Aquesta novel·la de 2018 de l'autora canadenca Miriam Toews és un relat dolorós i colpidor de la violència que pateixen les dones en una comunitat petita i tancada, dominada pel fanatisme religiós dels seus dirigents, que exerceixen un control absolut sobre cada petit aspecte de la seva vida, així com sobre el relat mateix dels fets i la seva forma d'interpretar-los. La novel·la es basa en uns fets reals que es van descobrir l'any 2009: en una comunitat mennonita a Bolívia, un grup d'homes havia estat drogant les dones del poble durant la nit per violar-les, i aquestes agressions - en alguns casos incestuoses i fins i tot cap a criatures molt petites - s'havien estat repetint durant anys. Miriam Toews es va criar en una d'aquestes comunitats al Canadà, i en aquesta novel·la utilitza la base dels fets reals per plantejar un debat fictici entre les dones afectades, de tres generacions diferents, per decidir quin curs d'acció emprendre a partir del moment que els homes han estat detinguts. Durant dos dies, les dones tenen les seves converses sempre d'amagat i sota l'amenaça de ser descobertes, i sospesen la possibilitat de quedar-se al poble i perdonar els agressors, com de fet els demana el bisbe de la comunitat, quedar-se però enfrontar-se obertament als homes, o fugir definitivament del poble a la recerca d'una vida millor.
A partir d'aquesta premissa, de fet, assistim a un plantejament quasi ucrònic de la història real per tal de presentar-nos una possible sortida a uns fets tan desoladors en la realitat. Després del judici, la situació a la colònia boliviana real va continuar exactament igual: els homes van ser perdonats i cap dona no en va fugir, per la qual cosa els periodistes que van investigar el cas van arribar a la conclusió que les agressions sexuals contra les dones, de fet, s'estaven repetint al poble com a part de la seva normalitat. És per això que la novel·la m'ha causat sentiments contradictoris, com també em passava amb El conte de la serventa de Margaret Atwood, amb la qual Elles parlen ha estat comparada freqüentment. Ambdós relats utilitzen els fets reals com a palanca per a una ficció especulativa que no planteja la manca de fugida possible per a aquestes situacions a la vida real, i a la vegada deixen un final obert com a única nota discordant per al que és, a simple vista, un relat de resistència i empoderament femení. L'exercici especulatiu que en resulta és interessant, en els dos casos, però no sé fins a quin punt revesteix el text resultant de certa qualitat escapista.
Els mennonites són una branca de l'església anabaptista, i són especialment radicals a l'hora d'aïllar les comunitats de l'exterior i rebutjar els principals avenços tècnics del segle vint, de forma que el seu estil de vida és el propi de les comunitats rurals als segles divuit o dinou. Les decisions que afecten la comunitat són preses per un consell d'ancians dirigits per un bisbe, que és la màxima autoritat del poble i, de fet, només als homes se'ls permet arribar a la majoria d'edat i assolir els rudiments d'una educació. En aquest context, les dones que sentim parlar durant el text estan ancorades en una determinada visió de la realitat, i la discussió que tindran entre elles recrearà força fidedignament la seva percepció del món. Aquesta és la part que més m'ha agradat del text, al capdavall: la novel·la no hauria resultat plausible si haguéssim assistit a un debat de dones empoderades que han trobat la seva força oculta a partir de la seva victimització. En realitat, les dones estan convençudes que es condemnaran per a l'eternitat si no perdonen els agressors, i és per això que la discussió s'embranca en detalls teològics i filosòfics, que ocupen la major part del llibre, abans de passar als aspectes més pràctics de la decisió que tenen davant seu. Aquest focus en la cruïlla mental en què es troben les protagonistes, i el debat teològic en què entren a l'hora d'afrontar la seva realitat quotidiana m'ha recordat en alguns passatges la prosa de les novel·les de Marilynne Robinson, tot i que la reflexió filosòfica de Robinson i la seva imbricació dins la narrativa em sembla més ben elaborada que la de Toews, que queda una mica massa precipitada i esquemàtica.
La veu narradora de la novel·la, però, és precisament un home, August Epp, el mestre del poble que transcriu les actes de les converses a petició d'una de les assistents, l'Ona, de qui està enamorat des que era petit. La veu de l'August és necessària dins la narració perquè és el personatge que actua d'intèrpret dins de la novel·la. Ho és en un sentit literal, ja que les dones només parlen plautdiesch, una llengua derivada del baix alemany i actualment només parlada dins les comunitats mennonites, un mig milió de persones a tot el món. Dins d'aquestes, els homes són els únics que aprenen els rudiments de l'anglès o el castellà, depenent del país on visquin, per tal de poder fer transaccions econòmiques amb l'exterior. Tanmateix, l'August és un mig-foraster dins del grup, ja que quan tenia dotze anys ell i els seus pares van ser expulsats de la comunitat i ell només hi ha tornat molts anys després, un cop adult, havent estudiat a Anglaterra. Per això també actua d'intèrpret a un nivell narratiu, perquè serveix d'intermediari entre la cultura mennonita i els lectors, que no en sabem gairebé res. L'August també té els seus propis conflictes interns, ja que la comunitat no el considera un home de debò, en ser un home il·lustrat i no tan avesat a les tasques del camp com els altres i, d'altra banda, les seves crisis existencials i temptacions suïcides li impedeixen tornar a deixar la comunitat després de la mala experiència amb el món exterior.
El suïcidi també és un motiu secundari dins la novel·la, i sembla una inquietud freqüent a l'obra narrativa de Toews, pel que he pogut veure. A través de la narració veurem que el fet de matar-se és força més habitual del que sembla dins la comunitat, i revelarà també la doble vara de mesurar dels savis del poble: quan una de les dones se suïcida en veure la brutalitat de les agressions patides per la seva filla, se li nega l'enterrament en terra consagrada, però per a un dels homes del poble el bisbe havia inventat una excusa (un dimoni que havia arribat i l'havia fulminat) per tal de poder amagar el suïcidi. A través de la novel·la, serà l'August qui ens anirà posant en antecedents sobre la vida al poble abans i després de les violacions, i anirà posant llum sobre aquestes petites esquerdes que han anat apareixent dins la narrativa monolítica que ofereixen els poderosos sobre la vida del poble. El cas dels suïcidis n'és un exemple, però també trobem l'expulsió d'un predicador que qüestionava la vida després de la mort, l'expulsió dels pares de l'August, o les incoherències i contradiccions en què va caient el discurs del bisbe mateix, que anirà revelant febleses cada cop més pertorbadores per a la imatge de conjunt.
Així doncs, les dones protagonistes es veuran interpel·lades per la presència abassegadora d'una violència absoluta i incapacitant dins les seves mentalitats pacifistes, i dins d'una concepció de la vida que es viu no per a l'aquí i l'ara, sinó per a l'eternitat. Tanmateix, viure per a l'eternitat no relativitza fins a la banalitat les accions i les violències que es cometen en l'aquí i ara? Aquest dilema moral i existencial acaba posant les dones en la necessitat de repensar racionalment les bases del seu propi món, i la consciència de la injustícia que estan patint arribarà precisament a l'hora de confrontar-la amb els seus dogmes teòrics: d'entrada, sense anar més lluny, ser analfabetes no els permet interpretar l'escriptura pels seus propis mitjans, i els fa posar en dubte l'acceptació del relat que els exigeixen els homes. En aquest context, perdonar i mantenir l'statu quo és la resposta correcta per mantenir la pau a la comunitat, però la seva pròpia convicció cristiana les enfronta amb la necessitat de fundar un món nou com a única via de sortida. Així és com es gesta una revolució dins d'una comunitat que no n'arriba ni a concebre'n la possibilitat: a partir del pensament i la paraula, únic motor del que després podrà ser l'acció. En aquest sentit és un relat molt fosc i molt optimista a la vegada, i per això el desenllaç, un punt massa sentimental, m'ha semblat que diluïa una mica el potencial del conjunt, tant en termes literaris com filosòfics.
Sinopsi: En una comunitat mennonita a l'Amèrica del Sud, les dones descobreixen, traumàticament, que un grup d'homes del seu propi poble i de les seves pròpies famílies les han estat drogant durant les nits per violar-les brutalment, sense fer distincions entre nenes petites, adolescents, adultes i ancianes. Aprofitant que els agressors es troben detinguts a la ciutat, i que els homes del poble han anat a rescatar-los sota fiança, un grup de dones de dues famílies s'organitza per debatre d'amagat com han de reaccionar a la tornada dels agressors al poble. A través de dos dies de converses, aquestes dones de tres generacions diferents hauran de sospesar els pros i els contres de quedar-se a la comunitat sense fer res, quedar-se a la comunitat i lluitar pels seus drets, o fugir del poble per sempre a la recerca d'una vida millor.
M'agrada: El plantejament sencer de la novel·la com a debat entre dones, que presenta una nova forma de mirar la realitat des del moment que comencen a ser conscients de la pròpia opressió dins la comunitat. El diàleg que proposa entre religió i llibertat personal, articulat sempre des de la reflexió racional, m'ha semblat un dels aspectes més interessants de la lectura.
No m'agrada: En general el punt de vista del protagonista se m'ha fet inconsistent, i la trama sencera massa poc plausible com per ser del tot rodona. L'acumulació de revelacions a les últimes pàgines del relat m'ha semblat excessiva, i potser s'haurien d'haver integrat millor dins del fil de la narració en comptes de posar-les totes al final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada