El vuitè capítol obre amb Alcínous convocant una assemblea a l'àgora dels feacis per presentar-hi el foraster. Mentre els joves feacis li preparen la nau a Odisseu, se celebra un magnífic banquet al palau d'Alcínous. L'aede cec Demòdoc anima la vetllada amb el seu cant, i comença per relatar la disputa entre Aquil·les i Odisseu, a la guerra de Troia, després de la mort d'Hèctor. (Aquest episodi no figura en cap altra font que no sigui l'Odissea.) Odisseu plora quan l'aede canta aquest relat, i a mi m'agrada llegir aquest episodi de les llàgrimes d'Odisseu com a estrès post-traumàtic.
A continuació tenen lloc uns jocs esportius en què els feacis competeixen en la cursa a peu, la lluita, el salt i el pugilat. Odisseu guanya els joves feacis en la prova de llançament del disc, després de ser desafiat per un dels competidors. A continuació, Alcínous decideix que els joves li facin a Odisseu una exhibició de dansa, una habilitat en què els feacis excel·leixen juntament amb la navegació.
Després del número de dansa, Demòdoc continua amb el recital, i ara canta una història dels déus olímpics: la història dels amors furtius entre Afrodita i Ares, i de com el marit d'Afrodita, Hefest, els va descobrir. Després d'una altra exhibició de dansa, els tretze reis feacis ofereixen valuosos regals a Odisseu, i els reis Alcínous i Arete li ofereixen un bany. Abans del banquet, Nausica i Odisseu s'acomiaden definitivament.
A petició d'Odisseu, Demòdoc canta la història del cavall de Troia, i Odisseu torna a plorar desconsoladament. La comparació, aquí, és curiosa perquè s'inverteixen els rols de gènere: el poeta compara a Odisseu amb una dona que plora davant del seu espòs caigut i que és capturada pels enemics. Quan Alcínous s'adona que el foraster no para de plorar amb els relats de l'aede, finalment li pregunta la seva identitat.
 |
| Cavall de Troia utilitzat a la pel·lícula Troia (2004) Actualment s'exhibeix a la ciutat turca de Çanakkale Font |
Ara uns petits apunts sobre el concepte d'agon a la Grècia antiga, a propòsit dels jocs esportius, i sobre els aedes i el seu paper al món homèric, a propòsit de Demòdoc.
El concepte de competició (agon)
El concepte de rivalitat o competició era una idea fonamental per tal d'estructurar la societat grega antiga. Els conceptes de poder i de lideratge anaven lligats a la força física i a les qualitats personals; per tant, l'esfera dels assumptes públics era una lluita constant per tal de ser el millor. Vèncer un contrincant era un símbol de superioritat i de favor dels déus, que premien els millors: l'organització política i els valors socials es construeixen mitjançant aquesta rivalitat contínua en l'espai públic.
Els herois posen les seves qualitats en joc en competició els uns amb els altres, i el màxim exponent de la lluita és, òbviament, la guerra. La importància dels botins de guerra, que es fa molt present a la Ilíada per exemple, i de les propietats en general com a símbol de noblesa i d'estatus, s'ha d'entendre en aquest context de competència permanent. Odisseu posa en pràctica la seva astúcia i el seu enginy per tal de treure la mà més alta però, com veiem a l'Odissea repetidament, això no el fa menys heroic que els altres guerrers mítics. A més, quan arribem als capítol vint-i-u, amb el certamen de l'arc, veurem com Odisseu literalment participa en una competició per reafirmar la seva posició com a líder i cap de la família, que li havia estat disputada. No sols disputarà als pretendents les seves pretensions al tron d'Ítaca, sinó que s'acabarà revelant com a millor que tots ells.
Però l'agon (o lluita, competició) no té lloc només en el conflicte bèl·lic, sinó que permea tots els aspectes de la vida pública per als antics grecs. Els jocs esportius eren freqüents en les celebracions religioses a l'antiga Grècia, i els guanyadors rebien honors i premis valuosíssims. Més endavant, a la Grècia clàssica, amb les polis o ciutats ja instituïdes, també sabem que les arts eren un camp de competició freqüent, amb competicions entre poetes i entre dramaturgs, per exemple.
 |
| Lluitadors grecs Museu Arqueològic Nacional d'Atenes. Font |
És en part per aquesta mentalitat agonística de la societat grega que arribarem al naixement de la democràcia també a l'època clàssica. El debat que es produeix a l'àgora és una competició entre postures rivals, i qui guanya la competició és qui es fa capaç d'inclinar la votació al seu favor. És a dir, la persuasió és el màxim objectiu de l'art retòrica, i d'aquí la famosa rivalitat entre els sofistes - mestres de persuasió professionals - i Sòcrates.
Interessant article al respecte (no tan encertat, però, a l'hora d'extrapolar la democràcia antiga a l'actual):
- Agony in the agora de Saul Frampton, a la revista Aeon.
Els aedes a la Grècia antiga
La poesia, en temps homèrics, era oral i es recitava en les ocasions especials, com veiem que passa a l'Odissea. No és fins anys després que aquests textos transmesos de forma oral es fixaran per escrit en una versió "canònica". El ritme de la composició poètica original (tot i que el perdem en les traduccions en prosa) i la repetició de frases i expressions al llarg de la narració apunten a aquest caràcter oral. El vers és molt més fàcil de memoritzar i repetir a causa del ritme, i l'ús d'expressions i termes formulaics faciliten la composició sobre la marxa. Així doncs, el recital de sagues èpiques es convertia en una tècnica elaborada que el poeta anava millorant amb la pràctica.
Els aedes eren professionals itinerants. L'associació de la ceguesa amb l'activitat poètica té una explicació pràctica: en les societats arcaiques, els cecs es veien incapacitats per a professions físiques, com l'exèrcit o la feina del camp, i per això havien d'exercir una altra activitat que fos més intel·lectual o abstracta. La llegenda representa Homer com a cec, però no hi ha proves que hagués de ser així necessàriament.
 |
| Bust d'Homer British Museum. Font |
Les actuacions dels antics aedes eren recitals que podien durar dies, i segurament no hi n'hi havia dos d'iguals. Precisament perquè el resultat final depenia de la memòria del poeta, i de la seva habilitat per a recrear-lo davant del públic, el poema èpic a l'època arcaica no tenia una forma fixa. S'assembla més a una col·lecció de narracions conegudes i recursos disponibles que el poeta va combinant en funció de l'ocasió assenyalada o de l'humor de la seva audiència. En aquest cant vuitè, per exemple, Demòdoc recita l'episodi del cavall de Troia a petició d'Odisseu. Així doncs, no sembla estrany que els aedes acceptessin peticions del públic.
Una versió fixada per escrit de les sagues homèriques no consta fins a l'època clàssica (VI - V aC) en què es realitzaven competicions de recitals d'aquests textos. El rol del poeta, per tant, passa de ser compositor en directe a intèrpret d'un text que ja està escrit. Tot i així, els poemes segueixen presentant flexibilitat per a la intercalació d'altres episodis, textos o fragments. Es creu que el relat d'Ares i Afrodita que Demòdoc recita en aquest capítol, per exemple, podria ser una intercalació posterior.
La informació l'he treta de:
- M. I. Finley. The World of Odysseus. (Capítol 2: "Bards and Heroes")
- Introducció a l'Odissea de Joan Alberich i Mariné (L'esparver clàssic: Edicions de la Magrana)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada