"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

21 de setembre de 2019

No et pots queixar de la teva mala sort

Cant V de l'Odissea

Després de seguir les aventures de Telèmac per tal d'esbrinar quin ha estat el destí del seu pare, tornem a l'assemblea dels déus. En realitat, és una escena que ja hem presenciat al primer cant, i aquí es repeteix, amb Zeus enviant Hermes a l'illa de Calipso per manar-li que deixi anar Odisseu. Finalment arribem a l'illa de Calipso i se'ns introdueix Odisseu, que plora desconsolat per la seva situació de captivitat.

Odisseu i Calipso d'Alan Lee (1995)

Quan Hermes arriba a Ogígia assistim a una nova mostra d'hospitalitat, aquest cop per part de Calipso, la seva amfitriona; però aquí, enlloc d'oferir-li menjar i beguda, li ofereix ambrosia i nèctar, que són el menjar i la beguda dels déus, respectivament. A l'antiga Grècia eren substàncies molt apreciades perquè eren aromàtiques, i simbolitzaven la immortalitat. Tot i que Calipso s'enutja amb l'ordre rebuda dels déus, i l'atribueix a la gelosia dels déus envers les deesses que prenen amants mortals, l'acaba acceptant i facilita la partida d'Odisseu. Aquest es construeix un rai amb els arbres que hi ha a l'illa, seguint el consell de la nimfa, que aprovisiona el rai perquè l'heroi pugui emprendre el viatge.

La travessa transcorre sense problemes durant disset dies, fins que Posidó torna de la terra dels etíops. Sembla que Posidó ha acceptat finalment l'acord que els déus han pres a l'assemblea, però es decideix a dirigir una última calamitat a Odisseu, i li envia una terrible tempesta que fa perillar l'estabilitat del rai. Aquí és on es descobreix que Posidó, a més de ser un déu especialment irritable i temperamental, també té una vena d'humor negre: "Ara que ja has patit moltes calamitats, vés errívol fins que et trobis amb homes nodrits per Zeus. Ara bé, així i tot, crec que no et pots queixar de la teva mala sort." (p 158) Tanmateix, Odisseu compta amb l'assistència de la nereida Leucòtea que li dóna un mantell màgic que li impedirà enfonsar-se a l'aigua mentre neda cap a la costa dels feacis. Però s'haurà de treure la roba perquè les vestimentes que li ha donat la nimfa Calipso pesen massa com per poder nedar amb elles. És per això que Odisseu arriba nu a la costa feàcia.

Després d'anar a la deriva sobre un tronc durant tres dies, Odisseu arriba finalment a la costa escarpada dels feacis, on s'ha d'aferrar als penya-segats i lluitar contra les onades per aconseguir sobreviure, però finalment fa una súplica al riu que baixa per les roques i aquest li possibilita l'arribada a terra ferma. Finalment, exhaust, es posa a dormir entre uns arbustos que hi ha en un bosc proper.

Calipso lamenta la marxa d'Odisseu de William Russell Flint (1924) 

Atena i Posidó són els dos déus que tenen un paper més destacat al relat, ja que actuen com a antagonistes rere els conflictes que han d'afrontar els personatges humans. Atena és la protectora d'Odisseu, i farà el possible perquè aquest pugui tornar a casa, i Posidó, al contrari, farà el possible per entorpir el seu viatge. D'altra banda, també uns breus apunts sobre les relacions entre déus i mortals a la mitologia grega, a propòsit de la situació inicial en què trobem Odisseu amb la nimfa Calipso.

En aquests casos en concret no cito bibliografia, perquè la informació bàsica sobre els mites és prou coneguda, i la podeu trobar a llocs molt nombrosos, a Internet i a diccionaris i enciclopèdies de mitologia.

Atena i Posidó

Posidó és el déu del mar, i és el causant de les tempestes marines i els terratrèmols. És un déu amb molt mal geni, però és el protector dels mariners i de tots aquells que viatgen per mar. Posidó és un dels germans de Zeus, i després de la guerra que els olímpics van mantenir amb els titans, ell i els seus germans Zeus i Hades es van repartir a sorts els diferents dominis de l'univers. A Zeus li van tocar el cel i la terra, a Hades el món dels morts i a Posidó el regne de les aigües.

Atena era filla de Zeus: segons algunes versions del mite aquesta va néixer, sense mare, directament del cap de Zeus; mentre que altres versions fan que la seva mare sigui la deessa Metis, personificació de la saviesa, l'astúcia i l'habilitat. Aquestes qualitats, de fet, són les que s'associen sovint amb Atena, i és precisament per això que Atena és la protectora d'Odisseu, un heroi que destaca precisament per aquestes qualitats.

La rivalitat d'Atena i Posidó no es redueix a l'Odissea. És ben conegut que Atena és la patrona de la ciutat d'Atenes, però aquest patronatge va ser disputat, precisament, entre ella i Posidó. Tots dos déus van fer regals a la ciutat d'Atenes, i els ciutadans van escollir el regal d'Atena, l'olivera, per sobre del regal de Posidó, un corrent d'aigua, dins de la ciutat, que va resultar salada.

Temple dedicat a Posidó al cap Súnion. Font

Relacions entre déus i mortals 

És un motiu que apareix de forma repetida en moltíssims mites, i aquí no en faré una llista exhaustiva. Començant per les múltiples aventures de Zeus amb mortals d'ambdós sexes, molts altres déus també van tenir relacions amoroses amb mortals. Els fills d'aquestes relacions sovint eren semidéus, destacats per les seves qualitats heroiques. Per exemple, Heracles era fill de Zeus i una mortal, Alcmena. D'altres vegades, la seva condició intermèdia s'explicava a través d'una doble paternitat, com en el cas de Teseu, fill a la vegada del rei Egeu i del déu Posidó. De vegades, alguns déus també eren fills de Zeus amb mortals, com és el cas de Dionís. I Dionís també acabarà casant-se amb una mortal, Ariadna (almenys en algunes versions del mite).

Aquest tipus de relacions, per tant, són força habituals en la mitologia grega. Altres mites coneguts són el d'Afrodita i Adonis, el d'Apol·lo i Cassandra, o el d'Eros i Psique, que C. S. Lewis va revisitar en la seva novel·la Mentre no tinguem rostre. Aquest mateix capítol cinquè de l'Odissea comença amb una referència al mite d'Aurora i Titó, també una relació entre una deessa i un mortal.

Aquestes llegendes de vegades tenen un final feliç, o de vegades presenten versions alternatives amb finals feliços i finals tràgics per a un mateix relat, però tot sovint el desenllaç és fatídic per al mortal en qüestió. Moltes vegades els mortals que rebutgen les atencions d'un déu (Cassandra, per exemple) reben un càstig o maledicció per part d'aquest, o els que són feliços amb aquesta relació de vegades són l'objecte de la gelosia o la revenja d'altres déus. D'altra banda, cal no oblidar els més que freqüents "raptes" de nimfes o donzelles per part de déus, com Zeus o Apol·lo, o criatures monstruoses, com els centaures o els ciclops, on hem de llegir el "rapte" en qüestió com una expressió eufemística que es refereix a una violació. El que destaca en tots els casos, siguin com siguin, és que no és una relació d'iguals, evidentment, perquè els déus són els que regeixen el destí dels humans, i certes decisions són fatídiques per als mortals implicats en elles siguin en el sentit que siguin.

Per més que Calipso, com a nimfa, sigui una deessa menor, en aquest capítol trobem Odisseu en un dilema semblant. D'una banda, sembla profundament entristit per la impossibilitat de tornar a casa; d'altra banda, es fica al llit amb Calipso sense semblar tenir cap problema al respecte. En el context de la Grècia antiga, no sembla una contradicció: els herois prenen l'ocasió que se'ls presenta, els conceptes de voluntat o de llibertat no encaixen exactament en la mentalitat grega com els coneixem avui dia, i l'ètica del món homèric no té gaire a veure amb la cristiana. Així doncs, si tenim en compte que una divinitat ultratjada és com una bomba de rellotgeria, i que Odisseu fa anys que vagareja pel món sense garanties ni una noció clara del seu destí, doncs sembla que hi ha prou motius per trobar-lo plorant. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons