El pèndol de Foucault (#542)

Érem a finals del setanta-cinc. Vaig decidir oblidar les similituds i dedicar totes les energies a la feina. Al capdavall, havia d'ensenyar cultura italiana, no doctrina rosacreu. Em vaig dedicar a la filosofia de l'humanisme i vaig descobrir que, tan aviat com havien sortit de les tenebres de l'edat mitjana, els homes de la modernitat laica no van trobar res millor a fer que dedicar-se a la Càbala i a la màgia. 

El pèndol de Foucault, que va aparèixer el 1988, és la segona novel·la que va publicar l'autor piemontès Umberto Eco (1932-2016), vuit anys després de l'èxit del seu debut en el camp de la ficció amb El nom de la rosa. He de dir que és la primera de les seves novel·les que m'ha decebut, tot i que els seus punts forts m'han pesat igual que els febles, i per tant en conjunt m'ha semblat una lectura força irregular. La novel·la s'assembla a El cementiri de Praga a l'hora reconstruir la història d'Europa des del punt de vista de les societats secretes i les teories de la conspiració, i s'assembla a Número Zero en posar l'accent en la falsedat i els perills polítics dels relats conspiratius. El pèndol de Foucault denuncia entre línies la perillosa relació de parentesc entre les societats secretes, amb les seves consignes privades i els seus ritus iniciàtics, i la forma d'actuar de l'extrema dreta, a través de l'assenyalament del que és diferent com a causant d'un mal o un desequilibri de dimensions còsmiques. Pel que fa a la seva lectura política, totes tres novel·les tenen un aire de família. Tanmateix, el que El cementiri de Praga i Número Zero aconsegueixen amb un sentit del suspens i del ritme narratiu, aquí es realitza a través de la constant exposició de dades per part dels personatges, mentre que els esdeveniments claus per a la trama acaben dispersos en determinats punts del llibre, i no és fins al final de la lectura que es poden arribar a identificar com a tals. 

És una lectura, per tant, que juga amb l'habilitat del lector per captar referències i interpretar el que s'està esdevenint a cada moment. El seu punt més fort és l'aposta per la metatextualitat i la barreja entre realitat i ficció. Tanmateix, amb la infinita capacitat de l'autor per a l'erudició i les referències creuades no n'hi ha prou. Si una cosa m'ha demostrat aquesta lectura, és que una novel·la pot ser massa intel·ligent per al seu propi bé. La trama arrenca amb tres treballadors d'una editorial milanesa especialitzada en història i ciències ocultes. El protagonista, Casaubon, és un jove doctorat en història medieval que, a través de la seva especialitat en els templers, atrau l'atenció de l'editor en cap, Jacopo Belbo. Juntament amb un altre erudit, el senyor Diotallevi, especialista en la Càbala, posen en marxa un pla, que voreja l'estafa piramidal, basat a captar autors amateurs interessats en les ciències ocultes que es financin les seves pròpies publicacions. Amb l'assistència d'un programa informàtic anomenat Abulàfia, que crea connexions aleatòries a partir de tota mena de dades, decideixen crear una teoria de la conspiració, que anomenen "el Pla", per atraure els potencials clients de l'editorial. El que no preveuen és que l'enganyifa se'ls escaparà de les mans, i els fidels adeptes al Pla estaran disposats a qualsevol cosa per aconseguir el secret de la saviesa còsmica custodiat a través dels segles pels hereus dels cavallers templers. 

La novel·la és un mostrari impressionant de l'abast de l'estupidesa humana, disposada a descobrir relacions ocultes en les dades més fortuïtes. Lluny de descobrir una unitat o una coherència perfectes inscrites en la creació divina per una intel·ligència sobrehumana, el que els iniciats es dediquen a fer és buscar indicis que els portin a confirmar una teoria ja traçada prèviament, en una mena de perversió del procés d'inducció. Com sempre passa amb les novel·les d'Eco, cal entendre el relat des de l'interès de l'autor per la semiòtica: en aquest esquema mental, qualsevol significant pot significar qualsevol cosa si se li dona el context adequat. Per tant, si busco el secret perdut dels templers, transmès a través dels segles per generacions d'iniciats en societats secretes, qualsevol pista em pot dur al resultat que estic buscant des del principi, bàsicament perquè li faré dir el que vull que em digui. Els tres protagonistes explotaran aquesta lògica defectuosa i la credulitat de les seves víctimes a través del seu joc, però patiran en carn pròpia els perills d'empoderar la mena de gent disposada a creure qualsevol cosa, com passa tot sovint en l'escenari de la política europea. Així doncs, a través de templers, cabalistes, rosacreus, espiritistes i tota mena d'iniciats de societats secretes, recorrerem la història de les guerres i els conflictes ideològics europeus fins a arribar a la seva eclosió final durant el segle vint amb els nazis i el seu somni d'hegemonia racial i territorial. 

A través de la novel·la, Eco ens ofereix un recorregut per totes aquestes dades històriques, recordant-nos a cada pas la falsedat de les seves connexions. Quan arribem als protocols dels savis de Sió, la trama quedarà desplegada en tota la seva amplitud, i només quedarà esperar la resolució final del misteri. El desenllaç és un dels moments més intel·ligents del text, més que res perquè ofereix simplicitat a la confusió general de pistes i indicis ofertes fins a aquest punt. La novel·la ens exposa la ubiqüitat i l'extremada flexibilitat dels símbols, que no són fets naturals sinó culturals, imposats per l'ésser humà sobre la realitat en la seva ànsia per imprimir sentit a l'existència. La part més grata de la novel·la és el seu deliberat to irònic, que assenyala en tot moment el caràcter de construcció i de farsa de les teories de la conspiració i les suposades societats secretes que els donen sentit. El més divertit de tot plegat és veure com Eco va fundar un gènere inspirat en el fulletó del segle dinou, per pur divertiment metaficcional i sense amagar en cap moment el seu caràcter burleta, i que després autors com Dan Brown o Arturo Pérez-Reverte se l'arribessin a prendre tan seriosament. La mestria d'Eco rau precisament en el caràcter postmodern de la seva ficció, que assenyala en tot moment els fils de l'envelat, i que convida els lectors, amb la seva generositat habitual, a sentir-se tan intel·ligents com ell, fent-los partícips en tot moment de l'acudit. 

Sinopsi: A finals dels anys setanta, i en una etapa especialment convulsa de la política italiana, tres intel·lectuals que treballen en una petita editorial de Milà engeguen un pla per fer convergir diferents teories ocultistes al llarg de la història en una narrativa única i coherent que ha de conduir a recuperar el secret perdut dels templers. Tanmateix, el que comença com a divertiment i joc intel·lectual va escapant del control dels seus artífexs, i pren una direcció cada cop més perillosa a mesura que una sèrie d'adeptes a les ciències ocultes van prenent les seves pistes cada cop més seriosament. 

M'agrada: Com és característic a les novel·les d'Eco, l'abast i la qualitat del joc intel·lectual proposat, basat en les referències erudites (moltes més, suposo, de les que jo he arribat a captar) i les implicacions metatextuals del relat. 

No m'agrada: El ritme massa lent i irregular de la proposta, basat en l'exposició de dades i la construcció d'una tensió que després es resoldrà de forma un pèl abrupta. En aquest sentit, la trama no comença a prendre forma i una direcció determinada fins la meitat del llibre, cosa que fa la primera meitat un punt massa feixuga de seguir.