Aquest estiu el canal Super3 ofereix el cicle Ghibli al públic en català, i és una oportunitat única per descobrir o revisitar clàssics de l'estudi del director, guionista i animador japonès Hayao Miyazaki. Jo he estrenat la temporada amb Kiki, l'aprenent de bruixa o, més fidel al títol original, El servei de missatgeria de la bruixa, una pel·lícula que Miyazaki va dirigir el 1989, el guió de la qual es basa en la novel·la infantil del mateix títol de l'autora Eiko Kadono. Amb l'habitual factura tècnica de les produccions de Ghibli, una combinació impressionant de delicadesa i habilitat, Miyazaki ens ofereix una reflexió sobre el pas de la infància a l'adolescència i les seves habituals confusions, a través de les aventures de la Kiki, una bruixa de tretze anys que, com escau al seu entrenament de bruixa, ha d'independitzar-se dels seus pares durant un any per establir-se per si mateixa com a bruixa resident en una altra ciutat. L'inici del film ens planteja aquesta premissa sense massa escarafalls i ens convida a acceptar aquest estat de coses com una necessitat absoluta, reforçada per una tradició ancestral que la mare de la Kiki, remeiera en un petit poble, ens exposa al principi del metratge. Així doncs, igual que la mare de la Kiki s'havia establert al seu poble quan tenia tretze anys, la Kiki es disposa a emprendre un viatge similar així que sent a les notícies de la ràdio que l'espera una nit serena de lluna plena. Acompanyada pel gat Jiji, un conseller sensible i assenyat, la Kiki arriba a una ciutat costanera, on decideix instal·lar-se malgrat les hostilitats inicials d'alguns dels seus habitants.
Inspirada en la seva habilitat per volar, la Kiki organitza un negoci d'entrega de paquets a domicili, gràcies a la generositat de la senyora Osono, mestressa d'una fleca de pa que l'acull a casa seva. Els inicis no són mai fàcils, tanmateix, i la Kiki haurà de compaginar la seva nova feina amb les inquietuds pròpies de l'adolescència, quan se n'adoni que un xicot de la ciutat s'interessa per ella però comenci a percebre amb recel el seu grup d'amics, que la miren amb superioritat. A causa de la seva condició de bruixa, la Kiki se sent incapaç d'encaixar amb les seves noves amistats i, per a la seva sorpresa, veurà com aquest estat d'ànim interferirà amb els seus poders màgics. Pel camí quedarà la seva capacitat d'entendre i de parlar amb el Jiji, que segons Miyazaki representa el món infantil que queda enrere, però sortosament la Kiki trobarà una nova guia en la seva amiga pintora, una artista que estiueja en una cabana al bosc i que li ensenyarà que, igual que passa amb el bloqueig creatiu, haurà de trobar una nova forma de continuar fent el que sap fer millor fins i tot quan ja no té la mateixa motivació que abans. És així com el film ens ofereix la seva particular lliçó de vida: passar a l'edat adulta no consisteix a renunciar totalment al món de la infància, sinó a donar-li espai d'una altra manera, a integrar-lo en un nou estil de vida i, sobretot, a crear noves connexions humanes que ens siguin significatives. El to optimista del desenllaç ens reafirma en la idea que la Kiki aconseguirà sens dubte acomplir la seva missió com a bruixa de fer més fàcil la vida dels altres i, a la vegada, ser feliç ella mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada