Elles parlen (#547)

En Cornelius, un dels meus alumnes, va escriure un poema titulat "L'estenedor", en què explicava que els llençols i la roba estesa de la seva mare tenien veu, conversaven i feien arribar missatges a altres peces de roba dels estenedors veïns. El va llegir a classe i tots els nens es van fer un tip de riure. Les cases estan molt separades les unes de les altres i no hi ha llum elèctrica ni a dins ni a fora. De nit, els edificis són com petites tombes. 

Aquesta novel·la de 2018 de l'autora canadenca Miriam Toews és un relat dolorós i colpidor de la violència que pateixen les dones en una comunitat petita i tancada, dominada pel fanatisme religiós dels seus dirigents, que exerceixen un control absolut sobre cada petit aspecte de la seva vida, així com sobre el relat mateix dels fets i la seva forma d'interpretar-los. La novel·la es basa en uns fets reals que es van descobrir l'any 2009: en una comunitat mennonita a Bolívia, un grup d'homes havia estat drogant les dones del poble durant la nit per violar-les, i aquestes agressions - en alguns casos incestuoses i fins i tot cap a criatures molt petites - s'havien estat repetint durant anys. Miriam Toews es va criar en una d'aquestes comunitats al Canadà, i en aquesta novel·la utilitza la base dels fets reals per plantejar un debat fictici entre les dones afectades, de tres generacions diferents, per decidir quin curs d'acció emprendre a partir del moment que els homes han estat detinguts. Durant dos dies, les dones tenen les seves converses sempre d'amagat i sota l'amenaça de ser descobertes, i sospesen la possibilitat de quedar-se al poble i perdonar els agressors, com de fet els demana el bisbe de la comunitat, quedar-se però enfrontar-se obertament als homes, o fugir definitivament del poble a la recerca d'una vida millor. 

A partir d'aquesta premissa, de fet, assistim a un plantejament quasi ucrònic de la història real per tal de presentar-nos una possible sortida a uns fets tan desoladors en la realitat. Després del judici, la situació a la colònia boliviana real va continuar exactament igual: els homes van ser perdonats i cap dona no en va fugir, per la qual cosa els periodistes que van investigar el cas van arribar a la conclusió que les agressions sexuals contra les dones, de fet, s'estaven repetint al poble com a part de la seva normalitat. És per això que la novel·la m'ha causat sentiments contradictoris, com també em passava amb El conte de la serventa de Margaret Atwood, amb la qual Elles parlen ha estat comparada freqüentment. Ambdós relats utilitzen els fets reals com a palanca per a una ficció especulativa que no planteja la manca de fugida possible per a aquestes situacions a la vida real, i a la vegada deixen un final obert com a única nota discordant per al que és, a simple vista, un relat de resistència i empoderament femení. L'exercici especulatiu que en resulta és interessant, en els dos casos, però no sé fins a quin punt revesteix el text resultant de certa qualitat escapista. 

Els mennonites són una branca de l'església anabaptista, i són especialment radicals a l'hora d'aïllar les comunitats de l'exterior i rebutjar els principals avenços tècnics del segle vint, de forma que el seu estil de vida és el propi de les comunitats rurals als segles divuit o dinou. Les decisions que afecten la comunitat són preses per un consell d'ancians dirigits per un bisbe, que és la màxima autoritat del poble i, de fet, només als homes se'ls permet arribar a la majoria d'edat i assolir els rudiments d'una educació. En aquest context, les dones que sentim parlar durant el text estan ancorades en una determinada visió de la realitat, i la discussió que tindran entre elles recrearà força fidedignament la seva percepció del món. Aquesta és la part que més m'ha agradat del text, al capdavall: la novel·la no hauria resultat plausible si haguéssim assistit a un debat de dones empoderades que han trobat la seva força oculta a partir de la seva victimització. En realitat, les dones estan convençudes que es condemnaran per a l'eternitat si no perdonen els agressors, i és per això que la discussió s'embranca en detalls teològics i filosòfics, que ocupen la major part del llibre, abans de passar als aspectes més pràctics de la decisió que tenen davant seu. Aquest focus en la cruïlla mental en què es troben les protagonistes, i el debat teològic en què entren a l'hora d'afrontar la seva realitat quotidiana m'ha recordat en alguns passatges la prosa de les novel·les de Marilynne Robinson, tot i que la reflexió filosòfica de Robinson i la seva imbricació dins la narrativa em sembla més ben elaborada que la de Toews, que queda una mica massa precipitada i esquemàtica. 

La veu narradora de la novel·la, però, és precisament un home, August Epp, el mestre del poble que transcriu les actes de les converses a petició d'una de les assistents, l'Ona, de qui està enamorat des que era petit. La veu de l'August és necessària dins la narració perquè és el personatge que actua d'intèrpret dins de la novel·la. Ho és en un sentit literal, ja que les dones només parlen plautdiesch, una llengua derivada del baix alemany i actualment només parlada dins les comunitats mennonites, un mig milió de persones a tot el món. Dins d'aquestes, els homes són els únics que aprenen els rudiments de l'anglès o el castellà, depenent del país on visquin, per tal de poder fer transaccions econòmiques amb l'exterior. Tanmateix, l'August és un mig-foraster dins del grup, ja que quan tenia dotze anys ell i els seus pares van ser expulsats de la comunitat i ell només hi ha tornat molts anys després, un cop adult, havent estudiat a Anglaterra. Per això també actua d'intèrpret a un nivell narratiu, perquè serveix d'intermediari entre la cultura mennonita i els lectors, que no en sabem gairebé res. L'August també té els seus propis conflictes interns, ja que la comunitat no el considera un home de debò, en ser un home il·lustrat i no tan avesat a les tasques del camp com els altres i, d'altra banda, les seves crisis existencials i temptacions suïcides li impedeixen tornar a deixar la comunitat després de la mala experiència amb el món exterior. 

El suïcidi també és un motiu secundari dins la novel·la, i sembla una inquietud freqüent a l'obra narrativa de Toews, pel que he pogut veure. A través de la narració veurem que el fet de matar-se és força més habitual del que sembla dins la comunitat, i revelarà també la doble vara de mesurar dels savis del poble: quan una de les dones se suïcida en veure la brutalitat de les agressions patides per la seva filla, se li nega l'enterrament en terra consagrada, però per a un dels homes del poble el bisbe havia inventat una excusa (un dimoni que havia arribat i l'havia fulminat) per tal de poder amagar el suïcidi. A través de la novel·la, serà l'August qui ens anirà posant en antecedents sobre la vida al poble abans i després de les violacions, i anirà posant llum sobre aquestes petites esquerdes que han anat apareixent dins la narrativa monolítica que ofereixen els poderosos sobre la vida del poble. El cas dels suïcidis n'és un exemple, però també trobem l'expulsió d'un predicador que qüestionava la vida després de la mort, l'expulsió dels pares de l'August, o les incoherències i contradiccions en què va caient el discurs del bisbe mateix, que anirà revelant febleses cada cop més pertorbadores per a la imatge de conjunt.  

