Aquest assaig de l'autora estatunidenca Rebecca Solnit es va publicar el 2021, i va ser redactat en gran part, de fet, durant l'any de la pandèmia. És una curiosa aproximació a una faceta tot sovint desconeguda de l'autor britànic George Orwell: la seva afició per la jardineria i la feina de pagès, que va cultivar intermitentment durant les dues últimes dècades de la seva vida. En una granja a Wallington, al sud de Londres, i més endavant després de la mort de la seva esposa, en un paratge remot a l'illa de Jura, a la costa escocesa, Orwell es va dedicar incansablement a plantar flors i hortalisses, mentre es resistia a deixar-se vèncer per l'afecció pulmonar que finalment va acabar amb la seva vida. El seu gest de plantar rosers a la caseta de Wallington el 1936 és el punt de partida que serveix a Solnit per explorar el significat que aquest tipus d'activitats prenen per a l'autor enmig de la seva lluita política, i per rastrejar, dins la seva obra, les referències a aquestes aficions, tot sovint qualificades d'inútils, reaccionàries o petitburgeses des del discurs marxista predominant del moment. A través d'aquest element que sembla anecdòtic, Solnit indaga en la simbologia de les roses a través de la història, i n'explora les connexions amb l'explotació colonial i la lluita de classes, per oferir-nos una original reivindicació d'aquesta aparent contradicció en el discurs i el pensament d'Orwell.
El motiu principal de l'assaig és una dualitat d'objectius intrínseca en les lluites emancipadores a través del segle vint, que amb tanta precisió recull la imatge de l'interès d'Orwell per cultivar flors: "pa i roses" va ser un eslògan que el moviment obrer dels Estats Units va adoptar a través del moviment sufragista a principis del segle vint. D'una banda, hi ha la lluita pel pa, és a dir, per arribar a cobrir les necessitats bàsiques d'una vida digna per als treballadors que són objecte d'explotació. D'altra banda, una qüestió més ambigua que el discurs marxista deixa força indeterminada és amb què omplir la vida del treballador emancipat un cop superada la seva alienació: quin és el seu desig íntim, quina la seva idea de benestar, què li proporcionarà felicitat en la seva vida privada. El gaudi estètic pel pur gaudi estètic, així com els plaers intel·lectuals i físics són quelcom que la revolució permanent sembla que deixa sempre per més endavant. Va ser una qüestió que inquietava Orwell com a escriptor, perquè per a un artista, per més compromès que estigués amb el socialisme tant al nivell teòric com al pràctic, sempre hi ha un pòsit de llibertat íntima, d'independència creativa irreductible que dona raó de ser a la seva obra.
Després d'haver publicat un article sobre jardineria, una lectora va retreure a Orwell que el cultiu de flors era una activitat "burgesa"; tanmateix, Orwell no compartia aquesta percepció. A través de la seva vida, va arribar a la conclusió que el seu gaudi intens de la natura i les relacions familiars en el seu espai privat eren el motor de la seva lluita política, allò per què valia la pena lluitar. Les seves novel·les i assajos estan farcits de referències a allò que és petit i quotidià, irrellevant en el discurs públic, i inútil des d'un punt de vista utilitari. Per a ell, però, que havia estat instrument armat de l'imperi, que va ser testimoni de primera mà de l'horror abjecte de les mines del nord d'Anglaterra, que va lluitar a la guerra civil espanyola per la causa republicana, des d'on va començar a percebre el fantasma de l'horror totalitari durant els fets de maig del 37, eren precisament aquestes alegries vitals i existencials les que donaven sentit a la lluita per l'alliberament de la classe treballadora. Tot i que va morir poc abans de la publicació de Els orígens del totalitarisme de Hannah Arendt, les seves idees estan en total consonància amb les de l'autora alemanya, en identificar clarament el règim totalitari com a perseguidor de l'individu i els seus desitjos i passions íntimes, que al cap i a la fi esdevenen motor de la seva llibertat.
Aquest és el fil principal de la reflexió que proposa Solnit però, reivindicant l'estructura rizomàtica de la reflexió sencera, l'autora no sols ens ofereix un relat biogràfic dels anys trenta i quaranta a la vida de George Orwell, sinó que també estableix connexions totalment rellevants entre les imatges explorades i el nostre context polític i social actual. Les reflexions d'Orwell a El camí de Wigan Pier sobre la dependència que la societat anglesa del moment tenia del carbó, i la interdependència entre la comoditat de les classes mitjanes i altes amb l'explotació infrahumana que pateixen les classes treballadores per tal de poder-los obtenir, crea paral·lelismes inesperats i certament il·luminadors quan Solnit ens trasllada a Colòmbia per explicar-nos la indústria del cultiu de les roses, que distribueix arreu del món la seva bellesa congelada, símbol d'amor i de puresa, a través de l'explotació de treballadors malpagats i que no tenen els drets laborals bàsics reconeguts. De la mateixa manera, la guerra ideològica que va patir Orwell en el seu temps, amb l'horror estalinista que el comunisme mundial relativitzava i censurava, té el seu reflex parcial en l'actualitat, en què la manipulació de la veritat com a instrument de propaganda i control polític torna a ser una amenaça latent fins i tot en les democràcies més consolidades.
Aquest volum ens ofereix una bona reflexió sobre aquesta doble dimensió de la lluita per l'emancipació, i fa emergir un Orwell molt més complex i matisat del que se'ns acostuma a oferir habitualment. De fet, va ser un home de contradiccions i ambigüitats que encara avui dia costen d'explicar: el que fa Solnit en aquest assaig és encaixar aquestes contradiccions aparents dins la lluita i el pensament polític d'Orwell. Sense estètica no hi ha ètica, i una reflexió profunda sobre el pensament estètic d'Orwell al voltant del gaudi senzill de la natura i de la vida afegeix una dimensió essencial per comprendre la seva obra. Tot i que no em sembla un assaig totalment rodó, un punt massa fragmentari per al meu gust, i que la lectura que fa de les obres d'Orwell sovint és massa superficial i simplista, el plantejament de fons que proposa el llibre és totalment pertinent, i crea connexions amb el món polític del present que no es fan gens sobreres.
Continguts: La primera part de l'assaig, "El profeta i l'eriçó", ens presenta un context general per a la reflexió que ofereix el llibre, ofereix uns breus antecedents biogràfics de George Orwell abans de 1936 i planteja el motiu principal del text: la dualitat en la seva obra entre la lluita per l'emancipació i l'admiració per la natura i el treball del camp com a racó de calma i contemplació necessaris per a la seva creació artística. La segona secció, "Passar a la clandestinitat", se centra en l'experiència d'Orwell a les mines de carbó del nord d'Anglaterra que donarien peu a la seva obra El camí de Wigan Pier. La tercera part, "Pa i roses", rastreja la simbologia de la rosa a través de la història, així com la seva connexió amb la lluita obrera a partir del segle vint. Planteja també el conflicte en què entra Orwell amb l'ala més purista del comunisme a causa de la seva defensa del gaudi estètic, i cobreix també la seva experiència a la guerra civil espanyola, que donaria peu a Homenatge a Catalunya. La següent secció, "Les llimones de Stalin", descriu la guerra ideològica que s'estableix dins del camp de la ciència en el context de les purgues estalinistes, i connecta l'ascens del totalitarisme a Europa amb l'auge dels discursos eugenèsics. "Retirs i obriments" descriu les connexions de la família Blair amb el tràfic d'esclaus i l'economia de l'imperi britànic durant generacions, i connecta el fenomen del comerç triangular amb els tancaments dels camps comunals per a la seva privatització que té lloc durant els segles divuit i dinou a Anglaterra. "El preu de les roses" descriu la indústria mundial de les roses en l'actualitat, i la connecta amb les reflexions d'Orwell i Hannah Arendt sobre el totalitarisme. La darrera secció, "El riu Orwell", recull els darrers anys de la vida de l'autor, ja amb una salut molt deteriorada. Gràcies a l'èxit en vida d'Animal Farm, va poder-se retirar a l'illa de Jura després de la mort de la seva esposa, on es va dedicar quasi exclusivament a cuidar el seu fill, intentar fer créixer un jardí a l'entorn inhòspit del nord d'Escòcia, i redactar la seva darrera novel·la, 1984. Solnit acaba la reflexió traçant la vigència del mot "orwel·lià" en el context de la política actual.
M'agrada: Especialment les connexions entre passat i present en el pla polític, i la reivindicació de la vida petita per part d'Orwell, que per a molts en la seva època va ser interpretada com a reaccionarisme encobert. En aquest sentit, el pensament estètic d'Orwell és una faceta de la seva obra que no m'havia arribat a plantejar mai.
No m'agrada: Els constants salts d'uns eixos temàtics a uns altres fan una lectura desigual, excessivament fragmentària per al meu gust. D'altra banda, l'anàlisi dels textos proposats tot sovint resulta superficial o es queda només en l'amuntegament de cites literals, especialment en el cas de 1984.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada