Aquesta novel·la de 2005 de l'autor irlandès John Banville va guanyar el premi Booker el mateix any de la seva publicació, i és una bona mostra de l'habilitat de l'autor per a la recreació d'un passat subjectiu, rememorat des de la distància i amb un to marcadament elegíac. És un text que es recrea especialment en la textura dels temps passats, posant un accent especial en els sentits del tacte i l'olfacte, cosa que ha portat la crítica a comparar-lo amb l'obra de Proust i Nabokov, tot i que a mi aquestes comparacions em semblen exagerades. Jo en tenia un bon record de la primera vegada que la vaig llegir, abans de l'inici del blog, i de la relectura puc dir que m'ha recordat especialment el Julian Barnes de El sentit d'un final, publicada sis anys després. Ambdós autors es mostren preocupats per com la memòria dels protagonistes dona forma al relat mateix, de manera que, en realitat, la trama se'ns presenta com a misteri que només es revelarà plenament al final de tot de la lectura. En aquest cas la novel·la fins i tot guanya en la relectura, perquè és només a la llum del desenllaç que alguns detalls o pistes que se'ns ofereixen al llarg del relat, com petites insinuacions, fins i tot des de la primera línia mateixa, adquireixen el seu sentit ple dins la imatge de conjunt.
El narrador, Max Morden, és un crític d'art que es troba aclaparat per la mort recent de la seva esposa, després del declivi ràpid i fulminant de la seva malaltia. Per passar el dol i reconciliar-se en el passat, es trasllada a viure a una casa d'hostes de la costa irlandesa, prop de la qual havia estiuejat amb els seus pares quan era adolescent, uns cinquanta anys abans, i on va presenciar esdeveniments que serien clau per a la seva vida. Aquell estiu fatídic, que ell anomena "l'estiu de la marea estranya" es va veure marcat per la seva coneixença amb la família Grace, que venia d'Anglaterra, i que per tant representava un ideal de riquesa i sofisticació que li era vedat a la seva classe social. De fet, la descripció que se'ns fa dels Grace no és mai objectiva, sinó sempre passada pel filtre dels sentiments del protagonista, que els observa com a objectes de fascinació i els atorga qualitats quasi divines. És així que els Grace faran honor al seu nom mateix, en atorgar al protagonista la seva companyia quasi com si es tractés d'un favor diví, i no serà sinó a mesura que es vagi endinsant en l'entramat de relacions, desitjos i passions només insinuats entre els diferents membres de la família que anirà apreciant matisos més profunds més enllà de la fascinació inicial.
La família està formada pel pare i la mare, Carlo i Connie, els dos fills bessons, Chloe i Myles, i la mainadera d'aquests, la Rose, que a mesura que avanci la trama veurem com pateix de les mateixes inseguretats de classe que el protagonista mateix. Els bessons esdevenen el misteri al centre de la narració, que no arriba a quedar del tot explicat, en tant que les seves subjectivitats no se'ns ofereixen mai dins del relat, sinó sempre des de les descripcions i les especulacions que en fa el narrador en tercera persona. Mentre que la Chloe és una nena aparentment impulsiva i malcriada, que assumeix sempre el control de la situació, en Myles, que pateix alguna mena de retard cognitiu i no ha parlat mai, la segueix sempre cegament en les seves iniciatives. En Max viurà el seu despertar amorós i sexual amb la Chloe, a qui transferirà els seus sentiments inicials per la mare, la senyora Grace. Tot i així, més enllà d'aquest episodi essencial per a ell, els adults estan vivint els seus propis drames i tensions. Igual que passa a El sentit d'un final de Barnes, ens trobem davant d'un narrador en primera persona que ens ofereix els fets narrats sempre des d'una pàtina d'irrealitat a causa de l'extremada subjectivitat que els imprimeix, de forma que com a lectors haurem d'anar destriant els fets d'entre les muntanyes de judicis i prejudicis, de classe i d'època, que ens ofereix respecte a tots els altres personatges.
De la mateixa manera, veurem com ell mateix es percep com l'heroi de la seva pròpia història pel que fa al seu moment present, tant en la forma com descriu la seva relació amb la seva filla, com la relació que estableix amb la mestressa de l'establiment on s'allotja i l'altre hoste, un coronel de l'exèrcit retirat, amb els quals estableix un subtil triangle de tibantors, reticències i dependències emocionals. És per això que de vegades pot semblar insensible o extremadament distanciat dels moments més violents o desagradables de la trama. Per extensió, doncs, el relat que fa del seu matrimoni i de l'any de malaltia de la seva dona abans de la seva mort també es presta a suposar uns sentiments més fondos sota la superfície del que ens narra en realitat. Les dues línies narratives (la del passat i la del present) arribaran a dos desenllaços paral·lels i un punt abruptes que acabaran donant un sentit de coherència al text sencer, més fins i tot del que aconseguia el desenllaç de la novel·la de Barnes, que a mi em va semblar força més fluixa en aquest aspecte. A través d'aquest exercici de rememoració, el protagonista ens anirà oferint un catàleg de les seves inseguretats, temors i anhels més profunds.
Sinopsi: En un lloc indeterminat de la costa irlandesa als anys cinquanta, l'adolescent Max Morden coneix una família, els Grace, a la localitat on estiueja, que el fascinaran amb la seva sofisticació despreocupada, que ell llegeix com una qualitat quasi divina. Tal com el narrador ens revela des de la primera pàgina de la novel·la, aquell estiu es van produir esdeveniments que el marcarien per a la resta de la seva vida i uns cinquanta anys després, en ple dol per la mort de la seva dona, retornarà al poble en qüestió per provar de posar en ordre els fets de la seva vida i donar-los un sentit.
M'agrada: És una novel·la que guanya en la relectura i que està feta principalment de detalls que els lectors han d'anar captant i descobrint al llarg de la lectura.
No m'agrada: Tot i ser una molt bona novel·la, clarament superior a El sentit d'un final de Julian Barnes, que es va publicar posteriorment i n'és deutora, crec que El mar es ressent una mica de l'acollida crítica que va tenir en el seu moment, que pot deixar les expectatives un punt massa altes a l'hora de llegir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada