"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

20 d’abril de 2011

Llum embotellada

Se'm fa curiós que un dels trets més distintius de l'obra de Tolkien, la linealitat del temps adient a una història de salvació, i amb ella aquesta mena de flaire de providència que envolta tota l'obra i que, malgrat tot, no deixa mai de preservar la llibertat dels seus individus, quedi tan ben resumida en el que per a mi és un dels fragments centrals de l'obra. I central, mai millor dit, perquè es troba situat quasi al centre físic de l'obra, cap al final del segon volum. Em refereixo a la famosa conversa entre Frodo i Sam sobre "les grans històries" i el que les fa interessants, és a dir, els valors que mouen els seus protagonistes. De sobte, els dos hòbbits descobreixen que ells es troben immersos en la "gran història" dels silmarils (que podem trobar al Silmaríl·lion), o el que queda d'ella, després de tot. Només una ampolleta que conté llum. Així és com Frodo i Sam articulen la seva pròpia història, entroncant-la en un passat mític que acaba abocant en la seva pròpia aventura. I, de fet, molts dels personatges de l'obra ho fan, en una mesura o una altra. L'aventura d'Aragorn consisteix a completar la "gran història" de la corona de Gondor, i si ens remuntem a Elendil, la de Númenor i tot. La tristesa reflexiva dels elfs i la seva constant enyorança del mar forma part de les acaballes d'una altra gran història, la de l'estada dels elfs a la Terra Mitjana, on també intervenen els silmarils, però que potser és fins i tot més complexa que aquesta. Així és com la humilitat es transforma en una de les virtuts tolkinianes elementals: mai no seràs protagonista de la història, només en participaràs en una petita fase, i altres la continuaran quan ja no hi siguis. Així s'explica també el comentari de Gandalf sobre "els temps que ens ha tocat viure": 


 'Desitjaria que no hagués passat en els meus temps', va dir Frodo. 'Jo també', va dir Gandalf, 'i tots els que viuen per veure temps com aquests. Però això ells no ho poden decidir. L'únic que podem decidir és què fer amb el temps que se'ns ha donat.' 

Traduït al català de J. R. R. Tolkien, The Lord of the Rings, HarperCollins 2003, p 50

Tanmateix, també se'm fa curiós que tot el que Frodo i Sam tenen al seu abast per tal d'entrar a la Terra de la Foscor (ja que aquesta és l'etimologia de la paraula èlfica Mor-dor) sigui una ampolleta de llum. Ni tan sols és un rival digne de la perversitat de l'Anell, i en cap moment no actua com un antídot efectiu contra els seus efectes. És un aliat tan feble com ho pot ser l'esperança. Un dels moments més bells de tota l'obra és quan Sam constata que hi ha una bellesa més enllà de l'abast de Sauron, i que ni tan sols el triomf de Sauron podria destruir. La llum d'Earendil, continguda a l'ampolla que Galadriel regala a Frodo, representa una part d'aquesta bellesa i de la diferència qualitativa que pot marcar la intervenció constant del valor dels febles (més que valor, aquesta tenacitat que els fa continuar quan preferirien rendir-se) contra la desmesura dels poderosos. El nostre granet de sorra, així doncs: allò insignificant que pot deixar-ho tot tal com estava o pot canviar destins: el què, no ho sabem ("això nosaltres no ho podem decidir"). L'ampolleta d'Earendil és decisiva, però no en el sentit que afegeixi alguna cosa de rellevància a la narració, de la mateixa manera que l'esperança no altera el producte, sinó que tan sols canvia l'ordre dels factors. L'esperança només actua com a remei contra la desesperació, i qualsevol intent d'explicar aquest fet o descriure'l amb més precisió ens portaria a un carreró sense sortida. Esperança-desesperació, igual que en el binomi llum-foscor que ens presenta aquí Tolkien. No llum i foscor en un sentit dualista, sinó la petita guspira de llum que encara guardem dins nostre en els moments més foscos.

'I de cap manera no ens trobaríem aquí, si n'haguéssim sabut més coses abans de començar. Però suposo que sovint passa d'aquesta manera. Les grans gestes dels contes i les cançons antigues, senyor Frodo: aventures, com jo solia dir-ne. Pensava que eren coses que els personatges meravellosos de les històries es buscaven ells mateixos, perquè les volien, perquè eren apassionants i la vida era una mica avorrida, una mena d'esbargiment, per dir-ho així. Però no és així com funciona amb les històries que realment importen, o les que se't graven a la memòria. La gent sembla que simplement hi hagi aterrat, normalment, sembla que els seus camins els hi portessin, d'alguna manera. Però m'imagino que van tenir un munt d'oportunitats, com nosaltres, de tornar-se'n, però no ho van fer. I si ho haguessin fet, no ho sabríem, perquè els hauríem oblidat. Només sentim a parlar dels que van seguir endavant, i no tots per acabar bé, fixi's; almenys no pel que la gent de dins de la història, i no els de fora, considerarien acabar bé. Ja sap, tornar a casa, trobar-ho tot en ordre, tot i que potser no igual que abans. Com el vell senyor Bilbo. Però aquestes no sempre són les millors històries per escoltar, tot i que podrien ser les millors on aterrar! Em pregunto en quina mena d'història hem anat a parar.' 'Jo també m'ho pregunto' va dir en Frodo, 'però no ho sé. I així és com funciona la història real. Agafa com a exemple qualsevol que t'agradi. Pots saber, o suposar, quina mena d'història és, amb final feliç o amb final dissortat, però els protagonistes no ho saben. I no volem que ho sàpiguen.' 'No, és clar que no. Per exemple en Beren, no es va pensar mai que arribaria a fer-se amb aquell Silmaril de la Corona de Ferro a Thangorodrim, però ho va fer, i això que era un lloc més fosc i pitjor que aquest on ens trobem. Però aquella és una llarga història, és clar, i passa per la felicitat i per la tristesa, i fins i tot més enllà d'aquestes -i el Silmaril va passar de mà en mà fins a Eärendil. I, guaita, senyor, no se m'havia acudit abans! Tenim -vostè té una part de la seva llum en l'ampolleta que la Senyora li va donar! Bé, si ho penses bé, encara ens trobem a la mateixa història! Encara continua. No acaben mai les grans històries?' 'No, no s'acaben mai com a històries,' va dir en Frodo. 'Però la gent que hi surt hi apareix, i es retiren quan acaba el seu paper. El nostre paper hi acabarà, en un moment o altre.' 

Traduït al català de J. R. R. Tolkien, The Lord of the Rings, HarperCollins 2003, p 696-697



1 comentari:

  1. Poques vegades coincideixen ocasions tan assenyalades, així que aprofitant l'avinentesa: feliç resurrecció i feliç dia del llibre a tothom!!

    ResponElimina

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons