Història de la lletjor (#602)

Segons Carl Gustav Jung (al seu assaig sobre l'Ulisses de Joyce, de 1932), el que és lleig avui és senyal de grans transformacions futures. Això significa que el que demà serà apreciat com a gran art avui dia podria semblar desagradable, i que el gust va endarrerit respecte de l'aparició del que és nou. 

L'assaig sobre la lletjor del filòsof i semiòleg italià Umberto Eco (1932-2016) és la segona part de la seva Història de la bellesa, i d'alguna forma ambdós volums es necessiten i s'emmirallen l'un a l'altre. Si l'anterior volum era un diccionari visual sobre les idees estètiques a través de la història, ara se'ns presenta el seu contrapunt resistent i contestatari, totes aquelles imatges que a través de la història s'han utilitzat intencionadament per posar en qüestió aquest discurs dominant. D'entrada, l'assaig comença amb la problematicitat de la definició de lletjor: partim d'una definició negativa, dependent del que es considera bellesa en un determinat moment històric o ambient cultural, i la lletjor hauria de ser tot allò que s'hi contraposa. Tanmateix, la definició pot ser encara una mica més problemàtica que això: a través de la història de la lletjor, veiem com aquest concepte no és un significant buit, sinó que transmet un determinat missatge en funció del context històric i cultural, des de la percepció i l'experiència de l'autèntic horror, com poden ser la crueltat o el sadisme, o les representacions intencionades de l'enemic com a abjecte o deformat per ressaltar les qualitats o virtuts ètiques de qui observa, passant per l'ús recreatiu i festiu de la lletjor en el seu vessant més rupturista i carnavalesc, fins a manifestacions contemporànies, com el kitsch o el camp, en què una noció objectiva de bellesa o de veu autorial sobre el tema ha passat a la història. 

En tot cas, el que queda clar a partir d'aquesta lectura és que la lletjor tal com apareix a la història de la creació artística té un vessant polític inqüestionable: com passa amb la ideologia, que se'ns transmet a través de la cultura però que no percebem com a problemàtica fins que no és contestada, l'aparició de la lletjor a l'art i la literatura apunta al caràcter construït de la noció de bellesa de cada moment històric. Mentre que la bellesa és estandarditzada i normalitzada a través d'uns determinats tòpics i cànons que ens mostra com hauria de ser el cos bell en cada moment, el romanticisme introdueix, a través de l'individu lleig o deforme, un principi d'individuació, d'originalitat, difícilment reduïble a un personatge tipus. La culminació d'aquest procés arribarà en el període de la industrialització, amb les avantguardes i l'exaltació de la lletjor com a crítica a la societat burgesa. Fins arribar a aquest punt haurem passat per una progressiva laïcització de la noció del mal i de l'enemic: des de l'estètica del terror a l'edat mitjana, que es basa en la demonització de l'enemic sobrenatural, amb l'arribada de l'edat moderna anirem veient la construcció de l'enemic intern, per exemple en la caça de bruixes. Posteriorment, la Il·lustració ens portarà a un creixent cientifisme que mostrarà contradiccions en el discurs oficial: rere la fascinació aparentment desinteressada pels prodigis de la natura i l'anatomia, s'anirà construint un interès pel tipus criminal que portarà a classificacions racistes i classistes, i que contribuirà també a les persecucions antisemites. 

Un altre exemple d'aquest ús de la lletjor com a arma política és el de la misogínia: el cos de la dona també serà examinat pels autors masculins que tenen l'última paraula respecte l'obra d'art o literària, i l'envelliment de la dona, o la figura tipus de la vella desfigurada com a contrapunt a la donna angelicata seran una constant també a partir de l'edat moderna. En aquest volum, però, la selecció de textos de l'equip editor és força més àmplia que en el volum sobre la bellesa, en què la mirada és exclusivament masculina: aquí, a l'antologia de textos i imatges, hi trobarem unes quantes dones autores, i en tot cas la visió resulta una mica més àmplia que en l'anterior volum. Si cal comparar-los, val a dir que el plantejament és molt similar a tots dos llibres, i que el recorregut històric que proposen és gairebé idèntic: per exemple, el capítol dedicat al concepte de "sinistre" a la Història de la lletjor és un contrapunt interessant al capítol sobre el concepte de "sublim" a la Història de la bellesa, i passa el mateix amb d'altres moments de l'exposició. Sí que és cert que hi ha moments de l'exposició que se solapen o es repeteixen; tanmateix, la selecció de textos m'ha semblat força variada, i molt aclaridora dels conceptes que se'ns exposen. Igual que passava amb la seva predecessora, la Història de la lletjor és un volum que està pensat per ser consultat, i la selecció de textos i d'imatges que se'ns presenten respon a la perfecció a la seva intenció didàctica. 

Continguts: Després d'una breu introducció, el primer capítol ens inicia a la noció de la lletjor vista pels antics. El segon capítol introdueix la visió cristiana sobre la passió i el martiri. El capítol tres amplia la visió medieval amb les aproximacions a l'infern, el diable i la fi del món. El capítol quatre ens introdueix al món dels bestiaris medievals, en què els viatges meravellosos creen la noció de prodigi natural, que comença a allunyar-se de l'imaginari sobrenatural. El capítol cinquè analitza l'obscenitat, la comicitat i la caricatura, des de temps antics fins a temps moderns. El capítol sisè està dedicat a la representació de la lletjor en la dona des de l'antiguitat també fins al barroc. El capítol setè analitza l'evolució de la imatge del diable un cop es comenci a secularitzar i a individualitzar la seva percepció, i també entrarà en el tema de la demonització de l'enemic. El capítol vuitè entra en la descripció de pràctiques sàdiques a través de l'art i la literatura, sovint associades al satanisme i la bruixeria. El capítol novè està dedicat al creixent interès científic per les deformitats i anatomies curioses, que portaran a una creixent secularització en la construcció de l'enemic. El capítol deu està dedicat al romanticisme, que redimeix la lletjor a l'hora de presentar-la com a símbol de distinció i individualitat, i acaba en idealitzacions de la malaltia i la mort. El capítol onzè està dedicat al concepte de "sinistre". El capítol dotze se centra en l'era de la industrialització i en la lletjor associada a l'ambient industrial i urbà com a crítica social, i analitza també el decadentisme estètic com a part d'aquest fenomen. El capítol tretze analitza l'apoteosi de la lletjor sota el signe de les avantguardes. El capítol catorze entra en els conceptes del kitsch i el camp com a desenvolupaments posteriors d'aquesta pèrdua de referents estables de significat. El darrer capítol actua com a conclusió de la reflexió, i explora manifestacions de la lletjor en la contemporaneïtat i possibles sentits que se li poden donar. 

M'agrada: M'ha semblat una mica més complet que el volum precedent. M'ha agradat sobretot la continuïtat proposada entre filosofia, literatura i art, que dona una perspectiva força completa del que impliquen els canvis culturals a través de la història. 

Història de la bellesa (#601)

Pot ser que, més enllà de diferents concepcions de la bellesa, hi hagi unes regles úniques per a tots els pobles i en tots els temps. En aquesta obra no ens entossudirem en l'intent de buscar-les i trobar-les totes, sinó que ens dedicarem més aviat a posar llum a les diferències. Haurà de ser el lector qui busqui la unitat que roman en aquestes diferències. Aquest llibre parteix del principi que la bellesa no ha estat mai quelcom absolut i immutable, sinó que ha anat adoptant diferents rostres segons l'època històrica i el país: i això és aplicable no tan sols a la bellesa física (de l'home, de la dona, del paisatge), sinó també a la bellesa de Déu, dels sants o de les idees. . . 

Aquest assaig visual del pensador italià Umberto Eco (1932-2016) en col·laboració amb Girolamo de Michele es va publicar per primer cop l'any 2004, i és una aproximació divulgativa a la història de les idees estètiques, més pensat com a obra de consulta que per llegir sistemàticament. No s'hauria de confondre amb una història de l'art, tot i que en podria ser un complement perfecte, ja que la Història de la bellesa és un esbós sobre la filosofia de l'art, és a dir, sobre com la idea o la noció del que és bell en una determinada època dona forma a la cultura d'un determinat lloc, al que col·lectivament es considera acceptable i de bon gust. Precisament per això la idea de bellesa és difícilment destriable de nocions ètiques i metafísiques, de marcs de creences més amplis sobre el que es considera veritat o objectiu en un determinat moment i en una cultura dominant. En aquest sentit l'enfocament de l'estudi no ens hauria de sorprendre: Eco i de Michele se centren exclusivament en la cultura occidental i des d'un punt de vista eminentment masculí i privilegiat, però val a dir que l'art que se'ns ha anat transmetent al llarg dels segles des de les institucions de poder ens ha vingut precisament d'aquesta cultura dominant. 

Ara bé, l'exposició dels autors fa molt per, si més no, desestabilitzar aquesta percepció homogènia i aparentment inamovible que ens arriba de l'art a través de la història. A través de múltiples textos que es van fent servir de contrapunt els uns als altres, i que il·lustren els fils de les argumentacions i de les explicacions tan bé com les imatges mateixes, l'assaig posa l'accent precisament en la mutabilitat de conceptes que tot sovint s'han considerat objectius. L'assaig mostra com el concepte de bellesa canvia a través de la història perquè determinar el que és bell és un acte essencialment subjectiu, i ja des de l'antiguitat grega es defineix el que és bell com "allò que és estimat", en una expressió que posa l'accent en l'acte de percebre per part del subjecte. No serà, però, fins a la Il·lustració, a partir del segle divuit, que es començarà a sistematitzar una teoria estètica basada en la percepció del subjecte. D'aquesta forma, el text s'entreté especialment a mostrar com diversos conceptes que aparentment tenen unes bases teòriques clares van evolucionant al llarg de diversos períodes històrics, i també a mostrar tensions i contradiccions entre ideals estètics oposats en el mateix període històric, cosa que es fa especialment evident als capítols dedicats als segles dinou i vint. Tot i així, aquesta voluntat dialèctica i de contrast recorre tot el text sencer, i és molt interessant de notar especialment a l'edat mitjana, l'anàlisi de la qual sovint tendeix a caure en simplificacions i reduccions, i que Eco analitza amb la seva habitual expertesa. 

Un altre element que cal destacar de l'anàlisi és que l'ordre de l'exposició no és estrictament cronològic. Tot i que sí que hi ha una progressió cronològica al llarg de tot el llibre, d'uns capítols a uns altres, l'exposició és principalment temàtica. A través de la història de l'art europeu, dins de cada tema tractat els autors fan salts cronològics que ens porten a contrastar diferents visions que s'han tingut sobre la mateixa idea en diferents etapes històriques, o entre diferents moviments artístics en el mateix període històric. El resultat és una mena de diàleg sincrònic, a través de les èpoques i dels països, que suggereix idees i interpretacions en determinats moments, però que deixa les preguntes obertes perquè els lectors les puguem anar ponderant. Per exemple, Nietzsche apareix tot just al començament del llibre, als capítols dedicats a la Grècia antiga, per no tornar a aparèixer més en tot el llibre; la transició de l'antiguitat a l'edat mitjana és quasi imperceptible i, molt més endavant en el text, quan arriba a la descripció del concepte de sublim ja al segle divuit, l'exposició torna als grecs per recordar-nos la Poètica d'Aristòtil. Aquests salts cronològics no enfarfeguen el text, més aviat al contrari, el doten d'un dinamisme i d'un ritme particular, que fa la lectura especialment amena i suggeridora. 

Continguts: Després d'una breu introducció, els dos primers capítols estan dedicats a l'antiguitat clàssica i a la lectura que en fa Nietzsche; el tercer capítol ens porta de l'ideal de proporció de l'antiguitat grega a l'edat mitjana; els capítols quatre, cinc i sis analitzen diversos aspectes de la cosmovisió medieval, i els capítols set, vuit i nou ens porten del segle quinze al disset. A partir del capítol deu, entrem als ideals estètics dels segles divuit i dinou; el capítol onze analitza el concepte de "sublim"; el capítol dotze exposa els ideals del romanticisme; i el capítol tretze entra en les reaccions a aquests moviments, com el decadentisme i el simbolisme. Els quatre darrers capítols són més aviat temàtics, i ens porten de les acaballes del segle dinou al vint: el capítol catorze se centra en el concepte d'objecte i en la bellesa que es deriva de la nova mentalitat burgesa de la mà de la industrialització; el capítol quinze se centra en el concepte de màquina; el capítol setze entra en l'abstracció a partir de la idea de matèria i, finalment, el capítol disset analitza el nou concepte de bellesa que neix de la cultura de la comunicació de masses i la societat de consum. 

M'agrada: M'ha agradat l'aposta del text pels contrastos i les contradiccions, lluny de presentar èpoques històriques com si es tractés de blocs monolítics de pensament, i el fet de fer dialogar autors de diferents èpoques al voltant de cada tema. 

Construir l'enemic (#548)

Si heu decidit venir fins aquí aquesta tarda, malgrat el terrorífic títol de la meva xerrada, vol dir que esteu preparats per a tot, encara que una lliçó seriosa sobre els conceptes d'absolut i relatiu hauria de durar almenys dos mil cinc-cents anys, tant com el debat real. Sóc aquí perquè La Milanesiana d'enguany està dedicada als "Conflictes de l'absolut", i naturalment m'he preguntat què s'entén per aquest mot. És la pregunta més elemental que s'ha de fer un filòsof. 

Aquest recull d'assajos del semiòleg i filòsof italià Umberto Eco (1932-2016) es va publicar per primer cop el 2011, però la seva traducció al castellà no es va publicar fins deu anys després. És un llibre que costa d'explicar d'entrada perquè està compost d'assajos breus sobre diferents temes, de lectura molt amena, però sense un fil conductor determinat que els unifiqui. La majoria són xerrades o conferències que va pronunciar a principis dels anys dos mil, d'altres van aparèixer en publicacions especialitzades, i alguns són reelaboracions posteriors d'articles que havien aparegut a la premsa escrita. En tot cas, són un mostrari de la inesgotable erudició de l'autor, que té una habilitat especial per relacionar temes aparentment inconnexos, trobar fils ocults dins la història que connecten el passat i el present, i advertir dels perills que comporta per a la democràcia no ser prou curós amb les paraules, els silencis i els seus significats. 

Un primer focus d'interès per als textos és aquesta idea de la política com a espai semiòtic, és a dir, de construccions de discursos i narratives que donen forma a les imatges i representacions que ens fem de nosaltres mateixos i els altres. "Construir l'enemic", la peça que dona títol al recull, és possiblement el més polític dels textos que se'ns ofereixen. Eco hi explica com la construcció de l'enemic com a via de cohesió social i política és un mecanisme molt més antic del que ens podríem imaginar, i en recull exemples que van des de l'edat antiga i el món medieval fins als nostres dies. En la mateixa línia, "Velinas y silencio" reflexiona al voltant de la censura i les formes més insidioses que pren avui dia, dins del soroll generalitzat amplificat pels mitjans de comunicació. Aquest text en particular ajuda a comprendre el marc mental des del qual Eco escriu la novel·la Número Zero. El text que tanca el llibre, "Reflexions sobre Wikileaks", explica com el fenomen de Wikileaks canvia el món polític avui dia des del moment que avancem cap a la transparència total, la fi dels secrets, i la vigilància que era tradicionalment del Poder cap a la ciutadania ara retorna en la direcció contrària com un bumerang. És una cloenda curiosa per al llibre, un punt massa optimista, em penso, en vistes de tot el que ha passat després a Europa i al món, però que igualment fa pensar força. 

Ara bé, un dels textos que resulta profundament polític sense aparentar-ho a simple vista és un recull de ressenyes italianes a Ulisses de Joyce publicades entre els anys 20 i 30, i que, col·locades sobre la pàgina les unes al costat de les altres, ofereixen un testimoni esfereïdor de l'ascens del feixisme a Itàlia. I parlant de literatura, un altre dels focus d'interès de la proposta, i un dels que m'ha semblat més interessants, és l'anàlisi de la narrativa de fulletó, que es basa principalment en un joc interpretatiu entre la informació coneguda per personatges i lectors i la revelació de nova informació que es va produint durant la lectura. En una altra línia, també hi ha disquisicions sobre la història del coneixement, especialment pel que fa a la cartografia i l'astronomia, i en particular una peça sobre el culte a les relíquies a través de la història, que mostren les connexions fortuïtes que s'estableixen entre realitat i ficció a l'hora d'ordenar-nos en el nostre propi món. És un recull d'assajos molt interessant i realment amè de llegir. No s'assembla gaire a les obres assagístiques més sistemàtiques de l'autor, possiblement tan sols en el seu recurs a l'humor, el to enjogassat i la subversió de les expectatives lectores. 

Continguts: "Construir al enemigo" és un assaig que reflexiona sobre la representació de l'enemic com a altre al llarg de la història a través de nombrosos exemples de diferents èpoques. "Lo absoluto y lo relativo" és un text que explica la càrrega filosòfica del relativisme - i les seves diferents branques i versions - i la seva rellevància per al pensament contemporani, partint de la base de l'aclariment dels termes des del punt de vista de la semiòtica. "La llama es bella" és un estudi de la semiòtica del foc, és a dir, una exposició de les diferents accepcions que aquest símbol té per a la cultura occidental. "Tras tesoros" reflexiona sobre el culte a les relíquies i al col·leccionisme, a través d'un inventari d'exemples històrics quasi inacabable. "Delicias fermentadas" és un homenatge a l'historiador Piero Camporesi, i revela interessos comuns entre ambdós autors. "Los embriones fuera del paraíso" és una curiosa reflexió a propòsit del debat actual sobre l'avortament, que va a buscar les idees de Sant Tomàs d'Aquino sobre l'ànima i els embrions humans, argument curiosament divergent al de l'església catòlica actual. "El grupo 63, cuarenta años después" és una retrospectiva cap a la generació d'intel·lectuals i artistes a la qual Eco va pertànyer durant els anys seixanta, i és molt il·lustrativa del moment històric pel qual passava Itàlia, el paper d'Obra oberta dins el panorama filosòfic del moment, així com una bona caracterització de les diferents sensibilitats, dissensions i polèmiques dins del grup. "Hugo, hélas. La poética del exceso" és una anàlisi de les narracions de Victor Hugo i el seu ús de l'excés com a tècnica narrativa per tal de transmetre als lectors el moment històric que està descrivint i apropar-los a una estètica de la sublimitat. "Velinas y silencio" reflexiona sobre la censura tradicional, basada en el silenci, i l'actual, basada en el soroll dins d'un bombardeig constant d'informació i dades irrellevants i banals. "Astronomías imaginarias" explora les interseccions entre les astronomies i les cartografies imaginàries i reals a través de la història. "¡Yo soy Edmundo Dantès!" és una reivindicació de la novel·la de fulletó com a porta d'entrada a la narratologia, en basar-se en el recurs constant a l'agnició - la revelació d'una informació que pot o no trobar-se en mans dels lectors prèviament - i que convida els lectors a jugar amb la seva pròpia capacitat d'interpretar el text i de predir-lo en funció de les expectatives sobre el gènere. "Solo nos faltaba el Ulisses" és un recull de ressenyes i  valoracions negatives sobre l'obra de James Joyce a la Itàlia dels anys 20 i 30. "Por qué nunca se encuentra la isla" reflexiona sobre el mite de les illes perdudes i el relaciona amb la dificultat històrica de cartografiar les illes. Finalment, "Reflexiones sobre Wikileaks" planteja la revolució en la forma que proposa Internet a l'hora de fer circular dades entre determinats agents polítics i socials. 

M'agrada: Ha estat una lectura molt estimulant, i un gran exemple de la infinita erudició d'Eco i del seu encant i picardia característics a l'hora de presentar-la als lectors. 

El pèndol de Foucault (#542)

Érem a finals del setanta-cinc. Vaig decidir oblidar les similituds i dedicar totes les energies a la feina. Al capdavall, havia d'ensenyar cultura italiana, no doctrina rosacreu. Em vaig dedicar a la filosofia de l'humanisme i vaig descobrir que, tan aviat com havien sortit de les tenebres de l'edat mitjana, els homes de la modernitat laica no van trobar res millor a fer que dedicar-se a la Càbala i a la màgia. 

El pèndol de Foucault, que va aparèixer el 1988, és la segona novel·la que va publicar l'autor piemontès Umberto Eco (1932-2016), vuit anys després de l'èxit del seu debut en el camp de la ficció amb El nom de la rosa. He de dir que és la primera de les seves novel·les que m'ha decebut, tot i que els seus punts forts m'han pesat igual que els febles, i per tant en conjunt m'ha semblat una lectura força irregular. La novel·la s'assembla a El cementiri de Praga a l'hora reconstruir la història d'Europa des del punt de vista de les societats secretes i les teories de la conspiració, i s'assembla a Número Zero en posar l'accent en la falsedat i els perills polítics dels relats conspiratius. El pèndol de Foucault denuncia entre línies la perillosa relació de parentesc entre les societats secretes, amb les seves consignes privades i els seus ritus iniciàtics, i la forma d'actuar de l'extrema dreta, a través de l'assenyalament del que és diferent com a causant d'un mal o un desequilibri de dimensions còsmiques. Pel que fa a la seva lectura política, totes tres novel·les tenen un aire de família. Tanmateix, el que El cementiri de Praga i Número Zero aconsegueixen amb un sentit del suspens i del ritme narratiu, aquí es realitza a través de la constant exposició de dades per part dels personatges, mentre que els esdeveniments claus per a la trama acaben dispersos en determinats punts del llibre, i no és fins al final de la lectura que es poden arribar a identificar com a tals. 

És una lectura, per tant, que juga amb l'habilitat del lector per captar referències i interpretar el que s'està esdevenint a cada moment. El seu punt més fort és l'aposta per la metatextualitat i la barreja entre realitat i ficció. Tanmateix, amb la infinita capacitat de l'autor per a l'erudició i les referències creuades no n'hi ha prou. Si una cosa m'ha demostrat aquesta lectura, és que una novel·la pot ser massa intel·ligent per al seu propi bé. La trama arrenca amb tres treballadors d'una editorial milanesa especialitzada en història i ciències ocultes. El protagonista, Casaubon, és un jove doctorat en història medieval que, a través de la seva especialitat en els templers, atrau l'atenció de l'editor en cap, Jacopo Belbo. Juntament amb un altre erudit, el senyor Diotallevi, especialista en la Càbala, posen en marxa un pla, que voreja l'estafa piramidal, basat a captar autors amateurs interessats en les ciències ocultes que es financin les seves pròpies publicacions. Amb l'assistència d'un programa informàtic anomenat Abulàfia, que crea connexions aleatòries a partir de tota mena de dades, decideixen crear una teoria de la conspiració, que anomenen "el Pla", per atraure els potencials clients de l'editorial. El que no preveuen és que l'enganyifa se'ls escaparà de les mans, i els fidels adeptes al Pla estaran disposats a qualsevol cosa per aconseguir el secret de la saviesa còsmica custodiat a través dels segles pels hereus dels cavallers templers. 

La novel·la és un mostrari impressionant de l'abast de l'estupidesa humana, disposada a descobrir relacions ocultes en les dades més fortuïtes. Lluny de descobrir una unitat o una coherència perfectes inscrites en la creació divina per una intel·ligència sobrehumana, el que els iniciats es dediquen a fer és buscar indicis que els portin a confirmar una teoria ja traçada prèviament, en una mena de perversió del procés d'inducció. Com sempre passa amb les novel·les d'Eco, cal entendre el relat des de l'interès de l'autor per la semiòtica: en aquest esquema mental, qualsevol significant pot significar qualsevol cosa si se li dona el context adequat. Per tant, si busco el secret perdut dels templers, transmès a través dels segles per generacions d'iniciats en societats secretes, qualsevol pista em pot dur al resultat que estic buscant des del principi, bàsicament perquè li faré dir el que vull que em digui. Els tres protagonistes explotaran aquesta lògica defectuosa i la credulitat de les seves víctimes a través del seu joc, però patiran en carn pròpia els perills d'empoderar la mena de gent disposada a creure qualsevol cosa, com passa tot sovint en l'escenari de la política europea. Així doncs, a través de templers, cabalistes, rosacreus, espiritistes i tota mena d'iniciats de societats secretes, recorrerem la història de les guerres i els conflictes ideològics europeus fins a arribar a la seva eclosió final durant el segle vint amb els nazis i el seu somni d'hegemonia racial i territorial. 

A través de la novel·la, Eco ens ofereix un recorregut per totes aquestes dades històriques, recordant-nos a cada pas la falsedat de les seves connexions. Quan arribem als protocols dels savis de Sió, la trama quedarà desplegada en tota la seva amplitud, i només quedarà esperar la resolució final del misteri. El desenllaç és un dels moments més intel·ligents del text, més que res perquè ofereix simplicitat a la confusió general de pistes i indicis ofertes fins a aquest punt. La novel·la ens exposa la ubiqüitat i l'extremada flexibilitat dels símbols, que no són fets naturals sinó culturals, imposats per l'ésser humà sobre la realitat en la seva ànsia per imprimir sentit a l'existència. La part més grata de la novel·la és el seu deliberat to irònic, que assenyala en tot moment el caràcter de construcció i de farsa de les teories de la conspiració i les suposades societats secretes que els donen sentit. El més divertit de tot plegat és veure com Eco va fundar un gènere inspirat en el fulletó del segle dinou, per pur divertiment metaficcional i sense amagar en cap moment el seu caràcter burleta, i que després autors com Dan Brown o Arturo Pérez-Reverte se l'arribessin a prendre tan seriosament. La mestria d'Eco rau precisament en el caràcter postmodern de la seva ficció, que assenyala en tot moment els fils de l'envelat, i que convida els lectors, amb la seva generositat habitual, a sentir-se tan intel·ligents com ell, fent-los partícips en tot moment de l'acudit. 

Sinopsi: A finals dels anys setanta, i en una etapa especialment convulsa de la política italiana, tres intel·lectuals que treballen en una petita editorial de Milà engeguen un pla per fer convergir diferents teories ocultistes al llarg de la història en una narrativa única i coherent que ha de conduir a recuperar el secret perdut dels templers. Tanmateix, el que comença com a divertiment i joc intel·lectual va escapant del control dels seus artífexs, i pren una direcció cada cop més perillosa a mesura que una sèrie d'adeptes a les ciències ocultes van prenent les seves pistes cada cop més seriosament. 

M'agrada: Com és característic a les novel·les d'Eco, l'abast i la qualitat del joc intel·lectual proposat, basat en les referències erudites (moltes més, suposo, de les que jo he arribat a captar) i les implicacions metatextuals del relat. 

No m'agrada: El ritme massa lent i irregular de la proposta, basat en l'exposició de dades i la construcció d'una tensió que després es resoldrà de forma un pèl abrupta. En aquest sentit, la trama no comença a prendre forma i una direcció determinada fins la meitat del llibre, cosa que fa la primera meitat un punt massa feixuga de seguir. 

Baudolino (#419)

No hi ha històries sense sentit. I jo sóc un d'aquests homes que saben trobar-lo on els altres no el veuen. Després de la qual cosa la història es converteix en el llibre dels vius, com una trompeta brillant que fa ressorgir del sepulcre els que són pols des de fa segles. . . Tan sols cal temps, s'han de considerar els esdeveniments, vincular-los, descobrir-ne els nexes, fins i tot els menys visibles. 

Aquesta novel·la de l'autor italià Umberto Eco (1932-2016) es va publicar per primer cop l'any 2000, i va ser l'esperat retorn d'Eco a la ficció ambientada a l'edat mitjana després de l'èxit internacional d'El nom de la rosa. La recepció de Baudolino va quedar en un pla més discret, però, i crec que no la beneficien la seva extensió i prolixitat excessives, que poden arribar a fer la lectura un punt carregosa. La novel·la, de fet, és una mena d'experiment metatextual sobre els diversos textos que ens arriben de l'edat mitjana i la tasca de fer-ne una història coherent, que acabarà tractant-se com a Història en majúscules. Tanmateix, el que trobem a la novel·la són tot un seguit de narracions episòdiques, encavalcades i incloses les unes dins les altres, i inspirades en llegendes i fets històrics ben diversos, que juguen precisament a interpel·lar el coneixement previ que en pugui tenir el lector i la seva capacitat d'establir connexions i captar referències literàries, històriques i culturals. 

Durant la caiguda de Constantinoble a mans dels croats el 1204, l'ancià cavaller Baudolino rescata per casualitat l'alt funcionari i historiador de la cort bizantina Nicetes Choniates, a qui relata la seva història vital mentre fan temps per poder ser evacuats de la ciutat en ruïnes. Des de la infància i adolescència del protagonista en un llogaret de pagesos al nord d'Itàlia fins a la seva arribada a Bizanci després de les seves aventures màgiques, Baudolino ha estat testimoni de les vicissituds polítiques de quasi un segle de guerres al centre d'Europa i de dues croades, i enllaça les seves peripècies vitals amb aquests esdeveniments històrics. La línia argumental que conté tots aquests episodis units és la biografia de l'emperador alemany Frederic Barba-roja (1122-1190), mort misteriosament durant la tercera croada. En la seva joventut, durant un dels seus viatges pel nord d'Itàlia, adopta Baudolino per donar-li una educació de cavaller. Després d'educar-se a la universitat de París, Baudolino es transforma en mà dreta de l'emperador, i comença a aconsellar-lo en les seves guerres amb les ciutats del nord d'Itàlia i amb el poder papal. És aquest conflicte que es transforma indirectament en el fil conductor del relat: en el seu afany per conciliar poder religiós i poder temporal, Baudolino idea un pla fantàstic perquè Frederic sigui legitimat pel llegendari prevere Joan, un personatge que teòricament hauria estat successor dels Reis d'Orient i que hauria regnat en un territori màgic a l'Orient del món. 

Ara bé, Baudolino és un mentider professional, o especialista a crear històries que donen versemblança i porten a la realitat llegendes que en realitat ja existien d'abans. Així doncs, durant la narració, Nicetes haurà de fer un esforç per anar destriant quina és la veritat i quina és la fantasia del relat d'aventures que se li mostra. Ens trobem davant d'un exercici postmodern d'experimentació amb la forma i el gènere: la novel·la comença seguint les convencions de la recreació històrica, potser amb un xic de fantasia pel camí, atribuïda a l'afany fabulador de Baudolino. No és fins més tard, cap a la meitat de la trama, que l'enigma al voltant de la mort de Frederic es transforma en thriller de misteri amb fils oberts que no s'acabaran lligant fins al final. Més endavant, un cop Baudolino emprèn el viatge dels mags d'Orient per trobar el regne perdut del prevere Joan, és quan la novel·la adquireix la forma de quest fantàstic, en tant que els viatgers accedeixen a una terra de meravelles que a moments recorda els relats de Marco Polo. Aquesta contrada màgica és també un paradís d'enigmes semiòtics: a la terra del prevere Joan els protagonistes s'hi trobaran preguntes obertes sobre la naturalesa de la designació semàntica similars als problemes lògics plantejats a Kant i l'ornitorinc. 

Així doncs, és una lectura entretinguda i un autèntic desafiament per als lectors, per la seva inesgotable erudició i per l'entramat de referències a altres textos, que crea un tapís de percepcions sobre el món medieval i la seva particular cosmovisió. També és un exercici impressionant de metatextualitat en qüestionar-nos contínuament sobre la naturalesa dels relats i la seva qualitat de ficció. Igual que les relíquies que es fabricaven i es posaven en circulació desvergonyidament per tot Occident sense cap altre motor que la fe dels seus fidels, les històries propagades per Baudolino adopten aquesta mateixa qualitat de mentides amb aire de veritat compartida. 

Sinopsi: Durant la caiguda de Constantinoble el 1204, l'historiador Nicetes troba el cavaller italià Baudolino, que li fa el relat de la seva vida. A través de les seves peripècies al costat de l'emperador Frederic, Baudolino retrata la "pacificació" del nord d'Itàlia i els intents de l'emperador per legitimar el seu poder davant del papat. Més endavant, aquesta mateixa empresa els durà a Orient, a la recerca del llegendari regne del prevere Joan, que ha de convertir-se en dipositari últim del Sant Greal. 

M'agrada: És una lectura divertida i extremadament erudita, com és típic de les novel·les d'Eco. La seva habilitat per a la recreació històrica i per ajuntar diferents elements de la cosmovisió medieval en un sol relat és un dels seus punts més forts. 

No m'agrada: Un cop acabada la novel·la, puc dir que no m'ha semblat tan reeixida com d'altres que he llegit d'Eco. En determinats moments, sobretot en la seva part central, se m'ha fet una mica lenta. 

El cementiri de Praga (#326)

Jo sempre he conegut persones que temien el complot d'algun enemic ocult, els jueus per a l'avi, els maçons per als jesuïtes, els jesuïtes per al meu pare garibaldí, els carbonaris per als reis de mig Europa, el rei esperonat pels capellans per als meus companys mazzinians, els il·lustrats de Baviera per a les policies de mig món, i així anar fent. Qui sap quanta altra gent hi ha encara en aquest món que es pensa que està amenaçada per una conspiració. Vet aquí una forma que es pot omplir a voluntat, a cadascú el seu complot. 

Aquesta novel·la de l'autor italià Umberto Eco (1932-2016) es va publicar el 2010 i és una lectura francament divertida, si bé es pot fer una mica farragosa en determinats passatges. En aquest cas, la premissa de l'argument ho és tot, perquè la trama, inspirada clarament en les novel·les de fulletó del segle dinou, es basa simplement en amuntegar episodi rere episodi i aventura rere aventura de la vida del protagonista, cadascuna més estrambòtica i esbojarrada que l'anterior, fins a un desenllaç lleugerament obert pel que fa a la vida del protagonista, però definitivament tancat pel que fa a les implicacions històriques dels fets narrats. De fet, aquí Eco ens ofereix un curiós exercici de meta-història, en inserir el seu protagonista, el capità Simonini, dins d'una sèrie d'episodis històrics, com la unificació d'Itàlia, la Comuna de París, l'afer Dreyfus o la publicació dels Protocols dels Savis de Sió, i convertir-lo en una mà sinistra que manipula aquests fets a conveniència del govern que li pagui en aquell moment. 

Simonini és un notari que ven la seva habilitat per a la falsificació de documents al millor postor: el seu recurs continuat a la violència contrasta especialment amb el seu discurs hipòcrita, cínic i distanciat. És un personatge que es fa odiós pel seu racisme i la seva misogínia i per la seva manca d'escrúpols morals de cap tipus; destaca la mestria d'Eco a l'hora de crear un personatge així, que és autènticament desagradable, però que també es fa creïble en l'ambient històric que recrea. El teló de fons és la història de l'antisemitisme europeu: com que estem disposats a creure qualsevol teoria de la conspiració si ens sembla prou maca i assenyala l'enemic convenient, ens empassarem qualsevol martingala que ens arribi amb l'embolcall adequat, especialment quan arribi en el moment adequat: anys després que els Protocols fossin desacreditats com a falsificació, Hitler encara s'hi aferrava en el seu Mein Kampf perquè servien els seus interessos polítics. I la pròpia forma de la novel·la de fulletó ens apunta en aquesta direcció: en un exercici d'anàlisi brillant, Eco ens llegeix l'atractiu de El comte de Montecristo d'Alexandre Dumas precisament en aquests termes, ja que ens atrau més una conspiració a l'ombra per explicar totes les dissorts i vicissituds del seu protagonista que haver-nos de resignar simplement a acceptar les desgràcies que ens venen donades per la vida sense cap motivació concreta. 

Si heu llegit Número Zero, la darrera novel·la que Eco va publicar, hi trobareu l'aire de família entre totes dues: en una època de fake news, en què la veritat ha quedat devaluada a ulls de l'opinió pública, la mirada d'Eco ens fa reflexionar sobre aquesta tendència al llarg de la història, sense perdre mai el seu humor negre i punyent. Per complicar una mica l'argument - no seria Eco si no fos més complicat que això - el protagonista es desdobla en dues personalitats diferents, i ha d'esbrinar d'on ha sortit l'abat Dalla Piccola, que s'immisceix en la seva narració, aportant-hi detalls que Simonini no recorda. Si no teniu unes nocions prèvies sobre la història de l'antisemitisme europeu, estaria bé que consultéssiu una mica d'informació sobre el tema per entendre millor la idea principal de l'argument de la novel·la. A part d'això, és una bona recomanació si ja coneixeu la ficció d'Umberto Eco i us acomoda la novel·la històrica, tot i que en aquest cas amb el característic toc metatextual d'Eco. 

Sinopsi: El capità Simonini és un personatge misteriós que es dedica a crear falsificacions de documents legals per als seus clients. Aviat entra en contacte amb els serveis secrets italians, que l'envien a manipular la campanya siciliana de Garibaldi. A partir d'aquests fets, s'ha d'exiliar a París, on viu la resta de la seva vida treballant per als serveis secrets francesos, prussians i russos. Gran part de la seva carrera professional és muntar conspiracions per tal d'acusar diversos col·lectius - especialment els jueus i els maçons - de conspiracions mundials contra l'hegemonia de les potències europees. L'argument entrecreua Simonini constantment amb determinats esdeveniments històrics. 

M'agrada: El seu to humorístic per sobre de tot, i la reflexió més general que fa l'argument sobre les falsedats històriques i les teories de la conspiració. 

No m'agrada: Cap a meitat de la novel·la, un cop descoberta la dinàmica de l'argument, el misteri de la narració es fa una mica més previsible i els episodis un punt repetitius. 

Kant i l'ornitorinc (#119)

Si als anys 60 es podia pensar en vincular els membres escampats de moltes investigacions semiòtiques en forma de summa, avui dia la seva àrea s'ha estès tant que, en barrejar-se amb les diverses ciències cognitives, qualsevol nova sistematització resultaria precipitada. Ens trobem davant d'una galàxia en expansió, no davant d'un sistema planetari sobre el qual es puguin presentar les equacions fonamentals. 

I d'aquesta necessitat de reconèixer el caràcter expansiu de la semiòtica a múltiples disciplines -tan distants com la informàtica, la psicologia o l'estètica- neix aquest assaig d'Umberto Eco (1932-2016), publicat el 1997. Eco el va concebre com a continuació del seu Tractat de semiòtica general de 1975. Tanmateix, aquesta segona obra abandona la intenció sistemàtica per endinsar-se més aviat en problemes i qüestions sorgides dels plantejaments anteriors i dels debats suscitats per l'anterior llibre. En aquest sentit, és més un conjunt de reflexions, sense una determinada preferència jeràrquica potser, però que van construint les unes sobre les altres en diverses direccions. 

És un llibre força tècnic, que no aprofitarà a qui no tingui per la mà unes nocions bàsiques d'història de la filosofia, semiòtica, filosofia del llenguatge i teoria cognitiva del llenguatge. Potser el llistó queda una mica alt per començar, però també és cert que és d'aquells llibres que a mesura que el llegeixes et fa sentir intel·ligent, perquè Eco és més que benèvol amb els lectors, a qui espera fer còmplices de les seves referències humorístiques, els seus exemples en forma de faula i també, per què no, la consciència d'on queden precisament les preguntes obertes i els carrerons sense sortida. La reflexió parteix del concepte empíric de Kant per obrir qüestions sobre la relació entre percepció i atribució de significat. Kant postulava el concepte empíric per deixar clara la necessitat de l'input sensorial en la construcció de conceptes. De la mateixa forma, com Eco deixa força clar a través de reflexions, exemples i digressions, tampoc no es pot donar una designació rígida, buida de tot contingut, d'un determinat referent. És a dir, el díctic perfecte, mancat de contingut semàntic, no existeix. 

Continguts: El primer dels assajos, "Sobre l'ésser", és un resum força compactat i aclaridor de les principals posicions de l'ontologia al llarg de la història de la filosofia, i en aquest sentit és molt interessant des del punt de vista filosòfic independentment de la resta del llibre. El segon assaig, "Kant, Peirce i l'ornitorinc" parteix de la teoria kantiana del coneixement per tal d'aprofundir en com es produeix la intersecció entre percepció i pensament. En aquest sentit, l'ornitorinc constitueix un exemple emblemàtic d'una experiència empírica que desafia, al segle divuit, les categories zoològiques existents fins al moment i, de passada, la noció mateixa d'essència. El tercer assaig, "Tipus cognitius i contingut nuclear", introdueix la perspectiva cognitiva, i se centra sobre tot en la relació entre la percepció directa d'un objecte amb la construcció d'un tipus cognitiu -"imatge" o "idea"- que el representa i que es fa indispensable per al reconeixement d'aquest objecte. El quart assaig, "L'ornitorinc entre diccionari i enciclopèdia" aprofundeix en les distincions entre coneixement de diccionari (que refereix dins d'un sistema tancat de signes) i coneixement enciclopèdic, o coneixement del món. A partir d'aquestes distincions, Eco aprofundeix en els mecanismes que posem en pràctica per tal de categoritzar la realitat. El cinquè assaig, "Notes sobre la referència com a contracte" és un seguit d'exemples i problemes pràctics que plantegen la problematicitat de la referència, i apunten tots en la direcció de la contractualitat de l'assignació d'un referent. El sisè i últim dels assajos, "Iconisme i hipoicones", representa una sèrie de respostes i arguments que continuen el debat sobre la iconicitat que venia dels anys 70 i 80, i que posen de manifest, novament, la rellevància bàsica de la interpretació a l'hora de processar els estímuls sensorials que rebem. 

M'agrada: M'agrada sobre tot la forma en què el llibre està estructurat, amb seccions curtes que acaben remetent a un tema principal. També l'ús de multiplicitat d'exemples que fan els raonaments més fàcils de seguir. En determinats moments de la discussió, s'agraeix també l'apel·lació al sentit comú, de forma que Eco acaba situant-se en un realisme epistemològic interessat, especialment, en els aspectes socials i pragmàtics de la semiòtica. 

Número Zero (#81)

Els perdedors, com els autodidactes, sempre tenen coneixements més vastos que els guanyadors. Si vols guanyar has de saber una sola cosa i no perdre el temps amb les altres: el plaer de l'erudició està reservat als perdedors. Com més coses sap algú, més malament li ha anat tot plegat. 

Umberto Eco se'ns presenta, amb un peu a la jubilació, amb aquesta última novel·la, Número Zero (2015). No és una novel·la típica. De fet, amb prou feines es pot anomenar novel·la a aquesta mena de còctel d'idees diverses sobre el periodisme, la comunicació, l'ús instrumental d'aquests per part de la política i el paper dels intel·lectuals (no n'hi ha, d'independents) en aquest complex escenari. És com si enlloc de la novel·la real se'ns hagués publicat l'esborrany previ o la llibreta de notes. Tanmateix, el resultat és divertit, molt divertit, i fa pensar molt. Un llibre escumós, entretingut, (quasi) indolor, i força informatiu respecte a la política italiana de la segona meitat del segle vint. 

De fet, la trama està ambientada l'any 1992 i això ens posa sobre la pista del que trobarem al llibre: una sàtira àcida i despietada sobre l'estat de coses que va portar a l'ascens de la Itàlia de Berlusconi. La redacció del diari fictici Demà de la novel·la, una publicació al servei dels interessos polítics d'un fictici commendatore, ens posa davant dels ulls una forma de fer periodisme que consisteix, no en amagar la veritat, sinó en entaforar-la entre columnes i columnes d'impacte sensacionalista i successos irrellevants. El descrèdit dels adversaris polítics no ve donat per cap atac directe, sinó més aviat a través d'insinuacions i pretensions innocents. El professor de semiòtica contraataca: no acusis de res aquest o aquell jutge, simplement deixa anar que és estrany que porti mitjons de tal color i bambes de tennis. Tanmateix, la major part del llibre ve donada per la trama de les sospites conspiranoiques del periodista Braggadocio: demostrar que Mussolini no va morir executat el 1945, sinó que va escapar del país per entrar a formar part d'una trama d'abast internacional per derrocar els governs europeus d'esquerres. 

Sinopsi: El protagonista, Colonna, és contractat pel periodista Simei per tal d'escriure un llibre sobre la redacció del diari Demà. Aquest s'especialitzarà en publicar notícies d'ahir i, de fet, no està destinat a la publicació, sinó que és un instrument de pressió de l'enigmàtic commendatore per tal de fer-se un lloc en les altes esferes del poder. Tanmateix, quan un dels membres de la redacció comença a formular hipòtesis sobre les clavegueres del poder a la Itàlia de postguerra, l'aparentment innocent redacció del diari es va transformant en un joc d'interessos cada cop més perillós. 

M'agrada: És un llibre molt fàcil, poc exigent, que es llegeix de pressa i és força divertit. M'ha recordat a una mena d'Operación Palace a la italiana, tot i que en alguns moments apunta més a realitat que no pas el fals documental d'Évole.  

No m'agrada: Sembla més un esborrany de novel·la que una obra en si mateixa. 

El nom de la rosa (#63)

Fins llavors sempre havia pensat que els llibres parlen de coses, humanes o divines, que romanen fora dels llibres. Ara m'adonava que amb força freqüència els llibres parlen d'altres llibres: és com si parlessin entre ells. A la llum d'aquesta reflexió, la biblioteca encara em semblava més inquietant. Era, per tant, la seu d'un llarg murmuri de molts segles, un diàleg imperceptible entre un pergamí i un altre, un ésser vivent, receptacle de poders que la ment humana no pot dominar, un tresor de secrets que emanen de moltes ments, i que sobreviuen la mort d'aquells que els han produït o que els han expressat.  

I per tant, com adverteix el pare abat, la biblioteca es defensa sola: fins a tal punt que pot arribar a convertir-se en una trampa mortal. El nom de la rosa, a hores d'ara una de les obres més famoses d'Umberto Eco, potser és una novel·la atípica, precisament perquè ho té tot: la recreació històrica amb el rerefons de la inestabilitat del papat d'Avinyó; una llarga cadena d'assassinats en una abadia benedictina; les revelacions de l'Apocalipsi; una biblioteca-laberint a l'estil borgià, que a més es defensa sola i que obre la porta a un joc quasi inacabable d'intertextualitats; les inevitables reflexions semiòtiques de l'autor Eco, que arrelen en els insolubles debats medievals sobre els universals (el nom fa la rosa?); l'angoixa opressiva d'un règim inquisitorial i, conseqüentment, la naturalesa quasi ubiqua de l'heretgia; debats medievals exegètics, i és clar, Guillem de Baskerville, un franciscà de curiositat impenitent amb l'objectiu d'arribar fins al fons de la veritat dels misteriosos esdeveniments que amenacen l'estabilitat de l'abadia. 

És una d'aquelles lectures que tenia pendent de feia molts anys i al final no podia esperar més. Per estrany que pugui semblar, a mi se m'ha fet una lectura molt amena, tot i que suposo que la majoria de gent no la qualificaria així. Al meu parer, té dos punts forts: (1) Umberto Eco porta els deures fets respecte a la novel·la d'intriga a l'estil clàssic: munts i munts de trames secundàries que actuen com a distraccions per als lectors, fins que al final només una part dels esdeveniments és rellevant per a la resolució dels crims. (2) Una novel·la que resultaria fàcilment oblidable si és basés només en el punt 1, es transforma en un autèntic laberint de subtexts, ja que es basteix al voltant de nombroses reflexions filosòfiques arrelades en les controvèrsies medievals. Tanmateix, i per estrany que pugui semblar, en els seus aspectes més socials i polítics esdevenen completament traduïbles a la contemporaneïtat, sobre tot pel que respecta a on rau el paper del coneixement i la seva gestió en relació amb el poder i l'autoritat: ha d'estar al costat del poder o pot esdevenir una eina subversiva? 

Sinopsi: En una abadia benedictina del nord d'Itàlia a principis del segle XIV, s'apleguen un conjunt de personatges amb un peculiar propòsit: un debat sobre la pobresa de Jesús i els apòstols que els ha de servir per replantejar posicions en la lluita de poders que s'estableix al llarg d'Europa entre el papat, els rei de França, i l'orde franciscà, atrapat al bell mig de les tensions a causa de la seva aposta per la pobresa. Un dels representants d'aquests últims és Guillem de Baskerville, amb un passat tèrbol com a inquisidor, i a qui precedeix la seva fama de racionalista. Aprofitant la seva presència a l'abadia, l'abat li encarrega investigar les circumstàncies de la mort d'un dels monjos. En els dies següents, es desencadena una sèrie d'assassinats d'altres monjos, que es presenten segons el patró de les profecies del llibre de l'Apocalipsi. Des del primer moment en què Guillem i el seu deixeble Adso inicien les investigacions, tots els indicis comencen a apuntar cap als misteriosos secrets que amaga la biblioteca. 

M'agrada: El segon llibre de la Poètica, és clar, que només existeix per al·lusions. 

Apocalípticos e integrados (#38)

Es tracta d'un conjunt d'assajos que avui dia ja han esdevingut clàssics (el llibre va ser publicat per primer cop l'any 1964), del filòsof italià Umberto Eco. Tot i que part de les visions exposades en aquest llibre han quedat superades pels actuals avenços tecnològics, la seva percepció lúcida i crítica de la situació cultural dels anys 60 ens dóna pistes sobre com interpretar a nivell sociològic qüestions que segueixen interpel·lant-nos avui dia pel que fa a l'anomenada "cultura de masses". 

La denúncia, en certs passatges, és força explícita i contundent: la cultura de masses tendeix a uniformitzar i adoctrinar un públic acrític en favor del sistema, fins i tot quan a aquest públic se li fa pensar que està escollint. D'altra banda, hem d'anar amb compte quan decidim caracteritzar aquest públic acrític: l'intel·lectual crític, el filòsof o el sociòleg mai no s'ho podran arribar a mirar a un nivell absolutament objectiu, des de l'exterior, perquè ells mateixos s'han d'apropar com a públic a les obres de consum massiu que pretenen analitzar. 

D'aquí el plantejament del títol sobre aquestes dues postures bàsiques que el crític pot adoptar. Des d'un prejudici que pot esdevenir discriminatori i aristocràtic, l'apocalíptic acusa la cultura de masses de difondre una cultura homogènia i emotivitzada a un públic no conscient d'aquest fet, de plegar-se a les exigències dels mercats des d'una perspectiva passiva que universalitza una visió superficial de la realitat i que, per tant, acaba estenent una cosmovisió bàsicament conservadora. En cavi, l'integrat defensa l'element democratitzador i formador de la cultura de masses, el seu potencial emancipador; defensa també el rol divulgador d'aquest tipus d'obres i, en general, observa el fenomen com a símptoma de normalitat. El que Eco pretén en els assajos que formen el llibre és apropar les dues posicions, des d'una postura que pretén ser intermèdia, tot i que no sempre ho aconsegueixi. La majoria de vegades no arriba a conclusions definitives, sinó que deixa camins oberts a la reflexió; però, en tot cas, les anàlisis que realitza de certs productes del moment i les tendències que descriu resulten del tot interessants des de la perspectiva actual. 

Continguts: La primera part del llibre observa la qüestió sobre "nivells de cultura", intentant establir la diferència (molt més ambigua del que pot semblar) entre massa i elit cultural. Aquí és on es plantegen direccions per a l'anàlisi i es descriuen les postures apocalíptiques i les integrades. Aquest plantejament continua amb un assaig sobre el mal gust i el concepte de Kitsch que planteja constants diàlegs i intercanvis entre la cultura de consum i l'avatguarda cultural. A mig camí, l'esnobisme com a vici de la classe mitjana també queda plantejat. L'anàlisi del còmic "Steve Canyon" tanca aquesta secció com a reflexió sobre els tipus i estereotips que transmet cert tipus de cultura popular. La segona part del llibre, titulada "Personatges", analitza la creació d'estereotips i tipus universals en la narració, i analitza el fenomen en dos casos pràctics extrets del món del còmic: Superman com a mite conservador i el món dels Peanuts com a imaginari de la condició humana. L'última part del llibre analitza la cultura audiovisual, amb diversos assajos dedicats a la música de consum, a la ràdio i a la televisió. 

M'agrada: L'optimisme i la profunditat reflexiva de la proposta en conjunt. Més en concret, la seva exposició sobre el món de Charlie Brown, les virtuts del qual queden fins i tot més destacades en contraposició als mites de superheroi. L'últim dels assajos, Los nihilistas flamantes, que esdevé una miscel·lània altament original i imaginativa de diversos temes i reflexions tractats en el llibre. 

No m'agrada: Algunes parts de l'assaig no suporten gaire bé el pas del temps, per exemple en la seva anàlisi d'obres com les pintures de Boldini o Il Gatopardo de Lampedusa que, al meu parer, cal redescobrir i revalorar a mesura que ens en distanciem cronològicament. En aquest tipus de passatges, Eco s'alinea implícitament amb el to dels crítics highbrow que ell acusa d'apocalíptics.