- Aviam, és com el que li va dir Frank North a Cody l'any 83... "Dona'ls il·lusió, i no realisme". El Wild West és il·lusió. Una pantomima de ca l'ample. Nosaltres venem i tothom compra. No subestimi mai el poder de les falòrnies, inspector.
Aquesta novel·la gràfica escrita per l'autor britànic Alan Moore i dibuixada per Eddie Campbell es va publicar per primer cop de forma seriada entre els anys 1991 i 1996, i després com a únic volum el 1999. Aquest mateix any ens ha arribat en català amb una magnífica traducció de Joaquim Toset, així que no em vaig poder resistir a aprofitar l'avinentesa i descobrir la que es considera l'obra magna de Moore. D'entrada, cal dir que és una obra impressionant en la seva extensió i ambició, en la minuciositat de la recerca històrica que mostra la seva gestació i, especialment, a l'hora d'oferir una ficció excel·lent i curiosament metatextual sobre un dels crims més coneguts i misteriosos de la història d'Anglaterra: els assassinats de diverses prostitutes al barri de Whitechapel de Londres entre els mesos d'agost i novembre de 1888 a mans d'un desconegut que la premsa va batejar com a Jack l'Esbudellador. D'altra banda, els altres assassinats de prostitutes no resolts que van tenir lloc a la zona durant el mateix període de temps (almenys dos en els mesos anteriors, que no s'han arribat a connectar fora de dubte amb els crims de l'Esbudellador) ens donen una idea força acurada del valor que tenia la vida d'aquestes dones per a la societat del moment. L'únic que en sabem és que no en sabem res, d'aquests crims, més enllà del fet que els cinc assassinats van ser comesos per la mateixa persona, en mostrar tots els cossos mutilacions del mateix estil, i que el sadisme i l'acarnissament que mostren els crims apunten a un més que probable desequilibri mental amb biaix misogin per part del seu perpetrador.
Aquesta manca de respostes és el que va engegar la maquinària de l'alarma pública en el seu moment, ja que els crims van apuntar a les condicions infrahumanes en què els pobres, immigrants i treballadors vivien a l'East End londinenc i, més endavant, també va esmolar les imaginacions de la literatura popular i dels aficionats a la teoria de la conspiració per reconstruir-ne un mite totalment a l'alçada de la brutalitat comesa. Va ser als anys setanta que el periodista Stephen Knight va publicar una teoria sobre l'autoria dels crims que apuntava a una conspiració per amagar un escàndol al voltant d'un membre destacat de la família reial anglesa. La història havia arribat a Knight a partir d'un descendent del pintor impressionista Walter Sickert (1860-1942) que, de fet, va ser qui havia iniciat el culte popular als crims en un primer moment i en va ser el cap d'animació des del minut zero, una obsessió que també va plasmar amb insistència en la seva pintura.
Encara que la teoria proposada per Knight va quedar desacreditada pràcticament des del moment de la seva publicació, el seu impacte va ser durador en la cultura popular a l'hora de desestimar definitivament la solució prosaica, i força plausible al capdavall, del pertorbat mental resident a la zona i, per tant, de la mateixa classe social que les seves víctimes. El mite era molt més atractiu perquè apuntava al parasitisme social de les classes altes sobre les baixes i, a la vegada, arrelava en una tradició literària de la narrativa britànica que naixia, precisament, amb la revolució industrial: és la història del Londres de dalt i el Londres de baix, la dualitat cultural que s'estableix entre el món de la gent respectable i el submón de les classes treballadores que manté i revitalitza els seus superiors. Aquesta dualitat va més enllà de la tensió entre classes socials per estendre's també a altres problemes socials i culturals de l'època, com la creixent onada de xenofòbia contra els immigrants pobres, el rebuig a la desviació sexual, encarnada per exemple en el plaer o la independència sexual de les dones o en l'homosexualitat, que es castigava com a ofensa criminal, i la creixent inquietud espiritual en una onada de secularització definitiva del món, que dona peu a la fascinació per l'ocultisme i les societats i germandats secretes.
Moore agafa la narrativa proposada per Knight i la segueix al peu de la lletra, omplint-ne només petits forats amb invencions plausibles, de forma que revela, al mateix temps, una fascinació quasi morbosa per la historicitat dels fets i el gaudi desfermat de la ficció més obstinada. La narració no és pitjor perquè sigui fulletonesca i excessiva, ni perquè anunciï a crits la seva falsedat: al contrari, hipnotitza per les seves línies argumentals ben definides des del principi i per la simplicitat psicològica dels seus personatges, que aniran adquirint matisos i complexitats a mesura que suspenguem la incredulitat i ens deixem portar per la lectura. Així doncs, assistirem a la confrontació entre un mal atàvic i caòtic, que pretén imposar la seva pròpia racionalitat amb mà implacable, i un bé defectuós en la seva impotència, que precisament per això es deixarà vendre per pura necessitat. El traç d'Eddie Campbell és el complement perfecte a aquesta història de dualitats: uns dibuixos en blanc i negre que a estones no passen de l'esbós, i on la foscor sempre acaba resultant molt més contundent i definitiva que la llum.
A través de les seves pàgines, From Hell ens va desplegant una tragèdia històrica concreta, que s'entreté especialment a retratar la vida dels pobres i les vicissituds i necessitats que els victimitzen, a la vegada que ofereix una reflexió més general sobre la violència a través de la història i com aquesta es desplega en diferents onades, com si es tractés de reverberacions d'un mateix fenomen còsmic. Si fa poc comentava que a Watchmen hi apareixia Walter Benjamin com a convidat d'última hora a guanyar-li la partida a Fukuyama, aquí és William Blake qui recorre el text entre línies, amb la seva advertència implícita que desconfiem de les bondats de la racionalitat il·lustrada no sigui cas que la història ens colpegi amb la seva lògica implacable. La narració, per tant, és un autèntic festival de referències i connexions al món cultural, artístic i literari més ampli de la Gran Bretanya de l'època, de forma que l'obra de Moore acaba adquirint una autonomia pròpia respecte dels fets reals, o les poques traces que en coneixem.
A més, per acabar de reblar el clau, l'autor també opta per diluir el mateix relat de la conspiració que ens presenta des del principi en el seu propi laberint metatextual: a mesura que anem avançant, la família reial es desvincula del fil dels assassinats i anirem seguint les obsessions que hi ha en la ment de l'assassí i l'aparent lògica que es desplega rere el seu exercici exaltat de truculència. Les implicacions metatextuals es van fent més clares cap al final de la narració, sobretot amb el suport dels seus dos apèndixs, que aclareixen els elements més críptics i aparentment més aleatoris de la trama sencera. Així és com l'autor mateix posa l'accent precisament en l'efecte morbós que el true crime provoca sobre el seu públic, i analitza minuciosament la historicitat de la narració per fer-nos veure com la falòrnia, tot sovint, és més poderosa que la realitat mateixa.
Sinopsi: En un barri obrer de Londres a la dècada de 1880, un aristòcrata d'incògnit té una aventura furtiva amb la dependenta d'una botiga. Aquest episodi provocarà un operació secreta per evitar que l'escàndol surti a la llum, però pel camí desfermarà una violència atàvica que ningú hauria pogut arribar a imaginar.
M'agrada: La qualitat absorbent de la narració, que va baixant des del nivell més superficial a nivells de lectura més profunds a mesura que avança. Els dos apèndixs que complementen i amplien el text, que revelen el projecte literari de Moore en tota la seva amplitud i, especialment, la seva aposta per la minuciositat històrica. Menció especial mereix la traducció a càrrec de Joaquim Toset: sense haver vist l'original m'ha semblat que el contrast entre català formal per a les classes altes i les solucions que troba per a la parla col·loquial de les classes baixes està aconseguidíssim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada