La filla d'Homer (#12)

Per què, es preguntava en Demòdoc, Zeus i la seva tia, la titana Tetis, van planejar la guerra de Troia? Potser per fer famosa Helena per haver embolicat en un conflicte Europa i Àsia? O per exaltar la raça dels semidéus i al mateix temps disminuir les tribus massa nombroses que pesaven sobre la superfície de la Mare Terra? Les seves raons, ai! seran sempre un misteri, però la decisió ja era presa quan Eris féu aparèixer la poma d'or amb la inscripció "Per a la més bella" al casament de Peleu i Tetis. 

Una altra de mites grecs, si a algú li interessa el tema. Aquesta és una de les millors lectures que vaig fer l'estiu passat. És clar que no és difícil de recomanar si de qui estem parlant és Robert Graves (1895-1985). Publicada el 1955, La filla d'Homer és una interessant recreació del que podria haver estat un hipotètic procés d'escriptura del poema de l'Odissea. Aprofitant les nombroses teories sobre la controvertida identitat de l'Homer històric (si és que se li pot dir així), Graves empra una d'aquestes hipòtesis com a punt de partida per fer-ne una novel·la on s'estableix una constant correspondència entre (1) el substrat mític i cultural de què l'epopeia homèrica parteix, (2) les aventures dels personatges ficticis que protagonitzen el relat creat per Graves, i (3) l'obra de l'Odissea real, tal com ens ha arribat als nostres dies i tal com el lector rememora en determinats passatges. 

El resultat de tot plegat és una novel·la breu i intensa, magníficament escrita i amb una impecable recreació d'ambient i de context que enganxa des de la primera pàgina fins l'última. La hipòtesi que Graves pren com a referència en aquest cas és la possibilitat que l'Odissea fos escrita per una dona, diuen els entesos que per qüestions estilístiques i narratives que la diferenciarien de la Ilíada. Per més esotèric que pugui resultar el plantejament en la teoria, La filla d'Homer, tanmateix, ens convida a deixar de banda les disputes acadèmiques i acceptar aquesta premissa sense reserves: només així s'aconsegueix gaudir d'una novel·la ben escrita i del plaer d'una lectura com a aquesta. La clau de l'argument es troba en els segles de diferència que separen els fets llegendaris de la guerra de Troia del moment històric en què les epopeies transmeses de forma oral son posades per escrit, fixant així els textos homèrics que han arribat (de forma parcial) als nostres dies: quan tens en compte aquesta distància, no és gens difícil comprendre el plantejament d'un context en què el relat dels herois de la guerra de Troia ha esdevingut llegendari. 

En la novel·la, l'escriptura de l'Odissea corre a càrrec d'un dels personatges de l'epopeia original, la princesa Nausica, que en les seves ratlles s'hauria descrit a sí mateixa com el personatge homèric que rescata Odisseu de l'últim dels seus naufragis. Tanmateix, la major part de la novel·la és destinada a revisitar el relat homèric de l'arribada d'Odisseu a Ítaca en forma de captaire i el càstig dels pretendents de Penèlope, que en aquest cas, són els pretendents de Nausica en absència del seu pare. D'aquesta manera, l'illa de Sicília on se situa l'acció de la novel·la es transforma al mateix temps en l'illa dels feacis i l'Ítaca del relat homèric. Tot això queda complementat pels nombrosos relats de llegendes i mites més o menys independents que van quedant explicats, en la novel·la, com a relats secundaris, però que al lector que estigui familiaritzat mínimament amb el text original de l'Odissea no li costaran gaire de reconèixer.

Sinopsi: Nausica és filla d'un dels múltiples reis clànics que configuren el panorama de la Grècia arcaica tal com se'ns presenta en els textos homèrics. Quan el seu germà gran desapareix misteriosament i el seu pare emprèn un viatge per tal d'anar-lo a buscar, els seus nombrosos pretendents aprofitaran l'ocasió per ensenyorir-se del palau reial pressionant-la per tal que prengui una decisió. Tanmateix, també rebrà l'ajuda inesperada d'un nàufrag d'origen cretenc que troba casualment a la costa i que se li presenta com a suplicant.

M'agrada: el detallisme de les descripcions i de l'ambient, i també els nombrosos relats independents que acompanyen la trama principal.

No m'agrada: l'erudició del seu autor pot fer la novel·la un pèl obscura per al lector que no estigui familiaritzat amb la mitologia grega. A part d'això, si es compara el text de la novel·la amb el de l'autèntica Odissea d'Homer, es podria acusar a Graves de manca d'originalitat, si més no pel que fa a la trama principal de la novel·la i a molts dels relats i dels diàlegs que es posen en boca dels personatges (de vegades literalment copiats de l'original).