Una bondat complicada (#564)

No sé per què allò tenia tanta importància per a ella. Sempre era igual. De vegades penso què hauria canviat aquell dia si els meus pares haguessin dit la paraula "festa". Les coses no haurien de dependre de tan poc. Esternudes i provoques una massacre a la carretera. Apartes una pedreta i desencadenes una allau. Però em penso que si podem morir sense comprendre per què, també devem poder viure sense entendre del tot com. I en certa manera això tranquil·litza. 

Aquesta novel·la de l'autora canadenca Miriam Toews es va publicar per primer cop el 2004 i és una crònica autènticament desoladora sobre els estralls que pot arribar a causar el fanatisme religiós a la vida d'una família corrent. A principis dels anys 80, en una comunitat mennonita del Canadà prop de la frontera amb els Estats Units, la família Nickel queda destrossada davant la sobtada desaparició de la filla gran, la Natasha, que fuig del poble amb el seu xicot, i poc temps després la de la mare, la Trudie, que desapareix un dia deixant a casa el passaport i els seus objectes personals. El pare, en Ray, i la germana petita, la Nomi, han de continuar navegant el seu dia a dia amb el pes d'aquestes absències: mentre que en Ray es va enfonsant progressivament en l'apatia i el mutisme, la Nomi, en plena adolescència, emprèn un camí de descoberta i autodestrucció davant la manca de futur que veu que l'espera. Els joves d'East Village semblen els veritables damnificats de la resignació religiosa i la via de submissió que prediquen els seus adults: l'escorxador de pollastres local i el negoci turístic són les úniques sortides laborals per als graduats de l'institut, que tot sovint acaben casant-se immediatament per perpetuar els models de la família tradicional. 

Gran part de l'encant de la novel·la és el retrat de la família protagonista, i com a través de cada personatge l'autora ens va exposant les diverses posicions que cadascun dels membres adopta respecte de la comunitat religiosa que controla les seves vides. Es tracta d'un grup tradicionalista i extremadament conservador que pretén fiscalitzar qualsevol petit detall de la vida privada, i que condemna a l'ostracisme aquells qui se'n desmarquen o cometen faltes que es consideren imperdonables. En una espera resignada al dia del judici final per tal de conèixer un destí que ja està predeterminat d'entrada, la vida no té cap més valor que mantenir la comunitat unida i en tot moment controlada. Tot i que aquest control social té un evident biaix masclista, al final tots els feligresos acaben sent víctimes d'aquesta opressió col·lectiva i omnipresent. Davant d'aquesta situació, cada membre de la família adopta la seva pròpia postura respecte de les seves pròpies creences i les dels altres: ben bé des del principi de la novel·la la Nomi ens planteja el dilema de la seva mare i la seva germana en tercera persona. Mentre que la Tash és la rebel de la família, que comença a desafiar tots els principis religiosos de la comunitat obertament, la Trudie pren una posició més ambivalent, validant en tot moment els sentiments de la Tash i els seus propis dubtes sobre el dogma establert, i fent del benestar de la família la seva prioritat. En Ray, el pare, és un devot fidel de la fe mennonita, però està profundament enamorat de la seva dona i secretament fascinat per les seves rebel·lions quotidianes. 

Quan és més petita, la Nomi viu amb autèntic temor la revolta de la seva germana Tash, des del convenciment que s'està condemnat per a l'eternitat, mentre comença a intuir que la mare empatitza més amb aquesta actitud rebel del que pot reconèixer obertament. A mesura que es vagi fent gran, però, la seva pròpia rebel·lió anirà adquirint matisos més autodestructius: mentre que la Tash rebia l'empatia dels seus progenitors i albirava, amb les seves aspiracions artístiques, un futur fora del poble; en la seva adolescència la Nomi es troba lligada al carreró sense sortida que suposa la vida al poble, incapaç de deixar el seu pare i trencada internament per l'abandonament que ha patit per part de la mare. De la mateixa manera, mentre que la relació de la Tash amb el seu xicot es basava en els plans de futur fora de la comunitat, la relació de la Nomi amb el seu xicot del poble els aboca a tots dos a una espiral de desafiaments, experimentació amb les drogues i amb els seus cossos i una mena de conhort resignat davant d'un futur buit de sentit. A través d'aquest panorama angoixós, les decisions dels pares, que es fan difícils de justificar vistes des de fora, però que la novel·la ens prova d'apropar a través de l'ampli context que ens mostra, ens aniran mostrant el sentit d'aquesta "bondat complicada" de què ens parla el títol: una sèrie d'autèntics sacrificis i renúncies aparentment inexplicables, però que s'acaben revelant beneficioses per a les filles, encara que vinguin donades al preu de destrossar la família. 

En aquest sentit el desenllaç esdevé especialment rodó en la seva ambigüitat: totes les preguntes queden pendents de respondre, però a la vegada les pistes que hem anat recollint durant la lectura ens donen prou informació com per treure'n conclusions al respecte. Una part de l'interès de la lectura rau a anar descobrint aquestes peces del trencaclosques, que la Nomi tan sols anirà desbloquejant a través del seu accidentat flux de consciència. Precisament aquesta recreació de la veu interior de la protagonista és un altre dels punts forts de la proposta: Toews recrea el llenguatge de l'adolescent de l'època, d'una eloqüència tot sovint fascinant, i amb un recurs a l'humor sempre punyent i inesperat, a través de retalls de converses i anècdotes diverses que ens van il·lustrant a la vida del poble. Així assistim a una tragèdia col·lectiva que trenca el cor especialment per la forma com l'adolescent és colpida constantment per la negligència i la incapacitat afectiva dels adults que haurien de cuidar-la. Si una cosa fa la novel·la és il·lustrar el perill de les sectes i del pensament religiós quan pretén imposar-se sobre la vida individual de forma totalitzadora. Quan la Nomi encari la seva pròpia fugida - que no acabarem de veure realitzada sobre el paper - serà després que li hagin trencat tots els llaços afectius que encara li quedaven: amb el seu xicot, amb la seva millor amiga, fins i tot amb el seu pare. La seva última aposta per l'esperança, davant la veritat que se li presenta en tota la seva cruesa, esdevé metàfora de la narració sencera i un desenllaç realment inigualable. 

Sinopsi: A principis dels anys vuitanta, l'adolescent Nomi Nickel afronta el futur amb una mescla de desesperació i resignació. Amb la ferida oberta de la desaparició de la seva mare i la seva germana anys enrere, i el progressiu distanciament del seu pare respecte de la realitat, els pocs lligams d'afecte que encara li queden es van fent cada cop més tènues, mentre comença a dependre cada cop més de les drogues per evadir-se de la situació de precarietat i abandonament en què es troba. A mesura que anem llegint, anirem comprenent millor el context del poble, els habitants del qual pertanyen a la secta mennonita, i el mosaic de relacions familiars i socials que condicionen les decisions més dures que els membres de la família hauran de prendre. 

M'agrada: L'aposta pel punt de vista parcial i sovint desarticulat de la protagonista, que ens va il·luminant progressivament amb la imatge de conjunt de la tragèdia col·lectiva que se'ns retrata. 

Les tristes recances (#555)

Estic aprenent una cosa nova. A llançar-me de cap a les coses més dures i a batre'm en retirada després. Tot això regeix també per al pensament, l'escriptura i la vida. 

Aquesta novel·la de 2014 de l'escriptora canadenca Miriam Toews ha estat una lectura colpidora i, em penso, una de les més tristes que he llegit mai. La seva exploració de la mort i el patiment al si de la família, sense abandonar l'humor ni la necessitat de continuar vivint per part dels supervivents, és un exercici incomparable de sensibilitat i empatia portades a la pàgina escrita. Toews s'alimenta de les seves pròpies desgràcies autobiogràfiques per proposar aquesta ficció sobre dues germanes que s'estimen incondicionalment, però que han d'afrontar la malaltia mental d'una d'elles, que ha decidit fermament posar fi a la seva pròpia vida. L'altra, que esdevé la veu narradora, carrega amb la responsabilitat de la vida de la seva germana, i amb la cura dels altres membres de la família: els seus fills adolescents, a qui ha de deixar per anar a cuidar la germana a una altra ciutat, i la seva mare i la seva tieta, que arrosseguen ambdues problemes cardíacs. Així doncs, Toews ens presenta el laberint de les cures i la càrrega emocional afegida que suposen per a la persona sana, que es culpabilitza per no poder fer prou pels éssers estimats mentre la seva pròpia vida queda en un segon pla. 

L'Elfrieda i la Yolandi són les dues filles d'un matrimoni que pertany a una comunitat mennonita al Canadà. Tot i la fe arrelada dels pares, amb el pas dels anys els quatre membres de la família van distanciant-se dels mandats i exigències d'aquesta comunitat religiosa, que s'imposa als seus fidels amb la implacabilitat d'una secta. El suïcidi del pare és el primer cop dur per a la família, i crea una marca inesborrable en la filla gran, l'Elfrieda, incapaç, com el progenitor, de trobar un motiu de pes per seguir vivint. L'Elfrieda és una pianista prodigi que ha fet una carrera exitosa com a concertista de renom mundial. La seva família va haver de lluitar contra els prejudicis religiosos del seu poble perquè pogués prosseguir els seus estudis de piano i aparentment té la vida perfecta: amb un matrimoni i una posició econòmica estable i l'èxit laboral i professional al seu abast, la seva depressió no sembla tenir altre origen que la química mateixa del seu cervell. D'altra banda, la Yolandi, la germana petita, ha viscut tota la vida a l'ombra de l'èxit i el caràcter rebel i afirmatiu de la seva germana. Un cop arribats als quaranta anys, es troba amb dos fills de dues parelles diferents, a punt de signar els papers del segon divorci, i sense una font de diners estable ja que la professió d'escriptora de literatura juvenil li proporciona un èxit força irregular. Tampoc no ajuda que, cada cop que l'Elf té una crisi o comet un nou intent de suïcidi, és ella qui ha de paralitzar la seva vida per anar a assistir-la. 

Ambdues germanes són conscients de la situació insostenible en què es troben. L'Elf se sent culpable per ser una càrrega per a la seva germana, i per haver de depositar les seves ànsies de mort només en ella, per tal d'estalviar patiment al seu marit i la seva mare. La Yolandi es troba al límit de la seva resistència, però és conscient que la seva germana està malalta i que no pot culpabilitzar-la del que està passant, mentre se sent també en la responsabilitat de preservar la vida de l'Elf, fins i tot en contra de la seva voluntat. El principal conflicte de la novel·la, per a la protagonista, es produeix quan l'Elf li demana que la porti a Suïssa, on les lleis sobre eutanàsia contemplen casos com el seu. La novel·la planteja aquest debat ètic amb claredat i sense fer judicis de cap mena, i ens presenta un relat empàtic de tots els implicats, que tampoc no n'estalvia els moments més durs. També és un relat força acurat del que passa en un sistema de sanitat pública massa tensionat, com sembla que és el canadenc, que m'ha recordat força el model que tenim aquí, amb llargues esperes per aconseguir veure un metge, i professionals de les cures que semblen en tot moment sobrecarregats de feina. Per damunt de totes les tensions i conflictes de la vida quotidiana, resten l'amor que es professen les dues germanes i també l'afecte i els lligams que mantenen amb la resta de membres de la família, que acabaran sobrevivint fins i tot a les proves més doloroses. 

L'estil de la novel·la és força fluït, i es basa en un flux de consciència en primera persona per part de la protagonista, que va intercalant el relat del present amb retalls i flaixos de la història familiar en el passat, des de la infància i l'adolescència de les dues germanes i les seves trajectòries vitals al relat més extens del passat de la família sencera. Si alguna cosa destaca de la narració és precisament el seu recurs a un humor desenfadat i casolà, que va marcant el contrapunt a les situacions extremadament doloroses que presenciem durant la lectura. Així doncs, ens trobem davant d'una novel·la amb un to marcadament introspectiu, que té poc argument més enllà de les anades i vingudes de la protagonista de l'hospital a casa i de casa a l'hospital, i dels seus plans per al temut moment en què donin l'alta a la seva germana. Tot i així, es va llegint amb la intriga de saber quina serà la decisió final de la protagonista i com es realitzarà, fins a un desenllaç que m'ha semblat del tot plausible i rodó en la seva aposta pel realisme quotidià. Aquesta m'ha agradat força més que Elles parlen, l'altra novel·la que havia llegit de l'autora. M'ha recordat lleugerament Alice Munro pel seu preciosisme a l'hora de descriure la vida quotidiana de les dones, i pels cops d'humor amagats, i també quelcom del to de Marilynne Robinson a l'hora de plantejar el seu relat en termes existencials. La recomanaria amb precaucions, però, pel viatge emocional que suposa. 

Sinopsi: La Yolandi, una dona de mitjana edat de Toronto, ha de traslladar-se a Winnipeg a estar al costat de la seva germana, l'Elfrieda, hospitalitzada després d'un intent de suïcidi. A més de fer quadrar les agendes de tots els membres de la família i encarregar-se dels seus fills a distància, també ha de tenir cura de l'estat emocional de l'Elfrieda davant la seva malaltia mental. Els lligams de comprensió i afecte entre les dues germanes, presents fins i tot en els moments més durs en què arribin els retrets, seran el fil conductor del relat. 

M'agrada: És una novel·la extraordinàriament honesta i colpidora. 

Elles parlen (#547)

En Cornelius, un dels meus alumnes, va escriure un poema titulat "L'estenedor", en què explicava que els llençols i la roba estesa de la seva mare tenien veu, conversaven i feien arribar missatges a altres peces de roba dels estenedors veïns. El va llegir a classe i tots els nens es van fer un tip de riure. Les cases estan molt separades les unes de les altres i no hi ha llum elèctrica ni a dins ni a fora. De nit, els edificis són com petites tombes. 

Aquesta novel·la de 2018 de l'autora canadenca Miriam Toews és un relat dolorós i colpidor de la violència que pateixen les dones en una comunitat petita i tancada, dominada pel fanatisme religiós dels seus dirigents, que exerceixen un control absolut sobre cada petit aspecte de la seva vida, així com sobre el relat mateix dels fets i la seva forma d'interpretar-los. La novel·la es basa en uns fets reals que es van descobrir l'any 2009: en una comunitat mennonita a Bolívia, un grup d'homes havia estat drogant les dones del poble durant la nit per violar-les, i aquestes agressions - en alguns casos incestuoses i fins i tot cap a criatures molt petites - s'havien estat repetint durant anys. Miriam Toews es va criar en una d'aquestes comunitats al Canadà, i en aquesta novel·la utilitza la base dels fets reals per plantejar un debat fictici entre les dones afectades, de tres generacions diferents, per decidir quin curs d'acció emprendre a partir del moment que els homes han estat detinguts. Durant dos dies, les dones tenen les seves converses sempre d'amagat i sota l'amenaça de ser descobertes, i sospesen la possibilitat de quedar-se al poble i perdonar els agressors, com de fet els demana el bisbe de la comunitat, quedar-se però enfrontar-se obertament als homes, o fugir definitivament del poble a la recerca d'una vida millor. 

A partir d'aquesta premissa, de fet, assistim a un plantejament quasi ucrònic de la història real per tal de presentar-nos una possible sortida a uns fets tan desoladors en la realitat. Després del judici, la situació a la colònia boliviana real va continuar exactament igual: els homes van ser perdonats i cap dona no en va fugir, per la qual cosa els periodistes que van investigar el cas van arribar a la conclusió que les agressions sexuals contra les dones, de fet, s'estaven repetint al poble com a part de la seva normalitat. És per això que la novel·la m'ha causat sentiments contradictoris, com també em passava amb El conte de la serventa de Margaret Atwood, amb la qual Elles parlen ha estat comparada freqüentment. Ambdós relats utilitzen els fets reals com a palanca per a una ficció especulativa que no planteja la manca de fugida possible per a aquestes situacions a la vida real, i a la vegada deixen un final obert com a única nota discordant per al que és, a simple vista, un relat de resistència i empoderament femení. L'exercici especulatiu que en resulta és interessant, en els dos casos, però no sé fins a quin punt revesteix el text resultant de certa qualitat escapista. 

Els mennonites són una branca de l'església anabaptista, i són especialment radicals a l'hora d'aïllar les comunitats de l'exterior i rebutjar els principals avenços tècnics del segle vint, de forma que el seu estil de vida és el propi de les comunitats rurals als segles divuit o dinou. Les decisions que afecten la comunitat són preses per un consell d'ancians dirigits per un bisbe, que és la màxima autoritat del poble i, de fet, només als homes se'ls permet arribar a la majoria d'edat i assolir els rudiments d'una educació. En aquest context, les dones que sentim parlar durant el text estan ancorades en una determinada visió de la realitat, i la discussió que tindran entre elles recrearà força fidedignament la seva percepció del món. Aquesta és la part que més m'ha agradat del text, al capdavall: la novel·la no hauria resultat plausible si haguéssim assistit a un debat de dones empoderades que han trobat la seva força oculta a partir de la seva victimització. En realitat, les dones estan convençudes que es condemnaran per a l'eternitat si no perdonen els agressors, i és per això que la discussió s'embranca en detalls teològics i filosòfics, que ocupen la major part del llibre, abans de passar als aspectes més pràctics de la decisió que tenen davant seu. Aquest focus en la cruïlla mental en què es troben les protagonistes, i el debat teològic en què entren a l'hora d'afrontar la seva realitat quotidiana m'ha recordat en alguns passatges la prosa de les novel·les de Marilynne Robinson, tot i que la reflexió filosòfica de Robinson i la seva imbricació dins la narrativa em sembla més ben elaborada que la de Toews, que queda una mica massa precipitada i esquemàtica. 

La veu narradora de la novel·la, però, és precisament un home, August Epp, el mestre del poble que transcriu les actes de les converses a petició d'una de les assistents, l'Ona, de qui està enamorat des que era petit. La veu de l'August és necessària dins la narració perquè és el personatge que actua d'intèrpret dins de la novel·la. Ho és en un sentit literal, ja que les dones només parlen plautdiesch, una llengua derivada del baix alemany i actualment només parlada dins les comunitats mennonites, un mig milió de persones a tot el món. Dins d'aquestes, els homes són els únics que aprenen els rudiments de l'anglès o el castellà, depenent del país on visquin, per tal de poder fer transaccions econòmiques amb l'exterior. Tanmateix, l'August és un mig-foraster dins del grup, ja que quan tenia dotze anys ell i els seus pares van ser expulsats de la comunitat i ell només hi ha tornat molts anys després, un cop adult, havent estudiat a Anglaterra. Per això també actua d'intèrpret a un nivell narratiu, perquè serveix d'intermediari entre la cultura mennonita i els lectors, que no en sabem gairebé res. L'August també té els seus propis conflictes interns, ja que la comunitat no el considera un home de debò, en ser un home il·lustrat i no tan avesat a les tasques del camp com els altres i, d'altra banda, les seves crisis existencials i temptacions suïcides li impedeixen tornar a deixar la comunitat després de la mala experiència amb el món exterior. 

El suïcidi també és un motiu secundari dins la novel·la, i sembla una inquietud freqüent a l'obra narrativa de Toews, pel que he pogut veure. A través de la narració veurem que el fet de matar-se és força més habitual del que sembla dins la comunitat, i revelarà també la doble vara de mesurar dels savis del poble: quan una de les dones se suïcida en veure la brutalitat de les agressions patides per la seva filla, se li nega l'enterrament en terra consagrada, però per a un dels homes del poble el bisbe havia inventat una excusa (un dimoni que havia arribat i l'havia fulminat) per tal de poder amagar el suïcidi. A través de la novel·la, serà l'August qui ens anirà posant en antecedents sobre la vida al poble abans i després de les violacions, i anirà posant llum sobre aquestes petites esquerdes que han anat apareixent dins la narrativa monolítica que ofereixen els poderosos sobre la vida del poble. El cas dels suïcidis n'és un exemple, però també trobem l'expulsió d'un predicador que qüestionava la vida després de la mort, l'expulsió dels pares de l'August, o les incoherències i contradiccions en què va caient el discurs del bisbe mateix, que anirà revelant febleses cada cop més pertorbadores per a la imatge de conjunt.  

Així doncs, les dones protagonistes es veuran interpel·lades per la presència abassegadora d'una violència absoluta i incapacitant dins les seves mentalitats pacifistes, i dins d'una concepció de la vida que es viu no per a l'aquí i l'ara, sinó per a l'eternitat. Tanmateix, viure per a l'eternitat no relativitza fins a la banalitat les accions i les violències que es cometen en l'aquí i ara? Aquest dilema moral i existencial acaba posant les dones en la necessitat de repensar racionalment les bases del seu propi món, i la consciència de la injustícia que estan patint arribarà precisament a l'hora de confrontar-la amb els seus dogmes teòrics: d'entrada, sense anar més lluny, ser analfabetes no els permet interpretar l'escriptura pels seus propis mitjans, i els fa posar en dubte l'acceptació del relat que els exigeixen els homes. En aquest context, perdonar i mantenir l'statu quo és la resposta correcta per mantenir la pau a la comunitat, però la seva pròpia convicció cristiana les enfronta amb la necessitat de fundar un món nou com a única via de sortida. Així és com es gesta una revolució dins d'una comunitat que no n'arriba ni a concebre'n la possibilitat: a partir del pensament i la paraula, únic motor del que després podrà ser l'acció. En aquest sentit és un relat molt fosc i molt optimista a la vegada, i per això el desenllaç, un punt massa sentimental, m'ha semblat que diluïa una mica el potencial del conjunt, tant en termes literaris com filosòfics. 

Sinopsi: En una comunitat mennonita a l'Amèrica del Sud, les dones descobreixen, traumàticament, que un grup d'homes del seu propi poble i de les seves pròpies famílies les han estat drogant durant les nits per violar-les brutalment, sense fer distincions entre nenes petites, adolescents, adultes i ancianes. Aprofitant que els agressors es troben detinguts a la ciutat, i que els homes del poble han anat a rescatar-los sota fiança, un grup de dones de dues famílies s'organitza per debatre d'amagat com han de reaccionar a la tornada dels agressors al poble. A través de dos dies de converses, aquestes dones de tres generacions diferents hauran de sospesar els pros i els contres de quedar-se a la comunitat sense fer res, quedar-se a la comunitat i lluitar pels seus drets, o fugir del poble per sempre a la recerca d'una vida millor. 

M'agrada: El plantejament sencer de la novel·la com a debat entre dones, que presenta una nova forma de mirar la realitat des del moment que comencen a ser conscients de la pròpia opressió dins la comunitat. El diàleg que proposa entre religió i llibertat personal, articulat sempre des de la reflexió racional, m'ha semblat un dels aspectes més interessants de la lectura. 

No m'agrada: En general el punt de vista del protagonista se m'ha fet inconsistent, i la trama sencera massa poc plausible com per ser del tot rodona. L'acumulació de revelacions a les últimes pàgines del relat m'ha semblat excessiva, i potser s'haurien d'haver integrat millor dins del fil de la narració en comptes de posar-les totes al final.