Homenatge a Catalunya (#439)

Prou curiosament, l'experiència sencera m'ha deixat amb més confiança en la decència dels éssers humans que no pas menys. I espero que el relat que he fet no sigui massa enganyós. Crec que sobre una qüestió així ningú pot ser completament veraç. És difícil estar segur de qualsevol cosa excepte del que has vist amb els teus propis ulls, i conscientment o inconscientment tothom escriu com a militant. En cas que encara no ho hagi deixat prou clar ho diré ara: compte amb la meva militància, amb els meus errors factuals i la distorsió inevitablement causada pel fet que he vist un únic racó dels esdeveniments. I compte exactament amb les mateixes coses quan les llegiu en qualsevol altre llibre sobre aquest període de la guerra espanyola.

Aquest llibre de memòries de l'autor britànic George Orwell (1903-1950) es va publicar per primera vegada l'any 1938 i és una de les seves obres més conegudes. És la crònica en primera persona que va fer dels sis mesos que va participar en la guerra civil espanyola al bàndol repúblicà, després d'allistar-s'hi voluntàriament a través del Partit Laborista Independent (ILP) britànic. Un cop en sòl català, els voluntaris d'aquesta organització política es van afiliar circumstancialment a la milícia organitzada pel POUM. Després de la seva estada al front aragonès de gener a abril de 1937, Orwell va tornar a Barcelona per ser testimoni directe - i també participant - dels fets de maig de 1937, en què es va produir una guerra interna pel control de la ciutat dins del bàndol republicà, entre el govern de la Generalitat d'una banda, amb el suport del PSUC, i el sector anarquista de les milícies, amb el suport del POUM, que en aquell moment controlaven l'edifici de la Telefónica a la plaça Catalunya. Després d'aquests incidents, que el van desencantar profundament amb el funcionament de la rereguarda, Orwell va tornar breument al front d'Aragó, on va rebre una ferida de bala al coll que el va incapacitar per continuar lluitant. Un cop a Barcelona novament, l'ambient de persecució política i manipulació informativa que va viure el van obligar a tornar a Anglaterra abans del que hauria desitjat. 

Homenatge a Catalunya és una lectura intensa i fascinant per diversos motius, i també un punt desconcertant en determinats moments. El llibre es fa molt amè de llegir per la prosa fluïda i extremadament clara d'Orwell, que en aquest cas ens regala un relat colpidor i punyent de la vida al front, amb les seves misèries i privacions explicades amb tot detall. En aquest sentit destaca el reconeixement que fa Orwell dels esforços de les milícies de voluntaris que van aguantar la immediatesa de la primera escomesa de la guerra al front en una precarietat absoluta: una gran part de les descripcions és de la falta d'armament i d'equipament de tot tipus amb què els milicians van haver d'afrontar la primera etapa del conflicte. És per això que Orwell dedica un sentit homenatge, més que a Catalunya en concret, als esforços del bàndol republicà en la seva lluita antifeixista, i en particular a aquestes milícies que, per a sorpresa seva, van exemplificar la possibilitat pràctica d'organitzar un exèrcit sense jerarquies internes - un projecte que semblava de totes totes utòpic i irrealitzable a la pràctica. 

L'autor també fa un retrat molt vívid i directe de la vida a la Barcelona de l'època, una ciutat sacsejada per les misèries de la guerra, òbviament, però que encara quedava força lluny del front durant aquella primera etapa del conflicte. En aquest sentit, els fets de maig poden semblar una anècdota dins dels esdeveniments de la guerra civil presa com a conjunt, però Orwell els llegeix en termes polítics i fa una defensa apassionada del paper del POUM i dels anarquistes dins la contesa, que van quedar aïllats dins del bàndol republicà fins a haver de dissoldre's o amagar-se per por a represàlies. Orwell denuncia la campanya de desinformació i persecució política que van dur a terme les formacions comunistes contra aquesta facció, que els presentava com a traïdors encoberts i infiltrats del feixisme. Va ser en el marc d'aquesta persecució política que van tenir lloc la detenció, tortura i posterior assassinat d'Andreu Nin. Orwell fa una denúncia aferrissada del silenciament d'aquesta persecució, i l'emmarca dins d'una confrontació d'abast internacional entre estalinisme i trotskisme, associant-la a una estratègia estalinista per tal d'aturar una potencial revolució socialista a Espanya amb l'objectiu de preservar els interessos econòmics de Rússia a occident i la seva aliança amb França. 

La visió profundament parcial que Orwell dona d'aquests fets i d'aquestes relacions polítiques és, possiblement, un dels aspectes més problemàtics del text, així com també la seva omissió de la violència descontrolada que havien estès els anarquistes durant els primers mesos de la guerra, a partir de l'agost de 1936, i que explica en gran part per què les classes mitjanes i la petita burgesia van desconfiar en tot moment de la possibilitat d'una revolució proletària a Catalunya. Orwell descriu el seu enlluernament amb la Barcelona revolucionària quan hi arriba a finals de 1936, i no és fins després que descobreix que els burgesos estaven amagats i s'havien disfressat de proletaris per engegar una contrarevolució des de dins. El que no reconeix en cap moment és que poguessin haver-ho fet, també, per por: la potencial aliança entre classe mitjana i classe obrera que Orwell mateix defensava a El camí de Wigan Pier va quedar aquí desactivada d'entrada per aquest esclat de violència descontrolada. 

L'altra ceguesa del text es correspon a un debat que es va obrir en aquell moment, i que Orwell també explora en el seu text, tot i que de forma un punt contradictòria a l'hora de plantejar el seu raonament. Es tracta de la qüestió sobre si calia prioritzar la lluita contra el feixisme per sobre de la revolució obrera, o si els dos objectius eren possibles simultàniament. El govern republicà es va decantar per la primera opció, i els fets de maig són difícilment destriables d'aquesta estratègia de recuperar un poder centralitzat per poder organitzar l'esforç bèl·lic més eficaçment. Orwell mateix reconeix que ell era partidari d'aquesta opció en aquells dies; tanmateix, a la llum dels esdeveniments viscuts en la persecució política posterior, reconeix la fal·làcia implícita a l'hora de posposar la revolució obrera: fer-la esperar equival a renunciar-hi definitivament. El moment més problemàtic del text, em penso, és quan l'autor dona la possibilitat de la democràcia a Espanya per perduda: és des d'aquest punt de vista sobre la situació que es decanta per una dictadura obrera abans que una de feixista. 

Ara bé, si el text llueix els seus punts cecs i les seves febleses especialment en la parcialitat d'Orwell, cal reconèixer que ell mateix l'assumeix explícitament com a pròpia, i no intenta en cap moment enganyar-nos amb ambigüitats o mitges tintes. La seva advertència és contra d'altres que vendran visions parcials sense voler-les reconèixer explícitament i fent-les passar per veritat històrica. La seva experiència amb la maquinària de propaganda comunista que pretenia fer passar els anarquistes per infiltrats nazis, i de la qual després el govern republicà va renegar, va alimentar la imaginació d'Orwell en el que després seria la seva visió del socialisme distòpic a 1984. La conclusió del text apunta precisament al silenci de les democràcies occidentals, que van preferir donar ales al feixisme per prevenir la possibilitat d'una revolució obrera real. Com veieu, Homenatge a Catalunya és un text apassionant sobre un episodi de la història propera sobre el qual sovint no en sabem prou. Ara bé, també resulta desconcertant en el moment en què revela els seus biaixos més obvis, i ofereix respostes un punt simplistes a les guerres internes que es van viure a l'època dins del bàndol republicà, i la seva tensió implícita entre idealisme i pragmatisme. 

Continguts: Homenatge a Catalunya és la crònica en primera persona de la participació de George Orwell com a voluntari a la guerra civil espanyola. Després d'una estada llarga i tediosa al front d'Aragó, Orwell torna a Barcelona, on participa dels fets de maig de 1937 donant suport als milicians del POUM. La seva segona visita al front va ser molt més breu, en tant que va ser ferit al coll i va haver de tornar a Barcelona novament. En aquest segon moment l'ambient de persecució política i de manipulació propagandística dins d'un bàndol republicà dividit internament el van obligar a fugir de la ciutat i tornar a Anglaterra. 

M'agrada: És un testimoni de primeríssima mà de l'ambient social a la Barcelona republicana, així com de la misèria i patiment viscuts al front d'Aragó des de la trinxera republicana. L'admiració d'Orwell per uns ideals que comparteix, i que aquí veu posats en pràctica, basteixen gran part de l'encant del seu relat. L'estil sobri i descriptiu d'Orwell, sempre eloqüent i atractiu sobre la pàgina, és un plaer de llegir. 

No m'agrada: El distanciament pedant amb què Orwell retrata el seu xoc cultural davant dels espanyols: sempre amb un cert aire de superioritat moral i de sorpresa davant dels aspectes que n'admira, com si es tractés d'un primer contacte amb el bon salvatge. D'altra banda, el biaix polític del text queda accentuat per la falta de contextualització dels fets històrics retratats. Tot i que Orwell prova de matisar i explicar aquests biaixos, l'anàlisi política del text resulta simplista en determinats moments.