totes les seves penalitats són un camí de redempció i aprenentatge a propòsit de la transgressió comesa. L'article que acabo d'esmentar val molt la pena: 

• Edward M. Bradley. "The Hybris of Odysseus" Soundings: An Interdisciplinary Journal. 51:1 (1968) 33-44. 

I una explicació molt resumida i útil de l'hybris com a trop literari, amb exemples contemporanis: 

• Hubris a Literary Devices. 

(D'altra banda, hi ha una altra explicació per a aquest comportament per part d'Odisseu, que també té el seu sentit en termes simbòlics i narratius. En els poemes èpics grecs, els noms parlen, i Odisseu s'ha identificat davant de Polifem com a Ningú, convertint-se literalment, així doncs, en ningú. Per això sembla força atabalat per proclamar la seva identitat en veu alta així que en té oportunitat i recuperar-se a si mateix. I tot i així, és una mala decisió, i sembla que un personatge reconegut mundialment per la seva astúcia i la seva intel·ligència podria haver trobat una solució millor al seu problema.)

Polifem de Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1802)