Així doncs, les dones protagonistes es veuran interpel·lades per la presència abassegadora d'una violència absoluta i incapacitant dins les seves mentalitats pacifistes, i dins d'una concepció de la vida que es viu no per a l'aquí i l'ara, sinó per a l'eternitat. Tanmateix, viure per a l'eternitat no relativitza fins a la banalitat les accions i les violències que es cometen en l'aquí i ara? Aquest dilema moral i existencial acaba posant les dones en la necessitat de repensar racionalment les bases del seu propi món, i la consciència de la injustícia que estan patint arribarà precisament a l'hora de confrontar-la amb els seus dogmes teòrics: d'entrada, sense anar més lluny, ser analfabetes no els permet interpretar l'escriptura pels seus propis mitjans, i els fa posar en dubte l'acceptació del relat que els exigeixen els homes. En aquest context, perdonar i mantenir l'statu quo és la resposta correcta per mantenir la pau a la comunitat, però la seva pròpia convicció cristiana les enfronta amb la necessitat de fundar un món nou com a única via de sortida. Així és com es gesta una revolució dins d'una comunitat que no n'arriba ni a concebre'n la possibilitat: a partir del pensament i la paraula, únic motor del que després podrà ser l'acció. En aquest sentit és un relat molt fosc i molt optimista a la vegada, i per això el desenllaç, un punt massa sentimental, m'ha semblat que diluïa una mica el potencial del conjunt, tant en termes literaris com filosòfics. 

Sinopsi: En una comunitat mennonita a l'Amèrica del Sud, les dones descobreixen, traumàticament, que un grup d'homes del seu propi poble i de les seves pròpies famílies les han estat drogant durant les nits per violar-les brutalment, sense fer distincions entre nenes petites, adolescents, adultes i ancianes. Aprofitant que els agressors es troben detinguts a la ciutat, i que els homes del poble han anat a rescatar-los sota fiança, un grup de dones de dues famílies s'organitza per debatre d'amagat com han de reaccionar a la tornada dels agressors al poble. A través de dos dies de converses, aquestes dones de tres generacions diferents hauran de sospesar els pros i els contres de quedar-se a la comunitat sense fer res, quedar-se a la comunitat i lluitar pels seus drets, o fugir del poble per sempre a la recerca d'una vida millor. 

M'agrada: El plantejament sencer de la novel·la com a debat entre dones, que presenta una nova forma de mirar la realitat des del moment que comencen a ser conscients de la pròpia opressió dins la comunitat. El diàleg que proposa entre religió i llibertat personal, articulat sempre des de la reflexió racional, m'ha semblat un dels aspectes més interessants de la lectura. 

No m'agrada: En general el punt de vista del protagonista se m'ha fet inconsistent, i la trama sencera massa poc plausible com per ser del tot rodona. L'acumulació de revelacions a les últimes pàgines del relat m'ha semblat excessiva, i potser s'haurien d'haver integrat millor dins del fil de la narració en comptes de posar-les totes al final. 

Les roses d'Orwell (#546)

Un dels encerts d'Orwell va ser assenyalar i denunciar, com ningú més, la manera com el totalitarisme constitueix un perill, no només per a la llibertat i els drets humans, sinó per al llenguatge i la consciència, i ho va fer d'una manera tan convincent que el seu darrer llibre encén una llum d'alerta i projecta una ombra sobre el present. Però aquest encert es veu enriquit i aprofundit pels compromisos i l'idealisme que l'impulsaven, les coses que valorava i desitjava, i la seva visió sobre el desig en si, el plaer i la felicitat, i el fet d'adonar-se que aquestes forces poden oposar-se a l'estat autoritari i a les seves intromissions destructives. 

Aquest assaig de l'autora estatunidenca Rebecca Solnit es va publicar el 2021, i va ser redactat en gran part, de fet, durant l'any de la pandèmia. És una curiosa aproximació a una faceta tot sovint desconeguda de l'autor britànic George Orwell: la seva afició per la jardineria i la feina de pagès, que va cultivar intermitentment durant les dues últimes dècades de la seva vida. En una granja a Wallington, al sud de Londres, i més endavant després de la mort de la seva esposa, en un paratge remot a l'illa de Jura, a la costa escocesa, Orwell es va dedicar incansablement a plantar flors i hortalisses, mentre es resistia a deixar-se vèncer per l'afecció pulmonar que finalment va acabar amb la seva vida. El seu gest de plantar rosers a la caseta de Wallington el 1936 és el punt de partida que serveix a Solnit per explorar el significat que aquest tipus d'activitats prenen per a l'autor enmig de la seva lluita política, i per rastrejar, dins la seva obra, les referències a aquestes aficions, tot sovint qualificades d'inútils, reaccionàries o petitburgeses des del discurs marxista predominant del moment. A través d'aquest element que sembla anecdòtic, Solnit indaga en la simbologia de les roses a través de la història, i n'explora les connexions amb l'explotació colonial i la lluita de classes, per oferir-nos una original reivindicació d'aquesta aparent contradicció en el discurs i el pensament d'Orwell. 

El motiu principal de l'assaig és una dualitat d'objectius intrínseca en les lluites emancipadores a través del segle vint, que amb tanta precisió recull la imatge de l'interès d'Orwell per cultivar flors: "pa i roses" va ser un eslògan que el moviment obrer dels Estats Units va adoptar a través del moviment sufragista a principis del segle vint. D'una banda, hi ha la lluita pel pa, és a dir, per arribar a cobrir les necessitats bàsiques d'una vida digna per als treballadors que són objecte d'explotació. D'altra banda, una qüestió més ambigua que el discurs marxista deixa força indeterminada és amb què omplir la vida del treballador emancipat un cop superada la seva alienació: quin és el seu desig íntim, quina la seva idea de benestar, què li proporcionarà felicitat en la seva vida privada. El gaudi estètic pel pur gaudi estètic, així com els plaers intel·lectuals i físics són quelcom que la revolució permanent sembla que deixa sempre per més endavant. Va ser una qüestió que inquietava Orwell com a escriptor, perquè per a un artista, per més compromès que estigués amb el socialisme tant al nivell teòric com al pràctic, sempre hi ha un pòsit de llibertat íntima, d'independència creativa irreductible que dona raó de ser a la seva obra. 

Després d'haver publicat un article sobre jardineria, una lectora va retreure a Orwell que el cultiu de flors era una activitat "burgesa"; tanmateix, Orwell no compartia aquesta percepció. A través de la seva vida, va arribar a la conclusió que el seu gaudi intens de la natura i les relacions familiars en el seu espai privat eren el motor de la seva lluita política, allò per què valia la pena lluitar. Les seves novel·les i assajos estan farcits de referències a allò que és petit i quotidià, irrellevant en el discurs públic, i inútil des d'un punt de vista utilitari. Per a ell, però, que havia estat instrument armat de l'imperi, que va ser testimoni de primera mà de l'horror abjecte de les mines del nord d'Anglaterra, que va lluitar a la guerra civil espanyola per la causa republicana, des d'on va començar a percebre el fantasma de l'horror totalitari durant els fets de maig del 37, eren precisament aquestes alegries vitals i existencials les que donaven sentit a la lluita per l'alliberament de la classe treballadora. Tot i que va morir poc abans de la publicació de Els orígens del totalitarisme de Hannah Arendt, les seves idees estan en total consonància amb les de l'autora alemanya, en identificar clarament el règim totalitari com a perseguidor de l'individu i els seus desitjos i passions íntimes, que al cap i a la fi esdevenen motor de la seva llibertat. 

Aquest és el fil principal de la reflexió que proposa Solnit però, reivindicant l'estructura rizomàtica de la reflexió sencera, l'autora no sols ens ofereix un relat biogràfic dels anys trenta i quaranta a la vida de George Orwell, sinó que també estableix connexions totalment rellevants entre les imatges explorades i el nostre context polític i social actual. Les reflexions d'Orwell a El camí de Wigan Pier sobre la dependència que la societat anglesa del moment tenia del carbó, i la interdependència entre la comoditat de les classes mitjanes i altes amb l'explotació infrahumana que pateixen les classes treballadores per tal de poder-los obtenir, crea paral·lelismes inesperats i certament il·luminadors quan Solnit ens trasllada a Colòmbia per explicar-nos la indústria del cultiu de les roses, que distribueix arreu del món la seva bellesa congelada, símbol d'amor i de puresa, a través de l'explotació de treballadors malpagats i que no tenen els drets laborals bàsics reconeguts. De la mateixa manera, la guerra ideològica que va patir Orwell en el seu temps, amb l'horror estalinista que el comunisme mundial relativitzava i censurava, té el seu reflex parcial en l'actualitat, en què la manipulació de la veritat com a instrument de propaganda i control polític torna a ser una amenaça latent fins i tot en les democràcies més consolidades. 

Aquest volum ens ofereix una bona reflexió sobre aquesta doble dimensió de la lluita per l'emancipació, i fa emergir un Orwell molt més complex i matisat del que se'ns acostuma a oferir habitualment. De fet, va ser un home de contradiccions i ambigüitats que encara avui dia costen d'explicar: el que fa Solnit en aquest assaig és encaixar aquestes contradiccions aparents dins la lluita i el pensament polític d'Orwell. Sense estètica no hi ha ètica, i una reflexió profunda sobre el pensament estètic d'Orwell al voltant del gaudi senzill de la natura i de la vida afegeix una dimensió essencial per comprendre la seva obra. Tot i que no em sembla un assaig totalment rodó, un punt massa fragmentari per al meu gust, i que la lectura que fa de les obres d'Orwell sovint és massa superficial i simplista, el plantejament de fons que proposa el llibre és totalment pertinent, i crea connexions amb el món polític del present que no es fan gens sobreres. 

Continguts: La primera part de l'assaig, "El profeta i l'eriçó", ens presenta un context general per a la reflexió que ofereix el llibre, ofereix uns breus antecedents biogràfics de George Orwell abans de 1936 i planteja el motiu principal del text: la dualitat en la seva obra entre la lluita per l'emancipació i l'admiració per la natura i el treball del camp com a racó de calma i contemplació necessaris per a la seva creació artística. La segona secció, "Passar a la clandestinitat", se centra en l'experiència d'Orwell a les mines de carbó del nord d'Anglaterra que donarien peu a la seva obra El camí de Wigan Pier. La tercera part, "Pa i roses", rastreja la simbologia de la rosa a través de la història, així com la seva connexió amb la lluita obrera a partir del segle vint. Planteja també el conflicte en què entra Orwell amb l'ala més purista del comunisme a causa de la seva defensa del gaudi estètic, i cobreix també la seva experiència a la guerra civil espanyola, que donaria peu a Homenatge a Catalunya. La següent secció, "Les llimones de Stalin", descriu la guerra ideològica que s'estableix dins del camp de la ciència en el context de les purgues estalinistes, i connecta l'ascens del totalitarisme a Europa amb l'auge dels discursos eugenèsics. "Retirs i obriments" descriu les connexions de la família Blair amb el tràfic d'esclaus i l'economia de l'imperi britànic durant generacions, i connecta el fenomen del comerç triangular amb els tancaments dels camps comunals per a la seva privatització que té lloc durant els segles divuit i dinou a Anglaterra. "El preu de les roses" descriu la indústria mundial de les roses en l'actualitat, i la connecta amb les reflexions d'Orwell i Hannah Arendt sobre el totalitarisme. La darrera secció, "El riu Orwell", recull els darrers anys de la vida de l'autor, ja amb una salut molt deteriorada. Gràcies a l'èxit en vida d'Animal Farm, va poder-se retirar a l'illa de Jura després de la mort de la seva esposa, on es va dedicar quasi exclusivament a cuidar el seu fill, intentar fer créixer un jardí a l'entorn inhòspit del nord d'Escòcia, i redactar la seva darrera novel·la, 1984. Solnit acaba la reflexió traçant la vigència del mot "orwel·lià" en el context de la política actual. 

M'agrada: Especialment les connexions entre passat i present en el pla polític, i la reivindicació de la vida petita per part d'Orwell, que per a molts en la seva època va ser interpretada com a reaccionarisme encobert. En aquest sentit, el pensament estètic d'Orwell és una faceta de la seva obra que no m'havia arribat a plantejar mai. 

No m'agrada: Els constants salts d'uns eixos temàtics a uns altres fan una lectura desigual, excessivament fragmentària per al meu gust. D'altra banda, l'anàlisi dels textos proposats tot sovint resulta superficial o es queda només en l'amuntegament de cites literals, especialment en el cas de 1984.

A dins

Ferran Palau. 

From Hell (#545)

- Segons Croley, Anglaterra perdrà l'Índia cap allà el 1950. I les potències mundials seran Rússia i Amèrica, tu. I també diu que Alemanya portarà tothom a la guerra.

- Una guerra amb Alemanya? Però home, si Sa Majestat és alemanya! I com pensa que Amèrica pot ser una potència mundial? Gràcies als espectacles del Far West?
- Aviam, és com el que li va dir Frank North a Cody l'any 83... "Dona'ls il·lusió, i no realisme". El Wild West és il·lusió. Una pantomima de ca l'ample. Nosaltres venem i tothom compra. No subestimi mai el poder de les falòrnies, inspector.

Aquesta novel·la gràfica escrita per l'autor britànic Alan Moore i dibuixada per Eddie Campbell es va publicar per primer cop de forma seriada entre els anys 1991 i 1996, i després com a únic volum el 1999. Aquest mateix any ens ha arribat en català amb una magnífica traducció de Joaquim Toset, així que no em vaig poder resistir a aprofitar l'avinentesa i descobrir la que es considera l'obra magna de Moore. D'entrada, cal dir que és una obra impressionant en la seva extensió i ambició, en la minuciositat de la recerca històrica que mostra la seva gestació i, especialment, a l'hora d'oferir una ficció excel·lent i curiosament metatextual sobre un dels crims més coneguts i misteriosos de la història d'Anglaterra: els assassinats de diverses prostitutes al barri de Whitechapel de Londres entre els mesos d'agost i novembre de 1888 a mans d'un desconegut que la premsa va batejar com a Jack l'Esbudellador. D'altra banda, els altres assassinats de prostitutes no resolts que van tenir lloc a la zona durant el mateix període de temps (almenys dos en els mesos anteriors, que no s'han arribat a connectar fora de dubte amb els crims de l'Esbudellador) ens donen una idea força acurada del valor que tenia la vida d'aquestes dones per a la societat del moment. L'únic que en sabem és que no en sabem res, d'aquests crims, més enllà del fet que els cinc assassinats van ser comesos per la mateixa persona, en mostrar tots els cossos mutilacions del mateix estil, i que el sadisme i l'acarnissament que mostren els crims apunten a un més que probable desequilibri mental amb biaix misogin per part del seu perpetrador. 

Aquesta manca de respostes és el que va engegar la maquinària de l'alarma pública en el seu moment, ja que els crims van apuntar a les condicions infrahumanes en què els pobres, immigrants i treballadors vivien a l'East End londinenc i, més endavant, també va esmolar les imaginacions de la literatura popular i dels aficionats a la teoria de la conspiració per reconstruir-ne un mite totalment a l'alçada de la brutalitat comesa. Va ser als anys setanta que el periodista Stephen Knight va publicar una teoria sobre l'autoria dels crims que apuntava a una conspiració per amagar un escàndol al voltant d'un membre destacat de la família reial anglesa. La història havia arribat a Knight a partir d'un descendent del pintor impressionista Walter Sickert (1860-1942) que, de fet, va ser qui havia iniciat el culte popular als crims en un primer moment i en va ser el cap d'animació des del minut zero, una obsessió que també va plasmar amb insistència en la seva pintura. 

Encara que la teoria proposada per Knight va quedar desacreditada pràcticament des del moment de la seva publicació, el seu impacte va ser durador en la cultura popular a l'hora de desestimar definitivament la solució prosaica, i força plausible al capdavall, del pertorbat mental resident a la zona i, per tant, de la mateixa classe social que les seves víctimes. El mite era molt més atractiu perquè apuntava al parasitisme social de les classes altes sobre les baixes i, a la vegada, arrelava en una tradició literària de la narrativa britànica que naixia, precisament, amb la revolució industrial: és la història del Londres de dalt i el Londres de baix, la dualitat cultural que s'estableix entre el món de la gent respectable i el submón de les classes treballadores que manté i revitalitza els seus superiors. Aquesta dualitat va més enllà de la tensió entre classes socials per estendre's també a altres problemes socials i culturals de l'època, com la creixent onada de xenofòbia contra els immigrants pobres, el rebuig a la desviació sexual, encarnada per exemple en el plaer o la independència sexual de les dones o en l'homosexualitat, que es castigava com a ofensa criminal, i la creixent inquietud espiritual en una onada de secularització definitiva del món, que dona peu a la fascinació per l'ocultisme i les societats i germandats secretes. 

Moore agafa la narrativa proposada per Knight i la segueix al peu de la lletra, omplint-ne només petits forats amb invencions plausibles, de forma que revela, al mateix temps, una fascinació quasi morbosa per la historicitat dels fets i el gaudi desfermat de la ficció més obstinada. La narració no és pitjor perquè sigui fulletonesca i excessiva, ni perquè anunciï a crits la seva falsedat: al contrari, hipnotitza per les seves línies argumentals ben definides des del principi i per la simplicitat psicològica dels seus personatges, que aniran adquirint matisos i complexitats a mesura que suspenguem la incredulitat i ens deixem portar per la lectura. Així doncs, assistirem a la confrontació entre un mal atàvic i caòtic, que pretén imposar la seva pròpia racionalitat amb mà implacable, i un bé defectuós en la seva impotència, que precisament per això es deixarà vendre per pura necessitat. El traç d'Eddie Campbell és el complement perfecte a aquesta història de dualitats: uns dibuixos en blanc i negre que a estones no passen de l'esbós, i on la foscor sempre acaba resultant molt més contundent i definitiva que la llum. 

A través de les seves pàgines, From Hell ens va desplegant una tragèdia històrica concreta, que s'entreté especialment a retratar la vida dels pobres i les vicissituds i necessitats que els victimitzen, a la vegada que ofereix una reflexió més general sobre la violència a través de la història i com aquesta es desplega en diferents onades, com si es tractés de reverberacions d'un mateix fenomen còsmic. Si fa poc comentava que a Watchmen hi apareixia Walter Benjamin com a convidat d'última hora a guanyar-li la partida a Fukuyama, aquí és William Blake qui recorre el text entre línies, amb la seva advertència implícita que desconfiem de les bondats de la racionalitat il·lustrada no sigui cas que la història ens colpegi amb la seva lògica implacable. La narració, per tant, és un autèntic festival de referències i connexions al món cultural, artístic i literari més ampli de la Gran Bretanya de l'època, de forma que l'obra de Moore acaba adquirint una autonomia pròpia respecte dels fets reals, o les poques traces que en coneixem. 

A més, per acabar de reblar el clau, l'autor també opta per diluir el mateix relat de la conspiració que ens presenta des del principi en el seu propi laberint metatextual: a mesura que anem avançant, la família reial es desvincula del fil dels assassinats i anirem seguint les obsessions que hi ha en la ment de l'assassí i l'aparent lògica que es desplega rere el seu exercici exaltat de truculència. Les implicacions metatextuals es van fent més clares cap al final de la narració, sobretot amb el suport dels seus dos apèndixs, que aclareixen els elements més críptics i aparentment més aleatoris de la trama sencera. Així és com l'autor mateix posa l'accent precisament en l'efecte morbós que el true crime provoca sobre el seu públic, i analitza minuciosament la historicitat de la narració per fer-nos veure com la falòrnia, tot sovint, és més poderosa que la realitat mateixa. 

Sinopsi: En un barri obrer de Londres a la dècada de 1880, un aristòcrata d'incògnit té una aventura furtiva amb la dependenta d'una botiga. Aquest episodi provocarà un operació secreta per evitar que l'escàndol surti a la llum, però pel camí desfermarà una violència atàvica que ningú hauria pogut arribar a imaginar. 

M'agrada: La qualitat absorbent de la narració, que va baixant des del nivell més superficial a nivells de lectura més profunds a mesura que avança. Els dos apèndixs que complementen i amplien el text, que revelen el projecte literari de Moore en tota la seva amplitud i, especialment, la seva aposta per la minuciositat històrica. Menció especial mereix la traducció a càrrec de Joaquim Toset: sense haver vist l'original m'ha semblat que el contrast entre català formal per a les classes altes i les solucions que troba per a la parla col·loquial de les classes baixes està aconseguidíssim. 

Solitud (#544)

Era un plor d'enyorança, d'avorriment, d'angoixa, d'agonia de l'ànima, que es perllongava estones i més estones, sense que logrés aturar-lo la voluntat ni el cansament; un plor que s'havia de buidar com una deu ofegadora, i que quan s'acabava de sa mateixa durada, morint lentament entre gemecs estroncats i romflets nasals, la deixava rendida i deslliurada alhora, però amb els ulls embotornats i un gran pes dolorós, com d'una bala de plom, entre cella i cella. 

Solitud de Víctor Català (1869-1966) es va publicar el 1905, i és una de les novel·les clàssiques més reconegudes de la literatura catalana i un clar exponent de la novel·la simbòlica pròpia del modernisme català. He de dir que de bones a primeres impressiona per la seva prosa immersiva, la precisió del seu llenguatge, i l'abast del viatge interior de la protagonista a partir d'unes premisses aparentment senzilles. La novel·la narra la història de creixement vital, més aviat de desvetllament, de la Mila, una jove de pagès acabada de casar que es trasllada a viure amb el seu marit a un ermitatge en un massís muntanyós, que Català va basar en el massís del Montgrí. La solitud de què parla el títol és més aviat simbòlica i metafòrica, ja que, a la seva nova llar, la Mila entrarà en contacte amb una sèrie de personatges locals que determinaran la seva vida irremeiablement. Tanmateix, haurà d'aprendre a resoldre per si mateixa la seva pròpia insatisfacció vital i pair els desenganys que li portarà la seva nova vida, perquè en un món en què una dona no pot prendre decisions per si mateixa, ni tan sols sobre el seu propi cos, desviar-se de la norma del que està establert pot portar-la a pagar un preu molt alt per la seva llibertat. 

De bones a primeres, la Mila ha d'afrontar la seva frustració personal en veure's atrapada en un matrimoni sense sexe, situació que, a més, l'allunya de l'anhelada maternitat. No se'ns donen explicacions sobre els possibles motius de la inapetència del marit, el Matias, però aviat ens adonarem que la novel·la es construeix bàsicament a través de la relació entre la Mila i diversos homes que transiten el paratge muntanyós al voltant de l'ermita. No és que ells puguin satisfer els desitjos de la protagonista tampoc ni, de fet, que hi hagi gaire acció en una narració que té lloc, principalment, dins la ment de la protagonista. Tanmateix, tots aquests homes aniran esdevenint emblemes de diverses sexualitats desviades, o bé per excés, o bé per defecte, o bé per aparences enganyoses o per representar un ideal de puresa o perfecció inassolible. És a través del mestratge del pastor Gaietà que la Mila entrarà en contacte amb la muntanya i descobrirà els seus secrets, canalitzats també a través de les rondalles que ell li explica i que reflecteixen simbòlicament els seus dilemes, sempre de formes subtils i elusives. Així doncs, la identificació de l'individu amb el paisatge com a força vital i quasi animada és una idea que Català pren del vitalisme maragallià, i esdevé un dels eixos principals del modernisme simbolista. 

D'altra banda, tot i la seva potent càrrega simbòlica, la novel·la es basa en el realisme costumista, a través del retrat de les vides dels pagesos amb unes descripcions vívides i directes, quasi pictòriques, i l'aposta per recrear la parla local, especialment a través del personatge del pastor. Aquest doble vessant de la novel·la, un de simbòlic i psicològic i un de més realista i costumista, que es combinen i es complementen a la perfecció, és part de la complexitat del llibre i del que contribueix al seu estatus de clàssic. En certs moments de la lectura m'ha recordat Terra baixa de Guimerà precisament per aquest motiu. No és fins al final de la novel·la que l'acció es comença a posar en marxa i tenen lloc els esdeveniments més crucials per a l'argument. Tanmateix, la tensió s'ha anat construint poc a poc, de forma que visions, somnis, comentaris i experiències que han tingut lloc anteriorment des del punt de vista de la protagonista prendran tota la seva rellevància de cara a aquest desenllaç. És una novel·la del tot recomanable, que no esgota la seva riquesa ni la seva capacitat de suggestió en una sola lectura. 

Sinopsi: La novel·la té lloc durant uns mesos en una ermita de muntanya des del punt de vista de la nova ermitana, la Mila, que s'hi acaba de traslladar amb el seu marit Matias. La dona se sent molt sola en aquest nou ambient, i establirà una relació d'amistat amb un pastor que li ensenyarà la saviesa de la muntanya, alhora que canalitzarà la seva maternitat frustrada a través del seu amor pel Baldiret, un infant del mas veí que ajuda el pastor. Paral·lelament, en Matias haurà de pensar alguna forma per guanyar diners en un lloc desolat com l'ermita, i ho farà associant-se amb un personatge feréstec i sinistre anomenat Ànima, que anirà revelant poc a poc les seves intencions. 

M'agrada: La construcció d'una tensió sostinguda al llarg de la novel·la, que no s'acaba alliberant fins al desenllaç, i el creixement interior de la protagonista, que s'haurà de revelar, bàsicament, a si mateixa. 

El mar (#543)

Em quedaven hores de camí per davant, però no m'importava, perquè era un viatge d'importància excepcional però inexplicable, un viatge que havia de fer i completar fins al final. Jo em sentia tranquil, molt tranquil, i confiat també, tot i que no sabia del cert on anava, només que tornava a casa. 

Aquesta novel·la de 2005 de l'autor irlandès John Banville va guanyar el premi Booker el mateix any de la seva publicació, i és una bona mostra de l'habilitat de l'autor per a la recreació d'un passat subjectiu, rememorat des de la distància i amb un to marcadament elegíac. És un text que es recrea especialment en la textura dels temps passats, posant un accent especial en els sentits del tacte i l'olfacte, cosa que ha portat la crítica a comparar-lo amb l'obra de Proust i Nabokov, tot i que a mi aquestes comparacions em semblen exagerades. Jo en tenia un bon record de la primera vegada que la vaig llegir, abans de l'inici del blog, i de la relectura puc dir que m'ha recordat especialment el Julian Barnes de El sentit d'un final, publicada sis anys després. Ambdós autors es mostren preocupats per com la memòria dels protagonistes dona forma al relat mateix, de manera que, en realitat, la trama se'ns presenta com a misteri que només es revelarà plenament al final de tot de la lectura. En aquest cas la novel·la fins i tot guanya en la relectura, perquè és només a la llum del desenllaç que alguns detalls o pistes que se'ns ofereixen al llarg del relat, com petites insinuacions, fins i tot des de la primera línia mateixa, adquireixen el seu sentit ple dins la imatge de conjunt. 

El narrador, Max Morden, és un crític d'art que es troba aclaparat per la mort recent de la seva esposa, després del declivi ràpid i fulminant de la seva malaltia. Per passar el dol i reconciliar-se en el passat, es trasllada a viure a una casa d'hostes de la costa irlandesa, prop de la qual havia estiuejat amb els seus pares quan era adolescent, uns cinquanta anys abans, i on va presenciar esdeveniments que serien clau per a la seva vida. Aquell estiu fatídic, que ell anomena "l'estiu de la marea estranya" es va veure marcat per la seva coneixença amb la família Grace, que venia d'Anglaterra, i que per tant representava un ideal de riquesa i sofisticació que li era vedat a la seva classe social. De fet, la descripció que se'ns fa dels Grace no és mai objectiva, sinó sempre passada pel filtre dels sentiments del protagonista, que els observa com a objectes de fascinació i els atorga qualitats quasi divines. És així que els Grace faran honor al seu nom mateix, en atorgar al protagonista la seva companyia quasi com si es tractés d'un favor diví, i no serà sinó a mesura que es vagi endinsant en l'entramat de relacions, desitjos i passions només insinuats entre els diferents membres de la família que anirà apreciant matisos més profunds més enllà de la fascinació inicial. 

La família està formada pel pare i la mare, Carlo i Connie, els dos fills bessons, Chloe i Myles, i la mainadera d'aquests, la Rose, que a mesura que avanci la trama veurem com pateix de les mateixes inseguretats de classe que el protagonista mateix. Els bessons esdevenen el misteri al centre de la narració, que no arriba a quedar del tot explicat, en tant que les seves subjectivitats no se'ns ofereixen mai dins del relat, sinó sempre des de les descripcions i les especulacions que en fa el narrador en tercera persona. Mentre que la Chloe és una nena aparentment impulsiva i malcriada, que assumeix sempre el control de la situació, en Myles, que pateix alguna mena de retard cognitiu i no ha parlat mai, la segueix sempre cegament en les seves iniciatives. En Max viurà el seu despertar amorós i sexual amb la Chloe, a qui transferirà els seus sentiments inicials per la mare, la senyora Grace. Tot i així, més enllà d'aquest episodi essencial per a ell, els adults estan vivint els seus propis drames i tensions. Igual que passa a El sentit d'un final de Barnes, ens trobem davant d'un narrador en primera persona que ens ofereix els fets narrats sempre des d'una pàtina d'irrealitat a causa de l'extremada subjectivitat que els imprimeix, de forma que com a lectors haurem d'anar destriant els fets d'entre les muntanyes de judicis i prejudicis, de classe i d'època, que ens ofereix respecte a tots els altres personatges. 

De la mateixa manera, veurem com ell mateix es percep com l'heroi de la seva pròpia història pel que fa al seu moment present, tant en la forma com descriu la seva relació amb la seva filla, com la relació que estableix amb la mestressa de l'establiment on s'allotja i l'altre hoste, un coronel de l'exèrcit retirat, amb els quals estableix un subtil triangle de tibantors, reticències i dependències emocionals. És per això que de vegades pot semblar insensible o extremadament distanciat dels moments més violents o desagradables de la trama. Per extensió, doncs, el relat que fa del seu matrimoni i de l'any de malaltia de la seva dona abans de la seva mort també es presta a suposar uns sentiments més fondos sota la superfície del que ens narra en realitat. Les dues línies narratives (la del passat i la del present) arribaran a dos desenllaços paral·lels i un punt abruptes que acabaran donant un sentit de coherència al text sencer, més fins i tot del que aconseguia el desenllaç de la novel·la de Barnes, que a mi em va semblar força més fluixa en aquest aspecte. A través d'aquest exercici de rememoració, el protagonista ens anirà oferint un catàleg de les seves inseguretats, temors i anhels més profunds. 

Sinopsi: En un lloc indeterminat de la costa irlandesa als anys cinquanta, l'adolescent Max Morden coneix una família, els Grace, a la localitat on estiueja, que el fascinaran amb la seva sofisticació despreocupada, que ell llegeix com una qualitat quasi divina. Tal com el narrador ens revela des de la primera pàgina de la novel·la, aquell estiu es van produir esdeveniments que el marcarien per a la resta de la seva vida i uns cinquanta anys després, en ple dol per la mort de la seva dona, retornarà al poble en qüestió per provar de posar en ordre els fets de la seva vida i donar-los un sentit. 

M'agrada: És una novel·la que guanya en la relectura i que està feta principalment de detalls que els lectors han d'anar captant i descobrint al llarg de la lectura. 

No m'agrada: Tot i ser una molt bona novel·la, clarament superior a El sentit d'un final de Julian Barnes, que es va publicar posteriorment i n'és deutora, crec que El mar es ressent una mica de l'acollida crítica que va tenir en el seu moment, que pot deixar les expectatives un punt massa altes a l'hora de llegir. 

Suzanne Valadon al MNAC

Suzanne Valadon (1865-1938) va protagonitzar una autèntica epopeia artística: de malguanyar-se la vida com a model professional per als pintors impressionistes de les últimes dècades del segle dinou al barri de Montmartre, va esdevenir artista ella mateixa, amb el mestratge de Tolouse-Lautrec i Edgar Degas, que la van encoratjar des del principi a cultivar el seu talent. A partir d'aquesta condició dual de model i artista, Valadon va desenvolupar una mirada pròpia sobre els seus models, desacomplexada i de vegades irònica, ja que parla el llenguatge de l'art masculí de l'època però el porta al seu propi terreny. Els seus nombrosos retrats i nus, sempre intimistes i còmplices amb el subjecte retratat, la porten a l'èxit en vida, i produeixen un llegat artístic incalculable, testimoni de primeríssima mà del París de la belle époque. 

El MNAC ha organitzat una retrospectiva sobre la seva obra, Suzanne Valadon, una epopeia moderna, en col·laboració amb el Centre d'Art Pompidou i el Musée d'Art de Nantes, que s'hi estarà encara el que resta de juliol i tot l'agost. Una oportunitat única d'apropar-se a l'obra d'una artista oblidada que està a l'alçada dels grans mestres de la pintura del tombant del segle vint, acompanyada per pintures dels seus coetanis, que de vegades la retraten i a qui ella retrata al seu torn. Dones amb les mitges baixades, la venus negra, l'autoretrat amb la seva parella com a Adam i Eva que es va veure obligada a censurar per mostrar un nu masculí, autoretrat a pit descobert a seixanta-sis anys: l'obra de Suzanne Valadon és una constant exploració dels límits del que és convencional. No us la perdeu.   

Suzanne Valadon, Autoretrat (1927)

El pèndol de Foucault (#542)

Érem a finals del setanta-cinc. Vaig decidir oblidar les similituds i dedicar totes les energies a la feina. Al capdavall, havia d'ensenyar cultura italiana, no doctrina rosacreu. Em vaig dedicar a la filosofia de l'humanisme i vaig descobrir que, tan aviat com havien sortit de les tenebres de l'edat mitjana, els homes de la modernitat laica no van trobar res millor a fer que dedicar-se a la Càbala i a la màgia. 

El pèndol de Foucault, que va aparèixer el 1988, és la segona novel·la que va publicar l'autor piemontès Umberto Eco (1932-2016), vuit anys després de l'èxit del seu debut en el camp de la ficció amb El nom de la rosa. He de dir que és la primera de les seves novel·les que m'ha decebut, tot i que els seus punts forts m'han pesat igual que els febles, i per tant en conjunt m'ha semblat una lectura força irregular. La novel·la s'assembla a El cementiri de Praga a l'hora reconstruir la història d'Europa des del punt de vista de les societats secretes i les teories de la conspiració, i s'assembla a Número Zero en posar l'accent en la falsedat i els perills polítics dels relats conspiratius. El pèndol de Foucault denuncia entre línies la perillosa relació de parentesc entre les societats secretes, amb les seves consignes privades i els seus ritus iniciàtics, i la forma d'actuar de l'extrema dreta, a través de l'assenyalament del que és diferent com a causant d'un mal o un desequilibri de dimensions còsmiques. Pel que fa a la seva lectura política, totes tres novel·les tenen un aire de família. Tanmateix, el que El cementiri de Praga i Número Zero aconsegueixen amb un sentit del suspens i del ritme narratiu, aquí es realitza a través de la constant exposició de dades per part dels personatges, mentre que els esdeveniments claus per a la trama acaben dispersos en determinats punts del llibre, i no és fins al final de la lectura que es poden arribar a identificar com a tals. 

És una lectura, per tant, que juga amb l'habilitat del lector per captar referències i interpretar el que s'està esdevenint a cada moment. El seu punt més fort és l'aposta per la metatextualitat i la barreja entre realitat i ficció. Tanmateix, amb la infinita capacitat de l'autor per a l'erudició i les referències creuades no n'hi ha prou. Si una cosa m'ha demostrat aquesta lectura, és que una novel·la pot ser massa intel·ligent per al seu propi bé. La trama arrenca amb tres treballadors d'una editorial milanesa especialitzada en història i ciències ocultes. El protagonista, Casaubon, és un jove doctorat en història medieval que, a través de la seva especialitat en els templers, atrau l'atenció de l'editor en cap, Jacopo Belbo. Juntament amb un altre erudit, el senyor Diotallevi, especialista en la Càbala, posen en marxa un pla, que voreja l'estafa piramidal, basat a captar autors amateurs interessats en les ciències ocultes que es financin les seves pròpies publicacions. Amb l'assistència d'un programa informàtic anomenat Abulàfia, que crea connexions aleatòries a partir de tota mena de dades, decideixen crear una teoria de la conspiració, que anomenen "el Pla", per atraure els potencials clients de l'editorial. El que no preveuen és que l'enganyifa se'ls escaparà de les mans, i els fidels adeptes al Pla estaran disposats a qualsevol cosa per aconseguir el secret de la saviesa còsmica custodiat a través dels segles pels hereus dels cavallers templers. 

La novel·la és un mostrari impressionant de l'abast de l'estupidesa humana, disposada a descobrir relacions ocultes en les dades més fortuïtes. Lluny de descobrir una unitat o una coherència perfectes inscrites en la creació divina per una intel·ligència sobrehumana, el que els iniciats es dediquen a fer és buscar indicis que els portin a confirmar una teoria ja traçada prèviament, en una mena de perversió del procés d'inducció. Com sempre passa amb les novel·les d'Eco, cal entendre el relat des de l'interès de l'autor per la semiòtica: en aquest esquema mental, qualsevol significant pot significar qualsevol cosa si se li dona el context adequat. Per tant, si busco el secret perdut dels templers, transmès a través dels segles per generacions d'iniciats en societats secretes, qualsevol pista em pot dur al resultat que estic buscant des del principi, bàsicament perquè li faré dir el que vull que em digui. Els tres protagonistes explotaran aquesta lògica defectuosa i la credulitat de les seves víctimes a través del seu joc, però patiran en carn pròpia els perills d'empoderar la mena de gent disposada a creure qualsevol cosa, com passa tot sovint en l'escenari de la política europea. Així doncs, a través de templers, cabalistes, rosacreus, espiritistes i tota mena d'iniciats de societats secretes, recorrerem la història de les guerres i els conflictes ideològics europeus fins a arribar a la seva eclosió final durant el segle vint amb els nazis i el seu somni d'hegemonia racial i territorial. 

A través de la novel·la, Eco ens ofereix un recorregut per totes aquestes dades històriques, recordant-nos a cada pas la falsedat de les seves connexions. Quan arribem als protocols dels savis de Sió, la trama quedarà desplegada en tota la seva amplitud, i només quedarà esperar la resolució final del misteri. El desenllaç és un dels moments més intel·ligents del text, més que res perquè ofereix simplicitat a la confusió general de pistes i indicis ofertes fins a aquest punt. La novel·la ens exposa la ubiqüitat i l'extremada flexibilitat dels símbols, que no són fets naturals sinó culturals, imposats per l'ésser humà sobre la realitat en la seva ànsia per imprimir sentit a l'existència. La part més grata de la novel·la és el seu deliberat to irònic, que assenyala en tot moment el caràcter de construcció i de farsa de les teories de la conspiració i les suposades societats secretes que els donen sentit. El més divertit de tot plegat és veure com Eco va fundar un gènere inspirat en el fulletó del segle dinou, per pur divertiment metaficcional i sense amagar en cap moment el seu caràcter burleta, i que després autors com Dan Brown o Arturo Pérez-Reverte se l'arribessin a prendre tan seriosament. La mestria d'Eco rau precisament en el caràcter postmodern de la seva ficció, que assenyala en tot moment els fils de l'envelat, i que convida els lectors, amb la seva generositat habitual, a sentir-se tan intel·ligents com ell, fent-los partícips en tot moment de l'acudit. 

Sinopsi: A finals dels anys setanta, i en una etapa especialment convulsa de la política italiana, tres intel·lectuals que treballen en una petita editorial de Milà engeguen un pla per fer convergir diferents teories ocultistes al llarg de la història en una narrativa única i coherent que ha de conduir a recuperar el secret perdut dels templers. Tanmateix, el que comença com a divertiment i joc intel·lectual va escapant del control dels seus artífexs, i pren una direcció cada cop més perillosa a mesura que una sèrie d'adeptes a les ciències ocultes van prenent les seves pistes cada cop més seriosament. 

M'agrada: Com és característic a les novel·les d'Eco, l'abast i la qualitat del joc intel·lectual proposat, basat en les referències erudites (moltes més, suposo, de les que jo he arribat a captar) i les implicacions metatextuals del relat. 

No m'agrada: El ritme massa lent i irregular de la proposta, basat en l'exposició de dades i la construcció d'una tensió que després es resoldrà de forma un pèl abrupta. En aquest sentit, la trama no comença a prendre forma i una direcció determinada fins la meitat del llibre, cosa que fa la primera meitat un punt massa feixuga de seguir. 

Ideologia per a pervertits

The Pervert's Guide to Ideology, o Guia d'ideologia per a pervertits és una pel·lícula documental de 2012 dirigida per Sophie Fiennes i protagonitzada pel filòsof eslovè Slavoj Žižek, on ell mateix s'insereix dins de seqüències de pel·lícules conegudes de la història del cinema per posar exemples de la presència sempre inevitable de la ideologia a les nostres vides quotidianes. Si heu llegit alguna obra d'aquest autor, les idees que hi exposa no us sorprendran i, si no coneixeu les idees de Žižek, el film pot ser una bona porta d'entrada a la seva filosofia, pel seu afany didàctic i la força i la immediatesa de les seves imatges. El problema de la ideologia és que, com que no la veiem, ens pensem que no hi és. Després de la caiguda de la Unió Soviètica s'acaba la rivalitat històrica entre dues ideologies antagòniques, i el triomf del capitalisme com a única opció possible és que es presenta com a sistema ideològicament neutre quan en realitat no ho és. De fet, l'única màxima que ens ofereix el capitalisme és la del gaudi proporcionat pel consum de productes, un cercle viciós en què la nostra necessitat no es veu mai apaivagada i ens aboca a desitjos nous i a la infinita reproducció del cercle de producció i consum. La paradoxa del pensament anticapitalista consisteix, per tant, en l'absurditat de voler alliberar-se d'un sistema que ens procura el benestar en la forma de tot el que puguem desitjar. Perquè, és clar, el sistema es basa en una noció igualitària de la dignitat humana, en què tothom gaudeix dels mateixos drets i el mateix nivell de benestar, ningú hi és explotat, i es respecta en tot moment la capacitat de regeneració dels recursos del planeta. Ah, no? Espera. La paradoxa del pensament capitalista és que l'acceptem com a remei de tots els nostres mals quan en realitat ens està destruint. La violència simbòlica i latent al cor del sistema (l'acceptació tàcita i generalitzada de l'explotació, les desigualtats i la repressió de la protesta) és el seu factor definitori, i es manifesta a través de violències concretes, inesperades i autodestructives. Aquests esclats sobtats de violència física revelen, tot sovint, comportaments neuròtics propiciats per aquest decalatge entre l'aparença del discurs i el seu nucli de realitat obscè: cal acceptar la violència per entrar a formar part de la família. 

D'aquesta manera, el film ressegueix les contradiccions fonamentals d'aquesta ideologia que, com anirem veient al llarg del metratge, reprodueix gestos i signes totalitaris dins del cor de les democràcies liberals més consolidades. No és perquè siguin democràcies defectuoses; és perquè hem amagat aquest seu revers obscè i preferim no mirar-lo directament tot i que som perfectament conscients de la seva existència. Com si es tractés de la mare superiora del musical The Sound of Music, el capitalisme no ens posa límits, sinó que ens dona permís per gaudir plenament dels nostres desitjos. Quedem, per tant, atrapats dins del seu somni. La conclusió de l'argumentació, després d'haver passat per la radical acceptació de la manca de sentit que proposa el cristianisme, ens porta als moments més eloqüents del raonament sencer: despertar del somni ideològic implica acceptar plenament la llibertat més radical, la voluntat i la capacitat de canviar el món, i no esperar sempre un Altre poderós i paternal que ens digui el que hem de fer o que ens doni respostes prefabricades. Per tant, el raonament acaba amb una apel·lació al realisme més immanent i secular possible: canviar el sistema no té a veure amb canviar la realitat perquè encaixi en el somni, sinó amb canviar radicalment la nostra forma de somiar - somiar fora del menú, potser. És dolorós, perquè el somni establert és el que ens fa gaudir realment: el protagonista de Seconds, encarnat per Rock Hudson, s'adona que un cop ha acomplert el seu somni no li queda res, es troba buit, perquè el somni, al capdavall, era el que el mantenia viu. Žižek acaba la reflexió reivindicant el pensament de Walter Benjamin sobre la història: si una cosa bona tenen les revolucions fallides és que mantenen viu el somni, que espera poder ser redimit en el futur, la propera vegada. 

Quan les bruixes es fan grans

Aquest estiu el canal Super3 ofereix el cicle Ghibli al públic en català, i és una oportunitat única per descobrir o revisitar clàssics de l'estudi del director, guionista i animador japonès Hayao Miyazaki. Jo he estrenat la temporada amb Kiki, l'aprenent de bruixa o, més fidel al títol original, El servei de missatgeria de la bruixa, una pel·lícula que Miyazaki va dirigir el 1989, el guió de la qual es basa en la novel·la infantil del mateix títol de l'autora Eiko Kadono. Amb l'habitual factura tècnica de les produccions de Ghibli, una combinació impressionant de delicadesa i habilitat, Miyazaki ens ofereix una reflexió sobre el pas de la infància a l'adolescència i les seves habituals confusions, a través de les aventures de la Kiki, una bruixa de tretze anys que, com escau al seu entrenament de bruixa, ha d'independitzar-se dels seus pares durant un any per establir-se per si mateixa com a bruixa resident en una altra ciutat. L'inici del film ens planteja aquesta premissa sense massa escarafalls i ens convida a acceptar aquest estat de coses com una necessitat absoluta, reforçada per una tradició ancestral que la mare de la Kiki, remeiera en un petit poble, ens exposa al principi del metratge. Així doncs, igual que la mare de la Kiki s'havia establert al seu poble quan tenia tretze anys, la Kiki es disposa a emprendre un viatge similar així que sent a les notícies de la ràdio que l'espera una nit serena de lluna plena. Acompanyada pel gat Jiji, un conseller sensible i assenyat, la Kiki arriba a una ciutat costanera, on decideix instal·lar-se malgrat les hostilitats inicials d'alguns dels seus habitants. 

Inspirada en la seva habilitat per volar, la Kiki organitza un negoci d'entrega de paquets a domicili, gràcies a la generositat de la senyora Osono, mestressa d'una fleca de pa que l'acull a casa seva. Els inicis no són mai fàcils, tanmateix, i la Kiki haurà de compaginar la seva nova feina amb les inquietuds pròpies de l'adolescència, quan se n'adoni que un xicot de la ciutat s'interessa per ella però comenci a percebre amb recel el seu grup d'amics, que la miren amb superioritat. A causa de la seva condició de bruixa, la Kiki se sent incapaç d'encaixar amb les seves noves amistats i, per a la seva sorpresa, veurà com aquest estat d'ànim interferirà amb els seus poders màgics. Pel camí quedarà la seva capacitat d'entendre i de parlar amb el Jiji, que segons Miyazaki representa el món infantil que queda enrere, però sortosament la Kiki trobarà una nova guia en la seva amiga pintora, una artista que estiueja en una cabana al bosc i que li ensenyarà que, igual que passa amb el bloqueig creatiu, haurà de trobar una nova forma de continuar fent el que sap fer millor fins i tot quan ja no té la mateixa motivació que abans. És així com el film ens ofereix la seva particular lliçó de vida: passar a l'edat adulta no consisteix a renunciar totalment al món de la infància, sinó a donar-li espai d'una altra manera, a integrar-lo en un nou estil de vida i, sobretot, a crear noves connexions humanes que ens siguin significatives. El to optimista del desenllaç ens reafirma en la idea que la Kiki aconseguirà sens dubte acomplir la seva missió com a bruixa de fer més fàcil la vida dels altres i, a la vegada, ser feliç ella mateixa.