Curses

Resum de l'any 2020

Un altre any ha arribat el moment de mirar enrere i fer balanç de lectures. Ha estat un any tan surrealista per tants motius diferents que no m'entretindré gaire amb la pandèmia i passaré directe a les lectures. És cert que aquest ha estat el motiu directe pel qual he llegit més que qualsevol altre any que recordi últimament, i he batut tots els rècords de publicacions al blog. Al març em vaig veure obligada per les circumstàncies a una aturada de feina que es va acabar allargant uns cinc mesos, i potser aquest any he llegit més que cap altre que recordi amb un ànim escapista, i fins i tot, en els pitjor dels casos, tan sols per fer baixar l'ansietat. Per tant, he fet xifres de rècord pels motius equivocats, que espero que no s'hagin de repetir en el futur. 

• Aquest any ha suposat el rècord de ressenyes de llibres publicades en un any, amb més de setanta. Supera en una vintena de ressenyes el rècord anterior, el de 2018.

• Al mes d'abril vaig celebrar el desè aniversari del blog amb una selecció especial de recomanacions personals, llibres d'aquells que es porten a la motxilla faci el temps que faci. 

• A partir del mes de maig i fins a finals d'aquest any, he seguit la lectura virtual de l'Odissea que va organitzar la Rosa (àlies Matilde Urbach) des de la biblioteca Joan Triadú de Vic. La relectura ha suposat una redescoberta del text setmana rere setmana i també la troballa d'un munt de materials, informacions i textos paral·lels per assaborir al voltant de l'Odissea. Podeu consultar la feinada de recerca i recopilació de textos que va fer la Matilde al blog Llegir els clàssics. Gràcies, Matilde! 

• La descoberta d'aquest any ha estat l'autora irlandesa Edna O'Brien. Vaig quedar molt colpida per la seva trilogia de les noies de camp: Las chicas de campo, La chica de ojos verdes i Chicas felizmente casadas. Una bona recomanació, sens dubte. 

• El repte lector d'aquest any ha estat A la recerca del temps perdut de Marcel Proust, una sèrie de set volums que ha estat com una aventura sencera. Al principi només tenia intenció de llegir-ne el primer volum i potser el segon, però la cosa es va anar complicant i quan hi entres no hi ha forma de trobar la sortida si no és pel darrer volum. Hi va haver moments de tot, no us he d'enganyar, perquè hi ha passatges força avorrits entre moment brillant i moment brillant. El millor de tot ha estat poder dedicar-li la calma que mereix una lectura així. 

• El gènere d'aquest any ha estat la literatura infantil i juvenil, que vaig començar amb el propòsit de rellegir la trilogia de Els jocs de la fam de Suzanne Collins i la de La matèria fosca de Philip Pullman. S'hi van acabar afegint la del Món de Tinta de Cornelia Funke i les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis (o la meva selecció personal, si més no). També vaig tenir l'oportunitat de descobrir un clàssic encantador que desconeixia totalment, El jardí secret de Frances Hodgson Burnett, i de redescobrir la novel·la oblidada En Ranquet i el tresor d'Emili Teixidor. 

• El premi a millor assaig de l'any és compartit entre una descoberta i una relectura: L'arc i la lira de Seth Benardete i els Assajos herètics de filosofia de la història de Jan Patočka, que vaig rellegir a l'estiu i em va fer més bé del que em podia imaginar. 

• Els finalistes a millor llibre de l'any (i aquí incloc només la ficció) són Aloma de Mercè Rodoreda, Llaureu sobre els ossos dels morts d'Olga Tokarczuk, Un gra de blat de Ngũgĩ wa Thiong'o, La ciutat i la ciutat de China Miéville, Els nois de la Nickel de Colson Whitehead i Camí de sirga de Jesús Moncada. 

• El millor llibre llegit aquest any ha estat Sula de Toni Morrison, una lectura breu i captivadora sobre els múltiples rostres i la violència crua del racisme en una barriada de treballadors afroamericans als Estats Units. Bones festes a tothom i els millors desitjos per al nou any! 

Seeing Through Time 2 de Titus Kaphar (2018) 
Font

La condició humana (#350)

El lapse de vida de l'home en la seva cursa envers la mort portaria inevitablement tot allò que és humà a la ruïna i a la destrucció si no fos per la facultat d'interrompre-la i començar quelcom nou, una facultat que és inherent a l'acció i que és un recordatori sempre present que els homes, tot i que han de morir, no han nascut per a això sinó per començar. 

Aquesta és una de les obres més significatives del pensament de la filòsofa alemanya Hannah Arendt (1906-1975), i un llibre que ara que he rellegit m'ha sorprès en especial per la vigència que encara tenen les seves reflexions avui, i en temps especialment incerts. Al final del llibre, Arendt alerta del fet que l'acció s'està convertint cada cop més en privilegi d'uns pocs, i en aquests temps d'impotència forçada i aplanament de les llibertats la seva revisió dels valors occidentals i les seves jerarquies sembla força pertinent. 

El llibre es va publicar el 1958, i quan parla de la ciència es refereix més aviat a la capacitat tècnica de destruir tota la vida de la terra d'una tacada - armes nuclears i químiques, etc. - i de l'amenaça real que aquesta capacitat pot representar sota l'auge dels totalitarismes. Però la societat que es construeix a partir de l'edat moderna, amb l'auge del capitalisme com a sistema econòmic, la revolució científica i la secularització desencadenada per la reforma protestant, al marge de despotismes polítics, restringeix la llibertat humana i el seu espai d'acció potser d'una forma més subtil i amagada, convertint-nos en societat més que en comunitat, és a dir, un col·lectiu o massa de productors-consumidors dedicada exclusivament al procés de perpetuació de la vida de l'espècie, i que aplana, per tant, l'espai públic com a món humà que possibilita la llibertat de les persones i la seva vida política en tant que presa de decisions acordades entre tots. 

Per arribar a aquestes conclusions, l'autora fa una anàlisi molt exhaustiva de la història de la filosofia occidental i de la tradicional divisió entre vida activa i vida contemplativa, per observar com es diferencien aquests conceptes i com s'han produït successius canvis de jerarquia a l'hora d'enfocar els afers humans al llarg de la història. De fet, la dicotomia no és tan simple com això. Arendt proposa una triple divisió de la vida activa, de tot allò que fem o podem fer els humans a la pràctica, que arrela a l'antiguitat grecorromana. La condició humana a la terra depèn de tres dimensions de l'existència: la labor, tot allò que realitzem per sobreviure i que sobrevisqui l'espècie, i la condició de la qual és el manteniment de la vida; el treball, o producció d'objectes físics que creen el món humà, que no és etern ni inmortal però sí que és perdurable i dona estabilitat a la nostra existència; i finalment l'acció, la dimensió pròpiament política de la nostra vida i que reflecteix la condició de pluralitat de l'existència humana, és a dir, tot allò que compartim junts perquè tots som diferents i amb infinites possibilitats d'introduir novetat al món. 

És en aquesta darrera dimensió on es crea l'espai de llibertat propi dels afers polítics, o més aviat l'espai de poder o sobirania autèntics, en tant que la llibertat és sempre compartida amb els altres i delimitada per la seva presència mateixa. El poder, segons Arendt, no és una relació vertical, sinó la capacitat d'actuar concertadament amb els altres, i per això és l'amenaça més directa i patent a totes les tiranies, que poden exercir la força i la violència, però que per definició no poden exercir el poder, sinó només rebre un assentiment cec a la seva força o una resistència concertada i activa per part dels seus súbdits. La dimensió de l'acció és també on els individus adquireixen la seva pròpia identitat, en tant que aquesta només es revela a ulls dels altres, i també on es pot produir la fixació dels afers humans a través de la memòria, a través de relats i històries que dibuixaran aquestes identitats per a la posteritat. 

Ara bé, a partir de l'edat moderna, amb la seva expansió científico-tècnica i les seves conseqüències associades, els teòrics de l'economia i la política liberals, Adam Smith i John Locke respectivament, van posar al centre de l'eqüació el capital, que té com a objectiu reproduir-se a si mateix infinitament, i la propietat com a part dels drets naturals en l'home, de forma que la societat acaba girant-se d'esquena a l'esfera pública com a espai d'aparició dels altres per homogeneïtzar tots els ciutadans en una societat de treballadors que reproduiran el sistema dins del moviment cíclic de producció i consum. Arendt també dirigeix una aspra crítica a Marx per haver adoptat aquest esquema de pensament i la lògica de producció i consum en la seva pròpia teoria i en els seus plans per a la societat futura. És una crítica al marxisme que han fet altres autors després d'Arendt, Žižek per exemple, en tant que el marxisme pretén derrotar un enemic de qui ha heretat un llenguatge i un model econòmic i social i una forma d'explicar i de veure el món. 

Ens trobem en un món en què no som gaire més que treballadors, i valem al que aportem a aquest sistema de producció i consum. Això produeix una alienació dels humans respecte del seu propi món que ens allunya a la vegada dels altres. És al final que el llibre encara deixa oberta una petita escletxa per a l'optimisme: si una característica té el poder d'actuar és que és imprevisible i irrevocable, dues dimensions de l'acció que la fan extremadament fràgil i perillosa: precisament perquè involucra els altres diferents a nosaltres, podem iniciar quelcom sense arribar a calcular-ne les conseqüències últimes, i no podem desfer allò que ja està fet. L'acció és miraculosa en el sentit que introdueix la novetat al món, quelcom que no hi era abans, i en aquest sentit els models teòrics i les previsions per al futur no ens serviran de guies per a l'acció. L'únic que s'hi pot fer és ampliar l'espai de les llibertats que es dona en la pluralitat, l'espai compartit amb els altres. 

Si els antics grecs van acotar aquest fràgil espai de la llibertat humana creant-ne un laboratori en la mesura d'una comunitat petita, la polis; Arendt observa la capacitat de perdonar i de fer promeses com a remeis o pal·liatius de les conseqüències més incontrolables de l'acció humana; la promesa i el perdó creen estabilitat i confiança en els afers humans, en el que d'altra banda seria un terreny insegur i trampós, el de viure amb els altres. És una lectura molt profitosa en molts sentits, que segueix tenint la seva vigència avui dia tot i que les inquietuds que hem d'afrontar puguin ser diferents de les que Arendt observava en el seu dia. Tot i així, ens segueix interpel·lant la pregunta sobre què podem fer, en temps d'emergències planetàries i riscos il·limitats i imprevisibles. 

Continguts: El primer capítol, "La condició humana", fa un petit esbós de la teoria en general que exposarà al llarg de tot el llibre. L'autora distingeix la vida activa (pràctica) de la vida contemplativa (l'especulació filosòfica purament teòrica) i també distingeix una triple divisió dins la vida activa: labor, treball i acció. El segon capítol, "L'esfera pública i la privada" analitza el canvi en l'edat moderna del que tradicionalment eren dues esferes diferenciades, la pública i la privada, en una de sola més homogènia i uniformadora, el que coneixem com a "societat". Les conseqüències d'això és que es redueix el nostre espai de llibertat d'acció conjunta amb els altres en reduir-se l'esfera pública, però de retruc també s'elimina l'esfera privada que suposava un tradicional refugi i espai de seguretats per a l'individu. Ara som productors i consumidors dins un món administrat i burocratitzat des de dalt que posa aquest procés mecànic al centre de l'activitat pública. El tercer capítol, "Labor", analitza la primera de les dimensions de l'acció, i exposa la seva crítica a Marx, derivada de la seva assimilació del pensament liberal tradicional. El quart capítol, "Treball", exposa la relació d'aquesta dimensió de l'activitat humana amb la perdurabilitat dels afers mundans, en el seu vessant més positiu, i amb la lògica utilitària de càlcul de mitjans i fins, en el seu vessant més negatiu o homogeneïtzador. El cinquè capítol, "Acció", explica més exhaustivament les característiques d'aquesta tercera dimensió, parant-se a analitzar sobretot les seves peculiaritats històriques, i oferint-ne la solució grega - la creació d'una comunitat tancada com la polis - i una sortida contemporània, el poder de la promesa i del perdó com a potencial per canalitzar les conseqüències negatives o més inestables de la llibertat humana. El darrer capítol, "La vita activa i l'època moderna" és un diagnòstic en clau més contemporània de les inversions en les jerarquies de valors tradicionals que s'han donat a partir de l'edat moderna. 

M'agrada: La caracterització de l'acció, sobretot, i el paper jugat per la promesa i el perdó és la part més genuïnament original de la teoria política d'Arendt. El seu optimisme a l'hora d'enfocar la política com a acció col·lectiva, horitzontal i des de baix, és un dels punts més forts de tota la seva proposta. 

No m'agrada: S'hi pot arribar a llegir un to elitista o classista en el seu ús del concepte de les masses, que esmenta de passada en aquest escrit però que no arriba a definir amb totes les seves implicacions com farà en d'altres obres (per exemple, a Els orígens del totalitarisme). No és que Arendt no sigui una demòcrata radical, i la seva crítica a la política platònica va precisament en aquesta direcció, però l'exposició podria ser una mica més clara en aquest aspecte. 

El soldat desconegut

Els monuments al "Soldat Desconegut" aixecats després de la Primera Guerra Mundial testimonien la necessitat aleshores encara existent de glorificació, de trobar un "qui", un algú identificable que quatre anys de matança massiva haguessin revelat. La frustració d'aquest desig, i la resistència a resignar-se al fet brutal que l'agent de la guerra no va ser en realitat ningú, va inspirar l'erecció dels monuments als "desconeguts", a tots aquells que la guerra no va donar a conèixer, i a qui va robar, per tant, no la seva gesta, sinó la seva dignitat humana. 

Hannah Arendt, La condición humana. Barcelona: Paidós, 2005. (p 210). La traducció al català és meva. La cita en l'original anglès és la següent: 

 

The monuments to the 'Unknown Soldier' after World War I bear testimony to the then still existing need for glorification, for finding a 'who', an identifiable somebody whom four years of mass slaughter should have revealed. The frustration of this wish and the unwillingness to resign oneself to the brutal fact that the agent of the war was actually nobody inspired the erection of the monuments to the 'unknown,' to all those whom the war had failed to make known and had robbed thereby, not of their achievement, but of their human dignity. 

Hannah Arendt, The Human Condition (Font)

Hannah Arendt

El tron de plata (#349)

- M'he empassat nenes i nens, dones i homes, reis i emperadors, ciutats i regnes - va dir el Lleó. No ho va dir com per vantar-se'n, ni amb penediment, ni amb ràbia. Ho va dir i prou. 

El tron de plata es va publicar l'any 1953 i és la sisena entrega de les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis - la sisena si tenim en compte l'ordre cronològic de la saga, i la quarta per ordre de publicació. D'entrada he de dir que és la meva entrega preferida de la saga des de sempre, i per això n'he gaudit la relectura especialment. És cert que aquesta entrega també té els seus punts fluixos: el ritme es fa un punt massa lent en certs passatges, el biaix sexista de l'autor apareix en determinats moments, i la història que emmarca la narració de les aventures a Nàrnia, la de l'escola dels protagonistes, desvia una mica l'interès de la narració amb les preocupacions adultes de l'autor sobre el sistema educatiu. 

Els protagonistes aquí són en Eustace, que havia visitat Nàrnia amb els seus cosins Penvensie a l'anterior entrega, i la seva companya de classe, la Jill Pole, que descobrirà el món de Nàrnia per primer cop. Aquests dos personatges són una mica més fràgils i volubles que els Pevensie, caracteritzats per la seva fe irrompible: la fe de Jill i de Eustace és més com un procés de presa de confiança, i l'aniran refermant a mesura que vagin aprenent dels seus propis errors. Potser aquesta és una diferència important entre aquest volum i els altres de la saga: mentre que els Pevensie partien de la seva confiança ferma en la presència d'Aslan a les seves vides, i aquest no es manifestava fins ben bé cap al final de cadascun dels relats, aquí Aslan s'apareix a Jill ben bé al principi de l'aventura, per plantejar-li un repte o un desafiament que haurà de resoldre amb èxit si vol salvar la terra de Nàrnia d'una terrible maledicció. És com un viatge de descoberta en què Jill ignora completament quin en serà el destí final, i amb el qual adopta un compromís sense garanties. 

De fet, el fil conductor de l'aventura són quatre pistes o indicacions que Aslan dóna a Jill i que aquesta ha de seguir per arribar a acomplir la missió; ara bé, aquestes són molt fàcils de confondre o de passar per alt si no s'està prou atent, perquè una de les lliçons més clares en aquesta entrega de Nàrnia és que les aparences enganyen, i que és en la foscor més profunda i remota del món en què hi podem arribar a veure més clar. Al capdavall, l'apoteosi final del llibre és una brillant al·legoria del mite de la caverna de Plató, en què els protagonistes es veuen immersos en un món subterrani a mercè de la foscor, captius d'un encanteri que els fa oblidar que el món exterior existeix. 

El racionalisme aferrissat de C. S. Lewis reapareix de forma altament original quan ens n'adonem que la realitat autèntica per a Plató, el món de les idees, està de part de la fe per a Lewis: sempre que ens trobem en un conflicte entre realitat i aparences, la fe està de part de la realitat per més que les aparences ens puguin enganyar. En aquesta direcció apunta el camí de les pistes d'Aslan, totalment planeres i entenedores per si mateixes, però que costen d'interpretar un cop els protagonistes s'enfronten als fets. Tanmateix, el camí d'Aslan no és sempre una línia recta entre dos punts, i fins i tot quan perden l'oportunitat de seguir les pistes correctament, els protagonistes trobaran altres maneres de redreçar la situació i tornar al camí correcte. 

La missió es tracta de rescatar el príncep de Nàrnia, el fill de Caspian, que es troba desaparegut i presumiblement empresonat pels encanteris d'una malvada bruixa. Aquí es recuperen els motius freudians que ja eren presents a El nebot del mag i a El lleó, la bruixa i l'armari: la malvada Dama del Cinyell Verd es presenta com la serp temptadora del jardí de l'Edèn, igual que Jadis al primer dels llibres; d'altra banda, pel que fa a la seva relació amb el príncep Rillian, la bruixa esdevé literalment la seva consort i suplantadora de la seva mare a la vegada, de forma semblant a com Jadis es presentava com a falsa figura materna al segon volum. 

Ara bé, Jill i Eustace no estan sols en aquesta aventura; els acompanya una criatura pintoresca, en Bassalfosc, un remenapantans (Puddleglum i Marsh-wiggle en l'original en anglès) que, per algun motiu, sembla la persona més indicada per a la missió. Els remenapantans són unes criatures del maresme que es caracteritzen per ser extremadament pessimistes, i veure només la part més fosca de cada situació; ara bé, en una aventura que gira principalment al voltant dels enganys causats per les aparences, potser és el tipus d'heroi que necessitem en aquest moment que Nàrnia torna a ser una terra en decadència. En tot cas, no serà fins al moment de la prova, com deia Lewis mateix, que es revelarà el seu coratge i en què consisteix aquesta virtut exactament. Tot i que les opinions poden diferir en una saga que ofereix històries tan variades a cada volum, El tron de plata per a mi segueix sent la millor de les entregues de Les Cròniques de Nàrnia i una entrega que d'alguna forma redimeix els moments més fluixos de la saga sencera. 

Sinopsi: En Eustace i la seva companya Jill un dia es troben al pati de l'escola fugint dels seus assetjadors. Aleshores invoquen Aslan per tal que els traslladi màgicament a Nàrnia i, per a la seva sorpresa, Aslan respon a la seva pregària. Un cop a Nàrnia, però, se'ls encomanarà una difícil missió per tal de rescatar un príncep perdut del domini d'una bruixa malvada. Per acomplir la missió, la Jill rebrà unes pistes per part d'Aslan que l'ajudaran en el seu camí, tot i que la seva constància a l'hora de reconèixer les indicacions i seguir-les serà possiblement una de les proves més difícils. 

M'agrada: El món dels remenapantans, que se'ns presenta amb una de les descripcions més vives i boniques de tota la saga sencera; la personalitat d'en Bassalfosc, un personatge força peculiar en comparació amb l'ideal heroic que ens presenta la sèrie a les anteriors entregues. En general, em sembla l'entrega més rodona i complexa, a l'alçada dels dos primers volums - en el pla més abstracte, el motiu platònic és explotat d'una forma molt original i creativa; en el pla més literari, és força consistent amb els temes i les imatges que explora al llarg de tot el relat. 

La travessia del Navegant de l'Alba (#348)

Per què no hauríem d'arribar al confí oriental del món? I què hi podríem trobar? Jo espero trobar-hi el país de l'Aslan. És sempre de l'est, de més enllà del mar, que ens arriba el gran Lleó. 

La travessia del Navegant de l'Alba es va publicar el 1952 i és la cinquena entrega de la sèrie de Les Cròniques de Nàrnia per ordre cronològic de la narració, tot i que originalment es va publicar en tercer lloc. En comparació amb les altres és una novel·la força curiosa, un punt més lineal pel que fa a l'argument, i on possiblement l'al·legoria religiosa es va fent cada cop més evident i explícita. És la tercera incursió dels Pevensie al món de Nàrnia, tot i que ara en Peter i la Susan ja no participen de l'aventura, i l'Edmund i la Lucy, els germans petits, seran acompanyats en el viatge pel seu cosí, en Eustace, amb qui s'allotgen temporalment. 

De fet, la introducció d'aquest personatge, i el contrast que suposa amb el món de màgia i de fantasia familiar als Pevensie, és un dels punts més forts d'aquesta entrega de la saga. Els pares d'en Eustace són naturistes i vegetarians, moderns i avançats al seu temps, com ens explica el narrador només en obrir la narració. Rere aquesta veu narradora hi ha el prejudici de Lewis mateix, damnificat pel sistema educatiu conservador de l'escola privada, i prou suspicaç per mirar amb recel qualsevol oscil·lació del pèndol en la direcció oposada. En Eustace s'ha criat en aquest ambient suposadament avançat i intel·lectual, i té una mentalitat racionalista, pràctica i totalment prosaica: els seus llibres són textos científics, no narracions d'aventures, i per això quan aterri en una aventura màgica necessitarà ajuda per aprendre a acceptar i navegar pel món on es troba. 

El seu procés és també una aventura de redescoberta i reconnexió amb els altres: precisament per la seva formació, en Eustace és un nano profundament solitari i infeliç. El seu llenguatge és el d'un adult pedant i revellit, i el contrast d'aquest amb la retòrica cavalleresca dels personatges narnians proporciona alguns dels moments més còmics de tot el relat. Rere l'evolució d'aquest personatge hi ha quelcom del procés de conversió de Lewis mateix: de racionalista tibat i enfadat amb el món a convers entusiasta, evolució que podeu llegir al seu volum de memòries Sorprès per la Joia. 

En tot cas, la travessia del Navegant de l'Alba serà una aventura que canviarà d'alguna manera tots els personatges. El Navegant de l'Alba és un vaixell amb què el rei Caspian es disposa a arribar als confins orientals del món, per mars que ningú ha explorat abans, a la recerca dels set lords telmarins que el seu oncle usurpador havia enviat a l'aventura per tal de neutralitzar el seu suport al rei legítim de Nàrnia, el pare de Caspian. Com que no se'n va tornar a saber res més, ara Caspian busca esbrinar quin ha estat el seu destí per tal de descobrir quins són els límits del país de Nàrnia. El que se segueix és una sèrie d'aventures episòdiques, a l'estil de l'Odissea, que es van succeint de forma més o menys independent i que aniran presentant diverses proves o desafiaments que els personatges hauran d'afrontar i que els tornaran canviats al món conegut. Com també passa a l'Odissea, la primera de les aventures, que té a veure amb uns traficants d'esclaus, no té cap element sobrenatural. Ens trobem encara en territori conegut, les illes solitàries, que són l'últim feu conegut de Nàrnia abans d'iniciar el viatge per aigües desconegudes. Aquesta aventura, a més de representar el llindar amb l'Aventura en majúscules, també ens mostra en Caspian en la seva tasca com a rei, i de rei seguint un ideal mític, literari, que Tolkien també compartia. En aquest episodi especialment contrasten els ideals cavallerescos i romàntics del regne de Nàrnia amb una mentalitat utilitària i mercantil, com també passa, per exemple, amb el governador de la Ciutat del Llac a El Hòbbit. 

En aquest sentit, Caspian és un altre dels personatges que evoluciona més, juntament amb en Eustace; si bé el seu canvi no és tan radical com el d'aquest últim, sí que és cert que Caspian ha d'aprendre a través de la seva aventura què significa ser un bon governant, i on ha d'establir les seves prioritats en cada moment per tal de ser-ho. L'originalitat d'aquesta entrega rau en el misteri de cada prova o desafiament, i la forma subtil i velada amb què la narració sempre acaba subvertint expectatives, i posant cada petit detall en perspectiva dels designis més grans, però ignots, del pla d'Aslan mateix. De fet, aquest s'anirà revelant breument al final de cada petit episodi, tot i que no serà fins al final de l'aventura que aquest es reveli i s'expliqui plenament, com també passava a les altres aventures. 

A la segona aventura, l'illa del drac, Eustace aprendrà a superar el seu aïllament i el seu egoisme per tal de reconnectar amb els altres. L'aventura a l'illa de l'aigua de la mort serà una prova de caràcter per a Caspian mateix, que haurà de superar la seva ambició si vol prosseguir el viatge. L'aventura a l'illa de Coriakin representarà per a la Lucy un desafiament a les seves expectatives sobre la realitat i les aparences. A l'illa de la foscor, tots els personatges s'hauran d'enfrontar a les seves pors i inquietuds més profunds, i el passatge sencer a mi em recorda lleugerament el de les sirenes a l'Odissea. La darrera prova, a l'illa de Ramandu, es convertirà en una autèntica prova de fe, en què cadascú haurà d'afrontar la possibilitat de seguir endavant sense garanties d'èxit. Serà la prova més dura per a Caspian, finalment, que haurà d'aprendre a renunciar a l'aventura mateixa pel bé del seu poble. Quan els expedicionaris arribin finalment al país d'Aslan, als confins del món, aquest els rebrà amb peix a la brasa a la platja i en forma d'Anyell: en aquest darrer episodi l'al·legoria no és gaire subtil, que diguem. 

Finalment, l'explicació que dona Aslan a Edmund i Lucy sobre per què no tornaran a Nàrnia aclareix una mica més l'enigma al final de l'anterior entrega: Aslan es troba a tots els móns, només que amb noms diferents, i ara els infants ja són prou grans per aprendre a descobrir-lo amb el seu nom al seu propi món. Com que no diu res respecte a en Eustace, el final queda lleugerament obert per a la propera aventura d'aquest al món de Nàrnia. Potser aquest no és un dels meus volums preferits, però és una lectura força original i entretinguda. 

Sinopsi: L'Edmund i la Lucy Pevensie s'estan una temporada a casa dels seus oncles a Cambridge mentre la resta de la seva família es troba als Estats Units. El seu cosí, en Eustace, els menysprea per la seva creença en el món fantàstic de Nàrnia. Tanmateix, un bon dia es troben màgicament transportats a Nàrnia, on s'uniran a l'expedició del rei Caspian per tal de descobrir els confins del món i retrobar els set senyors telmarins perduts. 

M'agrada: Val a dir que la presència de Eustace a la narració aporta un punt de vista sobre el món de Nàrnia que no havíem vist abans en cap entrega de la narració, i per a mi aquest és el principal punt fort de la proposta. El seu vocabulari adult i científic, amb la seva visió no màgica del món, afegeix un matís metatextual a la proposta que a mi em sembla realment divertit. 

No m'agrada: És potser una de les entregues en què l'al·legoria queda un punt massa mastegada i forçada, especialment en els darrers episodis del llibre, quan Aslan es manifesta finalment. 

En Ranquet i el tresor (#347)

Murri com ets ja, deus haver entès que de castells, n'hi ha de moltes menes: de pedra picada, de rajoles de València, de fum... Els castells de pedra són tots aterrats. Si voleu fer un castell que no s'aterri, de què el fareu? 

Aquesta novel·la infantil d'Emili Teixidor (1932-2012) es va publicar per primer cop el 1986, i he trigat tants anys a rellegir-la que, de fet, m'ha semblat de nova lectura. El fet de no recordar-ne cap detall en absolut m'ha ajudat a llegir-la amb la fascinació d'una descoberta, i n'he gaudit amb la satisfacció de poder observar una obra mestra, que ja m'havia encantat de petita, amb els ulls de l'edat adulta. En aquesta breu novel·la, Teixidor ens presenta la seva magnífica habilitat per crear suspens i misteri característica de les seves novel·les infantils i juvenils, juntament amb la seva inquietud, més adulta, per la memòria i el passat com a ferida oberta. 

En Ranquet i el tresor és una bona recomanació si voleu veure com es basteix un relat per a infants al voltant de la presència dels maquis i el record dels refugiats republicans en un poble governat pels vencedors de la guerra. No és que la novel·la entri directament en valoracions polítiques, i quedaria fora de lloc pretendre-ho fer en un relat per a infants, però tampoc no defuig la responsabilitat d'adreçar-se a aquest passat dolorós, i retratar les conseqüències de la guerra amb un to vívid i realista, a través de les reticències i silencis culpables dels personatges que s'hi refereixen. La divisió dels habitants d'un poble petit entre gent d'ordre, identificats amb els poderosos de la vila, i els republicans o "revolucionaris" acaba articulant la narració sencera, ben bé des del moment que ens adonem que aquests últims s'han transformat en una absència palpable i incòmoda dins d'aquesta petita comunitat tancada. 

En Ranquet és un infant orfe que arriba un bon dia al poblet de Montijol amb l'autobús de línia. Un aiguat ha assolat l'Asil per a Orfes de Sant Rem, on viu amb els seus amics, i la directora de la institució ha repartit els orfes més grans entre els pobles de la rodalia mentre durin les reparacions. El relat, així doncs, arrenca amb un esdeveniment recurrent a la tradició dels contes populars: amb un hoste no desitjat, que amenaça l'statu quo de la comunitat amb la seva mera presència, i amb la conseqüent prova de foc per a l'hospitalitat dels seus habitants. El batlle, el rector, la mestra, els regidors, el jutge, el metge, l'enterramorts i la rica senyora Magina es reuneixen al voltant d'aquest intrús per tal de decidir-ne el destí, i acorden curiosament tenir-lo un dia a casa de cadascun d'ells. Alguns dels seus amfitrions el tractaran amb mesquinesa i d'altres amb amabilitat, mentre a la vegada també entraran a la vida d'en Ranquet dos personatges misteriosos: un inspector de policia, Innocenci Gandesa, que persegueix el tresor perdut que el pare d'en Ranquet havia amagat a Montijol abans d'haver de fugir a l'exili, i el Camatort, un rodamón que esdevindrà ell mateix un misteri i li revelarà a l'infant detalls crucials sobre el seu propi passat. 

Així doncs la història ens anirà revelant gradualment aquest misteri del passat d'en Ranquet, que ell mateix anirà descobrint poc a poc i a fragments, fins que el desenllaç ens presenti la solució definitiva. A la vegada, la maleta d'en Ranquet, de la qual l'infant no se separa i que desperta la curiositat de tots els seus amfitrions, es transformarà en una de les imatges més potents del relat sencer: en Ranquet porta les seves pors més profundes desades dins la maleta, i haurà d'aprendre a conviure-hi si és que no les pot arribar a dissipar definitivament; també hi porta la seva vida quotidiana a l'asil, el seu propi món de records miserables, només alleugerits per la presència sempre reconfortant dels seus amics que, tot i no aparèixer en el relat, se'ns acaben descrivint vívidament a través dels vincles d'afecte i confiança que els lliguen a en Ranquet; finalment, dins la maleta també hi porta el seu potencial per canviar el món en el futur, o construir castells que no s'ensorrin, tot i que la resposta a aquest últim enigma sigui l'única que quedarà lleugerament oberta. 

Com veieu, En Ranquet i el tresor és un text de fa més de trenta anys, que amb prou feines es veu envellit i que ens remet a les imatges ben conegudes d'un món petit i tancat en si mateix, sacsejat per la guerra civil. La novel·la explora, a cada pàgina, els riscos de rescatar en el record allò que havia estat còmodament oblidat i, fins i tot, d'arribar a reparar - si és que això és possible - el dolor de les injustícies passades. 

Sinopsi: En Ranquet, un orfe de l'asil de Sant Rem, arriba un dia al poble de Montijol amb la seva maleta i una carta de presentació per a les autoritats i poderosos de la vila. Aquests decideixen organitzar torns per hostatjar l'orfe a cada casa un dia cadascun. Ara bé, l'aparició d'uns dos altres forasters misteriosos capgirarà l'existència pacífica dels habitants del poble, en tant que ressuscitarà del passat la història d'un tresor llegendari amagat al poble i el beneficiari legítim del qual és en Ranquet mateix. 

M'agrada: Redescobrir la màgica habilitat de Teixidor per bastir una història ben explicada i dosificar el misteri dels seus relats. Una novel·la així revela per què Teixidor és un dels autors clàssics indiscutibles de la narrativa juvenil en català. 

Butcher's Crossing (#346)

No pots fer res amb aquesta terra mentre hi ets; és massa gran, i buida, i fa que les mentides se't fiquin a dins. N'has de marxar per poder-la controlar. I oblidar-te dels somnis; jo n'agafo el que puc quan puc, i no em preocupo de res més. 

Aquesta novel·la de John Williams (1922-1994) es va publicar el 1960 i he de dir que m'ha agradat força més que Stoner, que em va decebre finalment, en comparació amb les ressenyes i crítiques que n'havia llegit. A Butcher's Crossing l'autor ens trasllada a l'oest americà durant l'últim terç del segle dinou. El protagonista és Will Andrews, un jove universitari que un bon dia abandona els seus estudis a Harvard per anar a buscar l'aventura amb els caçadors de bisons de les muntanyes de Colorado. És cert que al principi hi va motivat per un ideal de puresa o de trobar-se a si mateix en contacte amb la natura, que ha descobert als ensenyaments del filòsof Emerson, però la realitat que hi trobarà un cop s'uneixi a una de les expedicions serà molt més lletja i prosaica, i portarà al límit la seva capacitat de resistència. 

Diguem que John Williams se'ns revela, en aquesta novel·la sobre els pioners americans al voltant de la conquesta de l'oest, com a anella perduda entre Jack London i Cormac McCarthy. Ara bé, he agraït que s'apropi més al retrat precís i cínic de London, que Williams ens ofereix amb una fredor distanciada, que no al lirisme ampul·lós i recarregat de McCarthy. Quan el protagonista arriba al poble de Butcher's Crossing, a l'estat de Kansas, fa la coneixença d'un dels comerciants de pells locals, que li ofereix una feina al poble com a contable. Andrews, però, vol unir-se a una de les expedicions de caçadors a les planures, i declina l'oferiment. Se'ns presenta aquí una falsa dicotomia entre el soci capitalista que fa els negocis a l'ombra dels aventurers i els caçadors, homes bregats i forts, amb una connexió molt més directa amb la natura, i aparentment desinteressats, perquè si bé són dins del negoci per interès econòmic, com tothom, accepten amb resignació el risc de l'aventura i un possible fracàs d'aquesta. Quan Andrews coneix Miller, un caçador que li revela la presència d'un ramat de búfals en una vall ignota a les muntanyes de Colorado, el jove de seguida s'apunta a l'expedició i, és més, es compromet a finançar-la íntegrament. 

Ara bé, la novel·la ens ofereix un retrat fidel i desencantat del negoci de la compravenda de pell de bisó, tot i que el to de la narració acabi fent-se força asèptic a l'hora de treure'n judicis o valoracions morals. Les expedicions dels caçadors a les muntanyes i planures són només l'altra cara de la moneda d'una aventura de capitalisme salvatge per tal d'espoliar la terra de la seva riquesa natural. De fet, l'extermini dels ramats de bisons salvatges va jugar un paper important en les campanyes de genocidi sistemàtic contra els nadius americans i, a més, va córrer en paral·lel a la construcció del ferrocarril que travessava els Estats Units de costa a costa. Aviat l'aventura ens ensenyarà com funciona aquesta dinàmica d'explotació i destrucció fútil i inexorable: les expedicions consistien a matar tants bisons com es pogués en pocs dies, encerclant els ramats en llocs estrets per tallar-ne la fugida, i després escorxar-los in situ per treure'n la pell, abandonant el cos de l'animal perquè es descompongués al mateix lloc on havia mort. 

La cruesa de les imatges en tot aquest procés, amb accent especial en l'escorxament dels animals, és força gràfica i retrata aquest negoci en tota la seva cruesa. Will Andrews viurà l'experiència amb tot el seu dolor i al límit de la resistència física - de forma que s'acabarà fent un home, com el text no deixa de recordar-nos ni un sol segon. Ara bé, és cert que la narració queda en un pla força ambigu, al final, en el retrat d'aquesta violència injustificable i inexplicable més enllà d'en termes d'explotació al servei de la riquesa d'uns pocs: com més gràfica es fa la violència contra uns animals indefensos més creix el paral·lelisme amb el genocidi que estava tenint lloc als marges de la història, i més s'accentua la "dignitat perduda" de les víctimes, de la mateixa manera que el protagonista va establint paral·lelismes també entre la matança i l'escorxament dels animals i el cos de la seva estimada, una prostituta que ha conegut al poble i amb qui estableix una ambigua relació d'amor-odi. 

Per al protagonista, el que suposa l'aventura és un progressiu refredament i paralització de les seves emocions, en virtut d'un suposat ideal de puresa que s'acaba desmuntant davant dels seus ulls, com no podia ser d'una altra manera. La narració sencera no seria tan potent si no tanqués el seus propis cercles de la forma més previsible i satisfactòria possible: el buit existencial s'acaba revelant en la buidor de l'aventura sencera, que anirà descobrint la seva banalitat i la seva futilitat en implicacions cada cop més profundes i perilloses per als protagonistes. És quan es vegin posats al límit que cada personatge deixarà caure la seva màscara i revelarà el seu propi caràcter, i anar descobrint aquests petits matisos en la construcció dels personatges és el punt més fort de la proposta. Una bona lectura, potser no per a tots els públics, però que es fa molt amena de llegir en la seva concisió, i que ens apropa a un episodi sovint força desconegut de la història dels Estats Units. 

Sinopsi: Després d'abandonar els seus estudis a la universitat de Harvard, el jove Will Andrews viatja a l'oest dels Estats Units per unir-se a una expedició de caçadors de búfals. Quan arriba al poble de Bucher's Crossing, coneix en Miller, un caçador experimentat que l'engresca per unir-se a una aventura per trobar un ramat de búfals en una vall remota a les muntanyes de Colorado que ningú no coneix. A través de l'aventura, Andrews descobrirà de primera mà la brutalitat de l'experiència, tot i que havent tornat a Butcher's Crossing encara l'esperin les sorpreses més importants. 

M'agrada: És un relat molt absorbent en la seva cruesa i el seu realisme. En cap moment no prova d'amagar els aspectes més foscos del context històric que tracta; el racisme i el sexisme implícits en la mentalitat dels caçadors són omnipresents en la narració, així com la dinàmica d'explotació econòmica de la terra i d'enriquiment per a uns pocs que constitueix el rerefons de l'aventura sencera. La construcció dels personatges, molt subtil però elaborada al mateix temps, i la forma com es tanquen tots els cercles, sobretot al darrer terç de la novel·la, són totalment satisfactòries.