El cementiri de Praga (#326)

Jo sempre he conegut persones que temien el complot d'algun enemic ocult, els jueus per a l'avi, els maçons per als jesuïtes, els jesuïtes per al meu pare garibaldí, els carbonaris per als reis de mig Europa, el rei esperonat pels capellans per als meus companys mazzinians, els il·lustrats de Baviera per a les policies de mig món, i així anar fent. Qui sap quanta altra gent hi ha encara en aquest món que es pensa que està amenaçada per una conspiració. Vet aquí una forma que es pot omplir a voluntat, a cadascú el seu complot. 

Aquesta novel·la de l'autor italià Umberto Eco (1932-2016) es va publicar el 2010 i és una lectura francament divertida, si bé es pot fer una mica farragosa en determinats passatges. En aquest cas, la premissa de l'argument ho és tot, perquè la trama, inspirada clarament en les novel·les de fulletó del segle dinou, es basa simplement en amuntegar episodi rere episodi i aventura rere aventura de la vida del protagonista, cadascuna més estrambòtica i esbojarrada que l'anterior, fins a un desenllaç lleugerament obert pel que fa a la vida del protagonista, però definitivament tancat pel que fa a les implicacions històriques dels fets narrats. De fet, aquí Eco ens ofereix un curiós exercici de meta-història, en inserir el seu protagonista, el capità Simonini, dins d'una sèrie d'episodis històrics, com la unificació d'Itàlia, la Comuna de París, l'afer Dreyfus o la publicació dels Protocols dels Savis de Sió, i convertir-lo en una mà sinistra que manipula aquests fets a conveniència del govern que li pagui en aquell moment. 

Simonini és un notari que ven la seva habilitat per a la falsificació de documents al millor postor: el seu recurs continuat a la violència contrasta especialment amb el seu discurs hipòcrita, cínic i distanciat. És un personatge que es fa odiós pel seu racisme i la seva misogínia i per la seva manca d'escrúpols morals de cap tipus; destaca la mestria d'Eco a l'hora de crear un personatge així, que és autènticament desagradable, però que també es fa creïble en l'ambient històric que recrea. El teló de fons és la història de l'antisemitisme europeu: com que estem disposats a creure qualsevol teoria de la conspiració si ens sembla prou maca i assenyala l'enemic convenient, ens empassarem qualsevol martingala que ens arribi amb l'embolcall adequat, especialment quan arribi en el moment adequat: anys després que els Protocols fossin desacreditats com a falsificació, Hitler encara s'hi aferrava en el seu Mein Kampf perquè servien els seus interessos polítics. I la pròpia forma de la novel·la de fulletó ens apunta en aquesta direcció: en un exercici d'anàlisi brillant, Eco ens llegeix l'atractiu de El comte de Montecristo d'Alexandre Dumas precisament en aquests termes, ja que ens atrau més una conspiració a l'ombra per explicar totes les dissorts i vicissituds del seu protagonista que haver-nos de resignar simplement a acceptar les desgràcies que ens venen donades per la vida sense cap motivació concreta. 

Si heu llegit Número Zero, la darrera novel·la que Eco va publicar, hi trobareu l'aire de família entre totes dues: en una època de fake news, en què la veritat ha quedat devaluada a ulls de l'opinió pública, la mirada d'Eco ens fa reflexionar sobre aquesta tendència al llarg de la història, sense perdre mai el seu humor negre i punyent. Per complicar una mica l'argument - no seria Eco si no fos més complicat que això - el protagonista es desdobla en dues personalitats diferents, i ha d'esbrinar d'on ha sortit l'abat Dalla Piccola, que s'immisceix en la seva narració, aportant-hi detalls que Simonini no recorda. Si no teniu unes nocions prèvies sobre la història de l'antisemitisme europeu, estaria bé que consultéssiu una mica d'informació sobre el tema per entendre millor la idea principal de l'argument de la novel·la. A part d'això, és una bona recomanació si ja coneixeu la ficció d'Umberto Eco i us acomoda la novel·la històrica, tot i que en aquest cas amb el característic toc metatextual d'Eco. 

Sinopsi: El capità Simonini és un personatge misteriós que es dedica a crear falsificacions de documents legals per als seus clients. Aviat entra en contacte amb els serveis secrets italians, que l'envien a manipular la campanya siciliana de Garibaldi. A partir d'aquests fets, s'ha d'exiliar a París, on viu la resta de la seva vida treballant per als serveis secrets francesos, prussians i russos. Gran part de la seva carrera professional és muntar conspiracions per tal d'acusar diversos col·lectius - especialment els jueus i els maçons - de conspiracions mundials contra l'hegemonia de les potències europees. L'argument entrecreua Simonini constantment amb determinats esdeveniments històrics. 

M'agrada: El seu to humorístic per sobre de tot, i la reflexió més general que fa l'argument sobre les falsedats històriques i les teories de la conspiració. 

No m'agrada: Cap a meitat de la novel·la, un cop descoberta la dinàmica de l'argument, el misteri de la narració es fa una mica més previsible i els episodis un punt repetitius.